QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

divendres, 20 de novembre del 2009

POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU










Aquesta nit, al cementiri de Cardedeu l'art i la vida s'han escampat per un espai que acostuma a ser habitat només per soledats i silencis. Durant uns moments la mort ha deixat de ser la protagonista i l'alè expectant del públic ha fet de connexió entre dos mons que ens entestem a separar quan, en realitat, un i altre formen part de les dues cares de l'existència.

"S'han d'enxamplar els cementiris" deia que dèiem i avui ho hem fet. Avui hem acostat a aquesta geografia ordenada i de marbre una actuació amb la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" i ha estat espectacular. Fer tota la baixada fins al cementiri il·luminant el camí amb torxes (sempre són tan lluny els morts!), descobrir un paisatge per a alguns desconegut justament de nit (tan bon punt ha acabat l'espectacle, tothom s'ha posat a passejar pel cementiri) és compartir amb els qui no hi són alguna cosa més que els records, és normalitzar la mort i l'espai que l'acull i acostar-la a la nostra vida quotidiana i acceptar-la com a part d'aquesta vida.

Avui també hem sentit les veus de la Coral de Cardedeu entre unes parets que no parlen, però que han fet molt bé de coixí i han donat una acústica perfecta. Algú proposava fer els concerts d'estiu al cementiri... En tot cas, no hi ha dubte que l'acció d'avui suposa un abans i un després de la mirada als cementiris de tots els pobles i, en concret, el nostre i de l'ús que en puguem fer a partir d'ara. En Jordi Costa i l'Oriol Genís ho van tenir molt clar des del primer dia: representar Poe al cementiri. Gràcies per l'audàcia i per ajudar-nos a fer-ho possible. Ha estat un honor poder participar en aquest primer projecte.




dijous, 19 de novembre del 2009

EL FILL

Us deixo un conte meu que vaig explicar a la sessió "Contes de comiats".

Per al Gabriel,


Sempre m’ha agradat molt aquell proverbi que diu “hi ha dues coses que podem deixar en herència als nostres fills: les arrels i les ales”. Fer arrels és un propòsit del qual em sento bastant orgullosa del que he aconseguit, però construir ales... ara m’adono que de vegades construir-ne, d’ales i deixar volar ens fa mal.

Aquesta és una nit de silencis, de soledats i de nostàlgies. És difícil explicar els sentiments contradictoris que colpegen contra la meva ànima. I són contradictoris perquè en altres nits, quan també hi havia silenci perquè encara no havies arribat, no sentia soledat ni nostàlgia, hi havia, en tot cas, una mirada atenta a tot el que passava: si et sentia tornar, com tornaves... però era un silenci més pròxim a la calma i al benestar. En canvi, aquesta nit, com si el cor sabés discriminar entre una sortida de festa a una emancipació anunciada, s’ha instal·lat en mi la buidor de saber que has marxat.

És curiós la sensació de buit i de ple que mouen les entrades i sortides de les persones en les nostres vides. Fa vint-i-dos anys, quan gairebé no havies fet els tres anys, vas crear justament aquest efecte d’omplir-ho tot. Quina força vas donar a la meva vida. Encara recordo el viatge a El Salvador i els llarguíssims mesos d’espera fins que em van ensenyar un foto teva en blanc i negre. Allà va haver-hi un abans i un després. Tenies cara, et podia somiar cada nit agafada al coixí com qui s’agafa a un desig i et parlava en aquell tros de paper i em miraves com si entenguessis el que deia.

El teu nom et donava identitat i caràcter: Dula, “el que arriba i mira”, volia dir. I així ho vas fer: quan vaig entrar en aquella sala, vas arribar, vas mirar -primer a mi, després el teu voltant- i em vas donar unes llavors que guardaves. Justament les que tinc aquí davant, al costat de tantes fotografies i de les postals de tots els viatges que has fet. Perdona, no em volia posar nostàlgica ni pesada. És només que necessito omplir tots aquests buits de tu. Sé que estàs bé i sé que jo també estic bé, que he anat aprenent a tenir el meu espai i disfrutar de mi mateixa, però hi ha un remolí massa violent a la teva habitació que s’ha escampat per tota la casa i ho ha destarotat tot.

I aquí em tens, vetllant la teva absència. Escolto la teva veu dels teus cinc, sis i set anys gravada en unes cintes que ronquen; sembla mentida que aquell trapella càndid fos el tros d’home que entrava cada vespre per la porta de casa amb un “hola” que omplia d’alegria el final del dia. I surts tu cantant “Puf era un drac màgic”. Era la teva cançó preferida i ara em sembla una anunciata que em diu que aquell nen s’ha fet gran i aquest drac s’ha de saber retirar i deixar-te camí perquè estenguis les ales.

No és fàcil, saps Dula? Ets massa important per a mi com perquè la teva llunyania no m’ompli d’enyorança. Eres tan dolç i curiós i mogut i enginyós i aquests vint-i-dos anys han passat tan de pressa...

I ara te n’has tornat, sí. Te n’has tornat a El Salvador, a fer de metge i em sento molt feliç que ho facis, però m’ha costat acceptar que quan vas arribar de petit, vinguessis amb un bitllet d’anada i tornada. En cap dels papers que vaig firmar ho posava, això.

M’has promès portar-me més llavors quan vinguis, però el major regal teu és el record d’un Dula rialler i feliç, i així m’agradaria que continuessis tots els anys que et queden per endavant: feliç de viure la vida que vols, feliç de sentir-te estimat i comprès, feliç de sentir que estimes, feliç de saber aprofitar cada segon que et brinda la vida per ser feliç.


Alicia Molina

dimarts, 17 de novembre del 2009

REPRESENTACIÓ D'UN CONTE DE POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

eLS 19's de Poe tornen a oferir un altre acte, el plat fort, sens dubte: la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" al cementiri de Cardedeu, divendres 20 de novembre a les 12h de la nit. Un repte escènic ja que mai no s'hi ha representat res.

Tal com dèiem a l'obra de "Miratges": "cal enxamplar els cementiris", però no per omplir-los de mort i prou, sinó per connectar-los al nostre dia a dia. En el silenci de la mitjanit, amb música en directe... volem compartir amb tu una altra nit Poe-tica.

Les entrades ja són a la venda.

diumenge, 8 de novembre del 2009

ESTRENA de "MIRATGES" de 10 de DEU TEATRE

Arriba l'estrena de "Miratges" de 10 de Deu Teatre, al Centre Cultural de Cardedeu, aquest divendres, 13 de novembre, a les 22h. Hi haurà dues representacions més: dissabte 14 a les 22h i diumenge 15 a les 19h. El preu de l'entrada és de 6€.

"Miratges" és una obra completament diferent del que el grup 10 de Deu Teatre ha fet fins ara. El centre temàtic són els sentiments i els actors no representen un personatge en concret, sinó que transiten al llarg de l'obra per diferents sentiments a través d'accions individuals o de tot el grup i a través de textos de diferents autors.

La sinopsi és: Arribem al món en blanc, com un paper posat en una màquina d'escriure i anem creant el relat de la vida a partir de sensacions, de sentiments... Aquest teixit és variat i ens colpeja o ens fa reflexionar o ens amanyaga segons com ens deixem emmirallar.

55 minuts per atrevir-se a sentir, a deixar-se emmirallar...

dissabte, 24 d’octubre del 2009

A Sylvia Plath

(...) Aleshores els arbres sí que podran tocar-me
i les flors tindran temps per a mi.

Fa una estona, la Mireia Chalamanch ens ha obert el cor, ens ha tancat la veu a l'estança del silenci i ens ha immobilitzat les passes (que sempre miren cap al futur) sense saber cap on havíem d'anar, sense voler anar enlloc perquè el present acabat de viure i de sentir ocupava tot l'espai del CeCuCa. Un present ple dels passats de cadascú, ple de preguntes de què encara no has trobat resposta, ple de pors que segueixen apareixent malgrat que tens llums que t'il·luminen, ple de nostàlgies per coses que mai no viuràs, ple de sensacions que algun dia seran d'alleujament... i ple d'una poesia que irromp fent carambola en la veritat i l'engany, en el dolor i la passió, en el coratge i la força, en l'amor i la mort. Amb elegància, serenor, força, silencis, contundència... ens ha portat la Sylvia Plath i ens l'hem quedat ben endins.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

contes negres de Poe

Dijous 22 a les 22h hi haurà sessió de contes de Poe al Dalt del Pla de la Calma amb Paco Asensio, Alicia Molina i Noemí Rodríguez. Una nit Poe-tica o senzillament de [po e]

dimecres, 29 de juliol del 2009

entrevista imaginària a Robert Pattinson



Per a l'Helena

ENTREVISTA IMAGINÀRIA A ROBERT PATTINSON

Amb ell es compleixen alguns mites i dites de la nostra memòria col·lectiva: com a europeu que és començaríem amb el “Vidi, vini,vinci”, seguit per altres com acomplir el somni americà, amb ell va arribar l’escàndol... i és que (i acabaria amb una dita nostra) en Robert Pattinson allà on va triomfa. Ell és el somriure amable, el cor noble, el cap atent, la constància de l’esforç que esgota, la ingenuïtat dibuixada en una cara que trenca cànons i que fa alçar les mirades i desfà els cors. Com a bon pseudovampir, té les dues cares de la lluna: la dolça i riallera, la d’aquí no passa res, que mostra com un gran gentelman que és, i la misteriosa, la de les nits fosques, que et sacseja amb preguntes a cops de llàgrimes, de sensació de buidor... i que amaga les respostes en els racons més inaccessibles de l’ànima. Totes dues formen part de la cara i la creu d’una vida que li ha canviat de la nit al dia. S’ha de ser un bon rastrejador per no oblidar-se d’un mateix o, en tot cas, fer servir una bona brúixola personal per no perdre el Nord.

En aquesta entrevista imaginària, amb brúixola en mà, volem acompanyar-lo, volem transitar amb ell per aquest laberint interior.

A.: la dita del llibre i pel·lícula Crepuscle “Res no tornarà a ser el mateix” és un presagi del que t’ha passat a la vida?
R.: No m’ho havia plantejat mai així, però ara que ho dius, és cert que després de rodar “Crepuscle” les coses han agafat un rumb que no podíem sospitar de cap de les maneres i que a mi, personalment, m’han provocat uns canvis que no hi comptava.
A.: per exemple...
R.: per exemple el no poder sortir pel carrer tranquil·lament. No he pogut tornar a disfrutar d’un passeig pel carrer jo sol, o amb algun amic sense tenir la fòbia o l’amenaça imminent d’algun grup de fans o de paparazzis. És el preu més car que estic pagant per la fama perquè per molt que m’amago tothom acaba reconeixent-me i és molt esgotador.
A.: Contínuament vas amb caputxa, gorra, ulleres... és una manera de mutilació personal?
R.: bé, jo no diria mutilació, senzillament intento protegir-me. No tinc altre remei. Potser si ho mires des del punt de vista que tapo, renuncio a mirar, a sentir... sí que és una mena de mutilació perquè vaig d’un lloc a un altre intentant passar el més desapercebut. De fet, si pogués fer servir la capa de Harry Potter per fer-me invisible seria fantàstic.
A.: No tens capa, però vas amb uns guardaespatlles que et fan, si més no, inaccessible.
R.: Sí, els vaig haver de contractar perquè era impossible de suportar.
A.: Ja m’imagino, sobretot arran de l’accident a Nova York...
R.: Sí, allò ja va ser la gota que va vessar el got. Però sí, han estat moments de molta bogeria. No sé què li passa pel cap a la gent perquè tingui la necessitat de tirar-se a sobre d’algú altre i...
A.: Se’t veu com si ja no poguessis més...
R.: És que ja no puc més. De debò. Acabar el rodatge de Remember-me ha estat molt esgotador. No vaig calcular gaire bé la meva agenda. I ara tornem a rodar amb el tercer llibre de la saga aquest mes d’agost i, sincerament, no sé si estic preparat per fer-ho. Em convindrien unes vacances d’un any.
A.: És curiós perquè a mida que parles em ve al cap una imatge molt clara de la teva situació.
R.: No sé què vols dir...
A.: Sí, és com si tot el que t’ha passat fos una gran metàfora.
R.: Vols dir amb la pel·lícula Crepuscle? No veig la metàfora, perdona.
A.: Sí, està molt clara: pensa en la relació dels dos personatges, Bella i Edward. Ella no sap res de qui és Edward, però se n’enamora i en queda atrapada. Jo crec que a tu t’ha passat el mateix amb la indústria del cinema de Hollywood.
R.: A veure si t’he entès: vols dir que a la vida real jo represento Bella i Hollywood és Edward?
A.: Exacte! Hollywood és un vampir que t’ha xuclat (i t’està xuclant) tot el que pot. És clar que és perquè tu vols, però ningú no et va protegir de res.
R.: Estic al·lucinant.
A.: Doncs, espera’t i escolta. Al principi ningú no et va dir vigila què dius, com ho dius, què fas o què deixes de fer. Fins i tot van donar corda llarga a la suposada relació entre tu i Kristen.
R.: Bé, jo afegiria que no és només Hollywood qui fa de vampir, sinó tots els mitjans de comunicació s’han apuntat a aquesta moguda i esperen treure el millor tros del pastís.
A.: Sí, sí, i a tu t’han deixat sol davant d’uns neòfits (o hauria de dir neòfites) disfressats de fans.
R.: (riu) és la metàfora més real que m’he trobat mai. Però no tot és tan fàcil. Jo em vaig sentir... agraït a la vida d’haver estat l’escollit per fer aquesta saga. Pensa que sempre m’he sentit amb poca sort, que tot ho feia malament, poc reconegut. Els primers dies pensava “ara és quan s’adonaran que sóc un frau i em diran que ho senten, però que no puc continuar”. O sigui que vaig intentar fer-ho el millor possible i sí que et deixes portar i si et diuen vés allà o no diguis això i digues allò... doncs, ho fas. En definitiva també va per a tu, però el que ha passat després és tan... fora de lògica... no ho sé. És que no sé què veuen en mi, la veritat.
A.: Crec que és un conjunt de coses: arribar en el moment adequat, formar part de la llegenda d’un personatge mític i alhora tan humà, tan perfecte... qui no voldria un Edward Cullen ni que fos per a una estona en la seva vida, combinat amb un ésser real tan accessible, tan fràgil, tan espontani, tan bona persona com ets tu realment..., estar vivint tots plegats un moment de canvis de models masculins i... l’imaginari col·lectiu femení que t’ha posat al capdavant de totes les fantasies sexuals.
R.: Sí, aquest és el punt més perillós (riu).
A.: I això que hi ha hagut comentaris respecte la teva higiene personal que podria fer tirar enrere aquesta persecució personal...
R.: No ha servit ni això. De fet, no sé com va començar aquesta llegenda que no em rentava... Suposo que en alguna entrevista vaig dir alguna ximpleria
A.: Com que no hi havia ningú que et protegís... estaves sol davant el perill
R.: Sí, sol davant d’uns vampirs experts que em preguntaven sense parar en una entrevista i una altra i jo no sabia ni què deia (riu). Només sé que el pànic i la inseguretat em feien tancar la ment i deixava la boca lliure per a la primera cosa que se m’acudia dir i ho deixava anar tal qual. Així ha anat.
A.: Però ara ja ho has après.
R.: Sí, he après molt i em sembla que ara m’enfronto a tot això amb més confiança en mi mateix.
A.: Sí, se’t veu molt més madur. Ara ja no rius tant, per això.
R.: Bé, també estic una mica cansat.
A.: Una mica?
R.: Molt cansat. Ultra cansat. Hi ha hagut moments que em pensava que no podria suportar-ho. Que m’hagués deixat empassar per la terra i m’hagués quedat allà durant mesos. Però tinc uns compromisos i sóc molt responsable, tot i que hi ha moments que no sé d’on podré treure les forces per tirar endavant amb tot això. Se’m fa molt difícil tot. A més, porto molt de temps fora de casa, dels meus paràmetres personals de cada dia: els meus amics, els llocs que freqüentava, les olors de casa... Si per mi fos, acabaria ja els dos rodatges que queden i me n’oblidaria d’aquesta saga i a partir d’aquí faria una altra cosa.
A.: T’han sortit altres propostes cinematogràfiques tinc entès.
R.: Sí, tinc dues coses en projecte que em fan molta il·lusió perquè m’allunyaran d’aquesta imatge de vampir. Em feia certa por quedar-me estancat amb això i, tot i que li dec tot a la saga, tinc ganes d’experimentar en altres camps i demostrar que puc fer-ho bé.
A.: A qui vols demostrar-ho? És que t’has sentit poc valorat?
R.: No, no, són coses meves, potser aquesta inseguretat que arrossego de sempre... però ningú m’ha dit mai res, sóc jo que em faig les meves paranoies solet. Però tot això de la fama m’ha vingut tan de cop... que és com si ara volgués demostrar-me a mi que no és cap farol estar on estic, que realment m’ho mereixo, que sóc un bon actor o puc arribar a ser-ho, i per extensió demostrar-ho al públic, als companys...
A.: Abans quan deia que havies madurat, també volia dir que a tots els companys del rodatge se us veu diferents, més madurs... Com és la teva relació amb ells perquè amb tant de temps es deu crear una bona confiança...
R.: Sí, hi ha bona relació. Al principi jo pensava que érem amics, però ara m’adono que som companys. Això també ha estat un altre aprenentatge: adonar-te que el cinema està ple de moments molt intensos i que després s’esvaeixen. I és que durant un temps comparteixes moltes coses i et pot fer pensar que amb aquella persona t’uneix una gran amistat, després cadascú va per camins diferents i descobreixes que només has compartit uns moments de la teva vida. Que ja està bé, això, però és difícil establir llaços d’amistat sincera en un món en què tothom intenta agafar-se a una corda per no ofegar-se.
A.: Creus que la teva fama excessiva ha pogut jugar-hi a la contra en la relació amb ells?
R.: Potser sí, tot i que jo sempre m’he mostrat molt humil, no he fet ostentació de la meva fama, però potser perquè tothom està en fase de donar-se a conèixer, de sobresortir i de firmar molts contractes... doncs, que tu siguis qui t’emportes tota l’expectació i tots els crits pot arribar a molestar.
A.: Podràs descansar amb l’estrena de Lluna Nova si el personatge de Jacob té més protagonisme. Potser et relleva...
R.: Tant de bo! De veritat que no ho dic per dir, és com viure en un infern i que algú et digui: vés-te’n, ja m’hi quedo jo. Et sents alliberat d’una tortura. Espero que estar en segona fila amb l’estrena de la segona pel·lícula de la saga em permeti recuperar la calma que necessito.
A.: Kristen no ha viscut cap infern en aquest sentit, no?
R.: Ella era la més madura si seguim amb la nostra metàfora. Per circumstancies familiars, coneix de primera mà el món del cinema i no es va sentir tan desprotegida com jo. Va saber actuar amb més prudència. Jo m’hi vaig llençar sense salvavides.
A.: Tampoc no ha tingut la mateixa pressió que tu.
R.: És cert, però ni que l’hagués tinguda segur que l’hauria sabut gestionar d’una altra manera. També va amb el seu caràcter: és molt més calculadora que jo i sap el que li convé i el que no.
A.: I ara ve la pregunta de totes les entrevistes...
R.: Només ho diré un cop. Sí, m’hi vaig penjar, però no com a Robert, sinó com a Edward. No ho sé, quan vaig arribar al Set tot el que m’estava passant era tan fantàstic que era...
A.: ... com estar sota els efectes del verí del vampir?
R.: Justa la fusta! I Kristen formava part de tot aquest món que per un temps em va fer volar i sentir que per primer cop a la vida estava fent les coses bé. Tenia els peus a un pam de terra fins que la realitat em va fer una bufetada i vaig anar aterrant. És molt fàcil deixar-te emborratxar per la fama i creure’t coses que no són com, per exemple, que t’agrada algú. Per sort, sempre he tingut al meu costat la meva família i els meus amics de sempre. Tot i que durant el temps de promoció, algunes persones em van ajudar en tot aquest procés com la mateixa Catherine o Niki, però és un procés, el de saber quin paper juga cada persona en la meva vida o cada cosa que em passa, quin valor té tot això, què prioritzo... que l’he de fer jo, tot sol. I encara que em sento com el Robert de sempre i els meus amics són els de sempre i tot és el de sempre, la meva vida no la puc fer com la de sempre i em sento atrapat en mi mateix. M’agradaria poder separar bé la feina de la meva vida.
Es queda en silenci buscant una imatge.
Com en Pierce Borsman... ell treballa i pot fer la vida que vol, no se li tira la gent pel carrer, pot anar on sigui tranquil·lament i és molt bo i pot continuar sent amable amb tothom sense el perill que això suposi que atemptin contra el teu cos físic.
A.: Seria l’equilibri ideal, que tothom sabés separar l’actor de la persona...
R.: Sí perquè jo sóc jo. I ningú no em mira com si fos una persona. Em miren i veuen en mi el personatge de la seva fantasia. I jo dormo i menjo i ploro i ric i ho faig tot com qualsevol altre ésser humà i em passen coses igual que a qualsevol persona. M’agradaria que si em trobo algú pel carrer em digués “hola, com estàs?” Com estàs? T’adones?, mira que és fàcil de dir, no? I no que se’m tirin a sobre o que em cridin com si fos l’objecte dels seus desitjos inconfessables.
A.: I aquests deu dies que tens de descans, què penses fer?
R.: Necessito desaparèixer, entrar dins meu i retrobar-me. No sé què faré.
A.: El mar és un bon lloc perquè no et trobin i en canvi puguis retrobar-te amb tu mateix.
R.: El mar... Deixar anar la vista cap a l’infinit i que sigui ell qui posi els límits a la teva vida.

El deixo amb la mirada posada cap aquest infinit que l’acarona. I li desitgem llarga vida i el suficient descans per retornar amb ganes.

dimecres, 22 de juliol del 2009

històries de vacances

estreno blog. Per explicar històries, per transcriure entrevistes imaginàries, per fer un relat de vacances que s'escapen entre els dits com la sorra fina. Primer toca familiaritzar-se en un espai desconegut. Camino a les palpentes.