QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

divendres, 27 de gener del 2012

AVUI ÉS DIVENDRES


Si els dies tinguessin un somriure voldria que fos pla i trepitjable, sense inflexions o alteracions adverses, sense matisos punyents, sense crits estrambòtics que aturen les presències. Tan sols una mirada entre un cercle quadrat que apunta cap a tu. Digue'm, és això possible? Perquè avui el cel ha desaparegut sota els meus peus i ni aquí ni allà hi ha l'aixopluc d'un temps serè i aguaitable. Navegant cap a l'interior de l'essència de les coses puc trobar oxigen per encarar nous camins, però no sento ressons de cap imatge reconeguda. Aquí s'acaba el trajecte. Aquí mor el principi dels temps. Vols ser tu el meu passatger? Un instant i tot acaba. Un instant i tot comença. Com s'entén la controvèrsia de la vida? Ara fluïm, ara aturem el ritme de les coses i no hi ha cap ofec que ho renovi. Benvinguts al món, diuen, i el món s'atura sense fer el pas endavant. No s'hi val. El joc està en marxa i ja no hi ha espai per a la pregunta: on sóc? on vull anar? Mastega a poc a poc, diu la fada, i l'intrèpid segueix el ritme de les balances i no arriba enlloc. Si tu volguessis mirar cap aquí, em veuries, potser? sí, sóc jo qui et parlo, te n'adones? Aquí no hi ha ni un segon de descans. Entres i surts sense percerbre-ho. I ja som divendres. I el temps ha canviat en la meitat sud de la teva cara i no tens un moment per dir-ho. Tot podria ser d'una altra manera, però ja no creus en mi. Els abismes es desmaneguen sense avisar. Maleït metro que em fa anar amunt i avall de les vies sense trobar la sortida. Busca. Busca. Desplego veles i t'anuncio la derrota. No puc més. Has entrat per darrere i m'has enxampat desprevinguda. Pensava que podia, pensava que la cursa d'obstacles s'havia acabat. Jo no sóc jo. Fins aquí. El somriure dels sants és una burla del dolor que s'ha instal·lat sense ser convidat. Qué més voleu? Una música apareix en el llindar del malson i derrota les esperances escampades. No val la pena tant d'esforç. No val la pena intentar barrejar el blanc amb el negre; sempre surt fosc. El determinisme anul·la l'esperança. Mirar cap al costat equivocat sorprèn al cos vulnerable. L'ataca i l'anhiquila.

dimecres, 25 de gener del 2012

MASSA TARD


Amb el material a punt, el subministrador de reaccions va començar el seu ritual habitual en aquests casos: primer de tot va fer seure els convidats de l'espectacle  per ordre de files: la primera per a la família de la pacient, la Laura. Allà hi havia el pare i la mare, que no entenien per quina raó aquella tarda no havien pogut fer la seva migdiada de rigor per assistir a un acte, la naturalesa del qual la seva ment, que no processa amb la velocitat dels nous temps, mai no entendria. Els germans, el marit i els tres fills: en Gustau, la Carlota i la Laura benja, que és com tots la coneixien. A la segona, els amics de tota la vida i els que havien estat en situacions de pas, tal com havia indicat la protagonista. A la tercera, el director de l'empresa on treballava i dues companyes secretàries , amb qui la Laura havia compartit alguna confessió i, finalment, a la quarta (heu de saber que la sala només té cinc files), el personal adjacent: veïns, clients, encontres esporàdics, coneguts de les xarxes socials...

El subministrador de reaccions va explicar molt breument en què consistia la teràpia a què s'havia sotmès la pacient feia uns quatre mesos, aproximadament, i quins resultats esperava obtenir d'aquesta pràctica, després que tots haguessin compartit una estat catàrtic com el que estaven a punt de presenciar.

Els assistents no van entendre res. Ell es va limitar a tancar les corretges de les cadires, a lligar els peus a les potes del seient com si es tractés d'assistir a una atracció d'un parc temàtic. Seguidament, va començar a distribuir cubells al voltant de la client, es va posar uns guants i va treure caixes i caixes plenes d'estris que no auguraven res de bo i, finalment, va col·locar la Laura al mig de la sala, concretament en una mena de trona sense respatller, sense reposapeus... Allà, abandonada en aquella posició que un adopta quan penja d'un fil imaginari, va deixar que el subministrador de reaccions comencés a fer la seva feina davant la mirada expectant de tots els assistents.

La primera eina que va treure va ser una mena de llevataps gegant. Enmig d'un mutisme general, va començar a foradar el cap de la Laura per l'àpex, que és el punt més central que tenim les persones. Quan el marit i els fills van veure l'escena escabrosa que s'estava produint a tres metres de la seva cara, incapaços de presenciar tal tortura, van demanar clemència per a ells.

- Massa tard! -digué la Laura-. Heu anat omplint contínuament el pou del desànim amb queixes, tons eixorcs, absències... Ara només podeu aspirar que em llevi el cap, així, privada de la capacitat de pensar, ja res no trasbalsarà cap part del meu cos.

I el subministrador de reaccions va extreure tota la massa gris que havia de treure.

A continuació,  va mostrar al públic assitent un xuclador que, col·locat a prop del cor, treia els bufecs de vida que no volia la clienta. Cada un d'ells anava a parar en una bossa reciclada tal com si parléssim d'una aspiradora convencional. Aquí va haver-hi reaccions diferents per part dels testimonis segons el grau d'amistat, i la Laura, amablement, va tenir una reflexió per a cada una.
Un cop acabada aquesta part, el subministrador de reaccions va treure una altra eina amb què amputar les mans i altres parts del cos: unes tisores gegants, que imitaven les pinces d'un cranc i que van aconseguir tallar la respiració de tots els assistents. No serà capaç, van xiuixejar alguns d'ells, però de seguida van comprovar que no hi havia cap mostra de treva en els seus actes.

-No! -va cridar un amic de la infantesa.

La mirada de la Laura va congelar l'escena unes mil·lèsimes de segon, suficients perquè el mateix amic abaixés la mirada,  alhora que ella desviava la seva cap al subministrador de reaccions, per tal que seguís endavant, i pronunciava cap a dins un, massa tard, imperceptible a les orelles dels assistents.

Els cubells s'anaven omplint de sang, de trossos d'un cos que s'esmicolava de mica en mica davant uns ulls que es tancaven i s'obrien a ritme d'espasmes. Encara hi havia altres eines per seguir amb la teràpia, però,  així que el subministrador de reaccions va treure la llescadora amb què va segmentar simètricament altres parts del cos com els malucs, la panxa... 

Amb un ambient cada vegada més asfixiant i sense que ningú pogués aturar la teràpia, el subministrador de reaccions va començar a extreure alguns òrgans vitals: el primer va ser el fetge. Va ser en aquest moment que el director de l'empresa on treballava la Laura va intentar desempallegar-se de les corretges per evitar el que ja es temia, però ella el va increpar des del seu lloc central.

-Massa tard! No vull sentir més ràbia per cap de les teves exigències. Sóc aquí, em veus? Abans quan era una persona amb tot no em veies. Em veus ara?

I va ordenar l'execució del propòsit.

A l'extirpació del fetge van continuar els òrgans reproductors, els pulmons...

-Sempre m'ha faltat l'aire. No els necessito. Va mussitar la Laura abans que un soroll ensordidor els llevés del seu cos.

La sala era un batibull de plors, vòmits, cossos retorçats com si un polsim de lava antiga els hagués deixat en estat antinatural... Ningú podia alliberar-se de les corretges ni d'unes cadires que els encadenaven fins a asfixiar-los. La Laura els mirava i reia per dins, mentre un fil de veu els escopia a la cara un insistent massa tard.

El subministrador de reaccions no deia res. Discretament, es podia identificar una taca de suor al voltant de les aixelles, promoguda més per l'ambient tancat de la sala que pel fet que li afectés res del que passava. Va agafar l'última eina: unes mans de plata, amb els dits en forma d'una deformitat artrítica. Tothom s'esperava el pitjor. Es va fer un silenci expectant. Tots els assistents miraven la Laura esperant clemència. Ella va mirar el subministrador de reaccions i amb un subtil gest que va fer amb el cap com a mostra de la seva acceptació, ell va proseguir amb la teràpia arrencant-li el cor alhora que ella balbucejava l'últim massa tard. 

dimecres, 18 de gener del 2012

EL FINAL DEL DIA XXI


Fa temps, que el final del dia porta l'aroma del cel del matí, quan els núvols es mostren juganers a les mirades anònimes dels qui caminen en silenci i com si giressin dins un caleidoscopi, ens van sorprenent a cada moment quan resseguim aquest espai làbil que ens fa mirar cap amunt a la recerca d'un món oblidat o enyorat. El final del dia d'avui té formes de raïm quan encara viu en les vinyes i el sol d'estiu fa un joc de miralls entre els botims. Té, també, les marques de les roderes de les bicis en els camins dels camps quan les móres saluden els joves que busquen una bassa on banyar-se. Té l'adéu temut i esperat de qui ja no tornarà mai més i té la desesperació de qui no sap què fer amb una clau que no obre cap pany conegut. Per altra banda, aquest final del dia porta un tamís ple de paraules noves per canviar pensaments antics. Porta, també, una taula plena de copes que contenen tots els gustos per a cada moment de la vida. I una altra imatge: la del nen que s'ha adormit durant el passeig agafat de la mà del seu pare i aquest arrossega el cotxet com si fos ell qui jeu, i somia que el seu pare arrossega el cotxet que el portarà lluny de la mediocritat. I mentre s'ho imagina i va caminant sentint aquesta mà tendra i suau entre els dits, pensa en el dia que ha tingut i en el demà que l'espera i mira el cel, que ja és fosc, i busca entre els núvols juganers un món que se li ha escapat sense tocar-lo.   

dilluns, 16 de gener del 2012

INELUDIBLEMENTE


Sintiendo que el agua de la fuente salía a toda prisa y la arrollaba, la gota saltó al vacío para no desaparecer; chocó contra la tierra y se convirtió en barro.

dimarts, 10 de gener del 2012

HOMENAJE AL CINE


Fue en Casablanca cuando Harry encontró a Sally y se sintió solo ante el peligro. Sin que nadie le dijera hable con ella, pero sabiendo cuáles son las cosas que importan, intentó realizar la huída más silenciosa al estilo de la gran evasión al mismo tiempo que intentaba recordar el camino a casa, con los cerezos en flor... pero no le fue fácil encontrarlo por lo que, sintiéndose un hombre entre sombras, se quedó contemplando, cabizbajo, lo que el viento se llevó y se dijo a si mismo: quiero vivir! El cielo puede esperar. Así pues, dejando atrás esa cita con la muerte y casi sin buscarlo, le vino a la mente un montón de imágenes; una de las que más le habían impactado fue la muerte de un ciclista que, ironías del destino, en realidad fue una muerte en Venecia y como si alguien gritara goodbay Lenin, los unos creían que era una broma y los otros caminaron mar adentro, sin miedo a la vida, hacia un lugar de la memoria, más allá de los sueños. Cuando estaba todo el bosque de luto, a las nueve de la noche, apareció Fedora, la condesa descalza, con su luz silenciosa, con ese milagro sobre las campanas como si cayera el cielo sobre Berlín. Entonces, como si el sexto sentido le alumbrara más allá de la vida, como si entendiera, por fin, qué había en la delgada línea roja que esconde el gran silencio, se imaginó un túnel hacia la libertad. Así fue como el carrusel de la vida puso en marcha las luces de la ciudad y con sangre y arena el chico, nuestro protagonista ¿recuerda?, hizo un viaje a la luna, tal y como corresponde a los tiempos modernos y se olvidó de los lirios rotos, del nacimiento de una nación, de la intolerancia, de la casa embrujada, de los ecos que le empujaron a matar a un ruiseñor. Y decidió volver a la vida de antes aunque no supiera muy bien como llevar a cabo el regreso. En algún lugar del corazón sintió los gritos del silencio, esos despertares que a veces te llevan hacia rutas salvajes o hacia el club de los poetas muertos, qué mas da, el caso es que en ese blow up, sintió la prueba de fuego, la vida de los otros en el calor de la noche y como el cartero siempre llama dos veces o  simplemente reparte cartas con la idea impresa de que la vida es bella, se quedó mirando a su pie izquierdo y se dijo: vive como quieras!

dijous, 29 de desembre del 2011

REGALO DE REYES


Pablo amanece cabeza abajo y eso no le sorpende en absoluto, pero contemplar que su cama está enganchada en el techo, sí. Lo primero que le pasa por la cabeza es que se ha convertido en un escarabajo como Gregor Samsa, pero se tranquiliza enseguida al comprobar que sus manos y sus pies siguen intactos. Lo peor aún está por llegar: al intentar bajar de la cama, toca algo y la pared de la cara norte de su habitación desaparece; en su lugar aparece una selva repleta de animales salvajes y plantas carnívoras. Suerte tiene de que la serpiente no da su largura tanto como para alcanzar su cama y comérselo allí mismo. Está en peligro. Recién ahora lo sabe. Su corazón empieza a latir a toda velocidad y nota como su sangre se apelmaza en algunas partes de su cuerpo. Sin demora, se desplaza por la cama y roza un nuevo punto que debe de estar sincronizado con la otra pared, la del lado sur, porque también desaparece sin más. En su lugar, surge una inmensa duna y arena infinita del desierto más inmenso que alguien haya visto jamás. No tarda en oir los remolinos de la ventisca más salvaje que llena la habitación de polvo en un santiamén. Después de haber perdido toda visión de su alrededor, escucha el cri-cri que hacen los escorpiones al desplazarse. En ese momento coge la sábana y se enrolla con ella hasta quedarse hecho un ovillo en el centro de la cama. Ahí es cuando el suelo desparece y en el fondo divisa un mar revuelto, con olas gigantescas, dispuesto a devorarlo y a llevárselo más allá de los abismos. Aferrado a la cabecera de la cama como si fuera el palo mayor de una embarcación, es testigo del derribo de la pared de la cara este y en su lugar, toma forma una cueva poblada de osos. No se puede creer que todo eso le esté pasando a él, pero no tiene tiempo para averiguar nada, solo reacciona. Aún no ha decidido como escaparse de los osos al mismo tiempo que de las olas o de los escorpiones o de los animales de la selva, cuando la única pared que queda en pie también se volatiliza y en su lugar aparece el fondo de un volcán en erupción. Está a punto de sucumbir en la lava cuando del techo aparecen unas manos que lo cogen y se lo llevan lejos de ese infierno. Esas mismas manos lo dejan sentado en un sofá. Parece que hay un momento de calma. A su lado aparece el dueño: un niño, de apariencia gigante para Pablo, que mantiene la vista fija en una pantalla más gigante aún. De vez en cuando lo mira. Pablo va recuperando la respiración poco a poco. A lo lejos se oyen voces:
_¿Lo ves? Hemos acertado con el regalo de Reyes. Y eso que tú no lo tenías claro
_Sí, estaba equivocada. Seguro que con su Pablo aprenderá a ser responsable, a saber decidir y a crecer teniendo más seguridad en si mismo.
_Es como el Tamagochi de cuando éramos pequeños. ¿Te acuerdas?
_Es verdad. Que coincidencia: a mi también me lo regalaron mis abuelos.
_Y a mi. Sólo que me tuvieron que regalar tres en total. Siempre se me morían.
_Esperemos que el Pablo le dure un poco más.

dimecres, 28 de desembre del 2011

LA PORTA DELS TRES PANYS

Avui m'agradaria recomanar un llibre que no només explica una història que em té enganxadíssima, sinó que per primer cop entenc conceptes que sempre m'havien semblat inabastables. És un gran mèrit fer senzill el que és dens, profund, misteriós... com és tot el que envolta la física quàntica i Sònia Fernández-Vidal ens ho posa ben a l'abast tant als grans com als joves.

La sinopsi del llibre diu: En Niko Mir, un noi solitari de catorze anys, no s'imagina les conseqüències que li comportarà no seguir el camí que recorre cada dia per anar a l'institut. Quan canvia la seva ruta, descobreix una casa que no havia vist mai. Atret per aquest misteri, hi entrarà i es trobarà dins un univers estrany.
Dins del Món Quàntic passen coses sorprenents, des d'una guerra entre la matèria i l'antimatèria, fins a les desaparicions del gat de Schrödinger, passant per un taller de rellotgeria on es posa a prova la relativitat del temps.
immers en aquesta aventura inesperada, en Niko té la missió de retornar l'equilibri, ara en perill, entre el seu món i l'univers quàntic que acaba de descobrir.

Bona lectura.

dimarts, 27 de desembre del 2011

HACIA GRUTAS POR DESCUBRIR


Hay lugares extraños que se aparecen súbitamente entre tinieblas. Lugares sin nombres, que recogen imágenes escondidas en los recovecos sin compartir. En esos momentos de desnudo aparente no hay lugar para excusas, te sirves una copa y te paras ante un conjuro sin pronunciar y te sientes hueco por fuera y por dentro. Entonces, una extraña silueta se adelanta ante los ojos a media asta del corazón y me saluda. No quisiera saber quién es pero me mira y se para expresamente a merodear mi estado de ánimo, ávida de conocer si estoy bien o si dejo caer la lumbre para que todo arda. Inquietante criatura la que me tortura sin saberlo. Inquietante sueño que me atormenta al despertarme y reconocer que estás lejos de mi alcance, de mi propòsito más certero, del rompecabezas que me atiza sin saber más que el final de los cuentos repetidos. Un lugar para no asistir más que embrujado de nombres falsos, de parásitos inciertos. y, a pesar de todo, echo de menos tus soles y tus ritmos, el quehacer de las rutinas silenciosas, el desahogo de los tímpanos sordos. Pienso en ti como la huella que deja la nube que esponjosa va deshaciendo la masa inicial y se convierte en la flecha firme que hay que seguir a pesar de todo. Pienso en tus vaivenes cotidianos, en tus andares flotantes... ¿Dejaste algo para soñar? Como Griselda, bajas y subes por la montaña. Como Griselda abres el caparazón de los dioses y lo dejas al descubierto.

CARTA DE COMIAT


Benvolgut company de pis,

Fa dies que t'observem darrere els vidres del menjador o de la porta de la cuina o de la cortina de bany... Tant se val. Fa dies que prenem nota de les teves anades i vingudes i no sabem com dir-te que has guanyat el concurs a l'especimen més estrany de les espècies animades del segle XXI.

No sabem si tens idea de què significa tot això, però podem assegurar-te que res del que t'imaginis s'ajustarà a la realitat. Estàs aquí i resultes ser una espècie a punt d'extingir-se. Si encara no saps per què, intentarem acostar un gram de lucidesa al teu monòlit de pedra antiga.

Vas venir amb la idea d'establir-te només un temps, però la teva incapacitat de trobar una feina estable ha fet que ultrapassis el calendari de tots els nouvinguts en aquesta casa. És cert que quan has tingut un incentiu econòmic l'has compartit amb nosaltres, i amb cinquanta persones més, organitzant festes multitudinàries pròpies dels ambients novaiorquesos més a la pàge que ens podíem imaginar i això et lloa com a company i com a ésser viu i inconfusible que el món ha creat, però l'endemà ens hem de llevar i cal rentar plats i copes i la casa no té un pam on col·locar el peu i tu ja no hi ets, a la recerca d'una nova història per omplir l'esperit incansable dels guerrers de mitjanit.

Per altra banda, no voldríem caure en allò típic dels recintes més controvertits del món com la cuina i el lavabo, però tractant-se de tu és inevitable: no deixes ni un respir entre dutxes, afaitats, defecacions i "millores de l'aspecte" com ho anomenes tu i mentrestant els altres no podem ni picar a la porta. No cal que ens hi estenguem dient què passa quan s'obre i, finalment, podem entrar-hi. No és possible, ens diem, però la realitat ho reafirma a cada segon. De la cuina no volem deixar ni una línia. Prou que n'hem parlat i prou que ens hem discutit, sobretot quan amb tota la impunitat del món et vas menjar els canelons que havia fet expressament la mare de l'Elba per a ella.

S'ha acabat, saps? Cap dels tres que signem aquesta carta estem disposats a suportar ni un segon més les teves dolces maneres de fer-nos la vida insuportable. Volem compartir el pis amb algú que tingui un sentit més alt de l'amistat i del compromís. Estem convençuts que un temps a l'alberg de la senyora Petra, formada segons les directrius de Ravensbruck, et posarà les prioritats en el lloc que toquen.

Et deixem l'adreça i el telèfon. És un bon lloc per aprendre coses ben bàsiques com dir bon dia i bona nit i saber dir "vol que faci alguna cosa?" Aquesta és la seva frase preferida. Practica-la i si amb el temps ens tornem a trobar, potser podríem tornar a compartir algun tros de paret.

Mentrestant, una abraçada i que la sort t'acompanyi.

Elba, Niki i Tobies

VISITAS TURÍSTICAS


Lucrecia vivía en la entrada del pueblo más alejado de Amenarca, una zona turística muy conocida y concurrida por visitantes de todas partes. El pueblo de Lucrecia, en cambio, era normalito, pero algo había en esas carreteras o en los mapas que las anunciaban que las personas que llegaban a esos parajes en busca de la cultura y la gastronomía de Amenarca se perdían siempre. Y Lucrecia, una mujer activa que tanto se ponía a pintar como a barrer su puerta, estaba ahí, cuando alguien la necesitaba.

Eso pasaba cada sábado y domingo y fiestas de guardar -y las que no se guardan, también-. Y como el vigía que está bien situado, Lucrecia atendía todas las consultas orientativas que alguien de su rango podía dar.

Al principio era una orientación hecha a raja tabla, pero cuando los tambores de la crisis empezaron a resonar por los bares y plazas de su pueblo, Lucrecia, a la chita callando tomó una decisión inteligente: sería la economista intitulada de su comunidad.

Así, libreta en mano para no errar en las reparticiones, a la que alguna familia turista, harta de dar vueltas con el coche y de soportar el graznido de los pequeños, preguntaba por algún lugar donde comer, ella los distribuía de manera equitativa por los tres restaurantes del pueblo. Que lo que querían era comprar algún producto típico de la zona, tenían el colmado de doña Tomasa y la panadería de Pepe para satisfacer sus paladares lascivos. Si por el contrario lo que deseaban encontrar es algún resquicio de cultura primitiva, los enviaba a las cuevas que había al lado del río y les hacía hincapié sobre la misa de las doce, imprescindible la asistencia, como mensaje más cercano a la tradición oral de antaño.

El tiempo fue pasando y a pesar de que lo que se avecinaba no alentaba a los vecinos a sentirse tranquilos, Lucrecia siempre sabía repartir equitativamente los beneficios que podían dejar los visitantes para que todo el mundo de su pueblo tuviera sus ingresos asegurados y que nadie notara que el mundo se había vuelto loco y desaprensivo. Era una tarea llevada a cabo con tanta sutileza que no cabía la sospecha ni el asombro. Para ella resultaba tan fácil como dejar pasar el aire por los pulmones, como desviar el rumbo cuando te viene un coche de cara, como tender la mano cuando alguien cae a tu lado... como hacer las cosas con todo el sentido común que aún habitaba en su mundo.

IMAGINA'T


Imagina't que un matí quan estàs a punt d'anar a buscar l'ascensor, instintivament i sense mirar, t'avalances sobre la porta i no hi és. Caus pel forat. Mentre baixes no només recordes aquells moments fantàstics de la teva vida, sinó que penses en tot allò que havies de fer i ja no faràs. Et fa ràbia. Molta ràbia. Justament ara que t'havies decidit a embargar part de la paga per fer un viatge a la Toscana amb la teva parella i recuperar allò que el temps s'endugué qui sap quan... Justament ara que després de devorar un llibre de pensament positiu t'has adonat com havies basat, erròniament, la teva vida en unes actituds gens recomanables i que ara, alliçonat pel gran gurú del moment, estaves disposat a canviar... Justament ara que t'havies decidit a fer créixer endorfines per tot el cos fent esport de valent i per aìxò a la carta als Reis demanaves una bici, un pac complet per fer jogguing i un vestit de neoprè amb els quals estaves disposat a convertir-te en el triatlotè més autèntic... Justament ara que amb el teu fill gran havies sortit de festa i havíeu llimat friccions antigues... Justament ara que la teva filla està a punt de fer-te avi... Justament ara que et quedava un any per jubilar-te... Justament ara que estaves convençut que cada dia s'ha de viure com si fos l'últim...

dilluns, 26 de desembre del 2011

BON NADAL


-Bon Nadal, amor meu -li va dir mentre premia els llavis dolçament contra el front.

Amb una tremolor resolta, remenava la dosi mortal en el got. Tot seguit, un xarrup llarg, una mirada agraïda i el so llunyà d'una nadala van enfarcellar l'adéu.

dijous, 15 de desembre del 2011

BLANC


Blanc. Com el rostre sense gestos. Com el puny que en obrir-se no hi conté res. Com la panxa afamada d'un infant deslletat. Com el riu sec d'unes entranyes mortes. Com la mirada extraviada de qui no busca res. Com els records que s'han desdibuixat. Com els secrets que han estat enterrats. Com les penes que han perdut sentit. Com les paraules que no sonen. Com un amic que et posa al final de la llista. Com el cos que no troba el seu batec. Com la fugida de la mà darrere l'aire que deixa l'absència. Com el terra sense passes que hi ressonin. Com un fill a l'altre costat de la porta. Com una mare que ha deixat de ser. Com la indiferència. Com el fruit que no arriba a eclosionar. Com l'ofec de qui no pot plorar. Com la muntanya inabastable. Com una vida no viscuda. Com un camí sense retorn... Com un cicle que atura la seva absència i no torna a començar.

dimarts, 13 de desembre del 2011

EL FORMULARIO


Rellenar el formulario podía ser, a simple vista, una tarea fácil: nombre y apellidos, lugar de nacimiento, profesión... pero cuando Inés llegó al apartado de "recuerdos de infancia" todo se le vino abajo. No tenía ni uno en su memoria. Apesadumbrada, dejó caer el bolígrafo de sus dedos y trasladó su mano a la frente para soportar el peso de su vacío. ¿Otra vez con lo mismo? Se decía a si misma mientras una mueca de derrota le asomaba por la cara.

La funcionaria, que estaba repasando papeles al otro lado de la mesa, la ignoraba. Inés se estrujaba los sesos para rescatar algún recuerdo, pero no encontraba ninguno. A lo más que alcanzaba a recordar era a unas imágenes difusas del nacimiento de su primer hijo, y tampoco estaba segura de que aquello no fuera fruto más de su imaginación que de algo vivido.

Sin embargo, no podía perder el tiempo ni la ocasión de presentarse, por fin, a una prueba para desarrollar el trabajo que siempre había deseado: "creadora de  escenarios para vivir historias por un día" y esa era su gran oportunidad. Así que ni corta ni perezosa, hizo alarde de su talento para construir mundos ficticios y empezó por ella misma, por esa retahíla de recuerdos de infancia que necesitaba construir.

Y se imaginó a ella rodeada de una familia extensa y amorosa (¿tres hermanos? Mejor cinco, pensó, un número simpático por la barriguita que saca) donde la abuela materna cocinaba los más sabrosos cocidos y explicaba las historias más increíbles bajo la luz del candil. En esas horas, abrigados por el cobijo de la lumbre, los muertos y los vivos iban y venían de sus palabras haciendo juego con las llamas y ella y sus hermanos escuchaban ensimismados sin que nada más que el relato tuviera presencia en sus vidas. 

También recordó los veranos en la casa de la playa cuando el día se alargaba y la sal se mezclaba con el sabor de las moras o el atardecer decoraba el mar de grises y la barca mecía la hora de la pesca y todo sonaba a susurro. 

Sus recuerdos se detuvieron en el día en que le regalaron a Runi, su gata preferida. Era una bolita blanca que con el tiempo, además de transformar su pelo en una superficie de rayas,  se convirtió en su acompañante más fiel. Su abuelo decía que era el gato más inteligente que había conocido. Y no se equivocaba. Sabía del olor de las personas y de sus movimientos antes de que llegaran a casa y ahí estaba ella, esperándolos, como un perro guardián que da la bienvenida a cualquier hora.

En ese momento detuvo su escritura. Las lágrimas habían empezado a derramar gotas por el papel. Ya era suficiente, pensó. Y dio por acabado el formulario con todas las casillas rellenadas y con la esperanza de que la llamaran para empezar a trabajar cuanto antes.

Se acercó a la funcionaria y entregó toda la documentación: el formulario, su carnet de identificación civil, el de identificación laboral y el de identificación familiar donde se detallaba su residencia hasta la mayoría de edad: "El orfanato de las aldeas verdes para niños en busca de un futuro".

dimecres, 7 de desembre del 2011

LA VOZ DE TANIS


Hubo una vez, hace mucho tiempo, un niño chico que un día se despertó sin voz. Pero eso no lo supo en el mismo instante que abrió los ojos porque normalmente no nos decimos buenos días a nosotros mismos; cumplimos nuestro ritual diario en silencio. Fue al saludar a su madre y a su hermana, que se encontraban en la concina de casa desayunando, cuando Tanis , que así se llamaba el niño chico, se quedó sorprendido de su propio silencio. Lo volvió a intentar poniendo un poco más de ahínco, pero no le salió nada más que un poco de saliva y un sonido sordo que le pareció como si viniera de los más hondo de una cueva.

Mientras que para las personas mayores aquello no era más que una simple afonía, Tanis estaba convencido que algún ser misterioso había aprovechado que estaba dormido para colarse por su garganta y robarle su voz. Pero nadie le hacía caso. Se reían de sus figuraciones. Así que Tanis no tuvo más remedio que ir él solo en busca de su voz.

No era fácil emprender una aventura así porque una voz no se encuentra así como así. Es diferente un diente que lo ves, pero una voz... qué forma tiene la voz, se preguntaba Tanis mientras recogía lo imprescindible y lo colocaba dentro de su mochila.

A pesar de no haber obtenido ninguna respuesta, salió de casa y puso rumbo hacia el bosque porque siempre había oído decir que es el lugar donde se guardan los secretos. Así que,  con un poco de suerte podría encontrar su voz esa misma noche.

Con lo que no contaba era con la sensación de miedo que podía provocarle el bosque parado de noche. Que diferente era de día, cuando iba a jugar con sus amigos y se escondían detrás de cualquier mata sin que le produjera el escalofrío que le daba ahora tan siquiera con rozarla. Por suerte apareció ante él un cárabo, que son de la familia de las lechuzas y más inteligentes si cabe y le preguntó con los ojos bien abiertos, que es como los llevan siempre los cárabos que qué hacía por esos caminos y de noche. Como Tanis no podía hablar, se las ingenió con gestos para hacerle saber que buscaba su voz y como el cárabo era muy listo en seguida supo lo que le pasaba y con suma delicadez le hizo saber que en ese bosque no iba a encontrar nada. Que las voces como la suya buscan lugares más abiertos para esconderse porque una voz necesita confiar para encontrarse. Así que le dijo que buscara en la montaña. Seguro que ahí la iba a encontrar.

Tanis agradeció con un gesto al cárabo todo lo que había hecho por él y se adentró en el bosque con el aliento entrecortado y con los pies que corrían para qué os quiero del miedo que sentía por todos los poros de su piel. Su inquietud era tanta que no se acordó que tenía sueño y siguió, siguió y siguió hasta llegar a un claro en donde se veía el sendero que subía por toda la montaña. Y por allí tomó su nuevo camino.

Pero el trazo pronto se desdibujó y Tanis no sabía hacia donde tenía que ir. En medio de todo aquel laberinto de piedras, matojos, bajadas y subidas era tan fácil perderse... Entonces salió a su encuentro un unicornio. A pesar de que nunca había visto un ser como ese, no se sorprendió. Le dejó acercarse y ante su gesto amable, intentó volver a explicar el cometido de su aventura. Fue ahí que el unicornio fregó su cuerno y le dio un poco de polvo mezclado con agua de lluvia para que se lo tomara mientras le decía algo así como que sin ese polvo nunca encontraría su voz, que le daría fuerzas para atreverse a encontrarla. Tanis hizo lo que le sugería y a continuació le indicó el camino correcto para seguir con su búsqueda.

Llegó a la cima de la montaña y le fascinó ver como podía ver todas las cumbres a su alrededor formando un círculo perfecto. Seguro que ahí encontraría su voz, pensó. Justo en ese momento, vio un águila real, comiendo los restos de algún animal. Tanis no sabía qué hacer, pero fue el águila quien con solo oírlo dejó todo y se fue a su lado preguntándole qué hacía allí. Tanis intentó explicarlo de la manera más rápida posible. El águila le indicó que su voz no estaba en las montaña, que debía subir más allá, al cielo, que es donde estás las cosas más bellas. Tanis miraba hacia arriba con desánimo, pero el águila en seguida lo subió a su lomo y echó a volar. Ver el mundo desde arriba le pareció que era lo más sublime que debía existir en el mundo. Al aterrizar en una nube, el águila le dio una pluma como símbolo de ligereza, algo imprescindible, le dijo, para encontrar tu voz. Y se fue. Y Tanis no sabía qué hacía él en medio del cielo, con una pluma en la mano...

No había pasado ni un segundo que apareció un dragón. Cuando Tanis volvió a abrir los ojos, en el primer momento de verlo los había cerrado por completo, este le preguntó qué hacía allí. Cuando Tanis le respondió mediante gestos, el dragón le hizo saber que en el cielo no iba a encontrar su voz porque la voz necesita un lugar profundo donde reinar y eso lo iba a encontrar en el fondo del mar. Así que de nuevo Tanis se vio en el lomo de un animal, volando hacia el mar. Antes de adentrarse en las aguas azules, el dragón paró en una roca y le dio una llamarada de su fuego, imprescindible la fuerza del fuego para encontrar tu voz, le dijo. Y se fue. Y Tanis que no sabía qué hacer para meterse en el agua, con la boca con gusto a cenizas, miro hacia las olas y vio una sirena que le sonreía.

Tanis había oído hablar del canto de las sirenas y pensó que quizás ellas sabrían algo de dónde encontrar su voz, pero aquella sirena parecía que solo tenía ganas de jugar, así que le estiró de un brazo y lo capuzó sin más llevándoselo bien adentro. Tanis no comprendía que estaba pasando, pero un miedo terrible se le metió en la garganta y no podía resistirlo. Mientras aquella sirena no paraba de reirse al mismo tiempo que no le dejaba el brazo, él hacía un repaso de todo lo que le había pasado y no entendía nada. Para qué había salido de su casa. Hubiera sido mejor quedarse mudo para siempre, pero tranquilo y seguro, a buen recaudo. Tampoco no le había servido de nada su búsqueda: había encontrado un cárabo que le había dicho que confiara en él. Después un unicornio que le había hecho tomarse un brevaje para atreverse. A qué, se preguntaba en medio de tanta confusión. Y seguía recordando: después me he encontrado un águila que me ha dado una pluma para ser ligero. Y el dragón me ha dado su fuego para ser fuerte... Y esta sirena que no para de jugar...

El miedo subía peldaños en la escala de Tanis, pero cuando estaba a punto de desmayarse, vio todos los animales juntos y sus regalos. Entonces entendió. Entendió que para encontrar su voz debía de calmarse y confiar en él y atreverse y ser ligero y ser fuerte y... jugar, reir... Y eso es lo que hizo.

En ese momento un eco paró el movimiento de las olas y el rumbo de los peces. De los pulmones de Tanis salió un estallido sonoro: su voz. Y él surgió de los mares como un meteorito en busca de su rumbo y regresó a su casa. y se encontró a su madre y a su hermana y las saludó y su voz sonó a azufre y a hierbabuena y a canela y a sal y se hizo sonora y presente hasta el fin de sus días.



dimarts, 6 de desembre del 2011

EL LABERINT DE LA PLATJA DE SANT ROC


Avui no trobo a faltar el mar; avui el tinc aquí: el veig i el sento mentre el foc escalfa els últims minuts del dia fent formes inconstants com si ballessin una dansa infinita. Vénen ganes d'agafar les flames i estirar-los les puntes cap a altres direccions. Vénen ganes de deixar anar la mirada hipnotitzada entre les seves transparències i no pensar en res. Després d'hores i hores de correccions, he baixat a la platja de casa i m'he trobat un laberint fet de troncs que dies enrere havia portat el mar. Hi he entrat i no m'he perdut perquè una vegada, un savi em va explicar que per trobar la sortida en un laberint només calia posar una mà a la paret i no deixar-la anar en cap moment. I ho he fet, he recorregut les parets imaginàries i he arribat a una cabana. He passat per entre els barrots i m'he sentit com a dins el llit quan ma germana i jo ens amagàvem entre els llençols i ningú no ens veia. Asseguda a la cabana, només m'arribava la remor del mar en calma i de mica en mica he sentit com els milers de regs del meu cos minoraven els impulsos i la meva sang ha deixat de rodolar pel cap insistentment, com si piqués contra les portes d'una gran muralla i s'ha escampat juganera per tot el meu cos. Aleshores he vist un tresor amagat entre la sorra: una pedra rogenca, plana i ovalada, feta exprés per ballar entre la meva mà. A continuació, he deixat tot aquell fresc enamoradís i  he baixat al poble. Caminant, hi he sentit el silenci de les hores fosques quan només queden les ombres de la petita remor del dia. Amb les cases tancades i les platges obertes, el carrer semblava l'escenari d'una inquietud emergent. Només una pantalla oberta a La Bella Lola amb quatre persones mirant el partit m'ha fet veure que tot continuava igual. Observant al voltant, però, m'he adonat que res no continuava igual. La quietud, el silenci... i aquella imatge estàtica del Port Bo només trencada pel moviment de les ones, m'ha fet veure l'estranyesa del paisatge. Abans que la incertesa s'apoderés d'un estat d'agitació interna he pensat que potser el laberint de la platja de Sant Roc m'ha fet entrar per passadissos secrets, invisibles, que ni tan sols era conscient que existien... Potser he transitat tant per aquelles parets imaginàries sense deixar anar la mà que he anat més enllà de les línies misterioses i tot i que estigui aquí, escoltant el mar i mirant el foc mentre escric, qui sap si una part de mi encara és allà.

dijous, 24 de novembre del 2011

CAL ESTUDIAR LLENGUA?


Els alumnes de batxillerat arriben al final del passadís d'una aventura que l'han viscuda de manera avorrida pel que fa a temes de llengua. Arriben, sí, a unes proves de selectivitat en què se'ls descompta totes les faltes d'ortografia que facin. Il·limitades, diu la consigna. Ara cal córrer, cal trobar solucions a uns problemes que han anat arrossegant al llarg dels anys d'escolaritat i que en alguns casos responen a la fórmula de les profecies autocomplertes.

En aquest sentit, els professors anem fent camí en aquests dos anys d'ensenyament postobligatori com podem. Amb la bona intenció, això sí, d'alliçonar-los i de preparar-los per tal que aquest futur no sigui tan negre. Són ells els únics responsables de cometre tantes faltes d'ortografia, però? O, potser, el nostre sistema educatiu, pel que fa a l'ensenyament de la llengua, grinyola? Això ens portaria a parlar en algun moment d'incompetència, de mala estratègia pel que fa als recursos comunicatius? I a continuació: ens hauríem de demanar si els toca pagar els plats trencats a ells?
Potser una primera qüestió que hauria d'actuar d'alarma a tots els especialistes i a la societat en general és l'opinió que els suscita l'assignatura de llengua per a una gran part de l'alumnat: és avorrida. Sembla una paradoxa. Que allò amb què es basen les nostres relacions humanes, la comunicació, resulti ser l'home del sac de les aules és que alguna cosa no hem fet bé.
Si féssim un recorregut imaginari d'un alumne estàndard pel que fa a les pràctiques d'aprenentatge a les classes de llengua al cap dels anys de la seva escolarització, faríem un recompte que podria ser alguna cosa semblant a: tres-cents cinquanta-dos exercicis de vocal neutra, sis-cents d'accents, cent tretze d'apòstrof, noranta-vuit de les m-n-ny-r-rr... (són menys perquè sempre són al final del temari i de vegades no s'arriben a fer)... Cal que segueixi? I això comença quan un nen o una nena no fa ni dos dies que s'ha iniciat amb la lectura. Si ens haguéssim proposat invertir l'ordre natural de l'aprenentatge d'una llengua seria exactament això el que hem fet. Hem començat la casa per la teulada: quan tot just tenien el caramelet a la boca i descobrien el món fantàstic de les paraules i es mostraven curiosos, expectants amb la possibilitat de crear històries i de comprendre-les, en traiem de la butxaca la caixa negra de les normes i les excepcions... i trenquem la màgia. I ara ens exclamem dient que els joves d'avui en dia no llegeixen, no tenen capacitat d'expressar-se ni per escrit ni oralment, que la seva capacitat de comprensió és baixíssima...

Hem oblidat una premisa indispensable en la pràctica i en el posterior estudi teòric de la llengua i és que ha d'estar vinculada al teixit emocional de les persones. En canvi, hem omplert aquest aprenentatge de feines mecàniques, instructives, teòriques... i ens hem oblidat de l'objectiu principal de la llengua: comunicar. El resultat és tan trist com vertader: tenim un munt d'alumnes incapaços d'expressar-se en la seva llengua. Incapaços de transmetre un missatge coherent, ordenat, entenedor... Incapaços de construir un missatge oral que no caigui en termes genèrics, repetitius, incomprensibles... I el pitjor: incapaços de renunciar a la idea que estudiar llengua és un pal

Quan responc als meus alumnes de per a què serveix estudiar llengua i els contesto que per ser feliços, no ho poden entendre. Arribem tard; el nostre sistema educatiu s'ha assegurat durant molts anys de fer-los avorrir la llengua amb pràctiques mutiladores.

Si seguíssim l'ordre natural d'adquirir una competència lingüística, un alumne de primària no hauria de fer altra cosa que jugar amb la llengua i amb totes les seves possiblitats d'expressió oral i escrites, però sense establir cap exercici mecànic que fes referència a paràmetres teòrics de normativa ortogràfica. Només amb la lectura, amb activitats per practicar l'expressió oral, sobretot, i també amb les expressions escrites; a més d'incorporar pràctiques per entrenar l'atenció plena, la visualització i els treballs memorístics d'algunes paraules escrites... ja n'hi hauria prou per anar fent camí cap a una interiorització natural de com escriure correctament. És a ESO quan els iniciaríem en alguns aspectes teòrics de normativa i d'entendre el perquè escrivim com escrivim i de l'estudi de la gramàtica.

Sovint els mestres de llengua ens posem les mans al cap en veure com escriuen els alumnes. En canvi, no som capaços d'adonar-nos de quin és el traçat natural que fa el nostre cervell per arribar a assolir l'aprenentatge d'una llengua. Potser perquè el català és la meva segona llengua, potser perquè abans de passar a ser mestra, fa més de trenta anys, vaig ser la meva pròpia alumna i he estat molt conscient de quin és el camí que vaig recórrer, potser per tota aquesta experiència puc dir que cal donar-li molta més importància a l'aprenentatge de l'expressió oral en una primera instància i anar-la reforçant amb la llengua escrita sense teoritzacions; només cal deixar anar tot el fluir que un porta dins, alhora que cal anar treballant la memòria visual de totes les expressions que formen part del teu corpus quotidià i anar-lo ampliant amb models lingüístics correctes.

Quant al treball de memòria visual, hi ha un reconeixement clar de la seva veracitat, per part d'estudis de PNL destinats a l'aprenentatge de l'ortografia de la llengua en què reforcen la idea de la memòria visual. Sembla mentida que amb tantes veus assenyades que proposen solucions a problemes lingüístics instal·lats des de fa temps, continuem entestats a seguir mètodes arcaics, antipedagògics i limitadors.

Si aquest procés natural d'aprenentatge, doncs, estigués repartit d'una altra manera, si la llengua oral tingués més protagonisme, si l'expressió escrita es treballés al marge de les normes teòriques per als alumnes de primària, si aconseguíssim asserenar els nens (i els pares i els mestres...) perquè fessin el procés d'aprenentatge des de l'atenció, la visualització... podríem garantir alumnes capaços per assolir unes competències lingüístiques òptimes a primària i preparats per fer el salt que necessita l'ensenyament a la secundària obligatòria i així, arribarien al batxillerat amb gairebé tot el recorregut natural, pel que fa a l'estudi de les llengües i a la seva correcció, ben assolit i no ens caldria, als mestres, anar bregant amb el tema de l'ortografia ni de fer-los responsables d'unes mancances que no són altra cosa que l'amagatall de la incompetència del nostre sistema educatiu.

dimecres, 23 de novembre del 2011

MARCS


Cau un botó i el trau es fa gros com un marc en què col·locar el cap i sents que viatges fins a la galeria més pròxima i et pengen a punt per a l'exposició inaugural i allà clavat davant teu hi ha uns ulls curiosos que no deixen de girar el cap a dreta i esquerra mirant-te fixament des de tots els angles que el seu coll dóna de si. I et mira tant i el mires tant que travesses els ulls i recorres anys de memòria i t'atures en el moment en què aquella persona desconeguda aprenia a fer anar una càmera de fotografiar i tenia al davant un noi d'aspecte absent, ulls marrons, cara pàl·lida, descabellat, sense somriure ni cap rictus que el delati... i t'adones que ets tu mateix, com ara, com eres en aquell moment i reconeixes, ara sí, la mà que prem el disparador de la càmera i quedes atrapat en el temps i han passat els anys, però tu continues immòbil en el retrat malgrat que cada dia caiguin botons i els traus s'enxamplin fins a esdevenir marcs imaginaris.

dilluns, 21 de novembre del 2011

TIEMPOS POSTELECTORALES


El edificio vacío sube, sube y sube sin parar. Como una burbuja que se ha instalado en mi copa y no hay manera de deshacerla, así aparece la sensación de que nada tiene sentido. En un momento de duda, miro una fotografía furtiva en que apareces y me respondo: ¿lo ves? Aquí acaba el propósito y empieza la derrota. Entonces salta el dispositivo de alarma del congelador de casa y observo los cuerpos emblanquecidos de los muslos de pollo, de las hamburguesas y del pescado que acabé no haciendo y me doy cuenta del tiempo de espera que traen a sus espaldas contando cada gramo de subsistencia. Y recién me digo que nada, ni tu ignorancia de mis propósitos ni el hilo que te une a una tierra lejana... nada es materia certera de que esto es el fin de nuestros días.

dimecres, 16 de novembre del 2011

TARDES EN GRIS




La tarde la sorprendió encendiendo velas. Toda la casa era un juego de luces y sombras que resplandecían más o menos según el aire que hacía al pasar. Si hubieran habido fantasmas, ése hubiera sido el terreno ideal para asustar a cualquier niño, pero en aquella casa, no había lugar para las almas en pena. Por no haber, no había ni para los ratones, que siempre son los últimos en marchar de cualquier sitio. Como mucho, quedaba quizás algún recuerdo holgazaneando en las paredes sin brillo donde el rastro de su recorrido había dejado sellado el retrato de lo que fue. Nada más. Sólo la sintonía de la radio acompañando el ruido del herbor de cuatro patatas viejas salpicaba las paredes y les daba volumen. Pero a seis metros de la casa, el mar golpeaba según el sentir de su dueño: a veces dulcemente como el balanceo de una cuna que se presenta a la vida con el día por delante. Otras, embarrancado, con ese gris que traen los días sin sol cuando entre el alba y el crepúsculo no hay líneas divisorias que anuncien cambios ni monedas para tirar en ninguna fuente donde dejar caer un sueño.

dijous, 10 de novembre del 2011

CAMINO DE MI CASA

"Camino de mi casa había un banco donde los viejos se sentaban las tardes de primavera y tibio sol. Camino de mi casa había un buzón que albergaba las cartas de amor" (...)

Així comença aquest àlbum d'Ana Tortosa i Esperanza León, publicat per Thule, amb un text ple d'imatges poètiques i amb unes il·lustracions suggerents, amb traços que mostren en la justa mesura l'univers de les coses perdudes quan la guerra, l'infortuni... s'emporta la vida sense avisar.

dimecres, 9 de novembre del 2011

GABRIEL FERRATER


EL MUTILAT
Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anirà confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

                        Gabriel Ferrater



dimarts, 8 de novembre del 2011

SI EL QUE FOS, FOS...


Si el dia tingués només un minut per ser viscut, voldria que estigués ple de mar i d'onades silencioses que s'acosten als peus sense anunciar-se. Voldria que darrere el núvols blancs hi haguessin formes de somnis imaginaris i que sense haver-los de bufar, anessin canviant com les pantalles d'una càmera de mentida. O si ho preferiu, que estigués ple de tots els retalls que fa la teva presència quan l'imprevist et fa esdevenir sorpresa o casualitat... i dibuixes en el paisatge tots els rictus de l'encontre. Voldria una brisa suau per onejar els cabells en l'aire o per fer entrar a la pell el fred d'una tardor amable que porta encara ressons d'estiu amb sorra blanca.

dijous, 3 de novembre del 2011

LA CAJA DE LAS RESPUESTAS


En el fondo del pantano encontró la llave que abría la caja de las respuestas. Así que, esperanzada, pensó que por fin todas sus pesadillas se iban a parar. Sólo tenía que ponerse a escuchar esa voz rítmica como los poemas bien cantados y ya todo estaría en su lugar. Sin embargo, cuando la voz vació todo el contenido de la caja, sólo hubo incertidumbre. Incertidumbre por lo que encontró, però sobre todo por lo que descubrió y no sabía. Así que, como pudo, volvió a meter las palabras en la caja, la selló con la duda y se dispuso a practicar nuevas preguntas para entender las respuestas.  

dilluns, 24 d’octubre del 2011

EL LUTO DE LA VIUDA


De día llevaba luto. Paseaba su dolor por todas partes; hasta haciendo la comida para sus hijos se ponía un delantal negro y cocinaba sin escuchar su programa de radio preferido a pesar de que esa costumbre la había mantenido desde que se casara con su marido, don Manuel Torres. Ahora, ya no. Todo cuanto hacía o decía remetía siempre al decálogo de la viuda perfecta, por lo que era la más admirada de entre todas las beatas.

Con ellas se pasaba largas tardes organizando y ayudando cualquier cosa que el cura de la parroquia les pidiera y con él siempre acababa llevándole unos roscos que le agradecía de forma muy especial y que ella le correspondía desde una sonrisa discreta y delicada con la que él tenía más que suficiente.

Poco se podía imaginar que llegado al punto de la media noche, esa sombra de dulzura que quedaba en su recuerdo se transformaba en el arma más voraz de todas las que podían transitar las calles de la ciudad. Enfundada en su traje especial recorría todos los rincones más insospechados en busca de depredadores humanos que estuvieran abusando de sus víctimas.

Había confeccionado una lista muy especial para seleccionar a sus futuros candidatos a morir. En ella cabían todas aquellas personas que suministraran a sus víctimas, aunque fuera en pequeñas dosis, pociones envenenadas y poderosas como la mentira, la arrogancia, la injusticia, la humillación... El goteo que llegaba de un día tras otro dejaba un poso profundo y negro de dolor, o de miedo, o de desilusión... con el que conseguían que su víctima se llegara a preguntar qué sentido tenía seguir viviendo.

Cuando esa demanda, en forma de plegaria, llegaba a través de las ondas silenciosas a la viuda, ella con sus poderes especiales, ejercía la justicia con tal firmeza que no había lugar al error. A veces llegaba rápida como un oleaje repentino y se producía un paro cardíaco durante la noche, cuando el depredador dormía; otras, la justicia iba llegando a través de las dosis exactas de cianuro, mientras la viuda escuchaba su programa preferido en la radio, tal y como le ocurrió a don Manuel Torres.