Vine a la rambla del Raval a les 17.30h a escoltar contes amb l'Elisabet Puentes, la Tania Muñoz, la Carine Simon i l'Alicia Molina.
No parlis amb estranys, una pròrroga necessària
/ 14.04.2013
Si estem d’acord que portem més de setanta anys convivint amb una ferida històrica que no ens deixa mirar endavant, si fa temps que els silencis s’han anat erigint en veus que aclamen tant pel reconeixement de les persones que van perdre la vida lluitant pel govern legítim de la República com pel descans dels cossos a prop dels seus, si estem convençuts que per construir un futur diferent en què tothom se senti inclòs hem de poder acollir el passat en el nostre present des de la reconciliació i l’acceptació, si creiem que és indispensable donar a conèixer aquest episodi de la nostra història a les generacions més joves per tal que també elles sanin les ferides que inconscientment transiten per les seves cèl·lules… Si estem d’acord amb tot això, aleshores acordarem que és d’extrema necessitat social que el muntatge teatral escrit i dirigit per l’Helena Tornero No parlis amb estranys que fa demà l’última representació a la Sala Petita es prorrogui i que es faciliti l’assistència sobretot a grups d’estudiants i joves per tal que coneguin i tastin aquests retalls d’història de la Guerra Civil i els anys de dictadura a casa nostra.
Helena Tornero | Foto de David Ruano/TNC
Si més no, això és el que opinaven alguns dels alumnes de Batxillerat, de la meva escola, que divendres van poder assistir a la desena representació de l’obra, amb una sala plena d’emocions contingudes. Al llarg de l’hora i tres quarts que dura l’espectacle van poder viure i emocionar-se amb aquells fragments d’història i fer l’exercici de traslladar-los a la biografia personal de cadascú. Quants coses portem a dins que ens ressonen i que ni ho sospitàvem, deien alguns, i avui entenem alguns silencis de casa, entenem alguns d’aquells dolors que gràcies a poder-los mirar cara a cara i en aquest espai compartit han deixat de ser orfes.
No parlis amb estranys no és només una mirada d’aquesta història inhòspita que de tan ignorar-la se’ns ha fet un mal crònic, és una catarsi entre generacions compartida des de les entranyes d’uns actors que mostren amb naturalitat i vehemència la veritat d’un dolor silenciat i un públic que se sent alliberat davant d’un mirall que posa paraules a un relat que s’havia quedat a mitges. Ara tenim l’oportunitat de reconstruir i refer aquest relat vital de la nostra societat. Ara tindríem aquesta oportunitat si aquest espectacle, imprescindible, prorrogués.
