Mirat de prop, semblava la cria d'una tórtora. Aviat li van créixer les ales i el bec i a dins, uns ullals d'espasa que segaven els fils del vent arremolinat... Al cap de poques setmanes ja sabia esmicolar les paraules que entren, feridores, a sabotejar el bategar tranquil dels cors de les persones. Era tan silenciós que les paraules, enfilades en les taringues sorolloses que produeixen la ignorància o la mala fe... o tot alhora, no se n'adonaven, de la seva presència, i ell les aniquilava tan sols tocant-les, com si el vidre dels seus ullals provingués d'un mirall sagrat, destinat a destruir tot allò que tingués a veure amb la mentida, les misèries humanes o d'altres calibres de vida... amb el simple contacte. Un arma de deteccció i de destrucció que anava sorprenent-nos a tots els de casa, a mida que passaven els dies per tal com convidava a la reflexió en cada acció que capitanejava... Com si fos el personatge d'una història d'en Ramon Lllull, la darrera transformació en la seva naturalesa camaleònica va ser fer-se invisible. Des d'alehores, diuen que s'amaga en les nostres consciències i que quan algú traeix el màxim do de la natura: fer-nos persones, i involuciona atret per enveges, mentides, manipulacions... l'ataca incansablement fins que aquests especímens de persones aprenen o s'extingeixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada