La Lluna vermella irromp en la línia de l'horitzó blavós, allà on la meva ànima ha estat tot el dia, neguitosa, estranyant-te. Els fils de vida s'esfilagarsen i acaben marxant de les puntes dels dits sense adonar-nos-en. Absurd és un nom que no es pot conjugar sense el "ser" i, justament, ser és el que vas deixant enrere a cada segon que passa. Tants cops em pregunto quins pensaments corren pel teu cap... Quin món estrany et visita cada dia que et va allunyant d'aquí i se t'emporta entre les ombres de la foscor més mortuòria... Nua de tu, esquinçada dels brots de la vinya, la línia de les teves passes ha perdut la traça. Enrere no hi ha ni el sospir de la clemència ni l'udol de la ràbia... No hi ha res, com en els boscos devorats per les formigues gegants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada