Quan els horitzons s'omplen de cendra, s'apaguen espurnes de la terra que parlen d'amor i d'esperança. Els boscos dels nous verds a la primavera, dels ataronjats a la tardor, dels nus a l'hivern... s'han convertit en el vermell de la sang que plora.
Voldria tenir els pulmons d'un superheroi per fer fora les flames d'aquest infern destructor. Voldria que dels meus dits regalimessin fonts d'aigües purificadores per tornar a revifar la terra erma.
Guspires de vida en un paisatge desolador. Antesales de malifetes ignorants. negligències acordades. El món al revés, això tenim. Sembla impossible. L'Empordà eixorc...
Milers de respostes que posen l'esperança i el sentit comú i solidari en l'eix de la vida. Gràcies. Et somio viu, ple...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada