El primer avís que va rebre l'Adelina va ser quan va haver de fer un esforç més gran per pujar els esglaons de l'escala de casa seva, com si estiguessin més alçats. Ingènua, va pensar que els anys ja començaven a notar-se-li. Al cap d'un temps, però, es va sentir alarmada quan una nit, estirada al llit, es va veure arran de terra; el llit se l'havia empassada. A partir d'aleshores, es va posar en guàrdia i a cada cosa que feia, hi posava la seva mirada observadora i analitzava tots els detalls com si fos un detectiu davant d'un cas extraordinari. Això, però, no va poder evitar que el dia que va agafar l'ascensor per pujar fins al cinquè pis de casa d'una amiga, l'aparell no pogués remuntar el pes extraordinari que representava l'Adelina i que caigués en picat fins al soterrani. L'Adelina es va desesperar tant que va començar una teràpia amb divan i tot. Allà estirada, va ser conscient de la seva dificultat per parlar d'ella i d'allò que la movia i removia i de les persones que formaven part del seu batec més íntim; gairebé no li sortien paraules, com si totes formessin part d'una guirnalda de què no es poden desenganxar. El psicòleg li va recomanar que es busqués uns dies de descans, al mar, que això l'ajudaria. I sí, realment va ser molt alleujador per a ella entrar a l'aigua i sentir com aquella massa d'un blau intens l'engollia de mica en mica. Quan va ser al fons del mar, mentre observava els sards, i les sèpies que passaven pel seu voltant cada cop menys estranyats de la seva presència, l'Adelina no només va anar escopint les últimes bafarades d'aire que li quedaven, sinó també cada un dels secrets que durant anys havia portat a sobre, tan ben guardats, en el silenci més absolut, que s'havien convertit en pedres mudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada