Aquest final del dia s'acompassa amb el vaivé de les onades que fan del seu brogit la cançó de bressol més esperada. Sense fronteres que l'acusin d'haver-se apoderat de cap tros de cel, la Lluna flanqueja l'horitzó amb la seva cara més amable. En una nit de passes mudes pel terra bellugadís, deixa caure el teló com el d'una mortalla que aguarda silenciosa darrere el ritctus final. Segons després deixa caure el sabor d'haver florit en la fragilitat d'allò que no s'espera. Aquest final del dia, però, també té una pregària en el racó on els riures van deixar empremtats els noms d'uns cossos que van habitar el temps de la calidesa amassada al foc de les mirades que no parpellegen . Possiblement, altres finals del dia podrien acompañar la processó de l'incert o de la fugida inexplicable dels batallons dels sospirs, però aquest en concret no té altra escena que la dolça espera que tanca l'escenari, saluda i anuncia que un altre dia és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada