Per a l'Helena
ENTREVISTA IMAGINÀRIA A ROBERT PATTINSON
Amb ell es compleixen alguns mites i dites de la nostra memòria col·lectiva: com a europeu que és començaríem amb el “Vidi, vini,vinci”, seguit per altres com acomplir el somni americà, amb ell va arribar l’escàndol... i és que (i acabaria amb una dita nostra) en Robert Pattinson allà on va triomfa. Ell és el somriure amable, el cor noble, el cap atent, la constància de l’esforç que esgota, la ingenuïtat dibuixada en una cara que trenca cànons i que fa alçar les mirades i desfà els cors. Com a bon pseudovampir, té les dues cares de la lluna: la dolça i riallera, la d’aquí no passa res, que mostra com un gran gentelman que és, i la misteriosa, la de les nits fosques, que et sacseja amb preguntes a cops de llàgrimes, de sensació de buidor... i que amaga les respostes en els racons més inaccessibles de l’ànima. Totes dues formen part de la cara i la creu d’una vida que li ha canviat de la nit al dia. S’ha de ser un bon rastrejador per no oblidar-se d’un mateix o, en tot cas, fer servir una bona brúixola personal per no perdre el Nord.
En aquesta entrevista imaginària, amb brúixola en mà, volem acompanyar-lo, volem transitar amb ell per aquest laberint interior.
A.: la dita del llibre i pel·lícula Crepuscle “Res no tornarà a ser el mateix” és un presagi del que t’ha passat a la vida?
R.: No m’ho havia plantejat mai així, però ara que ho dius, és cert que després de rodar “Crepuscle” les coses han agafat un rumb que no podíem sospitar de cap de les maneres i que a mi, personalment, m’han provocat uns canvis que no hi comptava.
A.: per exemple...
R.: per exemple el no poder sortir pel carrer tranquil·lament. No he pogut tornar a disfrutar d’un passeig pel carrer jo sol, o amb algun amic sense tenir la fòbia o l’amenaça imminent d’algun grup de fans o de paparazzis. És el preu més car que estic pagant per la fama perquè per molt que m’amago tothom acaba reconeixent-me i és molt esgotador.
A.: Contínuament vas amb caputxa, gorra, ulleres... és una manera de mutilació personal?
R.: bé, jo no diria mutilació, senzillament intento protegir-me. No tinc altre remei. Potser si ho mires des del punt de vista que tapo, renuncio a mirar, a sentir... sí que és una mena de mutilació perquè vaig d’un lloc a un altre intentant passar el més desapercebut. De fet, si pogués fer servir la capa de Harry Potter per fer-me invisible seria fantàstic.
A.: No tens capa, però vas amb uns guardaespatlles que et fan, si més no, inaccessible.
R.: Sí, els vaig haver de contractar perquè era impossible de suportar.
A.: Ja m’imagino, sobretot arran de l’accident a Nova York...
R.: Sí, allò ja va ser la gota que va vessar el got. Però sí, han estat moments de molta bogeria. No sé què li passa pel cap a la gent perquè tingui la necessitat de tirar-se a sobre d’algú altre i...
A.: Se’t veu com si ja no poguessis més...
R.: És que ja no puc més. De debò. Acabar el rodatge de Remember-me ha estat molt esgotador. No vaig calcular gaire bé la meva agenda. I ara tornem a rodar amb el tercer llibre de la saga aquest mes d’agost i, sincerament, no sé si estic preparat per fer-ho. Em convindrien unes vacances d’un any.
A.: És curiós perquè a mida que parles em ve al cap una imatge molt clara de la teva situació.
R.: No sé què vols dir...
A.: Sí, és com si tot el que t’ha passat fos una gran metàfora.
R.: Vols dir amb la pel·lícula Crepuscle? No veig la metàfora, perdona.
A.: Sí, està molt clara: pensa en la relació dels dos personatges, Bella i Edward. Ella no sap res de qui és Edward, però se n’enamora i en queda atrapada. Jo crec que a tu t’ha passat el mateix amb la indústria del cinema de Hollywood.
R.: A veure si t’he entès: vols dir que a la vida real jo represento Bella i Hollywood és Edward?
A.: Exacte! Hollywood és un vampir que t’ha xuclat (i t’està xuclant) tot el que pot. És clar que és perquè tu vols, però ningú no et va protegir de res.
R.: Estic al·lucinant.
A.: Doncs, espera’t i escolta. Al principi ningú no et va dir vigila què dius, com ho dius, què fas o què deixes de fer. Fins i tot van donar corda llarga a la suposada relació entre tu i Kristen.
R.: Bé, jo afegiria que no és només Hollywood qui fa de vampir, sinó tots els mitjans de comunicació s’han apuntat a aquesta moguda i esperen treure el millor tros del pastís.
A.: Sí, sí, i a tu t’han deixat sol davant d’uns neòfits (o hauria de dir neòfites) disfressats de fans.
R.: (riu) és la metàfora més real que m’he trobat mai. Però no tot és tan fàcil. Jo em vaig sentir... agraït a la vida d’haver estat l’escollit per fer aquesta saga. Pensa que sempre m’he sentit amb poca sort, que tot ho feia malament, poc reconegut. Els primers dies pensava “ara és quan s’adonaran que sóc un frau i em diran que ho senten, però que no puc continuar”. O sigui que vaig intentar fer-ho el millor possible i sí que et deixes portar i si et diuen vés allà o no diguis això i digues allò... doncs, ho fas. En definitiva també va per a tu, però el que ha passat després és tan... fora de lògica... no ho sé. És que no sé què veuen en mi, la veritat.
A.: Crec que és un conjunt de coses: arribar en el moment adequat, formar part de la llegenda d’un personatge mític i alhora tan humà, tan perfecte... qui no voldria un Edward Cullen ni que fos per a una estona en la seva vida, combinat amb un ésser real tan accessible, tan fràgil, tan espontani, tan bona persona com ets tu realment..., estar vivint tots plegats un moment de canvis de models masculins i... l’imaginari col·lectiu femení que t’ha posat al capdavant de totes les fantasies sexuals.
R.: Sí, aquest és el punt més perillós (riu).
A.: I això que hi ha hagut comentaris respecte la teva higiene personal que podria fer tirar enrere aquesta persecució personal...
R.: No ha servit ni això. De fet, no sé com va començar aquesta llegenda que no em rentava... Suposo que en alguna entrevista vaig dir alguna ximpleria
A.: Com que no hi havia ningú que et protegís... estaves sol davant el perill
R.: Sí, sol davant d’uns vampirs experts que em preguntaven sense parar en una entrevista i una altra i jo no sabia ni què deia (riu). Només sé que el pànic i la inseguretat em feien tancar la ment i deixava la boca lliure per a la primera cosa que se m’acudia dir i ho deixava anar tal qual. Així ha anat.
A.: Però ara ja ho has après.
R.: Sí, he après molt i em sembla que ara m’enfronto a tot això amb més confiança en mi mateix.
A.: Sí, se’t veu molt més madur. Ara ja no rius tant, per això.
R.: Bé, també estic una mica cansat.
A.: Una mica?
R.: Molt cansat. Ultra cansat. Hi ha hagut moments que em pensava que no podria suportar-ho. Que m’hagués deixat empassar per la terra i m’hagués quedat allà durant mesos. Però tinc uns compromisos i sóc molt responsable, tot i que hi ha moments que no sé d’on podré treure les forces per tirar endavant amb tot això. Se’m fa molt difícil tot. A més, porto molt de temps fora de casa, dels meus paràmetres personals de cada dia: els meus amics, els llocs que freqüentava, les olors de casa... Si per mi fos, acabaria ja els dos rodatges que queden i me n’oblidaria d’aquesta saga i a partir d’aquí faria una altra cosa.
A.: T’han sortit altres propostes cinematogràfiques tinc entès.
R.: Sí, tinc dues coses en projecte que em fan molta il·lusió perquè m’allunyaran d’aquesta imatge de vampir. Em feia certa por quedar-me estancat amb això i, tot i que li dec tot a la saga, tinc ganes d’experimentar en altres camps i demostrar que puc fer-ho bé.
A.: A qui vols demostrar-ho? És que t’has sentit poc valorat?
R.: No, no, són coses meves, potser aquesta inseguretat que arrossego de sempre... però ningú m’ha dit mai res, sóc jo que em faig les meves paranoies solet. Però tot això de la fama m’ha vingut tan de cop... que és com si ara volgués demostrar-me a mi que no és cap farol estar on estic, que realment m’ho mereixo, que sóc un bon actor o puc arribar a ser-ho, i per extensió demostrar-ho al públic, als companys...
A.: Abans quan deia que havies madurat, també volia dir que a tots els companys del rodatge se us veu diferents, més madurs... Com és la teva relació amb ells perquè amb tant de temps es deu crear una bona confiança...
R.: Sí, hi ha bona relació. Al principi jo pensava que érem amics, però ara m’adono que som companys. Això també ha estat un altre aprenentatge: adonar-te que el cinema està ple de moments molt intensos i que després s’esvaeixen. I és que durant un temps comparteixes moltes coses i et pot fer pensar que amb aquella persona t’uneix una gran amistat, després cadascú va per camins diferents i descobreixes que només has compartit uns moments de la teva vida. Que ja està bé, això, però és difícil establir llaços d’amistat sincera en un món en què tothom intenta agafar-se a una corda per no ofegar-se.
A.: Creus que la teva fama excessiva ha pogut jugar-hi a la contra en la relació amb ells?
R.: Potser sí, tot i que jo sempre m’he mostrat molt humil, no he fet ostentació de la meva fama, però potser perquè tothom està en fase de donar-se a conèixer, de sobresortir i de firmar molts contractes... doncs, que tu siguis qui t’emportes tota l’expectació i tots els crits pot arribar a molestar.
A.: Podràs descansar amb l’estrena de Lluna Nova si el personatge de Jacob té més protagonisme. Potser et relleva...
R.: Tant de bo! De veritat que no ho dic per dir, és com viure en un infern i que algú et digui: vés-te’n, ja m’hi quedo jo. Et sents alliberat d’una tortura. Espero que estar en segona fila amb l’estrena de la segona pel·lícula de la saga em permeti recuperar la calma que necessito.
A.: Kristen no ha viscut cap infern en aquest sentit, no?
R.: Ella era la més madura si seguim amb la nostra metàfora. Per circumstancies familiars, coneix de primera mà el món del cinema i no es va sentir tan desprotegida com jo. Va saber actuar amb més prudència. Jo m’hi vaig llençar sense salvavides.
A.: Tampoc no ha tingut la mateixa pressió que tu.
R.: És cert, però ni que l’hagués tinguda segur que l’hauria sabut gestionar d’una altra manera. També va amb el seu caràcter: és molt més calculadora que jo i sap el que li convé i el que no.
A.: I ara ve la pregunta de totes les entrevistes...
R.: Només ho diré un cop. Sí, m’hi vaig penjar, però no com a Robert, sinó com a Edward. No ho sé, quan vaig arribar al Set tot el que m’estava passant era tan fantàstic que era...
A.: ... com estar sota els efectes del verí del vampir?
R.: Justa la fusta! I Kristen formava part de tot aquest món que per un temps em va fer volar i sentir que per primer cop a la vida estava fent les coses bé. Tenia els peus a un pam de terra fins que la realitat em va fer una bufetada i vaig anar aterrant. És molt fàcil deixar-te emborratxar per la fama i creure’t coses que no són com, per exemple, que t’agrada algú. Per sort, sempre he tingut al meu costat la meva família i els meus amics de sempre. Tot i que durant el temps de promoció, algunes persones em van ajudar en tot aquest procés com la mateixa Catherine o Niki, però és un procés, el de saber quin paper juga cada persona en la meva vida o cada cosa que em passa, quin valor té tot això, què prioritzo... que l’he de fer jo, tot sol. I encara que em sento com el Robert de sempre i els meus amics són els de sempre i tot és el de sempre, la meva vida no la puc fer com la de sempre i em sento atrapat en mi mateix. M’agradaria poder separar bé la feina de la meva vida.
Es queda en silenci buscant una imatge.
Com en Pierce Borsman... ell treballa i pot fer la vida que vol, no se li tira la gent pel carrer, pot anar on sigui tranquil·lament i és molt bo i pot continuar sent amable amb tothom sense el perill que això suposi que atemptin contra el teu cos físic.
A.: Seria l’equilibri ideal, que tothom sabés separar l’actor de la persona...
R.: Sí perquè jo sóc jo. I ningú no em mira com si fos una persona. Em miren i veuen en mi el personatge de la seva fantasia. I jo dormo i menjo i ploro i ric i ho faig tot com qualsevol altre ésser humà i em passen coses igual que a qualsevol persona. M’agradaria que si em trobo algú pel carrer em digués “hola, com estàs?” Com estàs? T’adones?, mira que és fàcil de dir, no? I no que se’m tirin a sobre o que em cridin com si fos l’objecte dels seus desitjos inconfessables.
A.: I aquests deu dies que tens de descans, què penses fer?
R.: Necessito desaparèixer, entrar dins meu i retrobar-me. No sé què faré.
A.: El mar és un bon lloc perquè no et trobin i en canvi puguis retrobar-te amb tu mateix.
R.: El mar... Deixar anar la vista cap a l’infinit i que sigui ell qui posi els límits a la teva vida.
El deixo amb la mirada posada cap aquest infinit que l’acarona. I li desitgem llarga vida i el suficient descans per retornar amb ganes.
