CONTES PER A ADULTS "ÀLBUM DE FOTOS" AMB L'ALICIA MOLINA

ssió de contes per a adults, divendres 6 de juliol

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS

ÀLBUM DE FOTOS Posa’t còmod@. Com si estiguéssim a casa, avui faig d’amfitriona d’un recorregut imaginari pel meu àlbum de fotos: et mostraré retalls íntims de la meva història.  Acompanyada de la música de l’Esteve compartirem amb tu contes i cançons en una vetllada per sentir, desvetllar, disfrutar... amb les paraules. divendres, 6 de juliol havent sopat (22.30h) Reserveu taula si voleu sopar-hi abans al             93 870 06 44       Bodega - Restaurant D'Aubó c/ Corró, 36, Granollers

EVERNESS. BORGES Y LA LUNA

"Cuando uno elige abrir una puerta, en realidad elige no abrir miles de otras puertas." Cortázar

Hoy la luna trae recuerdos de otra luna en forma de sombras largas que se extienden en la noche. Sin pedir permiso, la luna de aquel entonces revoloteó por calles y plazas con su conejo silueteado, perceptible sólo para algunos ojos dispuestos a hacer posible el juego visual de lo que hay más allá de la verdad y el deseo. 

Hoy la luna trae recuerdos de otra luna que deja atrás brisas de añoranzas, de caminos que se desvanecen en la mano cuando los tocas, como el polvo de las estrellas que aunque lleguen, están tan lejos, que desaparecen.

Everness

Solo una cosa no hay. Es el olvido.
Dios, que salva el metal, salva la escoria
Y cifra en su profética memoria
Las lunas que serán y las que han sido.

Ya todo está. Los miles de reflejos
Que entre los dos crepúsculos del día
Tu rostro fue dejando en los espejos
Y los que irá dejando todavía.

Y todo es una parte del diverso
Cristal de esa memoria, el universo;
No tienen fin sus arduos corredores

Y las puertas se cierran a tu paso;
Solo del otro lado del ocaso
Verás los Arquetipos y Esplendores.

Jorge L. Borges

“cuando uno elige abrir una puerta, en realidad elige no abrir miles de otras puertas”

TAL DÍA COMO HOY

Al nacer el niño, todos se percataron de su mirada triste y de su piel dulce como la caña de azúcar. Sus familiares, temiendo que los animales salvajes lo tomaran como presa fácil, le construyeron un caparazón transparente alrededor de su corazón. Dicen que sigue vivo, casi feliz, pero vive temeroso ante el sentir, sin conocer qué hay al otro lado de ese muro infranqueable.

MALALTS DE LA DÈCIMA

Avui, 28 de juny, els alumnes de 2n de batxillerat sabran els resultats de les proves d'accés a la universitat. Per a alguns significarà el final d'un malson; per a altres, calcular què poden fer amb el que els ha quedat.

Després d'uns mesos de treballar a un ritme frenètic, aquesta espera situa la realitat en una perspectiva més humana que permet reflexionar sobre qüestions que al llarg de curs no hi tenen cabuda. 

És ara, doncs, que repasso els inicis i reconec que el que més em va sorprendre, tot just començar el curs, va ser el càlcul minuciós que feien els alumnes del valor de cada exercici i dels percentatges que hi havia establerts. No m'hagués imaginat mai que en una classe de llengua o de literatura es fes servir tant les calculadores. Què més dóna?, els deia, el que importa és aprendre'n, no? I ells em miraven com si hagués aterrat d'alguna nau extraplanetària. Heu de cultivar la curiositat, les ganes de saber...  I sí, ja ho veien això, però sabien millor que ningú que al final del camí el que els esperava era un joc de xifres, absurd o no, però de matemàtiques pures, al capdavall. 

Que trist! 

Es pot quantificar el saber? Em pregunto. El podem col·locar en un habitacle que ens el mesuri i que hi posem el percentatge exacte que li correspon a cada alumne? Segurament que si ens basem en els continguts de coneixements aquestes respostes siguin afirmatives, però tinc la impressió que seguir amb aquests preceptes quantificadors tan anacrònics deixen fora de servei la creativitat, l'enginy, la pluralitat de mirades davant un mateix focus d'atenció... que tan necessaris són per poder fer una transformació important en la societat. I, és clar, acceptar la dimensió complexa de saber a què pot accedir l'ésser humà suposaria renunciar i dinamitar les bases d'un sistema educatiu que ja fa anys que fa aigües i tal com deia el personatge de Pere Calders al conte L'arbre domèstic, dir que sí a això ens portaria a haver d'inventar-nos un altre món i, ara per ara, això no volen que sigui possible.

Això no treu que, com a adults, no haguem d'assumir les nostres responsabilitats i crec que passen per facilitar el procés vital que estan vivint aquests nois: situats en una edat d'expansió total, haurien de permetre's tenir la necessitat de fer-se preguntes impensables, d'investigar aspectes que entronquin amb la seva realitat i el moment que els toca viure, que mirin el món i a ells mateixos amb uns ulls afamats de descobertes... I en canvi els encotillem. Encotillem el cuc natural de voler descobrir i saber coses, l'impuls primitiu d'anar endavant i no conformar-se amb el que ja saben o tenen... I, a sobre, hi fem trampes perquè els confonem: emmascarem els seus potencials naturals inventant-nos unes maneres d'avaluar antinaturals i antihumanes, que responen a una realitat que no és la que els ajudarà a entrenar-se com a persones i, a sobre, sabotegem el seu procés d'aprenentatge fent-los creure que no arriben a uns mínims quan els que estem cecs som nosaltres per no contemplar altres talents que estan submergits en els seus interiors. 

Quan miro enrere i recordo el meu temps de COU i de selectivitat, no tinc per a res la sensació de pressió ni de por per un futur que també es devia presentar incert i, en canvi, el vivíem amb aquell anar fent. Hi havia espai vital per somiar, per crear una mena de castells a l'aire que tan necessaris són per no morir en el procés. Algú deia que deixar de somiar era anar morint a poc a poc i crec que una cosa així és el que estem aconseguint que passi. Els nostres estudiants trien carreres des de necessitats que, en molts casos, no són les seves. Lluny del seu procés intern, desconnectats del seu eix vital, es troben transitant per camins en què no troben massa sentit a res i, en alguns casos, havent renunciat a apostes que no s'han atrevit a defensar-les. 

Les preguntes de què he vingut a fer aquí, què em fa vibrar fins a voler passar-me la vida fent això... haurien de formar part del procés vital d'aprenentatge de les escoles juntament amb la capacitat d'equivocar-se. Situar-nos des d'aquestes perspectiva posa en el número u de les prioritats un bon treball d'autoconeixement en els alumnes. Quan un estudiant treballa des de la consciència, hi és tot i no hi ha res que l'aturi. Però per aconseguir aquesta formació humana ens calen mestres ben formats i perquè hi hagi mestres ben formats, ens calen universitats que facilitin aquest procés de canvi i d'evolució... 

A la xerrada inaugural de les Jornades de Pedagogia Sistèmica que es va fer fa dos estius a la UAB, Federico Mayor Zaragoza va dir que "per permetre realitzar canvis calia: aprendre a conèixer, a fer, a ser, a viure, a emprendre i a atrevir-se. Sense evolució no hi ha revolució." 

D'aquí unes hores sabrem quins futurs estudiants ocuparan els millors llocs de les nostres universitats. Els diaris s'ompliran d'estadístiques, els centres faran els seus càlculs, els estudiants seguiran amb la calculadora a la mà... i la inèrcia paralitzadora ens haurà guanyat una altra batalla.

EL FINAL DEL DIA XXIV

Hi ha finals del dia que t'agradarien que estiguessin al principi, perquè les hores vinguessin dibuixades amb el traç de l'infinit i el temps no anés a morir en el cop que fa una porta quan es tanca. Si fos així, les abraçades no acabarien com una expiració que clou la vida i els gestos seguirien buscant en espais que encara resten per descobrir. Aleshores, des de la consciència del no-final, la meva mà aniria a les palpentes fins a trobar-te i esllenegaria circuits intransitables, erigiria nous espais per a una mudança i llevaria els sols matiners per escampar clarors en les ombres que s'amaguen. Hi ha finals del dia que, com la línia del mar en l'horitzó, constrenyen la mirada cap un punt llunyà, inabastable... i sents el pes de la mortalitat que empaita les teves passes i et descobreixes, de sobte, enmig del buit, a punt de ser no-res.

LA POESIA. RAINER MARIA RILKE

Quan les bruixes marxen, deixen un gust dens en les passes i el caminar i l'esguard es confonen de rutes. Aleshores algú et fa mirar en una direcció i trobes aixopluc i ressò en unes paraules que semblen dites perquè les sentis. Gràcies, Líria.

Els poemes signifiquen tan poc quan s'escriuen massa aviat a la vida. Un s'hauria d'esperar i saber copsar el sentit de la dolçor de tota una vida, i, d'una llarga vida si és possible. Només al final es podria ser capaç, en el millor dels casos, d'escriure deu ratlles. Els poemes no són, com pensa la gent, simples emocions; es tenen emocions molt aviat a la vida, són experiències. Per fer una sola poesia s'haurien d'haver visitat moltes ciutats, conèixer molta gent, moltes coses, s'hauria d'entendre els animals, s'hauria de comprendre com volen els ocells, saber quins gestos fan  les petites flors quan s'esbatanen, s'hauria de ser capaç de pensar i de recordar-se dels carrers coneguts, d'encontres inesperats i separacions anticipades de fa molt de temps, recordar-se dels dies de la infància quan el misteri encara no s'ha explicat, recordar-se de quan s'ha ferit els pares quan volien donar-te una alegria i no s'era capaç de percebre-la, tal volta perquè la intenció era la de donar l'alegria a un altre, recordar-se de les malalties de la infantesa, que comencen d'una forma tan estranya, com tantes transformacions profundes i difícils. Dies de calma, matins al mar, el mar, nits de viatge i tot això encara no és suficient. Cal guardar el record de moltes nits d'amor, cada una distinta de l'altra, memòries de dones cridant de part, de nadons que tot just acaben de néixer. Hem d'estar a prop dels qui s'estan morint, asseure's al costat dels morts en una habitació amb les finestres obertes i deixar que les remors s'esvaeixin, i amb tot, no basta tenir tots aquests records, un hauria de ser capaç d'oblidar-los, perquè són massa i hem de ser capaços de tenir la paciència immensa d'esperar fins que tornin. Els records no són importants, sols quan es transformen en la nostra pròpia sang, en la nostra mirada i en els gestos i quan es queden sense nom, que no són distingibles de nosaltres, tan sols llavors, podria succeir que, en una hora molt rara, la primera paraula d'un poema pogués sortir de mi.

                                                                                                       Rainer Maria Rilke

FRAGILIDADES

Cuando el alarido salió de su boca, el corazón ya había dejado de latir.




joc de paral·lelismes amb Monterroso

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS 29 de JUNY

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS

ÀLBUM DE FOTOS Posa’t còmod@. Com si estiguéssim a casa, avui faig d’amfitriona d’un recorregut imaginari pel meu àlbum de fotos: et mostraré retalls íntims de la meva història.  Acompanyada de la música de l’Esteve compartirem amb tu contes i cançons en una vetllada per sentir, desvetllar, disfrutar... les paraules divendres, 29 de juny havent sopat (22.30h) Reserveu taula si voleu sopar-hi abans al 93 871 27 49 Ingredients.cafè El Melindro Pl. de l'Església de Cardedeu Heading 4 Repeatable content blocks:Repeatable sections are noted with plus and minus signs so that you can add and subtract content blocks. You can also get a little fancy: repeat blocks and remove all text to make image "gallery" sections, or do the opposite and remove images for text-only blocks!

NOA

Conte fet amb la Noa, de 4 anys.

Vet aquí que una vegada, hi havia una nena anomenada Noa que s’estimava amb bogeria la seva mare. Se l’estimava tant que no podia separar-se'n ni un moment. Tant és així que, cada matí, quan la mare l’acompanyava a l’escola, la Noa era incapaç de dir-li adéu: posava la mirada al terra, amb aquella carona que es posa quan els núvols es fan grisos i volen descarregar pluja i no parava de plorar. La mare, per consolar-la, l’abraçava amb els braços ben llargs i els entortolligava pel cos menut de la Noa, però ni així no es paraven els gemecs.

Un dia, va plorar tant i tant que les llàgrimes van deixar xopa la mare i, com si tinguessin un poder especial la van fer petita, petita, com en Patufet.

La Noa se la va mirar sorpresa i alhora contenta perquè, ara, de tan petita com era, li cabia a la butxaca i podia anar amb ella a tot arreu.

Amb la mare a la butxaca, la Noa es va sentir feliç i aquell matí que semblava gris i trist estava a punt de convertir-se en el millor de la seva vida.

El primer que va fer va ser posar-se a pintar a la classe i, sense que ningú la veiés, la va treure amb molta cura de la butxaca, se la va posar al costat, com una nina, i es van dedicar a pintar plegades un cuc de seda fi i sec com un fil de plata.  A continuació se’n van anar al pati i la Noa reia tota l'estona perquè ningú no podia sospitar quin joc de dits estava passant allà dins. Un cop al sorral, la Noa li va fer un castell de sorra. Allà dins, la mare era la princesa més bonica del món. Una mica més tard, ja va ser l’hora d’esmorzar i aquell matí, la mare li va anar donant el menjar a bocinets petits, com els ocells quan s’alimenten al niu.

Després de jugar tot el matí, la Noa es va posar a descansar estirada al tobogan del pati mentre la mare li anava explicant contes amb una veu fina, fina, com si li xiuxiuegés a cau d'orella.

Com que ja era l’hora de dinar, la Noa se’n va anar amb la mare a la butxaca fins al menjador de l’escola, però quan estava asseguda amb el plat d’enciam al davant, un pensament enorme se li posar al davant: com tornaria a casa si la mare era petita? S’haurien de quedar a viure a l’escola per sempre? De cop una terrible sensació la va omplir de cap a peus.

Com que sempre havia sentit dir que si volia fer-se gran havia de menjar molt, la Noa li va entaforar tot el menjar, a la seva mare, a veure si podria aconseguir l'efecte desitjat i, efectivament, quan va arribar a l’última mossegada la mare es va fer gran, gran com ho havia estat sempre.

I encara que li havia agradat molt tenir la mare petita tot el dia al seu costat, ara que s’havia fet gran li agradava més perquè havia descobert que  havia trobat a faltar aquelles abraçades gegants que  només la mare sabia fer.

EL VINO

Sólo el vino supo que las palabras de la muchacha se habían forjado en lo más profundo de su corazón y no en la copa que había dejado vacía.

UN, DOS, TRES... YA

Despertó de repente y vio como el día, que acababa de llegar, no tenía ni idea  de por donde empezar.

L'ESTANÇA MÉS ÍNTIMA

-Aquesta serà la seva habitació -li va fer saber el majordom al nou hoste-. Pot deixar els records més recents en aquesta calaixera, més a mà, per si els troba a faltar a mitja nit. 

Tímidament, l'home va fer un gest de conformitat amb el cap i va seguir la seva inspecció minuciosa amb la mirada fins que els ulls es van aturar al final de l'estança. El majordorm va seguir amb l'explicació.

-En aquell armari és on podrà col·locar la resta de records. Els pot distribuir en els calaixos de diferents colors que ara li mostraré per facilitar-li'n l'ordre. 

-Són segurs? -va demanar l'hoste des de la insistència de qui necessita que li confirmin el que ja li havien explicat, dies enere, quan va signar el contracte de la nova residència.

-Per descomptat! -va sentenciar el majordom-. El material amb què estan construïts garanteixen una perfecta conservació. Molt més segura que si continuessin en el seu cervell.

L'hoste va deixar anar un mig somriure entre la satisfacció i la nostàlgia.

-I aquí els tindré per sempre?

-Per sempre.

DESVARÍOS NOCTURNOS

Surcos cercanos que invocan a los duendes de la noche en busca de aguas furtivas para danzar en las superficies irregulares. Tableros de ajedrez que descuadran los ángulos para trazar formas infinitas en callejones oscuros, de noches que se han quedado sin relieve. Deseos que naufragan en reflejos celestes, ausentes de tablas, ausentes de sonidos, ausentes de movimientos... en mares huérfanos, que desnudan la palidez de las caras antes de que se sonrojen, antes de que el fruto germine en su duna estéril. Luces olvidadas en regazos de ayeres o quizás de nuncas. Chasquidos que resuenan en lugares extraños de un cuerpo desconocido, que viene y se va por caminos de luces y sombras sin más maleta que el susurro de la luna guardado en el compartimento central. Amaneceres sin mapa en los que siluetear un camino que busca curioso los pasos que lo lleven hacia él mismo. 

VUELTA ATRÁS

Con la sabiduría que deja el paso de los años, se regresó a su infancia para retomar su vida en ese punto en que empezó a sufrirla en lugar de vivirla.

HAY UN TIEMPO de GUSTAVO PEREIRA

 

Hay un tiempo de echarse a pensar 


y un  tiempo de arder

y días de caer rendidos bajo techo

Un tiempo de amar

hasta el fondo

y días de herrumbre inmersos 

en nuestras cosas

Hay un tiempo de tender la mano 


y un tiempo de golpear

y un recuerdo que naufraga en nosotros 


y un rostro que acaso 

hemos visto o no.

A RAY BRADBURY

En el mismo instante en que la radio anunciaba la muerte del famoso escritor, Andrés contemplaba atónito su imagen ante el espejo preguntándose quién demonios era ese tipo que tenía ante sus ojos.

Para Gustavo, por descubrirme otro Bradbury en Las doradas manzanas del sol y en El vino del estío. 

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS AMB L'ALICIA MOLINA

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS UNIVERSOS CONCÈNTRICS Que el món és un mocador prou que ho sabem i que entre les persones sembla que s’hagi teixit una trama invisible que ens uneix amb els altres, també. Però què més en sabem? Des de dues veus, l’Alicia Molina, contacontes, i l’Esteve Felipe, a la guitarra, t’expliquen aquestes històries narrades i cantades per sentir, per somriure, per mirar al del costat, per mirar-nos per dintre... divendres, 8 de juny havent sopat (22.30h) Reserveu taula si voleu sopar-hi abans al             93 870 06 44      . Restaurant D'aubó c/ Corró, 36 de Granollers

EL HOMBRE DE LA FLOR de MARK LUDY

Avui, entre les prestatgeries d'una llibreria de Barcelona, he trobat aquesta petita joia: un àlbum il·lustrat sense paraules però ple d'històries. Es pot seguir el fil narratiu de manera tradicional, seguint pàgina rere pàgina, o bé aturar-se en el nombrosos personatges que il·lustren cada làmina i anar descobrint els petits mons que representen com si es tractés d'un mosaic humà. 

La ressenya de la contraportada diu:

"¿Qué sucedería si el hombre de la flor llegara a un mundo sin color?. Este libro sin palabras esconde tras cada ventana un sinfín de historias. Esta es la de un hombre sencillo que ama la vida, su jardín y sus vecinos.

Disfruta conociendo a personajes tan divertidos y a la vez curiosos como el artista en crisis, el hombre de la ducha, el ladrón, el enamorado, la chica despechada, los esnobs, el chico melancólico y muchos más...

¡Y por supuesto, no te olvides de buscar al escurridizo ratoncito Rudi en cada página!"


Una història per a totes les edats, per mirar amb els ulls grossos i els més petits que tenim.

EL FINAL DEL DIA XXIII

Aquest final del dia porta tímides espurnes de sol embolicades per gotes de pluja, rodones com les boles dels arbres de nadal. Porta el dolce far niente que deixa els pensaments a mercè d'unes hores capritxoses plenes de tot i de res, amb sinestèsies trapelles que confonen, encara més, els sentits. Porta els somriures còmplices d'una descoberta adolescent i la vacil·lació d'un temps que es va construint minut a minut. També,  la irrupció d'una calma que ha vingut a quedar-se en un territori atapeït de meteorits inesperats o el passadís invisible de les aigües clares que transporten milers i milers de plomes daurades i vermelles de l'au fènix, que busquen el seu destinatari per niuar-hi i fer-hi créixer la puixança, el coratge, l'ímpetu, la delectació... Porta el suau balanceig d'una hamaca en què s'han posat a descansar el temps de la incertesa i els records silenciats, alhora que, de la cova de la bruixa, s'han escapat les paraules robades que ara, just ara, li estan cantant a la lluna.

CONTES PER A ADULTS A CARDEDEU, AMB EN RUBÉN MARTÍNEZ

Reserva't el 2 de juny, a partir de les 22h, per a una nova sessió de contes per a adults, a Ingredients.cafè (El Melindro), de Cardedeu, amb en Rubén Martínez. Imprescindible!!!

SIN VENIR A CUENTO
Rubén Martínez Santana

Una sesión de cuentos que incluye, precisamente, esos cuentos que serán contados esa noche. Ni uno más ni uno menos. Así que lo mejor será venir desprevenido. De este modo, estará usted en disposición de escuchar lo que en verdad cuenta.
Y, en especial, escuchar los cuentos de esta sesión.
No explicamos más porque, sinceramente, no viene a cuento.

RUBÉN MARTINEZ - Venezuela

Con 28 años contando cuentos en América y España, aparenta 18 nada más. En general, escribe sus propias historias, poemas y canciones. Se han editado varios de sus libros y discos. Da clases para formar nuevos narradores orales en las bibliotecas de Barcelona

www.rubenmartinezsantana.com

Rubén Martínez Santana

www.rubenmartinezsantana.com

CUENTO DE MAYO PARA UN TIEMPO INFINITO

La gota se posó en el extremo de su dedo. Sin saber de dónde había caído, la miró, al mismo tiempo que se la acercaba llena de curiosidad. Fue entonces cuando descubrió, al otro lado del telo transparente, un mundo diminuto, lleno de seres más minúsculos todavía, que iban de un lado para otro buscando una salida. 

Intuyó que debía hacer algo y lo hizo: sacó su estilográfica, pinchó la burbuja y todo ese universo misterioso saltó por los aires difuminándose entre la población, por los lugares más insospechados de esa geografía humana, y dotando a sus habitantes de una textura y de una luz diferentes a la de otras personas del planeta. 

Después, con el tiempo, esos seres casi invisibles, echaron raíces en esos cuerpos habitados y alimentaron su savia antigua con nuevos brotes y nuevas semillas. 

Es por eso que a veces hay personas que ven en la oscuridad, que hablan en sueños, que adivinan los pensamientos ajenos, que se anticipan a los deseos de los seres cercanos... o que solo con tocarlas ponen luz en la noche que todos llevamos dentro.    

UNO

El camino de las rosas se ha perdido en tu laberinto. Apenas una voz seguida para guiar la vida, apenas un murmullo que de paso a la letra de un tango. Tan solo un enjambre de recuerdos rotos, desordenados... Dejamos de ser quienes somos para convertirnos en una sombra incierta. Cómo cuesta llevar la mano grande y fuerte de antaño sin sentir esa zozobra ingrata.

CONTES PER A ADULTS A CARDEDEU

TORNEN ELS CONTES PER A ADULTS A CARDEDEU!!!

Dissabte, 19 de maig, a Ingredientscafè. Cardedeu (El Melindro), pots reservar taula i sopar a les 21h o fer una copa a les 22h i estar a punt per escoltar contes amb l'Alicia Molina, narradora, i l'Esteve Felipe, a la guitarra i cançons.

"UNIVERSOS CONCÈNTRICS"
Ens pensem que l’univers és gran i inabastable, que podem transitar-hi sentint-nos especials i únics, però ens adonem que tots ens movem a través de l’amor, el desig, la necessitat de sentir-nos acompanyats... I encara més: sembla que hi ha una mena de xarxa subterrània que fa que ens anem trobant els uns amb els altres per compartir un temps i un espai de vegades continu, de vegades no. I si algú no s’ho creu que passi, miri, escolti... Aquesta nit t’expliquem històries narrades i cantades per sentir, per somriure, per mirar al del costat, per mirar-nos per dintre...

AMOR, POESÍA, SABIDURÍA. CONVERSES IMAGINÀRIES I

El dimecres, 25 d'abril (38è aniversari de la Revolució dels Clavells http://www.youtube.com/watch?v=2-SS0_toOxQ), vaig anar a buscar el llibre d'Edgar Morin Amor, poesía, sabiduría a la biblioteca de Jaume Fuster i la sorpresa va ser trobar-me un llibre subratllat. La imaginació es va escapar sola per preguntes com, per exemple, qui el podia haver tocat abans i subratllar unes frases o fragments tot aconseguint fer amb aquest gest una mena de marca de territori ocupat?; era un home o una dona?; havia subratllat allò que li ressonava per dins o senzillament havia anat aplicant les tècniques d'anar destacant les idees més importants? Les lectures dels llibres sempre deixen rastres, no només físics com la ditada d'oli, la gota del cafè amb llet o la sorra de la platja. Hi ha rastres interns que queden empeltats en algunes pàgines de manera que no és el mateix llegir la pàgina 53 en un llibre que en un altre encara que siguin idèntics. Un llibre tocat, olorat, llegit i viscut té una part de la teva ànima allà dins, té unes vivències que van lligades amb el moment de la lectura i que queden silenciades i amagades per no interferir en els futurs lectors, però un llibre subratllat no té racó on amagar-se. Les frases destacades estan allà, exposades, davant els nous ulls que les contemplen. Així que va ser fàcil entrar en el joc. Vaig pensar en quines frases o paràgrafs  hauria deixat jo mateixa subratllats en el cas de trobar-me un llibre net de marques. Coincidiríem, em preguntava, amb aquells aspectes destacats per la mà anònima? El joc estava servit i aquí el presento: m'agradaria conversar amb aquesta mà anònima i posar èmfasi en les coincidències i en les discordances, si és que n'hi ha. 

Començo, doncs. I començo amb el pròleg i amb la primera seqüència marcada:

"La locura humana es fuente de odio, crueldad, barbarie, ofuscación. Pero sin los desórdenes de la afectividad y los excesos de la imaginación, sin la locura de lo imposible no habría impulso, creación, invención, amor, poesía."

-Persona anònima -és una manera òbvia i llunyana d'anomenar-te, ho sé-, amb aquest paràgraf has apuntat a l'epicentre del tema i és cert que corona el títol: l'amor i la poesia beuen de les deus de la rauxa, la follia... D'entre totes les cares que presenta la follia, n'hi ha una que està connectada amb la vida i, per tant, amb la creació. Podriem deduir, doncs, que l'art sorgeix des d'un impuls interior? i aquest impuls ha d'estar desprotegit de seny? El paràgraf, però, destaca la follia destructura, la de l'homo demens que tots portem i com podem defugir-ne: ha d'estar provista d'un mínim de saviesa i de molt d'amor. És la no-raó amorosa la garantia de convertir-nos en éssers creatius, capaços de buscar més enllà dels límits d'allò establert?

Si segueixo llegint, el mateix autor apuntala l'equilibri de forces entre l'amor i la poesia amb la saviesa. Segons ell, és en la saviesa que hi trobem la mesura, la prudència... per arraconar el costat fosc de la persona i alimentar l'amor que connecta amb l'atracció, l'amistat... que és la base de les relacions humanes i la base del nostre anar i venir pels sentiments generadors de conflictes, agitacions internes i, per tant, de creativitats. I segueixo llegint i una mica més avall, persona anònima, has subratllat una altra frase , que és una de les meves preferides:

"No sentir es evitar el sufrimiento pero también el gozo."

Un i altre habiten aquesta epidermis humana i toca de ple, com molt bé remarques en el teu subratllat, amb el tema per excel·lència en l'ésser humà: la recerca de la felicitat. I marques:


"Estamos condenados a la paradoja de mantener simultáneamente en nosotros la conciencia de la vacuidad de nuestro mundo y la de la plenitud que nos puede ofrecer la vida, cuando puede o quiere."


I després d'això, quines temptacions de seguir subratllant les preguntes que hi ha a continuació. M'imagino que per a tu ja devien quedar resoltes aquestes qüestions amb la definició de més avall, però no creus que són prou importants i destil·ladores de les conclusions finals? Jo les hi poso:


"Si la sabiduría nos pide que nos desprendamos del mundo de la vida, ¿es realmente sabia? Si aspiramos a la plenitud del amor, ¿estamos realmente locos?


 i ara sí, una primera conclusió de l'autor:

"en el amor, sabiduría y locura no sólo son inseparables sino que se generan la una a la otra."

Hi estic d'acord. i em sembla molt bé que després de situar la poesia en aquell estadi en què la persona connecta amb "l'embriaguesa, l'exaltació, l'amor..." (ja ho deia Joan Maragall) que subratllis això: 

"El estado poético nos transporta a través de la locura y la sabiduría más allá de la locura y la sabiduría"

Segurament tota aquesta citació seria prescindible (tu no l'has marcada i em sembla bé), però forma part d'un discurs intern que m'està bé treure'l a la llum i destacar-lo aquí:

"El amor forma parte de la poesía de la vida. La poesía forma parte del amor de la vida. Amor y poesía se engendran el uno al otro y pueden identificarse el uno con el otro.

Si el amor es la unión suprema de la sabiduría y la locura, debemos asumir el amor.

Si la poesía transciende a la sabiduría y la locura, tenemos que aspirar a vivir el estado poético, y evitar que la prosa sumerja nuestras vidas, que están necesariamente entretejidas de prosa y poesía."

I ara sí, amb aquest recorregut mental per aquestes definicions arribaríem a la frase suprema. Com és que no la vas marcar? No creus que l'últim paràgraf de la pàgina 10 és imprescindible per situar la conclusió final, sobre com maneguem les dosis de la saviesa, la poesia i l'amor? En canvi tu has subratllat  "El sentido del amor y el sentido de la poesía es el sentido de la calidad suprema de la vida. Amor y poesía, cuando están concebidos como fines y medios del vivir, dan pleno sentido al "vivir por la misma vida" i sí, és concloent i molt bonic, però jo crec que això ja m'ho ha explicat abans. Tant de bo aconseguíssim l'equilibri del que l'autor anomena el destí antropològic de l'homo sapiens-demens i que tu, novament, has deixat marcat en les últimes conclusions del pròleg ("no dejar nunca de hacer dialogar en nosotros sabiduría y locura, osadía y prudencia, economía y dispendio, templanza y "consumación", desapego y apego"). Totalment d'acord, però insisteixo: la força i contundència de l'última frase m'arriba més. Aquí queda dit:

"El exceso de sabiduría vuelve loco, la sabiduría sólo evita la locura mezclándose con la locura de la poesía y del amor."