Aquest final del dia ve ple d'extrems en què dipositar els moments més amargs i més dolços. La melodia suau que recorre les estances d'una casa assolellada davant del soroll de paraules amuntegades que no diuen res i expressen la queixa amb sons d'altres llengües. O el moviment de les onades que xiulen en orelles ingènues tot l'amor que resta per venir davant el silenci i la immobilitat dels cors congelats pel desencís. O les olors de totes les primaveres que han existit en les empremtes dels valents, els encoratjats, els audaços... davant la mústia aroma d'alcanfor o zotal que porten les converses ràncies, falses i tramposes de les màscares escollides. El ritme acompassat dels batecs de l'esperança davant la maquinària laberíntica dels nombres sense ànima. La ingenuïtat d'haver cregut en l'aixopluc de la vida davant la porta tancada de la mirada buida. La veu de la pregunta davant l'ensordidor de cap resposta. El silenci davant la queixa. La vida davant l'abisme...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada