DULCE PÁJARO DE JUVENTUD

Las imágenes de Dulce pájaro de juventud centelleaban entre los cristales de la casita verde, que daban a la calle. No sabemos qué hizo detener el vagar del joven dirigiendo su atención ante la pantalla como si un imán lo hubiera clavado en el suelo. Quizás fuera ese mar secreto que le salpicaba a los ojos como otro mar que acababa de dejar o quizás el desasosiego de un tiempo incierto enmarcando la frase repetitiva "háblale de mí". El caso es que pasaron metros y metros de filmación y seguía allí, afianzado en la acera, mirando la película en silencio, sin más refugio que el marco de la ventana.

Al otro lado, en el interior de esa casita verde, desde un sillón raído, otra mirada también seguía los movimientos de los protagonistas. De repente, en una de las secuencias, una nostalgia antigua se avecinó sobre su garganta dejándola tan vacía como el hueco que hace un meterito al caer sobre la Tierra. María, con toda su vejez a cuestas, sentía que cuánto más allá intentaba llevar el aire a sus pulmones, más honda era la sensación de vacío. En su pantalla personal se avivaban otras escenas de olvidos forzados que no tuvieron la oportunidad de reencontrarse como el de la pareja de ficción que, tras años de espera y dolor, con las ilusiones esparcidas, la vida reúne lo que queda de ellos y pueden, por fin, tomar uno del otro. 

Fue llegando a ese final triunfal del celuloide cuando, instintivamente, la mujer alzó sus ojos mustios, que lloraban sin lágrimas, y vio al muchacho. Justo en ese choque de mundos tan dispares, pasó que las miradas rescataron palpitares aún vivos y a través de la viveza que le ofrecía ese ser extraño reconoció su juventud y un tiempo, bien lejano,  en que todo se le antojaba posible e infinito.  

LA TARDE DE SILVIA PÉREZ CRUZ

Del cabàs musical de la Líria, rescato la tornada d'una cançó de la Silvia Pérez que podeu trobar al seu nou àlbum En la imaginación.

LA TARDE

Las penas que me maltratan
son tantas que se atropellan
y como de matarme tratan
se agolpan unas a otras
y por eso no me matan.

EN CADA LUGAR, EN CADA SONRISA

"El momento más oscuro de la noche es un instante antes de que salga el sol".

¿En qué lugar ponemos a los hijos en nuestras vidas? Sin duda alguna, bien arriba, arriando nuestras alegrías y nuestros desencuentros con el día a día y, sin embargo, hay algo desconcertante en todo ello que nutre insomnios y pensamientos vacuos, sobreprotecciones y sonrisas de café almidonado; contradicciones, temores, arrepentimientos, covardías secretas... Y es que creemos que hay tanto de nosotros en sus rostros, en sus gestos, que nos desbancan nada más nacer. Primero llegan y entronan el poder sin saberlo, sin creer aún que su llanto y su risa son el termostato de nuestras emociones, pero después cuando lo descubren, cuando se dan cuenta de dónde están y qué pueden hacer con nosotros, ya no hay vuelta atrás.

Ese momento maravilloso en que todo converge hacia las dos direcciones es el punto álgido, comparable sólo a la de un circuito que se retroalimenta y se expande. Pero llega un tiempo en que aquella criatura dulce y curiosa se va y ante tus ojos no queda más que una sombra de lo que fueras tú mismo. No se sabe bien, bien, cuándo sucede eso, pero un día, casi sin avisar, le miras a los ojos y ese niño que era ya no está: ya no reconoces ni su voz ni sus gestos en aquel otro cuerpo que recién ahora te das cuenta que se ha ido deshabitando poco a poco a pesar de tus resistencias y en su lugar ha aparecido un ser excepcional.

Quizás ese desvanecerse pasó en esos días en que miras su armario y no sabes distinguir qué es suyo y qué de los amigos. O quizás cuando al mirar su álbum de fotos apenas hay espacio para ti y compruebas que su mundo está lleno, por suerte, de otras personas con las que seguir aprendiendo. O también cuando ese beso, al llegar a casa, roza la mejilla a la escapada para que los olfatos no detecten nada sospechoso, o sientes esa voz que habla sin mirar porque sus dedos están en el más allá a través de sus portátiles, sus blackberrys o sus iPhons... mientras tú deambulas por una estratosfera sin vías de conexión y con muy pocas naves para aterrizar en los nuevos mundos.

Y es que de repente, cerrar la puerta de casa ya no significa nada, o por lo menos no significa esa paz buscada, ese recogimiento en un redil que tiempo atrás tenía cuerdas y límites. Ahora, no. Ahora el mundo de afuera también está dentro y te acribilla con sonidos, malhumores, alegrías o propuestas a tres mil revoluciones por segundo y con un total libre albedrío. Todo es cambiante según la tecla que toques y la respuesta que recibas y tu estás ahí, como una marioneta que no sabe hacia dónde moverse, esperando que te den vela en un entierro en que los papeles actuales son muy distintos de los que conocías. Y es ahora, sí, cuando ves cara a cara ese paso del tiempo y lo ves y lo sientes en el silencio que marca un tic-tac incierto, apasionante, nostálgico... pero también con una gran expectación por saber qué viene a continuación.

Entonces te miras a esa criatura y aunque te cuesta reconocer al niño que fue y contemplas con nosalgia a ese ser dulce y cariñoso que te observaba con esa candidez que tienen los ojos cuando se tropiezan por primera vez con las cosas, aceptas el juego de la vida y te enorgulleces de esas alas que ha ido tejiendo a lo largo de los años, no dejas de asombrarte, de ajustar continuamente las imágenes de la memoria y de preguntarte dónde está, dónde estás.

Ese tiempo que descorre las cortinas del encuentro y las cierra de manera voraz sigue ahí, haciéndose cómplice de un paso que no es más que un juego incierto. Pero toca mirar adelante, abrir espacios para tener todos cabida y aprovechar cada momento como si todo comenzara de nuevo.

Per al Gabriel i l'Helena

ESTEM TOTS COM PUTES CABRES?

Llevaba días perdiendo cosas: primero fueron las chaquetas, lo que achacó al aumento de las temperaturas y la sensación de prescindibilidad que ello comportaba, pero a los pocos días se le sumó la pérdida de los papeles. De repente, hojas escritas y firmadas por ella misma desaparecían al volver la vista hacia otro punto sin poderlas encontrar, como si formaran parte de un fragmento de El libro de arena, sin que nadie tuviera noción de su existencia. Con la guardia personal sobre aviso, pasó las siguientes horas dispuesta a llevar un control acérrimo de cada movimiento que hiciera, consciente del peligro que se le venía encima, pero ni aún así pudo detener la catástrofe.

El punto sin retorno se manifestó cuando entró en la reunión cantando O mio babbino caro y no paró hasta concluir el ária ante la mirada desconcertante de los asistentes. Pero ella siguió sin darle importancia, por lo que siguió y en otro momento de otro día, protagonizó la acción de descalzarse y hacerse unos masajes en el pie derecho en medio de una comida de negocios. Aquí, y después de los postres, se dijo a si misma obligada ya, por lo comentarios por lo bajini que había escuchado, que debía de tomar precauciones de lo que hacía y dejaba de hacer, así que aumentó sus sesiones de yoga y meditación.

Ya le parecía que habían dado el fruto esperado, al menos durante unos días, hasta que la astilla del estrés, empecinada como estaba en clavarse donde fuera, siguió su curso. Y como la fiesta ya estaba servida en su interior, sólo faltó el momento idóneo para dar a conocer el poder de la revuelta subversiva que se estaba lidiando en todo su casquete volador y llegó: un atardecer se sacó la blusa instintivamente por el calor y se quedó en ropa interior delante todos los asistentes en la inauguración de la exposición de esculturas de su amiga en una galería importante del centro histórico de la ciudad.

A pesar de todo, ella seguía convencida que aún podía poner bajo control el panel emocional de su vida. Que ingenua! Poco sabía ella de catástrofes naturales. Así que un tarde, sin que las isoflavonas pudieran poner freno a la dopamina, en un acto de puro instinto animal se lanzó contra su jefe de equipo y le besó como nadie le había besado, sólo que delante de toda la junta directiva, por lo que las sirenas de emergencia empezaron a sonar en la cabecita de Raquel y aquí fue la primera vez de verdad que se preguntó, en serio, si quizás le estaba pasando algo extraño. Sobretodo porque vio la reacción del vicepresidente y el secretario en funciones que ya ocuparon de hacerle saber su opinión cuando la llevaron directa a una clínica de rehabilitación para directivos aniquilados.

Y Allí está, de momento, contando mariquitas y soplando dientes de león, haciendo ver que no se acuerda que Woody Allen ya habla de esto en su próxima película que rodará en Cardedeu por el glamour de sus gentes y su paisaje.

PAISAJE PARA UN ATARDECER

Con las cumbres nevadas a sus espaldas, miraba el resorte de la ventana con ansia y pavor al mismo tiempo. Por fin algo va a cambiar, pronunció suavemente para sus adentros. Y sin darle más tregua a su deseo, se dejó mecer por el viento indómito. 

ESTRENA "ELS TEMPS I ELS CONWAY" a CARDEDEU

Apunteu bé:

Aquest dissabte i diumenge, la companyia 10 de Deu Teatre representarà El temps i els Conway de J. B. Priestley al Centre Cultural de Cardedeu, a les 22h i a les 19h respectivament.

 

L’obra, dirigida per l’actriu i directora Mireia Chalamanch, parla de la vida d’una família de principis del S. XX, de les il·lusions i les esperances de joventut que cada un d’ells construeix per als seus somnis de futur i de com el pas del temps esporga, aflora i mostra, vint anys després, una realitat que juga amb les relacions i les desplaça deixant un rastre en què es barregen alegries i tristeses, èxits i fracassos, vida i mort en unes geografies humanes devorades pel temps.

 

Aquesta és la sisena obra del grup de teatre cardedeuenc que, en aquesta ocasió, han volgut apostar per un text clàssic, el contingut del qual deixa palès la vigència del tema que tracta i la contundència de l’autor en el disseny dels personatges.

ELS TEMPS CANVIEN. LES COLÒNIES TAMBÉ?

Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d'ESO s'haguessin d'espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades són pensades perquè ells les facin als altres? Doncs, creieu-me que això no només es va fer, sinó que ha resultat ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.

Quan la implantació de la setmana blanca per l'exconseller d'ensenyament va ser un fet i ens vam trobar l'equip de mestres de la meva escola que havíem de renunciar a l'esquiada, ens vam sentir en un desert ple de queixes: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d'ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu (convivència, capacitat d'esforç indivual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols...)? 

El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un fracàs, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una nova proposta. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havien de facilitar la capacitat d'esforç, l'autonomia, la convivència tant entre ells com entre altres persones desconegudes; havien de proporcionar un ritme tranquil, res d'anar programats; disfrutar de l'entorn d'una manera ecològica, sostenible... havien de ser assequibles econòmicament... I el més important: havien d'aprendre a donar. Prou d'estar instal·lats en el dóna'm; teníem clar que als nostres alumnes els sobra contemplacions materials que els condemna a una insatisfacció permanent i els falta oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres. Vam adonar-nos que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d'aquesta envergadura. I pensant en aquest buit que estem vivint, vam trobar el marc que feia possible atendre a totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d'Osca.

No cal dir que els alumnes també han anat dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots hem anat remodelant la proposta. Però el dia 24 marxàvem tots cap a Abiego amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets... (després d'haver fet en diferents dies les nostres pràctiques a l'escola de muntar i desmuntar tendes, fer-nos el dinar i anar a comprar al súper el menjar que, prèvia valoració i supervisió per la nostra cuinera, havien decidit que farien) i amb tot de propostes de serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.

Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquest experiment. Els dubtes de si s'ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l'"amenaça" o la "bronca", si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni fregar-se un plat tindrien la capacitat d'adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.

Aquí, s'ha de reconèixer el granet de sorra de tothom: d'entrada la capacitat d'uns nois i noies que han sabut acceptar quedar-se sense esquiada i adaptar-se a la nova proposta de colònies. La d'unes famílies que ens han donat suport en tot moment i que han ajudat a fer-los veure el cantó positiu d'aquest canvi. La de l'escola: uns per facilitar les coses en tot allò que necessitàvem i a l'equip organitzador de les colònies perquè hi ha posat il·lusió, hi ha deixat la pell amb la sang ben bombejada de tantes hores de treball, també hi ha posat una mica de follia, i de prudència, la justa.

El resultat és que et cauen les llàgrimes d'emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tot el carinyo del món i els van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura... i se senten tan felices unes i altres... O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l'aixada a l'espatlla per anar-se'n a posar unes canyes a l'hort d'un veí del poble. O quan se'n van a l'escola d'allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens... O quan passen la megafonia i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble i passen casa per casa per dir-los personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l'any que ve... I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: no ve de la demanda continuada, sinó del donar, del sentir-te ubicat, arrelat, inclòs...

Tot això combinat amb els macarrons que s'havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l'endreça de l'espai comú i col·lectiu, amb caminades per arribar al riu i banyar-te, amb ara et toca a tu que jo he fet allò..., amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble...

Han après a viure amb poc i en canvi han rebut molt. A aquests primers supervivients de l'escola se'ls ha de felicitar, ens han donat a tots una lliçó molt important: hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Està clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d'un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses: des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

EL FINAL DEL DIA XIX

El final d'aquest dia porta una música de fons feta amb la dedicació més tendra: la del cor dels amics que connecta amb els sentits. Allà es combinen les negres, les blanques amb corxeres i semicorxeres, fent silencis i retardandos per deixar passar alès de sospirs emocionats. Música que es balla a soles, amb algú altre, o en grup quan t'han posat al mig d'una pista d'empedrat modernista i et donen la mà per saltar sense caure. També té el gust dels sabors que es cuinen a foc lent, dels batecs envernissats de gestos dolços, de converses que mimen i animen... O el de les olors que arriben dels rams vertebrats en milers de mans deixant el rastre dels colors com les serpentines ho fan en la foscor. Porta, també, aquest final del dia, dits allargats que agombolen i subjecten, que obren palmells, palpen, abracen i emboliquen il·lusions... Sumat a això, porta, a més a més, el mirar instantànies immortalitzades en fotografies que tenen l'acompanyament com a fons, o el redescobrir històries en forma de dibuixos que les magnifiquen i les caleidoscopitza. Porta, també, el pas curt d'aquells que, promotors de tot, avui miren el món amb ulls d'infant sorpresos per una vida que ja no atrapen i, el pas d'algú que sempre, més lluny o més a prop, ha caminat al teu costat. I porta, sobretot, el vol imparable dels dos éssers més importants que han fet que tot tingui sentit.

CONTE D’UNA EXTRATERRESTRE QUE FA 50 ANYS

Això és un esborrany d'un recull de fets de la vida d'una extraterrestre que fa 50 anys va aparèixer al nostre planeta. Amb aquest relat vol donar les gràcies a tots els terrícoles i altres alienígenes que l'han acompanyada fins aquí.

Vosaltres us preguntareu com comença una història d’una extraterrestre que fa 50 anys terrícoles. Doncs, molt fàcil, comença el dia, un 22 de maig, en què per motius que ningú no ha descobert mai, però fàcils de deduir ara que tenim una certa cultura espacial (entiéndase: guía espiritual despistado que pierde los paquetes de entrega, entiéndase accidente intergaláctico, entiéndase pruebas piloto para bebitos extraterrestres que tienen que ponerse a prueba en vete tú a saber qué experimento...), va aparèixer, deia, una extraterrestre bebita en una casa d’una família humil de Badalona i tot i que va arribar sense memòria planetària, vull dir amb això que no sabia de quin planeta era, ni qui eren els seus avantpassats alienígenes (només va conservar una intuïció molt desenvolupada), la bebita extraterrestre va tenir claríssim des del primer moment, que ella no era d’aquell món i va començar a maquinar un pla per marxar d’aquell planeta al més aviat possible.

En contrapartida, la família terrícola, que no va sospitar res en cap moment (penseu que els bebitos d’aquí amb els de fora s’assemblen tots en l’aspecte exterior –una altra cosa són les connexions cerebrals, que no tenen res a veure...-) quan va veure aquell tros de criatura tan llustrosa van començar a bavejar de l’emoció i van pensar que eren els pares més afortunats del món.

Poc es podien imaginar el que els venia a sobre amb aquella adquisició. Però tot i que van començar a sorgir problemes a tort i a dret ells sempre van trobar una explicació lògica al seu comportament extravagant. I quan la lògica no ho podia justificar, buscaven les raons en alguna divinitat com quan la bebita va sortir sana i estàlvia en descobrir la llei de la gravetat per primer cop quan es va enfonsar la casa on vivien.

Contràriament al que algú es pugui imaginar, a la bebita extraterrestre li va semblar una experiència inoblidable. Mai no havia experimentat la sensació de caure i durant anys va ocupar el número u del seu rànquing en emocions fortes. No era tan avorrit aquest planeta, va pensar i hi tornava! Oh, això de jugar amb la gravetat ho convertia tot en un risc emocionant, tant que a partir d’aquell moment no va parar de caure, de manera literal i simbòlica.

En aquell afany d’observació i d’experimentació, va comprovar que els fruits també queien dels arbres i va posar en marxa un pla per al seu procés de maduració que, esclar, ben mirat, tenia ben poca semblança al que realment ha de ser el procés de maduració en si, però com que no entenia el món, ja ho he dit, es va formar una idea equivocada sobre el fet de madurar: mentre els fruits dels arbres cauen quan estan madurs, o les persones prenen decisions sobre la vida quan ja estan madures, la bebita extraterrestre queia per madurar i hi tornava, i hi tornava a caure per seguir madurant. I així anava pim-pam- pim-pam deixant-se anar contra el terra contínuament. I a base de cops, va anar madurant més o menys.

Un mètode d’aprenentatge dur, si voleu, però no em digueu que no és complicat entendre el món quan véns d’una altra galàxia, ningú no t’ha explicat res i et trobes que t’has d’espavilar segons el que tu interpretes. Però de vegades no podia més i es deia a ella mateixa: vull marxar d’aquí.

On anava, però? Ni tan sols sabia quina direcció havia d’agafar. Així que mentre esperava millors oportunitats per marxar del planeta, anava observant el món que li havia tocat viure i com més el mirava menys l’entenia.

Amb la seva família terrícola ja anava aprenent, ja, i potser ja ho hagués anat entenent a poc a poc, però el món de fora era el que la portava de corcoll. El món que veia a través d’aquelles pantalles de cinemascop en què anava captant la naturalesa humana com podia, o les lletres que sentia en aquelles músiques de tango, òpera, sarsueles o fandangos que cantaven els pares i que parlaven de la tristesa, els gelos, les tragèdies o el trencament de l’ànima... ella els escoltava pensant que el món estava ben guillat.

En el fons, però, no deixaven de ser curioses, aquestes històries, i va començar a interessar-se’n per les emocions que hi havia al darrere. Sobretot li va interessar el que explicava la seva àvia terrícola a la seva germana. Cada tarda s’asseien a la taula del menjador i l’àvia li explicava històries de la guerra, de superació i de dolor... i la seva germana ho apuntava tot en una llibreta que estava plena de símbols estranyíssims i ella pensava que valents que havien estat alguns terrícoles, com la seva àvia.

La fascinació puntual per alguna persona o fet, no va fer-li entendre més les coses, al contrari: encara estava feta més un embolic. Cada pas que feia, cada minut que passava encara confirmava més la idea que no entenia els terrícoles i, en conseqüència, els terrícoles no l’entenien a ella.

Un dia, mentre estava immersa en algun pensament, va sentir una cançó d’un home que deia: nosaltres no som d’eixe món i tot va canviar per a la bebita extraterrestre que ja tenia uns 11 anys. De seguida va captar el missatge: aquella frase volia dir que no estava sola. Que hi havia altres extraterrestres com ella. I es va posar en marxa: la seva missió a partir d’aquell moment seria trobar altres extraterrestres en el planeta Terra i marxar tots plegats.

Identificar els amics extraterrestres va ser tan fàcil com intuir la rebel•lia, el silenci incòmode, la decepció, les ganes de trobar una altra cosa... en aquelles persones i saber que no era d’aquest món. Així, doncs, el primer extraterrestre de qui té consciència que ho és va ser el seu amic de l’escola. Ja feia temps que eren inseparables, i entre tantes confessions li va fer saber l’arbitrarietat amb què sentia la vida sota els seus peus.

Junts no van trigar gaire a trobar-ne un altre: un dia, a l’escola, va arribar una mestra diferent a totes. Una mestra que els va fer mirar la vida per un forat que no els havia mostrat ningú.

I a partir d’aquí la bebita extraterrestre, que cada vegada era més i més gran, no va parar de trobar-se amb altres alienígenes: al centre excursionista, a l’institut, a la universitat, a les feines... I fins i tot se’n va enamorar d’alguns d’ells i se’n va anar a viure amb tres en concret (un darrere, l’altre). No us penseu, però, que pel fet de ser alienígenes un ja s’entén a la primera, no, no va ser així, no. Cada planeta té la seva idiosincràcia i no sempre és fàcil quadricular-ho tot, almenys el més important, així que la bebita extraterrestre va anar passant d’enamorament en enamorament aprenent d’aquí i d’allà, tant que ella mateixa es considera una extraterrestre multigalàctica.

D’aquests enamoraments van sortir dos alienígenes: primer un bebito i després una bebita. La barreja de tanta força galàctica ha fet d’ells unes criatures especials, capaces de fer tot allò que es proposin a la vida.

Malgrat que la frase originària li havia donat forces per buscar a altres extraterrestres, també és cert que de vegades la nostàlgia li col•locava aquella mirada lànguida amb què contemplava el buit còsmic i que li recordava la necessitat de marxar.

Però en tot aquest temps que ha anat passant, ha descobert que el planeta Terra està ple d’éssers d’altres móns i al llarg d’aquest anys ha anat trobant molts d’aquests éssers d’altres planetes interestelars i han creat com una petita família. Junts han fet moltes coses i han compartit el sentiment d’inclusió quan des de fora no et sents acollit i entre tots plegats han ajudat molt a la bebita extraterrestre a sentir-se que, de fet, ja forma part d’aquest món, fins al punt que ha decidit quedar-s’hi.

Quedar-s’hi i ajudar als terrícoles a mirar el seu món amb ulls diferents: és per això que fa molts anys que ensenya a petits, grans i joves. De vegades no entenen els seus mètodes extraterrestres, però com que n’hi ha molts que ho fan com ella, aviat s’adonaran que aquests mètodes són una bona manera de trobar cadascú el seu planeta...

Però per si no hi hagués prou amb ensenyar-los a les aules, la nostra bebita extraterrestre, que avui fa 50 anys, li agrada escriure i explicar contes perquè està convençuda que les coses que no s’expliquen deixen d’existir.

EL DECÀLEG DE LA MANIPULACIÓ de NOAM CHOMSKY

Del blog: http://iniciativadebate.wordpress.com/2011/05/16/12-segundos/

us enganxo el decàleg de la manipulació de Noam Chomsky

1- LA ESTRATEGIA DE LA DISTRACCIÓN.

El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2- CREAR PROBLEMAS, Y DESPUÉS OFRECER SOLUCIONES.

Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3- LA ESTRATEGIA DE LA GRADUALIDAD.

Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4- LA ESTRATEGIA DE DIFERIR.

Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como”dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5- DIRIGIRSE Al PÚBLICO COMO CRIATURAS DE POCA EDAD.

La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6- UTILIZAR EL ASPECTO EMOCIONAL MUCHO MÁS QUE LA REFLEXIÓN.

Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7- MANTENER AL PÚBLICO EN LA IGNORANCIA Y LA MEDIOCRIDAD.

Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la mas pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- ESTIMULAR AL PÚBLICO A SER COMPLACIENTE CON LA MEDIOCRIDAD.

Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9- REFORZAR LA AUTO-CULPABILIDAD.

Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10- CONOCER A LOS INDIVIDUOS MEJOR DE LO QUE ELLOS MISMOS SE CONOCEN.

En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

NACIMIENTO

Nació cabeza abajo para ver el mundo al revés.

EL FINAL DEL DIA XVIII

Fa temps que no m'aturo a contemplar el final del dia i omplir les butxaques amb tot allò que he anat trobant. Avui, sí, perquè tinc les orelles plenes de cançons d'altres temps que ha portat un veler que passava pel camp de futbol de l'escola. S'hi ha aturat i hem sortit tots a cantar i ballar com abans, quan els vestits s'agafaven amb les mans i les armilles dels homes guardaven rellotges sense busques. He vist una corrua de formigues esperant que florís el gessamí de casa per omplir-se de dolçor. I, ben enganxada, a la cinta transportadora d'equipatges, la pipa d'algun nen que pretenia demostrar com era possible fer eterna la infància, malgrat que ell es fes gran. He vist la finestra oberta de la Maria, que avui s'ha llevat amb ganes de viure i com li deixava un tros de pastís al veí del costat, que encara no s'havia despertat. He sentit l'aleteig de les aus mentre es fan el bany de bon matí i poden disposar d'un bon tros de mar sense que el soroll les faci fora. He presenciat el naixement d'una nova papallona que només néixer ha estès les ales sense por i ha marxat ben lluny de la mediocritat que l'envoltava. He tancat les mans d'impotència i en obrir-les he trobat una pols màgica que m'ha permès volar darrere seu.

TOT PLEGAT

Que tramposes que són algunes paraules i que bé que ens van algunes expressions per sortir del pas, per semblar que diem alguna cosa quan en realitat no diem res, per dissimular, per fer veure..., per suavitzar el dolor i la ràbia que ens cou per dins i mostrar-nos, en canvi, bons militants de la diplomàcia mal entesa o per posar-nos al servei d'una actitud de bon ciutadà prudent i contingut davant les bones formes socials que algun dia, algun sistema educatiu hipòcrita i castrador ens devia d'ensenyar.

Malauradament, podria fer una llista bastant llarga, però em limitaré a tractar el terme "tot plegat" perquè últimament dir això en segons quines situacions s'està convertint en un eufemisme que déu n'hi do el que amaga al darrere.

Si juguéssim a imaginar el subtext de cada "tot plegat" que es pronuncia en aquestes circumstàncies, potser algun d'ells podria dir: "m'heu tractat sense delicadesa, sense valorar la feina que he fet al llarg de tots aquests anys...", "has abusat de la meva confiança, de la possibilitat de construir una relació diferent...",´"sóc incapaç de comprometre'm, de mirar-te a la cara i saber què carai vull sense sentir aquesta por tan immobilitzadora que no em deixa fer altra cosa que marxar...", "m'importeu i estic bé amb tu i amb tots, però m'importa molt més el meu futur immediat i necessito prescindir de vosaltres i del que necessiteu de mi; faig com si sentís ploure, no atenc les vostres demandes, malgrat que digui una i una altra vegada que ho entenc i que intentaré canviar; en realitat, però, continuo anant a la meva i no aturo el meu pas: segueixo i segueixo endavant per aconseguir el que vull..." "són uns desagraïts, unes males persones que no tenen cap mena d'escrúpols a l'hora de tractar amb la gent i disfressen les seves incapacitats amb manipulacions i mentides...", "si la vida ha de ser això, no val la pena; val més morir-se abans que el temps ens devori (parafrasejant Priestley)". I un llarg etcètera de confusions, frustracions, condicionaments variats que farien la llista llarga fins al cel.

I després anem criticant que els joves no tenen prou lèxic per expressar-se, que es limiten a un corpus lingüístic pobre i, a sobre, quan escriuen ho fan fatal... Amb més faltes o menys, amb millors construccions sintàctiques o pitjors, el que està clar és que el que diuen ho diuen des de l'autenticitat. No sé quin model els estem deixant els adults perquè s'hi emmirallin, però potser caldria anar-hi pensant.

DISCONTENT

Discontent/a adj. Estat d'ànim intermitent que tenen les persones que viuen situacions emocionals molt canviants a causa de la naturalesa de les interaccions humanes a què es veuen sotmeses, cosa que fa que en petitíssimes fraccions de temps, puguin passar de sentir-se contents a no sentir-se'n. Els últims estudis posen de manifest que el nombre de les persones discontentes ha augmentat considerablement en els últims anys entre les professions que requereixen un tracte directe amb la gent. Es diferencia de l'estat d'ànim descontent/a perquè aquest té una vigència de temps més llarga cosa que li proporciona un caràcter de permanència duradera canviant en la psique de l'individu. Estic discontenta: quan miro a la dreta i veig la feina de la Brunilda, em meravella veure la seva dedicació; en canvi quan miro a l'esquerra i observo la de la Constança sento que no li han servit gaire les meves indicacions.

ATIMBALAR-SE

Atimbalar-se. verb intr. És el moviment de bloqueig  que fan uns neurotransmissors del cervell quan les paraules entren pels circuits equivocats: per la boca de l'estómac, pel forat que t'ha quedat a l'esquena després d'haver rebut una punyalada trapera, per la pròpia boca quan te la tapen amb tones de mentides o de bromes sornegueres. El bloqueig impedeix que la persona raoni amb lucidesa o, fins i tot, que articuli cap paraula. Sovint es confonen els símptomes d'atimbalar-se amb els d'un estat catatònic. M'he atimbalat amb el comentari de la Roser. / S'utilitza, també, quan apareix molta informació de cop i els circuits cerebrals no donen a l'abast per processar-la i sents dins el cap una música de compàs 2 amb l'accent en la semicorxera pròpia d'alguns instruments musicals de la família dels timbals. No m'expliquis res més, tinc el cap ben atimbalat // Estat de confusió mental eventual o permanent produït per alguna alteració física, mental, emocional, espiritual o paranormal. Després de veure la reacció del personal estic atimbalada com mai. // loc. adv. Anar a timbals. Espressió que s'utilitza per definir l'estat d'una persona quan actua a rauxes. En Quimet, d'ençà del comiat de la feina, sembla que vagi a timbals.  

COMO CADA MAÑANA

En un nuevo día, como cada mañana, las ventanas se abrieron de par en par, automáticamente, para dejar paso a la luz del sol, pero éste, conchabado con la  luna,  no salió de su guarida provocando que la oscuridad permanente de la noche parara el tiempo. Fusionados en una estampa plana, se miraron tan de cerca que los pensamientos se mimetizaron. Un golpe de urgencia les hizo parpedear: debían decidir rápido qué hacer puesto que disponían de pocos minutos antes de que el reloj biológico de Andrés le hiciera despertarse y fuera, como cada mañana, a darle los buenos días a su madre, que yacía en su cama.

PEP BOU

Hi ha luxes que són més que embolcalls acolorits, més que pedres precioses dins de cofres, més que postes de sol en algun punt llunyà del planeta. Són aquells luxes que es fabriquen des dels cors de les persones que volen compartir la seva feina un dissabte a la tarda i ho fan possible des de la senzillesa i la grandesa que habiten en la generositat i l'amistat.

Aquest vespre, a la nau dels germans Castells i Planas de Santa Agnès de Magallanes, en Pep Bou ha fet un assaig obert del seu nou espectacle que ens ha transportat a grans i a petits, novament, per paisatges de llums i ombres, per formes inesperades, per jocs de bombolles de sabó que entren i surten dels nostres records deixant somriures d'infant estampats en la cara.

CONTES A NICE&THINGS

Demà, divencres 29 d'abril, des de les 17.30h fins a les 20h hi haurà contes, capgrossos, malabars... a la inauguració de la nova botiga de Nice Things a Barcelona (c/ València, Rbla. Catalunya).

NADA de JANNE TELLER

Que el títol d'un llibre o el disseny de la portada és motiu de reclam i de vegades definitori per comprar-lo prou que ho sabem, però si a més hi ha impresa la inscripció "Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo" només esperes que no hi hagi col·lapse en la línia per pagar ràpidament amb la targeta i sortir cames ajudeu-me cap al primer racó en què fer la capbussada a la lectura i oblidar-te de tots i de tot.  Això és el que em va passar amb el de Nada de Janne Teller, una novel·la publicada l'any 2000 i que va suscitar molta controvèrsia a Dinamarca: des de la prohibició en un principi fins al fet de guanyar, anys més tard, el premi al millor llibre de l'any. Sigui com sigui, l'autora ha sabut crear unes situacions que fan diana en els fonaments de la societat actual i en els fils que mouen el comportament i l'existència de les persones.

Un llibre per reflexionar, per crear debat a casa, a les aules...

EL DESPERTADOR

El despertador dio la vuelta a las manecillas y en el momento exacto que faltaba poco para dejar oír su música matutina, se dio cuenta que Lucía dormía tan plácidamente que, compasivo, decidió ensordecer su timbre. Y, llegado el momento, empezó a sonar hacia dentro. Claro, si se hubiera podido desprogramar, se hubiera ahorrado pasarse todo el rato dando brincos y vibrando sin parar, pero él era un despertador barato y eso no constaba en su historial mecánico. Suerte que cuando le faltaba muy poco para volverse loco con tanto ruido y vibración internos, empezaron a desconyuntársele piezas de arriba, de abajo y de todos los lados que lo dejaron calladito para siempre. Hasta los números le salieron corriendo como si estuvieran rodando una estampida. Y eso que había empezado siendo un gesto de amabilidad se convirtió en el inicio de una catástrofe: no fue sólo que Lucía pudiera retozar un poco más, es que no se despertó y eso provocó que tampoco se despertaran ni Juan ni los niños... Por lo que esa mañana, nadie fue a trabajar ni a la escuela y, por consiguiente, Lucía no llegó al centro de recuperación de animales  y Lola, la hurón con más respuesta humana de todos los animales que habían allí, cuando vio que Lucía no aparecía, se negó a comer y además empézó a hacer cosas muy extrañas hasta que se metió por algún lugar que nadie pudo ver y se escapó sin que los demás trabajadores se dieran cuenta. Para cuando eso pasó, Lola ya había llegado a la masía de la señora Pietat y se había empezado a merendar a las gallinas, los conejos, los patos y alguna que otra oca. Así que corrieron a dar la voz de alarma y llamaron al móbil de Lucía quien sobresaltada contestó con la voz ronca de haberse quedado dormida por no haber sonado el despertador.  

EL NACIMIENTO DEL DRAGÓN

Ara que arriben temps de dracs i de sant jordis, volia recomanar aquest conte que vaig trobar fa dies i que em sembla d'aquelles històries dolces i imprescindibles i que tots els nens i adults haurien de sentir: El nacimiento del dragón publicat per faktoria K de libros. La història, les cal·ligrafies i els segells que hi ha al final de tot, i que són una meravella, són de Wang Fei. El text, de Marie Sellier i les il·lustracions, de Catherine Louis.

ISABEL CERDÀ

Estimada Isabel,

Tota la vida entestant-nos a ser immortals, a fer possible la continuïtat de l'amor després de la mort (ai, si Ausiàs March ho hagués descobert, això), preocupant-nos per la idea de què quedarà de nosaltres un cop hàgim desaparegut, com ens recordaran... i ara ve el facebook i ens ho facilita com cap filosofia, doctrina, creença ho ha fet: crea un compte al facebook i i la teva petja en aquest món romandrà per sempre entre els vius.

Ja veus, Isabel, després de tants mesos, encara veig la teva cara en la meva llista de possibles amics, acompanyada amb el suggeriment que t'hi afegeixi. És clar, per a aquestes xarxes virtuals un petit rastre és senyal inequívoc que hi ha vida o n'hi ha hagut per aquestes esferes estranyes i, això ja no s'esborra. Com si et poguéssim oblidar.

Quina paradoxa!

M'imagino algú que flirtejant amb les connexions doni amb tu i que cliqui esperançadament en la línia d'afegir-te com a amistat. Per una banda és tornar-te aquí, amb nosaltres, a la nostra quotidianeïtat, però per una altra, hi ha una espera que podria fer sentir el vertigen que provoca el buit. El buit del silenci, el buit de les absències... i que porta al ple de les enyorances.

Quina merda!

Facebook, premis literaris per a sant jordis de Pasqua... No, si no te'n vas... Vas apareixent de tant en tant en una conversa, en un paisatge, en una expressió, en un poema d'en Parcerisas, en una pel·lícula... o en el missatge virtual de "gent que potser coneixes" i apareixes tan plena de tot que fins i tot jo em crec que continues aquí.

recomanació: EL MAR Y OTRAS COSAS DE LAS QUE TAMBIÉN ME ACUERDO

Aquesta tarda, Barcelona estava més esplèndida que mai. He contemplat les façanes de l'Eixample com qui mira el món per primera vegada i a la secció infantil de la Casa del Libro he trobat un tresor per compartir: El mar y otras cosas de las que también mer acuerdo. La història és una meravella i les il·lustracions... et transporten a paisatges d'ara i d'abans. Us deixo la ressenya. Que el disfruteu.

EL MAR Y OTRAS COSAS DE LAS QUE TAMBIEN ME ACUERDO

de GUTIERREZ SERNA, MONICA


THULE EDICIONES

VIAJEROS SIN EQUIPAJE

La suavidad de la noche apareció de repente como las hormigas que tenía cada mañana al despertarse sobre el mármol de la cocina. Cómo era posible, se preguntaba, que esas intrusas no se dieran por vencidas. Porque esa guerra particular que mantenía día sí y día también la recordaba perfectamente y sabía a ciencia cierta que el día anterior había pasado lo mismo. En cambio, cada vez se desdibujaban más de su mente los recorridos personales de sus nietos.

-Ah, ¿que ya está en la universidad? -le decía a su hija y se decía a si misma con asombro y el ciclo de las palabras volvían a poner la información en una cabeza que se resquebrajaba por momentos.

Hay cuerpos que vienen al mundo con un cesto lleno de ironías y el suyo era un ejemplo. El tiempo llevaba toda la vida cebándose con ella: primero por las cuestas tan empinadas que la vida le había ido poniendo y ahora... llevándose los recuerdos como migajas en plena hambruna. 

Ese naufragio personal iba arrasando con presentes y pasados, con lo bueno y lo malo de cada momento y en su lugar aparecía un lienzo de retales, a veces en blanco, otras con trazos dulces como si una nueva juventud acaeciera en el final de sus días.

Con esos aires de su primera candidez se reencontraba con su marido cada noche como si sus cuerpos fueran los de aquellos jóvenes que miraban el futuro con ganas de saborearlo.

Otras veces el rompecabezas encajaba mal y traía vientos huracanados que saqueaban sus últimos resquicios de esperanza. Ahí se daban cita los porqués, los dije y dijeron de antaño que ahora aparecían como sombras punzantes poniendo voz en un escenario sin dirección. ¿Cuántos relatos caben en una vida? Se preguntaban sus hijos.

Una mañana, como si una nueva brisa la hubiera traído de vuelta, desprovista de toda preocupación y rencor, salió a la calle con los ojos llenos de reconciliación con la vida. Se encontró con vecinas, con amigas que aún le quedaban de la infancia, con las únicas hermanas que vivían, con sus cuñadas... Y quiso compartir con ellas, por fin, ese reir sonoro que traen las barcas cuando los viajeros van sin equipaje.

A LA ORILLA DE ALGÚN MAR

¿De cuántos colores es el mar? Te lo pregunto a ti, que duermes en el fondo de las cuevas submarinas, agazapada ante los deshechos de otros mundos, hilvanando nuevos destinos, nuevas eras. Tú, criatura silenciosa que recorres los océanos sin ser vista. Hoy te he avistado, te he seguido y te he reconocido. Tú eres ese color plateado que se difumina en el horizonte hasta donde se pierde la vista. Rota, solamente, por la línea fronteriza que hace un barco al azar. Tú pintas esos días vacíos de esperas, sin color en el alma, en el que se amontonan recuerdos de lo que ya no es.

Tú eres, también, el mar en calma, azul o verde, pero rayo de esperanza, al fin, en las tardes de mayo a punto de florecer en cualquier rincón del paisaje interior. A ti te miro, entonces, y adivino tu cuerpo sereno, dúctil, sin alimañas para sacarte de encima. Vuelves a ti misma, como un remo firme que se alza en la línea perpendicular cuando azuma contra el viento leve, deteniendo en un brevísimo instante el tiempo. Soledades remotas aparecen a ti con su danza grácil y su trompeta matutina anunciando otros rumbos para seguir. Ese azul transparente, que se clava en mis pupilas, me lleva a otros mares remotos en donde el mundo gira al revés. En esos vaivenes marinos tu nombre surca las olas para dar forma a mis labios. ¿Me oyes? Mis susurros no son perceptibles si no se escuchan desde el corazón. Ahí donde el aguijón de los dioses parte en dos el rumbo. ¿Cuál tomar? Mira el desierto en tus manos, aletea con fuerza y sube a la barca antes de que el mar desaparezca de tu horizonte más cercano.

Me doy la vuelta y ahí estás de nuevo: en ese otro mar, ahora azul oscuro, que saca espuma por la boca de sus olas y arremete contra las rocas arrojando en cada movimiento rabias escondidas. Y aquí estoy yo, a punto de ser devorada, dejándome aniquilar por tu fuerza. ¿No me ves? Voy y vengo por la cresta de tu ola y me lanzas al vacío frío e insensible de tu remolino. Una y otra vez el aire llena mis pulmones hasta asfixiarlos de dolor. No puedo más. Lleno con toda mi ansia la boca, pero desfallezco ante tu poder. Me llevas más allá de las nubes de ceniza y la lluvia cubre mi rostro con la suavidad de las mentiras cuando, sin querer, salen sin permiso de las bocas ajenas para reducir los límites de lo hallado en el más mísero polvo de vida.

¿Te das cuenta? He descubierto tu secreto. Pero tu duende ha navegado por los arrecifes agrestes y ha sacado su arma mortífera para borrar las huellas que dejan las palabras.