EL MARCIANO Y LAS PALABRAS

El marciano entra por la ventana. Nada por aquí, nada por allá. La sede del Institut d'Estudis Catalans está vacía. ¿Vacía? Bueno, si no contamos los cientos de millones de palabras que rondan por los estantes cual centinela en acción sí, está vacía, de humanos, pero nunca se sabe qué pueden hacer unas huestes de palabras un martes por la noche, por ejemplo.
De momento nuestro personaje andante sigue con su propósito: ha venido desde su planeta a buscar palabras nuevas para enamorar a su amada marciana. Hay que ver lo que se puede llegar a hacer en nombre del amor.
Va, pues, todo pensativo cuando de repente se le aparece el "contrast", se le planta allá delante, con una cara pícara y está a punto de presentarse cuando el "contrasentit" haciendo alarde de su propia naturaleza le corta el paso a su compañero de columna y le propone un juego para divertirse, pero la "encíclica" enseguida hace acto de presencia para poner orden a la situación. Desde unos estantes más arriba, hace rato que el "pecat" se mira el sermón que está echando la "encíclica" y piensa que ya es hora de actuar. Para ello busca aliados de todos lor órdenes lingüísticos y de toda condición. La primera que llama es la "pira", que con sólo su presencia hace callar a la "encíclica" en un santiamén. A continuación van apareciendo el "romanç", con el "rodolí" al lado, la "roina", la "mitologia", el "sediment", la "fressa", la "mauleria"...
Quina orgia, pensó el Pecat. Aquest marcià no sap on s'ha posat.
-Ei, tu, necessites ajuda, dius? -mira hacia el elenco palabreril que ha montado-. Encantat de conèixer-te -le dice mientras le da la mano-, sóc el que tots volen però pocs s'atreveixen.

C O N T I N U A R À...

CONTE BREU "LA PINTADA"

"Se crea lo que se cree" va dir en veu alta arrossegant les síl·labes i amb la dicció minvada per les cerveses que portava de més. Allà estava ell, palplantat al mig del carrer, davant de la pintada que havia aparegut com per art de màgia davant seu. La va tornar a llegir, en aquesta ocasió gairebé xiuxiuejant-la, i encara la va repetir un parell de cops més alhora que la seva mirada perplexa començava a buscar algun punt del seu cos. Sense voler es va trobar preguntant-se tantes coses... Com que no estava gens acostumat, va sentir una por immensa que li recorria l'esquena. A causa de l'alcohol, tenia les facultats sota mínims i això va provocar que fes dues coses: la primera arrencar a córrer per allunyar-se d'ell mateix pensant-se que allò que sentia era una cosa aliena al seu ésser, sensació perfectament normal si un no ha fet servir mai els sentiments. La sorpresa va ser quan a mida que corria veia que la por continuava allà, al seu costat, i per molt que s'hi esforçava no aconseguia deixar-la enrere. Com corre la filla de puta, anava dient. La segona cosa que va fer té a veure amb la superposició d'imatges (tal com ens mostrava aquell anunci): segons el seu desig, corria cames ajudeu-me i esquivava tot com si estigués en una cursa d'obstacles, però la veritat és que va xocar contra els cotxes, les portes, les cantonades, les motos, les papereres... fins que va trobar un fanal i es va quedar estès a terra. És que ja se sap: llegir pot arribar a ser molt perillós.

Inspiració postsantjordi arran de la presa del carrer pels llibres.

TOT EL QUE VOLIES SABER SOBRE L'ORIGEN DE LA ROSA DE SANT JORDI I DE L'AMOR

Diuen que fa molt i molt de temps, en un lloc apartat de les mirades dels homes, una jove aprenent de l'alquímia i el seu mestre cultivaven l'art de la contemplació.

-És el moment de la transmutació -li va dir el mestre-. Busca al teu voltant tot allò que té vida. Ja saps què has de fer. Aquest és l'últim pas.

La jove deixebla es va quedar sola. Tenia molt de temps per aconseguir la seva fita. Però per on havia de començar?

Durant dies i dies va anar omplint el seu cistell de tot allò que anava trobant en el bosc de prop de la seva cabana, però alguna cosa li deia que s'havia d'arriscar més i buscar en altres llocs.

Així ho va fer: es va acostar a les cases dels homes, cosa que tenia totalment prohibida. Ben protegida per passar desapercebuda, va observar-los amb molta atenció i va anar recollint allò que més li cridava l'atenció de les seves vides.

Com a testimoni de moltes situacions va anar agafant d'aquí i d'allà i va anar omplint el cistell de desitjos, frustracions, bellesa, pèrdues, il·lusions, gelos, pors, alegries... segons s'anava trobant. Va decidir que aquesta barreja l'anomenaria Amor i que aquest ho representaria tot en una sola paraula.

Camí de casa, no se'n va adonar, però, que en el fons del cistell hi havia encara els elements màgics que havia collit abans al bosc del costat de casa seva, de manera que quan va arribar-hi part del procés de transmutació ja estava fet: davant seu havia aparegut una gran rosa vermella. Només mirar-la, ningú no podia dubtar que era el símbol perfecte per a l'Amor.

Se sentia contenta, havia completat el seu aprenentatge, però la percebia tan fràgil... tan petita per guardar un tresor tan gran... Li falta alguna cosa, pensava. Una cosa que doni protecció davant les adversitats. Aleshores va recordar que l'aigua de l'estany de casa tenia la propietat de l'eternitat. Va anar a buscar-ne, per seguir treballant en el procés de la creació de l'Amor, però no ho va aconseguir, no del tot. No li va quedar altre remei que renunciar a l'eternitat, però a canvi va trobar una altra cosa molt millor i imprescindible per a l'amor: l'esperança.

Bon Sant Jordi.

Visca el Drac!

CUENTO BREVE DE LA OCA Y LA VIDA

Pisó en el único sitio donde no había fondo y se encontró en el principio de los tiempos, justo después de la desaparición de los dinosaurios. Miró hacia arriba; esto era mil veces peor que caer en la casilla de la muerte del juego de la oca.

CONTE BREU DE LA NOVENTAFOCS

A punt de tocar les 12h de la nit, la NoVentafocs no ha de sortir corrents de cap festa al Palau perquè no hi ha anat a cap festa ni a cap palau; tampoc perdrà, doncs, cap sabata de cristall ni la vindran a emprenyar a casa perquè se l'emprovi ni trobarà cap príncep amb qui casar-se. Això que s'estalvia.



(conte fet a les 00.00h)

CUENTO "LA OTRA CARA DE LA LUNA"

De todas las frases conocidas que se había aprendido Rosario, la de "la otra cara de la luna" le producía un estremecimiento extraño cada vez que alguien la pronunciaba. Hay que ver qué poder pueden llegar a ejercer algunas frases y ésta, sin duda, lo tenía para ella. Seis palabras que unidas hilaban la atmósfera de misterio necesaria para cerrar los ojos y ponerse a soñar. Y éso era lo que hacía cada noche: imaginarse qué habría en la otra cara de la luna. Su imaginación consciente hacía que en esa parte del universo apareciera lo que la lógica humana es capaz de construir: seres rarísimos que tocan el arpa a la luz de las estrellas, surcos con vapores que perfuman el espacio, animales inteligentes que se deslizan con elegancia por ese paisaje singular... Y después de éso ya no se imaginaba nada más porque el cansancio la arrastraba hacia el sueño y entonces soñaba como todo el mundo: a veces con su abuela, que salía tan dicharachera como era en realidad; otras, con formas y personas que no había visto en su vida ni entendía qué hacían allá. Pero nunca, nunca había soñado que estaba en la otra cara de la luna, al menos que ella recordara.

Si el despertar de Rosario estaba acompañado por un rictus seco no era porque se levantara de malhumor como les pasa a otras personas, no, era sencillamente porque, de nuevo, la noche no había hecho posible sus expectativas. Y si no era en sueños que visitaba la otra cara de la luna, cómo iba a poder ir. El único consuelo era que nadie a los que había preguntado (a sus hijos, a su marido, a sus amigas más íntimas...) nadie había soñado con la otra cara de la luna. Eso por un lado la tranquilizaba al pensar que no era la única, pero también la llevaba a una profunda desolación pues se hacía más lejana la posibilidad de que algún día se hiciera realidad.

Después de unos meses, cuando la noche ya no llegaba con ese deseo y su descanso se producía bañado con un poco de resignación, inesperadamente soñó con el otro lado de la luna. Por fin. Fue como un fragmento en el tiempo que se hace eterno. Ahí estaba ese paisaje solitario, inerte... Ah, sólo era eso, pensó, pero entonces, bajo ese blanco como un espejo, se vio a si misma. Vio pasar ante sus ojos miedos, vacíos sin luz, desesperanzas, mentiras... y recordó que ya había estado allí en otro momento sólo que en esta ocasión tenía la certeza de que no iba a salir corriendo. Sabía que estaba preparada para mirarse y reconocerse en cada uno de esos reflejos de luna que se hacen claros cuando dejas de hacerles sombra.

CUENTO BREVE AL REVÉS

Y Mikaela cogió el tren con los ojos negados de lágrimas. Si hubiera estado más serena, además de ese vacío profundo, seguramente hubiera sentido rabia porque se daba cuenta de que estaba representando esa escena típica de cualquier película en que la protagonista, por ejemplo, está en el andén a punto de subirse a un tren que la alejará de su amor para siempre y en el último momento llega él y le aclara las múltiples dudas y todo se arregla y todo el mundo ve esa escena de final feliz que, por otro lado, Mikaela no entiende por qué cada vez que pasa algo así hay que aclararlas ahí, en medio del bullicio, que no tiene casa esa gente para hacer las cosas con más discreción, se pregunta. Y es precisamente esa necesidad de exhibirse, esa manera de tomar decisiones como si uno estuviera entre la vida y la muerte lo que jamás ha soportado Mikaela del cine porque su vida nunca le ha mostrado esa cara amable. Ahora es ella la que está allí y sabe que él no vendrá porque justo éso es lo que acordaron hace dos días cuando después de dos años de vivir juntos habían llegado a la conclusión de que no podían seguir de esa forma. Era una decisión unánime, aunque no por ello menos dolorosa, puesto que llevaban varios meses con todas las brasas apagadas y los corazones pidiendo algo que ya no tenían ganas de darse el uno al otro. Lejos quedaban las tardes en que ella lo pasaba a recoger por el trabajo y él cerraba la puerta del despacho con la urgencia de quien espera devorar la vida en un instante. Y más lejos aún se encontraba el primer día en que la vio aparecer por la puerta de su consulta, a la hora convenida con su secretaria, dispuesta a arrancarse la pena y el vacío que traía consigo desde su último viaje en tren.

CUENTO BREVE DE LA BIBLIOTECA

Volvió a mirar atrás con la esperanza que igual que en el mito de Orfeo su Eurídice también hubiera desaparecido, pero allí seguía ella con su caminar torpe, sus pulgares metidos dentro del puño mientras balanceaba los brazos de manera marcial, diciéndole que la esperara con esa voz estridente que más que palabras parecía que sacaba dagas de su boca. Recordó la primera vez que la vio y su ilusión por hacer del paso del tiempo algo ajeno a sus vidas. Reconstruyó cada momento vivido y soñado y entonces... Entonces agrupó toda su historia, la ordenó cronológicamente, la cerró, salió con sigilo y se deslizó en el título de la de al lado que era de un tal Joanot Martorell.

CUENTO BREVE DE LA VERDAD DEL LOBO FEROZ

Ni Caperucita, ni los tres cerditos, ni siquiera la chotilla menor de la madre cabra, que se escondió dentro del reloj... Ninguno supo ver la verdadera historia del lobo llamado feroz sólo porque perseguía y engañaba a sus víctimas. Nadie descubrió que cada trampa que él preparaba para sus personajes y el linchamiento posterior que la historia le devolvía no eran más que un gesto generoso y compasivo hacia la vida. Tampoco nadie se percató jamás del equilibrio de fuerzas que ofrecía a todos los seres del planeta, a pesar de cómo ese hecho le determinó para siempre, puesto que mostró abiertamente su maldad para que los demás, como si fuera un juego de contrastes, lucieran tranquilos sus inmaculadas bondades ante el mundo.

CUENTO BREVÍSIMO PARA LAS ESPERANZAS ROTAS

Dividí tu mirada en todos los segmentos posibles para hallar un atisbo de amor. Sólo encontré el olvido.

CUENTO BREVE PARA RECIBIR LA NOCHE

Su voz se escondió detrás de la ventana de mi habitación sin que el cuerpo en el que habitaba la echara de menos. Por la noche, un susurro apacible se deslizó por mis sueños dando rienda suelta a palabras que de tantos años de no utilizarse parecían huecas. Minutos después, la voz, con su forma y sonido recuperados, construyó una retahíla de rimas y canciones y cuentos y arrumacos perfectos para el final del día. De repente, los pasos ansiosos del cuerpo pesado y mordaz al que pertenecía la voz la arrancó de nuestro ensimismamiento llevándosela consigo. La necesitaba para vitorear a su equipo preferido.

CUENTO BREVE PARA DOS LAMENTOS

Los lamentos se encontraron en el rellano de la escalera. Se miraron con desconfianza y altivez intentando medir cuánta capacidad de sufrimiento guardaba cada uno. Depués se alejaron en direcciones opuestas haciendo ostentación del don para el que habían sido creados sin saber que uniendo sus llantos el mundo hubiera enmudecido para siempre.

NEW YORK

De vegades em pregunto què tenen algunes ciutats perquè en un instant, fins i tot abans d'habitar-les, puguis establir amb elles una relació de complicitat comparada amb les amistats que et permeten despullar-te sense penedir-te'n al cap d'una estona. Em pregunto què ho fa que l'aire que entra i la música de la seva gent i el color del paisatge i les ombres del seu perfil... tot, tot et sembli tan familiar i alhora et faci sentir com si visquessis un somni. Quins fils subtils mouen els records -imaginaris, fins i tot-, les xarxes invisibles que teixeixen les teves entranyes i que connecten amb l'emoció de l'encontre desitjat i perfecte. De vegades, sí, mil vegades m'he preguntat aquests dies què té Nova York perquè el seu pols hagi encaixat tan simètricament amb el meu i m'hagi fet vibrar amb la màgia que tenen les coses poderoses fins al punt de sentir un enyor punxegut que s'ha anat escampant més i més a mida que la distància s'ha fet irremeiablement insalvable.

És cert que no ho enyoro tot. Hi ha molts nova yorks. I tot i que hi ha molts racons on sentir empremtes, potser de tots els que he viscut en el mateix Manhattan i Brooklyn uns dels que trobo a faltar més o els que connecten més amb la meva pell siguin el Bleeker st., el Bedford st., sohos, tribecas, villages... les alícies i els andersen al Central Park (ai, els contes), el racó infantil de la Biblioteca Pública (la més gran de tot NY)... i el barri antic de Brooklyn (massa Woody Allen, ho reconec).



Si hi ha un eslògan que encaixa amb la ciutat és el de "ho vols, ho tens". Fantasiejant amb la idea de quanta "llibertat" es respira a nord-amèrica, crec que el que pot fer sentir a la gent lliure és la sensació que poden cobrir totes les necessitats primàries sense inhibir-les. La gana està saciada a cada moment en què apareix gràcies a milers d'establiments de menjar de tot tipus. Tot es pot aconseguir (tot el que és material, és clar). En canvi, Nova York és una de les ciutats més controlada, amb policies pertot arreu, amb soldats que planten els seus M16 amb total impunitat pel carrer o per l'Estació Central i el que és més sorprenent: sense que cap ciutadà se n'alarmi.



Segueixo rumiant en tot aquest mosaic de contrastos. Em falten moltes dades per seguir divagant sobre què pensen o fan les persones que hi viuen, però la meva intuïció ha trobat una ciutat amable, amb una població hispana que aporta alegria i una vibració d'obertura i positivitat que es transmet en cada somriure que et brinden.



Dins meu s'ha format un triangle amorós: Barcelona-París-Nova York. París està a prop, és com una segona casa. I Nova York... de moment m'hauré de conformar amb les pel·lícules de Woody Allen.

HANDBOL FEMENÍ A CARDEDEU

Són les 8h del matí. Em vaig despertant a poc a poc. És dissabte i avui ens toca jugar fora de Cardedeu, i com que no vull arribar tard (ahir quan vam acabar, l'entrenador va demanar puntualitat, sobretot) faig tot el que he de fer amb temps per no agobiar-me, o sigui que em vesteixo i esmorzo bé (no vull quedar-me sense forces enmig del partit d'handbol) i surto de casa amb la mare.

Avui farem un bon partit. L'equip contrari està per sota nostre; segur que les guanyem, però no ens podem confiar perquè de vegades hem tingut sorpreses desagradables.

Deixem de banda les esperes inevitables d'uns i altres en el punt de trobada i centrem-nos en el partit. Comencem bé; anem marcant nosaltres i portem avantatge de cinc gols. Això estarà xupat! Fem una bona defensa i les dues extrems de l'equip contrari no és que l'encertin gaire, pobretes. Al cap d'algunes jugades, però, l'extrem esquerre ja li ha trobat el punt feble a la nostra portera i comença a clavar-li gols pel mateix forat. El nostre entrenador demana temps mort. Cap problema, tornem al joc amb les idees clares. Acabem la mitja part amb dos punts de diferència, que no han de suposar cap problema, esperem, per als pròxims 28 minuts.

A la segona part sembla que a l'equip contrari li hagin donat instruccions per derrotar un exèrcit de bàrbars. D'on han treta tanta força? i rapidesa? i habilitat? i precisió? En un moment ens han empatat i en un altre moment ens han superat.

De cop el cel s'ha enfosquit i entre nosaltres només sentim els crits de l'entrenador, les males cares per les vadades que fem quan ens passem la pilota i ens cau, o fem passos... i ens anem minant poc a poc d'impotència i frustració quan la pilota per desena vegada topa al pal, al maleït pal (com és que quan són les altres que llencen a porteria el xoc contra el pal fa entrar la pilota i a nosaltres ens l'escup cap enfora?). Queden 12 minuts de partit, suficients per remuntar, però no podem. Fa estona que algunes han deixat de creure-s'ho. Fa estona que hem deixat de ser un equip. Com un escamot de revolucionaris sense rumb, hem cridat internament al "sálvese quien pueda". Hem perdut de 9.

Com pot ser? Totes les nostres jugades practicades i apreses, totes les hores de físic, tots els bons consells se n'han anat en orris quan hem vist el marcador. A l'alegria i la força i la seguretat i la superioritat de les altres nosaltres ens hem anat fent petites, maldestres, maleint el passi d'una nostra companya que ha fallat, sentint-nos impotents sense saber com sortir d'aquell malson, deixant de fer joc d'equip, però alhora volent fer que les coses vagin bé (de vegades tirant a cegues), però incapaces de trobar la manera.

Quan se sap que un partit està perdut? Per a algunes, en el moment exacte en què empatem. Per a altres, quan el contrari ens supera d'un o dos gols... N'hi ha que no el donen per perdut fins que l'àrbitre no xiula final de partit. Sigui com sigui, només que alguna llenci la tovallola, el partit està ineludiblement perdut. És impossible remuntar quan el desànim es va escampant entre totes com una infecció silenciosa. Aquest és el nostre pitjor contrincant: el poc control de les nostres pròpies emocions. Ja ens poden ensenyar tècnica, ja ens poden fer físic fins aguantar hores i hores... si no ens ajuden a ser conscients del que ens passa i tenir estratègies per controlar els nostres estats d'ànims no farem res.

Potser el model d'entrenament actual funcioni per als equips masculins. Però està clar que en els femenins és urgent una altra mirada i, en conseqüència una altra actuació. No som iguals (tot i que m'agradaria pensar que hauríem d'intentar que els incentius i els estímuls per lluitar per un objectiu es fessin sempre des de una actitud respectuosa, saludable i fora d'aquells models que mostren algunes pel·lícules ianquis sobre com tracten els seus soldats per "motivar-los"). És possible que quatre crits a uns nois els doni prou adrenalina per sortir a menjar-se el que calgui com si es tractés d'un circ romà, però les noies necessitem unes formes que connectin més amb la persona i les emocions que es barallen dins nostre.

Potser ens caldria dedicar-hi més hores extres a aquests aspectes d'autoconeixement, de dinàmiques de grup (potser hauríem de fer coses com a grup al marge dels partits i els entrenaments per fer més pinya), potser hauríem de treballar estratègies de resposta que ens eduqués a saber respondre d'una altra manera davant les dificultats en els partits... Potser necessitaríem entrenadors que ens fessin de mirall d'allò que ens passa sense crits, sense judicis... Potser necessitaríem pares que no ens pressionessin per guanyar o per perdre... Potser necessitaríem que aquests pavellons de tots els esports no reproduïssin tan exactament alguns mals de la societat i que realment fer un esport fos un joc que es juga esportivament.

ISIDORO

Fa molt de temps que ja et trobo a faltar i encara tinc tota la vida per seguir aprenent de tu, Mestre.




Pero te quiero, amor; y eso convierte la pena en luz,
en cicatriz la herida
y cambia en vida el vuelo de la muerte.

Rafael Manzano

TAPEPLAS AL MERCAT DE LES FLORS

Sempre havia pensat que a Vivaldi li faltava alguna cosa. Massa evident, la música? m'havia arribat a dir. No ho sé, però les notes sonaven i a dins meu no passava gairebé res fins que aquesta nit he descobert que el que li faltava a Vivaldi era l'acompanyament de la percussió del claqué. El solo que ens ha ofert Sharon Lavi, ballarí i director de la companyia Tapeplas i coreògraf d'"ÈPIC", amb La Primavera ha estat sublim com han estat els 90 minuts que ha durat aquesta meravella. Música en directe integrada en l'espectacle com ho està el verd en una planta. Ballarins que la segueixen creant a ritme d'steps o de palmes o de silencis una simfonia amb una precisió insuperable... Tapeplas agafa d'aquí i d'allà i de la barreja en surt un espectacle innovador, potent, precís, plàstic... Una bona manera de començar l'any.

CONCERT DE CLAUDI ARIMANY A MARATA

QUE NO FLAUTI DE RES

Hi ha moltes maneres de celebrar els aniversaris. Claudi Arimany fa 14 anys que cada 29 de desembre el celebra oferint un concert a l'església del seu poble, Marata, i convida a tothom qui vulgui assistir-hi a escoltar i gaudir de la seva música.
"Que no flauti de res". Així titulaven el concert de la "orden de los caballeros del traverso" i altres flautistes convidats que ens han ofert aquest vespre a l'església de Marata dotze flautistes amb en Claudi Arimany com a mestre central.
Una meravella no només perquè el repertori sempre està triat amb carinyo i s'expressa amb entrega, sinó perquè l'espai fa possible la fantasia màxima d'un concert: que l'artista toqui per a tu i aquesta nit, a menys de dos pams d'en Claudi Arimany semblava que aquell Mozart sonés només per a mi. Poder seguir els moviments dels dits, àgils en els allegro, sentir cada glop d'aire abans de ser so... convertien aquells instruments en flautes d'aigua que lliscaven més enllà de les fronteres dels sentiments.
Hi ha nits que un les recorda especialment perquè darrere d'aquest acte de generositat i d'un voler compartir d'un artista hi ha un mossèn que ho fa possible, perquè després de tantes emocions connectades amb els Mozarts, els Vivaldi, els Dopplers, els Strauss o la mateixa Santa Nit, els músics encara segueixen tocant, ara ja a la vora d'un foc casolà, després de buidar els plats d'una taula entranyablement ben parada; perquè alhora que s'omplen i es buiden copes les converses porten altres sons i es bufen les espelmes de 54 desitjos i algú se'n va a l'Índia a dir tants adéus com portes ha de tancar; perquè tant és que el canvi d'any apunti les orelles cap a nosaltres: el temps s'ha quedat a fora d'aquell saló i allà dins és la música la que marca el ritme i és aleshores que t'adones que el regal de per molts anys te l'han fet a tu.

RECOMANACIONS DE LLIBRES

Les vacances permeten lectures variades. El tió me'n va cagar una de la Barbara Berckhan Judo con palabras publicada per Integral. Lluny dels referents hollywoodencs d'altres autors nordamericans en què parlen des d'un to grandilocuent i llunyà de la teva realitat, en aquest llibre l'autora alemanya expressa amb simplicitat, precisió i claredat els perquès d'algunes actituds i estratègies per defensar-nos quan algú ens falta al respecte. Berckhan és coneguda a banda de ser una experta en tècniques per adquirir seguretat i dominar la comunicació pel bestseller Cómo defenderse de los ataques verbales i per altres títols relacionats amb tècniques de comunicació.

Perquè us en feu una idea, us transcric algun fragment del final:

"No hay personas difíciles. No existen los incordios, los buscapleitos, los impertinentes, los engreídos ni los sabelotodo. (...)
Simplemente hay personas con las que no podemos, nos gusta calificarlas de "difíciles", "complicadas" o "desconsideradas". Sólo son apreciaciones. Adjudicamos una valoración negativa a esas personas. (...)
Todos tenemos en la cabeza normas de comportamiento. Creemos saber en qué consiste un comportamiento correcto. Y damos por hecho que los demás seguirán ese comportamiento correcto. (...)
Supongamos que conoces a alguien que consideras difícil. Puede tratarse de una persona que seguramente también tiene su lado simpático. A lo mejor es tu pareja, uno de tus hijos, un amigo o uno de tus progenitores. ¿Por qué piensas que esa persona es difícil? Examina los hechos: porque no se comporta como tú desearías. Y porque no la controlas. No te entiendes con ella.
Y, ahora, una noticias que quizás te sorprenderá: no pasa nada. Es normal que precisamente esa persona esté presente en tu vida y que tengas dificultades con ella. Esa persona desempeña una tarea importante. Te toca una tecla que indica un déficit en tu personalidad. Hay algo que no sabes hacer. Algo que no has aprendido. Puede que te cueste decir "no". O que no te resulte fácil expresarte cuando algo te molesta. O que tiendas a saltar demasiado depresia cuando alguien te provoca. O que no soportes ver que alguien tiene problemas y acudes enseguida en su ayuda. Sea lo que sea, la persona difícil pulsa una tecla que te señala un punto débil. (...)
La gente que te complica la vida está ahí para que tú reconozcas algún déficit personal y puedas aprender algo nuevo. (...) Son aliados que interpretan el papel del adversario molesto para que puedas entrenarte. (...)
Las personas de confianza suelen ser los mejores compañeros de entreno. (...) Conocen nuestras teclas y las pulsan constantemente. (...) no pararán hasta que hayas aprendido la lección."

Un altre títol que recomano és Relajación en el aula. Recursos para la Educación Emocional de Luis López González. Per què crec que és interessant? Tal com diu a la solapa "hoy en día sabemos que la relajación contribuye a desarrollar capacidades tales como la atención, la observación, la imaginación, la percepción, la memoria en sus diversos grados, la concentración... y que, además, contribuye a la prevención del estrés, ansiedad, tensión emocional, etc., de tal forma que se la puede considerar como una técnica importante para el desarrollo personal.
Con este libro se pone a disposición del profesorado una fuente de recursos bien fundamentada, con múltiples aplicaciones educativas. Está pensado para que los docentes de Primaria y Secundaria usen la relajación como herramienta pedagógica o de educación emocional en sus clases. Contiente más de doscientos ejercicios prácticos y es el fruto de largos años de experiencia e investigación."

També us en transcric un fragment de la presentació:

"¿Educamos para la serenidad y para la paz? ¿Damos suficiente importancia a la experiencia y vivencias de nuestros alumnos? ¿Se puede educar la interioridad? ¿Puede el silencio llegar a ser un valor en nuestras aulas? ¿Estamos educando para la felicidad? ¿Es posible llevar a cabo actividades de relajación en las aulas?
Este libro pretende presentar la relajación en la escuela a modo de respuesta a estas preguntas y a las necesidades existentes en la mayoría de las aulas en la actualidad. También es pretensión nuestra ofrecer la relajación como una contribución a la innovación pedagógica para la educación en el siglo XXI, pues la relajación, además de ser un recurso para apoyar la docencia de cualquier asignatura, proporciona a alumnos y profesores un espacio de intimidad, una oportunidad de profundizar en el autoconocimiento y un excelente recurso para desarrollar la inteligencia emocional. (...)
Hoy en día nos encontramos frente a un preocupante déficit de atención de los alumnos, fenómeno estudiado por algunos expertos y calificado como mente zapping por Mc Luhan (1994). En ello influyen, entre otras causas, el exceso de información y de consumo que lleva a una contaminación visual y acústica. En la misma línea influye también el acelerado ritmo de vida.
Por otra parte, es perceptible en nuestro entorno social una falta de higiene mental que se refleja, obviamente, en la escuela. Prueba de ello es el exceso de agitación y tensión que deteriora la convivencia y erosiona no pocas veces el clima del aula. En este sentido, se detecta en el ámbito educativo una cierta incompetencia emocional que se concreta en la falta de habilidades interpersonales e intrapersonales.
Otro factor que justifica este tipo de intervenciones es que asistimos socialmente a una disociación preocupante entre mente, cuerpo y emoción, pues hay un exceso de vida mental y virtual en detrimento de la corporeidad, de la percepción sensorial y de la vivencia. A ello contribuye el exceso de coneptualización de los currículos, lo cual está comportando una cierta anacronía entre vida y escuela.
Todo ello genera a veces un elevado índice de estrés escolar que a su vez provoca el conocido malestar docente.
Este conjunto de causas sociales y escolares determinan una serie de necesidades que a su vez exigen una innovación psicopedagógica constante. (...)
En esta dirección, y en sintonía con muchos profesionales, es hora de redirigir la educación para enfocarla al alumno-persona (Beltrán, 2001; Barceló, 2003) y no al currículo. Es hora de dar un paso firme hacia la integración de nuevas disciplinas que velen por una educación humana e integral, como lo son la educación emocional, la educación en valores y muchas otras corrientes."

CONTE DE NADAL

Les escopinyes apunten en el racó dret de la taula. Les gambes i seitons, al davant; musclos, patates, ametlles salades, espàrrecs i olives, al centre<, talls de formatge parmesà i pernil pota negra a cada cantó de la taula donant l'entrada i sortida a unes estovalles per estrenar, igual que la gana dels entaulats. Com a centre de taula, una espelma enorme de color blau. Tot està a punt.

-¿Te fuiste a dormir muy tarde ayer? -pregunta l'àvia, al Pau, de 18 anys i fill de la Gemma, la seva filla.

-No me acuerdo. Como el sol estaba lagañoso no sé qué hora era -contesta amb la boca plena d'escopinyes, olives i patates.

-Tu sí que estaves lleganyós -afegeix la Berta, la germana de 13 anys, per amenitzar més la conversa davant els ulls de l'àvia que miren i no volen veure-. No se acuerda casi ningún domingo, iaia. Éste se pega unas juergas...

-Berta! -diu la Gemma, la mare, de manera inquisitiva.

-Tu calla o et tallo la llengua aquí mateix -apunta el Pau.

-Qui vol sifó amb el vermut? -demana la Carme, la germana gran de la Gemma, que fa d'amfitriona.

Sona el mòbil del Pau. El despenja enmig de la taula.

-Què passa? (...) sí, sí, si jo estava allà, al teu costat. (...) Doncs, sí, estaves fatal. (...) No sé si vas entrar a la disco. Tu no te'n recordes? (...) Jo almenys no et vaig veure a dins, però potser sí que hi eres, com que anava a la meva bola...

-Pau, pots penjar? -increpa la Gemma-. Ara no és el moment de parlar.

-(...) òstia, sí, va ser molt escandalós (...) vas començar a potar de manera bastant fastigosa, la veritat.

-Pau, m'estàs sentint?

Ah, ell sí que pot dir el que vulgui, no? -diu la Berta fent-se l'ofesa.

-(...) no ho sé, jo només et vaig veure quan vaig sortir i estaves bastant malament (...) saps aquella cara d'algú que et mira i no hi és? (...) va ser després de potar que vas caure i si no arriba a ser per mi caus a sobre de tota la merda del terra. Quin fàstic!

-Vols penjar d'una vegada? -diu la Gemma més enfadada.

-No, jo he arribat més o menys bé, però estic bastant fet caldo. (...) Bueno, si feu alguna cosa... (...) ja ens truquem després.

Entremig de mans i mogudes de gots i copes, l'avi mira a tots el qui seuen a taula.

-I la Laia? Que no ha arribat?

-Ja vindrà quan vulgui -contesta la Gemma fent-se la despreocupada-. Ella ja sap a quina hora dinem, o sigui que...

-Pero por qué no la esperamos, pobrecita, se va a encontrar sin nada, con lo que le gustan a ella los berberechos -espeta l'àvia-. Llámala, anda, que seguro que no se ha enterado de la hora que es. -Al Pau- ¿Que no ha dormido en casa?

-Del que no s'entera és del dia en què viu -contesta la Berta, amb sorna i mirant-se amb complicitat amb la seva cosina Sònia, d'un any més gran.

-Vols callar i no liar-la més? -li deixa anar la Gemma acompanyada d'una mirada de dir prou.

-¿Que está con el Robert todavía? -pregunta l'àvia innocent.

-No, mama -contesta la Gemma sospirant-, no sé con quién va ahora. y era l'Oriol el último novio que tuvo. Pásame el pernil, anda.

-Hija mía, es que tienes tantos problemas! Y claro, sin un hombre en casa... A ver, quién pone orden ahí?

-Mama, no empecemos por favor! -diu secament la Carme mentre la Gemma es mossega la llengua.

-A veces para lo que sirven los hombres... -afegeix la Carme mirant-se a l'Alfons, el seu home, que està assegut sense dir ni fer res com si la cosa no anés per a ell.

-Yo no entiendo esta juventud -ho diu per a tothom, però només l'acaba escoltant en Pau. Els altres segueixen parlant i passant-se el menjar-. Mira tu abuelo y yo. Cincuenta y cinco años de casados más los de novios. Y yo estoy encantada de la vida.

-Pero ahora son otros tiempos, iaia -li diu pacientment en Pau.

-Tu, sobretodo, si tienes novia, no le tienes que pegar. Ni matar, eso nunca. Porque es que si escuchas las noticias... es de miedo lo que pasa en el mundo.

-Sí, iaia, sí

-Acuérdate: "no matarás". Claro que con las drogas que se toman... No me extraña que acaben haciendo esas cosas.

-Sí, iaia, sí.

-¿Tu no te tomarás esas cosas, no? -no deixa que el seu nét contesti-. Si alguien te ofrece algo, tu di que no. Ni bebas. Porque mira qué pasa después.

-Gracias, iaia, pero eso ya lo sabía.

Se sent el timbre de la porta i la Carme va a obrir. La Gemma s'aixeca i també va cap a la porta.

-A veure quina excusa té per arribar en aquesta hora -diu la Gemma a la Carme amb impaciència.

-Sorpresa! -diu el Joan, el germà petit de la Carme i la Gemma amb expectació per veure la reacció de les germanes.

La Carme i la Carme es queden clavades a terra per la situació inesperada. En Joan les abraça i fa per entrar al rebedor.

-D'on cony surts tu? -pregunta la Carme entre confosa i empipada.

-Acabem d'arribar de l'aeroport -contesta el Joan sense perdre el to optimista i rialler.

-Tio, fa més de dos anys que no sabíem res de tu -li espetega la Gemma-. No has pogut avisar, almenys? Saps què els pot passar als papes quan et vegin? On has estat? Com que te'n vas anar tan enfadat, pensàvem que no et tornaríem a veure.

-Sí, sí, ja ho sé que no us he dit res en tot aquest temps. No ho he tingut fàcil, sabeu? Ja us ho explicaré amb calma. Però he pensat molt en tots vosaltres.

-Com pots presentar-te així per les bones? -diu la Carme.

-He pensat que ja era hora de tornar a casa -ho diu fregant-se les mans i donant-li a tot plegat un aire festiu i optimista- i que en Raül conegués la seva família...

La Gemma i la Carme miren alhora cap avall i veuen un nen d'uns gairebé tres anys, moreno i ulls vius que les observa amb un somriure als llavis.

-És teu? -pregunta la Carme directa.

-Tot meu -contesta en Joan satisfet i agafant en Raül en braços.

-Fes un petó a les teves tietes, au.

La Gemma i la Carme es queden mirant en Raül i es deixen fer. Actuen per inèrcia i es posen en marxa. Mentre es dirigeixen cap al menjador, en Joan li mostra una bossa a la Carme.

-Amaga-la per on puguis. Són quatre tonteries per fer cagar el tió.

-El vam fer cagar ahir -li contesta la Carme amb contundència.

-Va, dona -afegeix la Gemma per distendir els ànims-. Anem a veure quines cares posen -agafa la mà d'en Raül. Es miren i li acluca un ull.

En un moment totes les cadires del voltant de la taula es queden buides i només se senten crits i petons i llàgrimes dels avis que expressen agraiment i eufòria per sentir que ara sí que ja són tots a taula. Tots? En aquell moment se sent un altre cop el timbre.

-Ja hi vaig jo -diu la Gemma.

A l'altre cantó de la porta, apareix la Laia acompanyada de la Mireia, una amiga seva.

-Hola mami -percep la cara de pregunta de sa mare mirant-se la Mireia-. No podia deixar-la a l'estacada. Els seus pares li han muntat un numeret potent i no tenia on anar -li explica per sota voce.

-Hola Mireia, passa -li diu la Gemma mentre observa que fa cara d'haver-se passat la nit plorant.

-Per cert, ha aparegut el teu tiet -li aclara la Gemma.

-El Joan! -crida la Laia d'alegria-. Després de tant de temps? Vine Mireia, et presentaré al tio més collonut que puguis conèixer. I no vulguis saber com triomfa... És l'amo. És un cul inquiet, per això. Sempre està compromès amb coses polítiques, però no està en ong's ni res d'això, ell va per lliure. És un Rambo, però de bon rotllo. Riu-te'n dels que has conegut fins ara i, sobretot, riu-te'n del capullo del Víctor.

L'aparició de la Laia i la Mireia fa tornar a aixecar a tothom de taula. Després de les abraçades i petons corresponents, la Carme col·loca, un altre cop, més plats i coberts.

-Jo sempre he dit que on caben sis, hi caben dotze -diu l'avi fent seure a tothom i seguint amb el dinar de Nadal amb tota normalitat.

-Tiet -diuen la Berta i la Sònia curioses-, i ara què faràs, on viureu?

-En Joan sempre ha sabut fer les coses -diu l'avi amb to tolerant-, es passa mitja vida sense dir-nos res, però quan arriba ho fa amb la feina mig feta. Ens porta un altre nét. Mira que bé -li allarga la copa al Raül i brinda amb ell.

-Y llega a casa por Navidad, como el del anuncio -afegeix l'àvia-. Pero lo que a mi me gustaría saber es dónde has estado todo este tiempo.

-Es igual donde haya estado -diu la Carme amb la intenció que no es compliquin les coses-. Lo importante es que está aquí y que se va a quedar.

-Doncs, a nosaltres ens agradaria que ens ho expliqués: on ha estat i què ha fet -afegeixen la Berta i la Sònia rient i mirant-se en Raül.

-Berta... -diu la Gemma mentre li clava la mirada.

-No pasa nada -diu el Joan-. He estado por todo centro América. I el Raül... -mira la Berta i la Sònia-, el Raül va ser un regalet que ens van posar a la Inés, la seva mare, i a mi enmig de tants entrebancs que m'he anat trobant tot aquest temps.

-La Inés també ha de venir? -pregunta l'avi mirant-se els espais de la taula.

-No -contesta secament en Joan.

Tothom el mira de manera interrogant.

-La Inés és morta -deixa anar en Joan alliberant-se.

De cop, tothom deixa de menjar i de beure. Les mirades es fixen en el que té cadascú al plat.

-La Mireia també ha estat a Centreamèrica -diu la Laia per tallar el silenci incòmode i animar-la i integrar-la a la conversa-. Oi que sí, Mireia?

-Sí, fa més d'un any, hi vaig anar a fer un treball d'observació -contesta la Mireia amb amabilitat però sense gaire entusiasme-. Va ser una experiència molt rica que em va servir per al màster que vaig acabar al juny.

-Que interessant -contesta en Joan-. Després m'ho expliques, si vols... -canvia l'expressió de la cara i el to de veu-. O millor, no. No m'ho expliquis.

La Mireia es queda de pedra davant del canvi d'humor del Joan. De cop aquell home interessant s'ha transformat en algú que es vol defensar de manera esquerpa d'alguna cosa que no arriba a entendre, ni ella ni ningú. La Laia, la Gemma i la Carme estan buscant algun tema per desviar l'atenció i la tensió que ha creat el Joan, però no arriben a temps perquè ell segueix parlant com si s'hagués destapat l'embús.

-Francament, no m'interessa una merda el que hàgiu pogut fer uns estudiants de Barcelona a qualsevol país d'allà. No teniu ni idea el que passa en realitat. Observadors... de què? Què fàcil és anar a observar i tornar-se'n cap a casa quan les coses es torcen...

-Joan -la Carme intenta fer-li entrar en raons, però és inútil.

-Però saps? De vegades no pots tornar-hi. De vegades et tanquen i et tenen setmanes i mesos enterrat sota dos metres de terra i no veus ni la llum del dia ni saps quina merda et donen de menjar ni saps res. I no ho sap ni el govern del teu país ni la teva família.

La Carme s'hi acosta i li posa les mans a les espatlles.

-I els que ho saben, deixen la vida per tu. I no pots escapar-te d'aquest infern si no és que t'arrisques a nedar pel riu -segueix parlant com si veiés el riu al seu davant-. Un riu ple de caimans que esperen afamats la següent presa. Però de vegades tens sort. Tens sort perquè aquestes bèsties no et trien a tu. Aleshores, només veus com la sang d'un altre tenyeix aquelles aigües mentre tu has de seguir nedant i no mirar enrere.

Davant del silenci sepulcral que fa tothom, la Mireia es posa a plorar i fent un gest de demanar permís, s'aixeca de la taula i se'n va al lavabo. La Laia també s'aixeca per anar darrere seu.

-Molt bé, moltes gràcies. Està embarassada, el nòvio s'hi ha desentès i a sobre els pares també li han tirat tota la cavalleria per sobre. Se sent una merda, no sap què fer i vas tu i...

Se'n va.

El Joan sent totes les mirades sobre seu. És tanta la pressió que no pot suportar-ho més.

-Sento haver-vos esgarriat el vostre dinar de Nadal.

Continua havent-hi un silenci que apunta cap a ell.

-Què collons m'esteu mirant? Estic fart d'aquestes mirades vostres plenes de retret. Què? L'he tornat a cagar, oi? Us he tornat a espatllar la vostra pau... Tan bé que estàveu sense mi... Tranquils, me n'aniré i ara sí que no sabreu res de mi. Vosaltres us podeu quedar aquí, asseguts, impassibles davant del que s'està coent al vostre costat.

-¿Pero qué te pasa, Joan, hijo? Siempre con esa rabia que empuñas como una espada. ¿Qué estás diciendo?

-Que de què parlo? Parlo del món de mentides que creem entre tots. De...

-Quines mentides? -li espetega l'avi-. Parla clar.

-Tens al costat el teu nét que fa uns ulls d'haver-se fotut de tot i segur que no és la primera vegada que es posa així, però tots dissimuleu, eh? És clar, ell és un bon nano i segur que ni t'hi imagines que fa aquestes coses, o millor encara, farem com que no ho sabem.

Silenci.

-Les altres nétes, són nenes consentides, protegides, que ho tenen tot i que només actuen per interès, buides de valors i de sentit comú. Això sí, ara la Laia se n'ha anat a consolar la seva amiga... A consolar-la de què? D'una vida sense sentit, frenètica, consumint sexe cada cap de setmana no sigui que la vida s'acabi...

Tothom se'l mira, però ningú li contesta.

-Però no cal parlar d'això, no? No fos cas que sabent algunes veritats ens carreguéssim les festes. Però què collons voleu celebrar?

-Que estàs aquí -diu amb contundència l'avi- i que estem aquí. Seu. No vull un final de conte feliç ni molt menys. Tenim la família que tenim amb coses més bones i d'altres no tant, com tothom. Tenim la vida que tenim, també amb coses més bones que no altres, com tothom. On vols posar-hi el focus? què vols destacar-hi? Digues! Les coses que no t'agraden? Així sí que mai no et sentiràs satisfet amb res, mai no sabràs veure res bo enlloc ni en ningú.

-No és això. No m'entens -diu el Joan encara enfadat-. Mai no m'heu entès. Sempre m'he sentit exclòs en aquesta família.

-Tu has triat la teva vida i nosaltres, la nostra. I t'hem respectat i ajudat. No tens dret a pensar que ho hem fet pitjor que tu només pel fet que no pensem igual, ni tampoc t'escudis a sentir tu la responsabilitat de tot o a creure't el salvador de res. Aquí l'únic a qui has de salvar és al Raül. Aquesta sí que és una bona causa. Com vosaltres vau ser la nostra en el seu moment. Ara, ja no. Ara volem el relleu. I això no vol dir que no us puguem ajudar. Ja sabeu que sempre estarem al vostre costat, però ens hem fet grans i a partir d'ara us toca a vosaltres tirar del carro.

Es queda mirant a tothom.

-Que què volem celebrar, preguntes? Per a la teva mare i per a mi no hi ha res més important que veure aquesta taula amb tots vosaltres. I sí, potser avui mirarem cap a una altra banda i farem veure que no hem vist ni sentit res perquè és Nadal, però demà en parlarem de tot això. Ho entens? Amb tranquil·litat, sense dramatismes, però en parlarem perquè és responsabilitat de la família ajudar-nos, protegir-nos o alertar quan les coses no van pel camí que hi haurien d'anar. I també és responsabilitat nostra crear un bon ambient, que estiguem bé junts. Tothom hi aporta el seu granet de sorra i depèn del que aporti cadascú aquell moment serà viscut i recordat d'una manera o d'una altra.

S'hi acosta al Joan i li pica l'esquena fent-li broma.

-Parla quan hagis de parlar. No et deixis les coses dins el pap perquè aquí tens qui t'escolta i veiem més del que et penses, però de vegades has de deixar passar el temps i deixar que les coses arribin quan han d'arribar.

El Joan abraça el seu pare. Arriben la Laia i la Mireia més tranquil·les. L'avi agafa la copa i proposa un brindis.

-Perquè el temps que passem junts sigui un temps enriquidor, ben compartit, que ens faci treure el millor de cadascú de nosaltres i que ens faci ser feliços.

Tothom s'hi asseu.

-Abans de seguir amb el dinar de Nada -diu l'avi somrient-, ha de venir algú més?


Alicia Molina

POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

Aquesta nit, al cementiri de Cardedeu l'art i la vida s'han escampat per un espai que acostuma a ser habitat només per soledats i silencis. Durant uns moments la mort ha deixat de ser la protagonista i l'alè expectant del públic ha fet de connexió entre dos mons que ens entestem a separar quan, en realitat, un i altre formen part de les dues cares de l'existència.

"S'han d'enxamplar els cementiris" deia que dèiem i avui ho hem fet. Avui hem acostat a aquesta geografia ordenada i de marbre una actuació amb la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" i ha estat espectacular. Fer tota la baixada fins al cementiri il·luminant el camí amb torxes (sempre són tan lluny els morts!), descobrir un paisatge per a alguns desconegut justament de nit (tan bon punt ha acabat l'espectacle, tothom s'ha posat a passejar pel cementiri) és compartir amb els qui no hi són alguna cosa més que els records, és normalitzar la mort i l'espai que l'acull i acostar-la a la nostra vida quotidiana i acceptar-la com a part d'aquesta vida.

Avui també hem sentit les veus de la Coral de Cardedeu entre unes parets que no parlen, però que han fet molt bé de coixí i han donat una acústica perfecta. Algú proposava fer els concerts d'estiu al cementiri... En tot cas, no hi ha dubte que l'acció d'avui suposa un abans i un després de la mirada als cementiris de tots els pobles i, en concret, el nostre i de l'ús que en puguem fer a partir d'ara. En Jordi Costa i l'Oriol Genís ho van tenir molt clar des del primer dia: representar Poe al cementiri. Gràcies per l'audàcia i per ajudar-nos a fer-ho possible. Ha estat un honor poder participar en aquest primer projecte.

EL FILL

Us deixo un conte meu que vaig explicar a la sessió "Contes de comiats".

Per al Gabriel,


Sempre m’ha agradat molt aquell proverbi que diu “hi ha dues coses que podem deixar en herència als nostres fills: les arrels i les ales”. Fer arrels és un propòsit del qual em sento bastant orgullosa del que he aconseguit, però construir ales... ara m’adono que de vegades construir-ne, d’ales i deixar volar ens fa mal.

Aquesta és una nit de silencis, de soledats i de nostàlgies. És difícil explicar els sentiments contradictoris que colpegen contra la meva ànima. I són contradictoris perquè en altres nits, quan també hi havia silenci perquè encara no havies arribat, no sentia soledat ni nostàlgia, hi havia, en tot cas, una mirada atenta a tot el que passava: si et sentia tornar, com tornaves... però era un silenci més pròxim a la calma i al benestar. En canvi, aquesta nit, com si el cor sabés discriminar entre una sortida de festa a una emancipació anunciada, s’ha instal·lat en mi la buidor de saber que has marxat.

És curiós la sensació de buit i de ple que mouen les entrades i sortides de les persones en les nostres vides. Fa vint-i-dos anys, quan gairebé no havies fet els tres anys, vas crear justament aquest efecte d’omplir-ho tot. Quina força vas donar a la meva vida. Encara recordo el viatge a El Salvador i els llarguíssims mesos d’espera fins que em van ensenyar un foto teva en blanc i negre. Allà va haver-hi un abans i un després. Tenies cara, et podia somiar cada nit agafada al coixí com qui s’agafa a un desig i et parlava en aquell tros de paper i em miraves com si entenguessis el que deia.

El teu nom et donava identitat i caràcter: Dula, “el que arriba i mira”, volia dir. I així ho vas fer: quan vaig entrar en aquella sala, vas arribar, vas mirar -primer a mi, després el teu voltant- i em vas donar unes llavors que guardaves. Justament les que tinc aquí davant, al costat de tantes fotografies i de les postals de tots els viatges que has fet. Perdona, no em volia posar nostàlgica ni pesada. És només que necessito omplir tots aquests buits de tu. Sé que estàs bé i sé que jo també estic bé, que he anat aprenent a tenir el meu espai i disfrutar de mi mateixa, però hi ha un remolí massa violent a la teva habitació que s’ha escampat per tota la casa i ho ha destarotat tot.

I aquí em tens, vetllant la teva absència. Escolto la teva veu dels teus cinc, sis i set anys gravada en unes cintes que ronquen; sembla mentida que aquell trapella càndid fos el tros d’home que entrava cada vespre per la porta de casa amb un “hola” que omplia d’alegria el final del dia. I surts tu cantant “Puf era un drac màgic”. Era la teva cançó preferida i ara em sembla una anunciata que em diu que aquell nen s’ha fet gran i aquest drac s’ha de saber retirar i deixar-te camí perquè estenguis les ales.

No és fàcil, saps Dula? Ets massa important per a mi com perquè la teva llunyania no m’ompli d’enyorança. Eres tan dolç i curiós i mogut i enginyós i aquests vint-i-dos anys han passat tan de pressa...

I ara te n’has tornat, sí. Te n’has tornat a El Salvador, a fer de metge i em sento molt feliç que ho facis, però m’ha costat acceptar que quan vas arribar de petit, vinguessis amb un bitllet d’anada i tornada. En cap dels papers que vaig firmar ho posava, això.

M’has promès portar-me més llavors quan vinguis, però el major regal teu és el record d’un Dula rialler i feliç, i així m’agradaria que continuessis tots els anys que et queden per endavant: feliç de viure la vida que vols, feliç de sentir-te estimat i comprès, feliç de sentir que estimes, feliç de saber aprofitar cada segon que et brinda la vida per ser feliç.


Alicia Molina

REPRESENTACIÓ D'UN CONTE DE POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

eLS 19's de Poe tornen a oferir un altre acte, el plat fort, sens dubte: la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" al cementiri de Cardedeu, divendres 20 de novembre a les 12h de la nit. Un repte escènic ja que mai no s'hi ha representat res.

Tal com dèiem a l'obra de "Miratges": "cal enxamplar els cementiris", però no per omplir-los de mort i prou, sinó per connectar-los al nostre dia a dia. En el silenci de la mitjanit, amb música en directe... volem compartir amb tu una altra nit Poe-tica.

Les entrades ja són a la venda.

ESTRENA de "MIRATGES" de 10 de DEU TEATRE

Arriba l'estrena de "Miratges" de 10 de Deu Teatre, al Centre Cultural de Cardedeu, aquest divendres, 13 de novembre, a les 22h. Hi haurà dues representacions més: dissabte 14 a les 22h i diumenge 15 a les 19h. El preu de l'entrada és de 6€.

"Miratges" és una obra completament diferent del que el grup 10 de Deu Teatre ha fet fins ara. El centre temàtic són els sentiments i els actors no representen un personatge en concret, sinó que transiten al llarg de l'obra per diferents sentiments a través d'accions individuals o de tot el grup i a través de textos de diferents autors.

La sinopsi és: Arribem al món en blanc, com un paper posat en una màquina d'escriure i anem creant el relat de la vida a partir de sensacions, de sentiments... Aquest teixit és variat i ens colpeja o ens fa reflexionar o ens amanyaga segons com ens deixem emmirallar.

55 minuts per atrevir-se a sentir, a deixar-se emmirallar...

A Sylvia Plath

(...) Aleshores els arbres sí que podran tocar-me
i les flors tindran temps per a mi.

Fa una estona, la Mireia Chalamanch ens ha obert el cor, ens ha tancat la veu a l'estança del silenci i ens ha immobilitzat les passes (que sempre miren cap al futur) sense saber cap on havíem d'anar, sense voler anar enlloc perquè el present acabat de viure i de sentir ocupava tot l'espai del CeCuCa. Un present ple dels passats de cadascú, ple de preguntes de què encara no has trobat resposta, ple de pors que segueixen apareixent malgrat que tens llums que t'il·luminen, ple de nostàlgies per coses que mai no viuràs, ple de sensacions que algun dia seran d'alleujament... i ple d'una poesia que irromp fent carambola en la veritat i l'engany, en el dolor i la passió, en el coratge i la força, en l'amor i la mort. Amb elegància, serenor, força, silencis, contundència... ens ha portat la Sylvia Plath i ens l'hem quedat ben endins.

contes negres de Poe

Dijous 22 a les 22h hi haurà sessió de contes de Poe al Dalt del Pla de la Calma amb Paco Asensio, Alicia Molina i Noemí Rodríguez. Una nit Poe-tica o senzillament de [po e]