QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

divendres, 14 de gener del 2011

EL FINAL DEL DIA XV


Avui he vist un bano amb uns colors que mai ningú ha utilitzat que, cansat de tanta hipocresia i mentides, entrava i sortia per les finestres de les cases, despatxos, botigues, bancs i caixes fent un escampall de papers per tota la ciutat mentre deixava al descobert tots els secrets tan ben guardats. He trobat un banc que per iniciativa pròpia havia adoptat unes formes més còmodes perquè hi poguessin festejar els enamorats. He vist basses i basses plenes de granotes amb rètols penjant del cap que deien: fes-me un petó i seré allò que tu vulguis. També, escales de cargol que portaven a torres com les dels contes perquè qui volgués pogués representar el paper de la princesa a punt de ser rescatada i en el primer esglaó un nena discutia amb la seva mare perquè ella el que volia era ser un cavaller. He trobat la ploma d'una àliga reial i quan l'he tinguda a les mans he sentit la saviesa que travessava els murs de la consciència. Més enllà de les places i els carrers he trobat un cementiri amb les portes obertes, ple de nens mirant els noms dels seus avantpassats i xiuxiuejant als peus de les tombes paraules plenes de secrets.

dimecres, 12 de gener del 2011

EL FINAL DEL DIA XIV


Aquest final del dia porta espurnes de trencs d'alba, quan els grills apaguen el seu cantar i deixen pas al vent del matí. Siluetes que zigzaguegen en els misteris de les cantonades per esperar les noves notícies. També porta la visió de l'últim tractor que arrossega a poc a poc les empremtes de l'ahir en un tros de terra que aviat es convertirà en parterre del benestar. Porta escales que ja no pugen ni baixen, esbufecs que estoven la tristesa continguda i àpats en què el silenci té nom i rostre. Porta preguntes que cauen en un terreny de ningú i somnis que miren de lluny amb la cara tapada pel desconsol. Porta un pas i un altre i un altre per pujar a torres que fan fitar horitzons diferents en què fer ressonar els versos que ens hem deixat de dir. Aquest final del dia porta, fins i tot, dolços fets a casa que tenen gust  al primer bany salat quan les algues s'enreden amb els peus i els últims crancs que encara queden cuiten a amagar-se pensant-se que ja ha arribat l'estiu. I porta un carta. Una carta que no s'adreça a cap dels tres Reis Mags ni tan sols té la intenció de fer una demanda amb bons propòsits. És una carta en blanc, per acomiador-nos d'allò que per fortuna o per dissort ja no és amb nosaltres. Una carta infinita com les vides que hem deixat enrere i com totes les que ens esperen. 

dimarts, 21 de desembre del 2010

GOTES DE PLUJA


Una gota tras otra hicieron más liviana la nube y dejaron al descubierto el secreto del Sol.

EL FINAL DEL DIA XIII


Avui, el final del dia porta restes d'ametllers florits que s'han escampat sense fer sonar el vent sobre la tomba dels camps eixuts d'algunes consciències. Porta la follia que escampa el botxí quan disfressa la destral amb melodies ensucrades. I també, la vergonya d'unes orelles innocents que  topen, sense voler, amb unes paraules que no volien ser sentides. Aquest final del dia, a més, arrenca una pàgina que portava molts anys escrivint-se en el nom de l'esperança i quan les següents lletres han sortit d'imprevist per seguir aquest antic propòsit, s'han enlluernat amb el blanc que origina el no-res i  han caigut en la fondària de la ceguesa. Blancs, grisos i foscos han desfilat en aquest dia fins a fer desaparèixer les cares dels vianants, fins que una boira ha escampat el seu gas mortal pels cors de tots els éssers i el silenci ha esdevingut mut de gestos, de passes, de batecs. Aleshores, el desenfrè del terror ha plantat la seva bandera a dalt del turó com un antic conqueridor assedegat per guanyar batalles.

divendres, 17 de desembre del 2010

UNA HISTORIA DE AMOR

Se miraron y la atracción tardó breves milésimas en coronar sus pupilas y hacerlas chispear. A partir de ese instante, se juraron amor eterno, confianza total, verdad absoluta y un montón de buenos propósitos para no caer en los abismos del olvido.

Una noche cualquiera, en una de esas muestras de incondicionalidad, ella le abrió su corazón de par en par y lo estrujó en palabras. A medida que se deslizaban por su boca, él, al oírlas, sentía que encharcaban su saliva, se obturaban en su garganta y de ahí se esparcían por la sala  haciendo el aire irrespirable. Al cabo de pocos minutos no tenía dudas de que sus orejas habían empequeñecido mientras sus órbitas no paraban de aumentar ante tanto carrusel de historias. Observaba de un lado para otro buscando los límites que tanto necesitaba , pero aquel espacio no paraba de llenarse más y más por sus palabras. Y él la miraba y no salía de su asombro: cómo podía llevar guardadas tantas cosas ahí dentro, se repetía una y otra vez.

La muchacha seguía echando efluvios verbales y su cuerpo estaba a punto de partirse en dos por la presión que ejercía el corazón al abrirse tanto. Él quería corresponderle y hacer acopio de esa confianza en la que habían sellado su amor, y con todo empeño, puso su mano sudorosa en su corazón, que apenas latía ya. Entonces llegó armado, como unas valquirias, un nuevo ejército de palabras y arremetió directamente contra el centro de su pálpito. Él luchó con todas sus fuerzas para recuperar su vida. Lo hizo como siempre: huyendo.

dijous, 16 de desembre del 2010

NADA


Nada es lo que parece. Nada tiene su sueño ni su lanza preparada para detener un paso en falso. Nada tiene cara de candidez cuando todo se va por un instante y nada aparece detrás de su sombra. Nada sabe a frescor ni a lienzo a punto de tomar la pintura de una obra que algún día será inédita. Nada sabe a pregunta que no cesa y a corazón desterrado por el silencio. Nada es un instante que te roba un aliento maldito. Nada por ti ni por mi. Nada de nada, de nadie. Nada.

dimecres, 15 de desembre del 2010

DE REPENTE, UN ADIÓS


El fuego aparece sin que una mota de polvo mueva su posición. Entonces, el rostro de lo oculto saca una llamarada mortal de su hiriente guadaña, apunta hacia su cuerpo y se lo lleva envuelto en cenizas. El silencio deja paso al eco que queda tras el tiempo. Y lo vivido, como un imán que se adhiere en el alma, va surgiendo alrededor de la sombra que sólo se percibe.
-Abran paso -dicen los recuerdos.
-Déjame un retal de ti para escribir un futuro incierto -masculla, apenas sin oirse, el latido sordo del corazón.
-No te vayas todavía -encuña la voz-, dame tiempo para acostumbrarme a tu ausencia.
En ese momento, sin saber de dónde, aparecen ondas minúsculas en el aire, pedazos imperceptibles que se cuelan por la mente y forman una imagen, quizás una intuición, que contesta:
-Estaré aquí hasta que me dejes marchar.

dilluns, 13 de desembre del 2010

AMOR CERCANO

Fue al decirle adiós que se dio cuenta que se había dejado la voz en sus besos.

dissabte, 11 de desembre del 2010

LOTERIA DE NADAL

El conte de la Mercè:

Va comprar molts dècims de loteria per tapar forats... els de la paret de casa seva.

dijous, 9 de desembre del 2010

UN CUENTO ABSURDO SIN FINAL NI PRINCIPIO

Dicen que un día ese ser con las manos abiertas y el corazón amoratado pisó el purgatorio con la intención de quedarse y le dijeron que aquél no era su sitio, que no tenía lugar por su determinación en los valores injustos. Así que se fue al infierno y volvió a coincidir con la mirada desinfectante del guardia del pasillo que le dijo que no había suficiente maldad en su lengua y en sus actos para encontrarse entre los elegidos, y otra vez volvió a coger el portante y se fue para el cielo, pero tampoco allí encontró su lugar puesto que no tenía bastante hendidumbre en la barba ni en los epitafios de su almorada para merecer un sitio de honor. De manera que preguntó a las buenas almas que rodeaban la puerta de don Pedro que dónde podía descansar su desasosiego y le dijeron que aunque lo había intentado con todas sus fuerzas, él no era de este mundo. que su amor y su letargo tendrían que esperar nuevos momentos en que la ósmosis universal lo hicieran posible. Resignado en su nuevo quehacer, dejó pasar cien crecidas de barbas y entonces enredándose en si mismo, se hizo hiedra para escalar los límites más altos de una vida que aún no había llegado para él. Pasó el tiempo, más aún, y una mañana soleada de mayo se posó en una hoja suya un pájaro cantor que apoyándose en su relieve encontró un lugar en donde estar y ser. Fue entonces, como si hubiera recibido una señal divina, cuando se dio cuenta de que su lugar en el mundo era invisible a los ojos de la mayoría de las personas; personas que ponen sus pasos en las huellas que han dejado otros, como él, como tantos seres invisibles, que se creen o les hacen creer que vagan sin tener lugar y sin embargo son imprescindibles para inventar caminos que llevan a la aventura de lo nuevo. 
-

EL FINAL DEL DIA XII


Aquest final del dia ve ple d'extrems en què dipositar els moments més amargs i més dolços. La melodia suau que recorre les estances d'una casa assolellada davant del soroll de paraules amuntegades que no diuen res i expressen la queixa amb sons d'altres llengües. O el moviment de les onades que xiulen en orelles ingènues tot l'amor que resta per venir davant el silenci i la immobilitat dels cors congelats pel desencís. O les olors de totes les primaveres que han existit en les empremtes dels valents, els encoratjats, els audaços... davant la mústia aroma d'alcanfor o zotal que porten les converses ràncies, falses i tramposes de les màscares escollides. El ritme acompassat dels batecs de l'esperança davant la maquinària laberíntica dels nombres sense ànima. La ingenuïtat d'haver cregut en l'aixopluc de la vida davant la porta tancada de la mirada buida. La veu de la pregunta davant l'ensordidor de cap resposta. El silenci davant la queixa. La vida davant l'abisme...

dimarts, 7 de desembre del 2010

diumenge, 5 de desembre del 2010

EL VISITADOR NOCTURNO. conte inspirat en una pintura de Montse Valdés


Montse Valdés, autora d'aquest quadre (podeu consutar el seu web http://www.montsevaldes.com/ ) inspira relats en paraules i impregna els teixits dels cossos vius que contemplen els seus quadres i els fa més vius.

Dicen que apareció de pronto en el lugar de sus sueños convertido en el ser más dulce y bondadoso que ninguna criatura pudiera albergar para si misma ni para nadie. Desde ese transcurrir en un tiempo absoluto, le hablaba y le conducía por los albores de un universo sin proporciones mostrándole lo incalculable, lo inesperado, lo sutil. De cada mirada de ella, él recogía un pedazo para confeccionar un trozo de si mismo.

De entre las luces oníricas que traen los ríos del descanso, ella se sentía atendida y guiada sin necesidad de buscar más allá de los muertos que había soslayado, sin necesidad de preguntar a los presentes inocuos cuántos tiempos recorren un mismo segundo de dolor. A partir de esos encuentros nocturnos, ya no le importaba cómo se sucedían los días ni qué infortunios llenaban las horas porque la  noche traía consigo el despertar del amor y el encuentro con una vida que iba más allá de lo convenido y esperado.

Así fueron espaciando y estrechando los rumbos de cada uno en un ritmo parecido al que hace un acordeón cuando los dedos que lo manejan llevan el sello de la nostalgia y de la delicadez que traen consigo las vidas frágiles.

Fugaces encuentros en tiempos eternos. Vidas desprendidas de lógica y de amianto para abrazarse en el cálido placer de lo posible. Así se sucedían las noches. Así se alimentaba el día, lejos de él, en un quehacer amorfo y huérfano.

En el soñar nocturno, sin embargo, todo crecía en una armonía ajustada fuera de las leyes de la naturaleza: el azar había sincronizado los encuentros de dos seres de tiempos descompasados para darse más allá de los legados de la humanidad. Pero quiso otro azar tenebroso y agrio abrir las grietas de los secretos y crear zanjas de olvido para que ni uno ni otro pudieran reencontrarse más. 

Así transcurrió el devenir de otros muchos años, con los alientos presos en los vacíos que no traen respuestas. Hasta que un día, el vagar de los pasos inciertos de ella la llevaron a un escaparate de una galería de arte. Ante sus ojos vio el rostro de su amado nocturno. Reconoció en él el mundo de sus sueños y se volvíó hacia ella misma y se encontró con la tristeza más profunda, la que se viste de añoranza inalcanzable y fue ahí, parada ante el cuadro, que pudo percibir la paradoja que cada día viste el sinsentido de la vida cuando se vive con los ojos abiertos y el corazon cerrado. Lo miró de nuevo y en su interior empezó a brotar la vida. Todo volvía a estar ahí: el murmullo de la siembra, los colores de lo que aún está por venir, el tiempo de las luces y el sosiego... y su alma, que por fin la había encontrado.

dissabte, 4 de desembre del 2010

EL ORIGEN DE LOS MONSTRUOS

Supo que había venido a este mundo a asustar cuando nada más abrir la puerta del aula, ante su estupor, un grupo de niños se pusieron a gritar y a patalear mientras la maestra le profiría, desde la histeria y la ignorancia:
-Fuera de aquí, monstruo!
Él se guardó la libreta, su plumier y un montón de preguntas y, convencido de que estaba en el lugar adecuado para descubrirse a si mismo y saber a qué dedicarse en la vida, se limitó a confiar y a hacer realidad el papel que le había adjudicado la maestra.

divendres, 3 de desembre del 2010

UN TIEMPO, UN LUGAR

¿Acaso un suspiro podía cambiar el rumbo de sus pasos? Nera así lo creía y por eso con su incipiente respirar siguió su camino más allá del arroyo que le había visto transformarse en el ser que ahora era. Sus pies desnudos se deslizaban por la hierba y la tierra haciendo del contacto un descubrimiento sensitivo que activaba todo su cuerpo. Aquellas cosas que siempre había deseado hacer estaban al alcance de su deseo. Así pues, tocar lo material con manos de principiante, saltar entre las piedras, matojos, barrancos..., bailar o deslizar el cuerpo ante sonidos nuevos, apretar a correr llevada por impulsos inesperados...  cada una de estas acciones llenaba su arca de las bellezas más diminutas y sutiles. El termómetro de su sentir no tenía medida calculable. Nuevas vibraciones la recorrían sin saber el sentido de la corriente. Aún más, sin saber el poso de su raíz. Sólo sabia que iniciaba una nueva vida y se estaba dando toda.
Entonces, como si un maleficio viniera desde lejos a romperlo todo, miró hacia la luz y se hizo transparente. Fue en ese preciso instante cuando comprendió que las aguas de su arroyo no la habían coartado como siempre había creído, sino que la habían protegido de la luz y las tinieblas que hay más allá de los ciclos de la tierra.

dijous, 2 de desembre del 2010

EL FINAL DEL DIA XI


En aquestes hores baixes, he vist un home corrents direcció als últims rajos de sol, desesperat per convèncer-lo que s'esperés una mica més mentre s'afanyava a emportar-se un breu instant de felicitat abans no s'acabés el dia. De camí a casa, he vist la seqüència a càmera lenta de tots els ulls que em miraven i n'he comptat tres-cents dotze moviments i vuitanta-quatre noves maneres de mirar que no coneixia. Després m'he topat amb les sabatilles de casa, que em venien a buscar per fer-me més plàcid el camí de tornada. Abans d'obrir la porta del carrer, però, he vist una persecució entre un unicorn que s'havia escapat d'un conte de la biblioteca, aprofitant que la mare que li llegia la història a la seva filla s'havia quedat adormida, la nena que també aprofitava la becaina de la mare per ser ella la coprotagonista d'un relat fabulós i un seguidor de les cançons de Silvio Rodríguez que després de tants anys, per fi creia que havia trobat el seu unicorn. I quan definitivament he entrat a casa, el piano s'ha posat a tocar la meva peça preferida per donar la benvinguda a la nit i allà mateix m'esperaven un raig de sol, una mirada tendra i neta i un ésser meravellós que potser no és un unicorn, però podria ser-ho.

dimarts, 30 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA X


El dia tanca les hores amb una visió de tres tortugues que s'entrenaven per guanyar la cursa amb la llebre més ràpida i perpetuar, així, la faula d'Isop i fer-la vigent en els nostres dies. També he vist unes petjades que no trobaven el camí de retorn a casa. Uns metres més enllà he vist el silenci que caminava desconsolat perquè de tots els llocs que havia visitat, ningú no el volia. o un autobús dels anys 70 que ha sortit a la carretera  a fer el seu recorregut habitual d'aquells temps i s'ha perdut pels carrers i revolts inexistents. Per últim, he trobat la dolçor de la mel en boca d'unes paraules òrfenes que m'han bressolat fins a adormir-me. 

¿DE QUÉ IBA ESTO?

El deseo salió por la boca, se miró en el espejo del otro y encontró la puerta por donde espaciar su señorío. Sin detenerse, ahuecó todo lo sobrero y se centró en el instante y en lo próximo. Uno a uno, los segundos junto con los minutos se amontonaron en el trastero de lo conocido esperando nuevo aviso. Allí los encontraron las horas, que bastante confundidas estaban por tanto abandono; nunca su pasar por el tiempo había supuesto un tic-tac tan monocorde. Sin tiempo existente, pues, y con un espacio reiniciando su quehacer continuo, el vagar por los impulsos supo con todo ello que el día traía rosas rojas para ahuyentar los soplos del olvido.

dilluns, 29 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA IX


Avui el dia es tanca amb el contrast que porta la vida sota l'ala: el riure i el plorar; l'espera i la decepció; el camí fet i el camí perdut. Vides robades per passar pàgina quan el tren ha fet l'últim xiulet. En aquest dia, també he vist com alguns espolsegaven gavardines després d'aquest temps de pluja mentre que altres miraven enrere comptant els segons de la incertesa. He vist l'agonia de la puça que no troba abric on instal·lar-se perquè ja han passat cent anys i tots ens hem tornat calbs... de somnis i de mirades netes. O el camí de retorn del qual hem perdut el rastre i ens queda només un antic record. He vist xiuxiuejos que punxen en les orelles sensibles i notes musicals que desacompassen el ritme. He vist l'escarni i el saboteig en un quadre sense pintura, que de tan blanc s'ha fet pregunta. Per últim, he vist el perdó agafant la maleta i tornant a la casa dels pares per reconstruir les espurnes d'un foc amorós i nou.

diumenge, 28 de novembre del 2010

NO PENSIS EN UN ELEFANT!

Durant aquesta setmana la pregunta que ens fèiem algunes persones és "què hem de fer aquest diumenge?" Avui és un dia ple de contradiccions i incomoditats personals. A quina veueta hem de fer cas? A la de l'emprenyada? A la de la responsabilitat ciutadana? A la de l'esperança que potser aquest cop...?

Avui, una hora abans de tancar les meses electorals, recomano un llibre que ni fet exprés: No pensis en un elefant! de George Lakoff, publicat per Viena Edicions.

Diu la contraportada: "Què és el que fa decantar el vot d'un indecís? Sorprenentment, la gran majoria no vota l'opció que probablement el beneficiaria més, sinó aquella amb la qual s'identifica, encara que perjudiqui clarament els seus interessos. Els conservadors nord-americans fa molt que ho saben, i en les últimes dècades han invertit bilions de dòlars a finançar grups d'opinió que els ajuden a comunicar millor les seves idees i a desarticular els raonaments del contrari. I han aconseguit una altíssima eficàcia, basada en el poder de les paraules i la càrrega inconscient que arrosseguen. Mentrestant, els progressistes s'han limitat a argumentar en contra, sense adonar-se que, cada vegada que ho fan, en realitat consoliden els valors republicans."

Segons el prestigiós lingüista nord-americà George Lakoff, professor de Ciència Cognitiva i Lingüística a la Universitat de Berkeley, "no es tracta de canviar els principis o els valors dels polítics progressistes; es tracta de canviar els seu llenguatge. Perquè les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d'emocions que les envolta. I és aquest marc el que fa canviar les decisions."

"Per fi, un llibre clar, rigorós i necessari sobre com el llenguatge es perverteix en el debat polític, tant als Estats Units com a Europa, i com és de fàcil manipular el vot, la decisió de compra o qualsevol altra elecció en què l'individu està sol davant unes promeses que no sempre volen dir el que diuen."

I per si cal una mostra més  convincent, transcric un fragment de la pàg. 31: "(...) El problema és que moltes de les persones que comparteixen una d'aquestes maneres de pensar no s'adonen que el seu és un cas particular d'un plantejament més general i no veuen el lligam entre totes les menes de progressisme. Solen creure que la seva és l'única manera de ser un progressita de debò. És ben trist. Impedeix que les persones que comparteixen valors progressistes s'uneixin. Hem de superar aquesta idea que ens perjudica. Els de l'altre bàndol ja ho han fet."

Us sona, això?

dijous, 25 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VIII


Els dies com avui porten finals inesperats. De cop, quan l'últim gra de sorra queia per anunciar el final del dia, he vist volar l'àliga negra per sobre de les teulades de les cases buscant un mirall en què comprovar si havia canviat gaire d'aspecte d'ençà de la seva aparició al planeta Terra. En un altre moment, he vist bastants semàfors verds per apuntar a la meva llista d'oasis personals i n'he pres nota de cada un d'ells. També, l'aparició en un lloc estranyíssim d'un aqüeducte romà que, miraculosament, ha començat a brollar-li aigua per transportar-la als pobles dels voltants, que no en tenen. O un patinet que anava sol per les vies urbanes organitzant el tràfic dels cotxes, dels vianants... i fins i tot ajudant a traslladar els nens petits quan, cansats, es negaven de seguir caminant. Al matí he vist com l'edifici d'una escola havia canviat la seva distribució d'espais i apareixia sense parets ni portes, ni passadissos, ni aules... i davant la mirada incrèdula de pares i mestres,  els alumnes anaven penjant rètols amb les paraules "volem una escola viva" pertot arreu: a les botigues, al mercat, als bars, a les places, als tallers... Per últim, també, un Sol rodó i baix mentre conduïa per l'autopista. L'he mirat més enllà, travessant-lo,  i he vist tots els follets, que em deien que existien quan era petita, jugant amb les nostres ombres.

dimecres, 24 de novembre del 2010

PÉRDIDAS SIN DESCRIPCIONES

Dicen que las historias empiezan por un inicio y un conflicto. Por este orden. Ésta, sin embargo, cambia el rumbo habitual porque todo tiene lugar el día en que Lucrecia pierde un anillo en su jardín. Extraño, pensaréis,  pero ahí estaba: estrenando el primer conflicto de la historia. ya que al darse cuenta de lo que le había pasado y de todo lo que se le avecinaba, empezó a buscarlo por todas partes. Fue entonces cuando se desorientó y se perdió. Así tal y como suena. Se perdió en medio de un espacio de poco más de 300 m2  y sin saber cómo salir de allí, y temiendo no llegar a tiempo a la cita, tomó la decisión de hacer un túnel convencida de que la salida se encontraba a pocos metros de excavar con la pala que encontró por casualidad. Podría haber pensado que si se había perdido en tan poco espacio, qué no le podía pasar cavando hacia algún lugar, pero eso sólo se le ocurrió cuando despúes de haber avanzado unos cuantos cientos de metros dio con una tribu de seres minúsculos que la cautivaron sin mediar palabra. Ahí, amordazada y maniatada, tuvo tiempo de deducir que había errado la dirección de su túnel y que, probablement, debía encontrarse en algún punto cercano al centro de la Tierra, sobretodo por las indicaciones de una especie de mapa que ponía "usted se encuentra aquí", pero qué importaba ya adónde estaba si aquellos seres tenían a punto una caldera que ni la de Pere Botero... Así que, resignada, se disponía a aceptar su sino cuando al meter la mano en el bolsillo del pantalón, no sin hacer un merecido esfuerzo, encontró el anillo que creía perdido y se lo colocó en el dedo índice de la mano derecha, enfocó hacia el Norte, con otro merecido esfuerzo, y desapareció de su inminente lugar de sacrificio. Mientras los poderes del anillo la trasladaban de lugar, lo programó para dirigir el rumbo hacia su planeta. Necesitaba un curso acelerado de orientación.

dimarts, 23 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VII


He vist totes les bruixes dels contes amagades a la cova dels ressons fent pocions màgiques per ajudar-nos a ser més savis. Als artistes creadors de joguines, tristos, perquè fa temps que no veuen la il·lusió en els ulls dels nens. També he vist com el per què i el perquè discutien amb un grup incomptable d'orelles perquè l'un i l'altre van de bòlit formulant i contestant preguntes, que ningú no escolta. A la Marieta de l'Ull Viu baixant de la Font del Gat renegant per tot el que han fet en la seva absència. He vist com, després de molts anys, arribava a la plaça Felip Neri  l'autor d'un dels tantíssims afusellaments postfranquistes i netejava amb les seves llàgrimes el forat de metralla de la paret, que havia provocat la mort d'alguna persona innocent. He vist un altre cop fer-se ben plena la lluna, però no t'he vist a tu.

LA ABUELA NECESITA BESITOS

M'agradaria recomanar-vos aquest conte d'Ana Bergua amb il·lustracions de Carme Sala que acaba de publicar l'editorial Proteus. És un cant a l'amor cap als avis i cap a la vida, de com l'afecte és la millor medecina per als mals que corren avui en dia.


 
podeu consultar la novetat a la pàgina de l'editorial


aquí us enganxo la ressenya que n'han fet:

Un cuento lleno de sensibilidad sobre el valor del amor y la ternura, especialmente de los nietos, ante la vejez y las enfermedades degenerativas. El libro pretende formentar el respeto hacia las personas mayores y ayudar a los más pequeños a ver el envejecimiento y los procesos de deterioro mental asociados como algo natural y, a menudo, inevitable. Además de exponer algunas acciones recomendadas para estimular la memoria, las autoras proponen un remedio infalible para apaciguar los procesos degenerativos: amor, ternura y muchos besitos.

dijous, 18 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VI


El final del dia d'avui té algunes imatges per guardar-les sota el coixí com les de centenars de plomes que han passat pel cel fidels als cicles migratoris malgrat que les aus que les aguanten hagin decidit quedar-se a passar l'hivern aquí. He vist una dona que pentinava a una altra amb tota la parsimònia i amorositat i després li treia la perruca i la deixava nua davant el mirall. He vist com arribava un cotxe ple de sabates de segona mà a la plaça del meu poble i com s'hi acostava una munió de gent ansiosa d'emprovar-se-les per quedar-se aquell parell que li expliqués la millor història. I, també, dos dits que es buscaven fervorosament per viure un bonica història d'amor. O una moneda que estava farta de ser-ho i volia convertir-se en anell per tenir un sol destinari a qui servir. O l'últim: he vist una filera infinita de portes, portes de totes les mides, formes i colors que fugien de la condemna d'haver d'estar sempre tancades i marxaven a descobrir món.