XUCLADORS

M'ofega el silenci de no dir res.
Sense ascensor que viatgi més enllà dels circuits paralitzats,
ordeno al meu cervell que s'esmicoli
que s'estampi contra el terrat.
Prou!
Ja està!
S'ha aturat el rec que se m'emporta,
que m'arrossega pinassa avall.
Ara, com les llagostes mortes, 
sortiré de l'escafandre
i navegaré sense rems en unes aigües noves
amb colors maragdes, sense enganys.
El miratge, però, no triga a aparèixer:
Giro cua i trobo una nova onada
que guspireja en el meu rostre i continuo rodolant
enmig del xuclador canivalesc
encastant-me en les roques
picant contra l'escuma de gel 
barallant-me amb mi mateixa, 
amb l'absurd del no-res.