Hi ha finals del dia que t'agradarien que estiguessin al principi, perquè les hores vinguessin dibuixades amb el traç de l'infinit i el temps no anés a morir en el cop que fa una porta quan es tanca. Si fos així, les abraçades no acabarien com una expiració que clou la vida i els gestos seguirien buscant en espais que encara resten per descobrir. Aleshores, des de la consciència del no-final, la meva mà aniria a les palpentes fins a trobar-te i esllenegaria circuits intransitables, erigiria nous espais per a una mudança i llevaria els sols matiners per escampar clarors en les ombres que s'amaguen. Hi ha finals del dia que, com la línia del mar en l'horitzó, constrenyen la mirada cap un punt llunyà, inabastable... i sents el pes de la mortalitat que empaita les teves passes i et descobreixes, de sobte, enmig del buit, a punt de ser no-res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada