QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dijous, 19 de setembre del 2013

RACONTADES A LLINARS DEL VALLÈS


Arriben les Racontades a Llinars del Vallès. 

Dissabte 28 de setembre, una nova sessió de contes i descobertes de racons de Llinars portarà el públic assistent a disfrutar de la nit amb les històries i les begudes que se'ls oferirà en un itinerari de dues hores de durada.



dilluns, 16 de setembre del 2013

EL SILENCIO Y EL ECO



El Silencio entró en la cueva de las formas invisibles buscando sosiego. Tras él llegó el Eco, que lo llamaba desesperadamente para evitar su desaparición, pero la invisibilidad ya se había apoderado de él como lo hizo minutos más tarde del propio eco. Desde entonces andan juntos sin reconocerse ni encontrarse. Y sin embargo, cuando el eco resuena es porque está a su lado el silencio. 


divendres, 13 de setembre del 2013

ESTE NO ES UN LUGAR ADECUADO PARA MORIR A LA BECKETT

La Sala Beckett no és un lloc adequat per morir

 
/ 13.09.2013
La Sala Beckett obre temporada amb l’estrena d’un espectacle esplèndid: Este no es un lugar adecuado para morir, una obra d’Albert Boronat i dirigida per Judith Pujol, que es podrà veure fins al 29 de setembre. Alícia Molina en dóna fe a Núvol.
Rosa Cadafalch a 'Este no es un lugar adecuado para morir'

Sis actors (Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla) desgranen una història que comença quan el jove que interpreta en Sergi Torrecilla troba el seu gos mort a la carretera dels afores del seu poble. Aquest fet i els seus propòsits d’enterrar-lo seran el pretext per desvelar-nos el relat familiar tal com el viuen respecte a ells mateixos (què esperen, què intenten preservar, a quantes pors i contradiccions s’hi enfronten…) i respecte al poble on viuen (quin ressò té la mirada dels altres en cada un d’ells, quin pes tenen les paraules, els rumors, quines decisions et fan prendre…). Este no es un lugar adecuado para morir parla del territori de les persones, el que t’atorguen els altres, el que tu t’agafes… Un territori que traça una línia que va des del punt més extern en què es posen en joc les relacions humanes, fins al territori íntim d’un mateix, que té més a veure amb la idea de donar-te permís per acollir-te, d’explicar-te la teva pròpia història des de les vísceres, mostrant a la llum les parts més fosques… Un territori que, en definitiva, deixa en evidència, com un comptagotes que va caient a poc a poc, el sentiment de com és de difícil la vida.
Sota una direcció admirable, el text flueix en uns actors que, del primer a l’últim, defensen el seu paper amb dinamisme, frescor, veracitat… Tot i que és una obra bastant coral en què de cadascú podríem ressaltar moments espectaculars i intensos com l’escena del cotxe amb els actors Pepo Blasco i Rosa Cadafalch o la de l’Òscar Mas que mentre escampa rumors va cargolant contínuament amb les eines tot mostrant una metàfora de com ens cargola també la vida, o aquest pare i fill interpretat per l’Oriol Genís i en Xavi Álvarez respectivament i aquest jardí real i metafòric que el pare intenta mantenir net i que simbolitza una relació que arrenca l’alè quan sents unes paraules tan dures, sense anestèsia ni màscares que les atenuïn… Tot i que és bastant coral, dic, el fil de la història ens el va descabdellant el personatge que interpreta en Sergi Torrecilla que combina magistralment el paper de narrador i fill alhora.
És ell qui ens porta del present al passat i, també, ens anticipa el futur amb uns marcadors temporals perfectament integrats en una línia cronològica imaginària en què queda ben palès com s’han anat construint aquests retalls d’una història que anem copsant i que, finalment, se’ns planta al davant com un vano desplegat i exposat als nostres ulls. És ell qui ens endinsa en una geografia humana plena d’arestes i de racons secrets i ens obre les portes d’aquests mons subterranis des de modalitats discursives tan variades com la narrativa en què ens situa en la part accional de la història o la descriptiva i la força poètica amb què ens capbussen en les entranyes dels personatges. Una i altra aconsegueixen que t’enamoris de cada un d’ells a mida que els vas descobrint i connectes amb la seva vulnerabilitat. I, per descomptat, el pes que recau en uns diàlegs plens de metàfores, de paraules que costen que surtin i que per fi veuen la llum… Diàlegs a dues o tres veus amb rèpliques i contrarèpliques discontínues que aporten dinamisme i agilitat a un text que malgrat que té moments en què se’t va clavant en les capes més profundes de la pell, també aconsegueix arrencar-te algunes rialles gràcies al to irònic que embalsama les situacions que planteja.

'Este no es un lugar adecuado para morir' es pot veure a la Sala Beckett, de Gràcia, fins el 29 de setembre.
Hi ha altres aliats per crear una atmosfera distesa en alguns moments. A banda del ritme tan ben jugat per la Judith Pujol i l’ajudant de direcció, Joan Arqué i de com combinen la focalització de cada una de les peces d’aquest mosaic humà, un altre dels elements que destacaria és la música de Marcel Bagès que va sonant al darrere, com un personatge més que també sent i que ajuda a abaixar la densitat de la sala en alguna ocasió o a connectar amb l’emoció que queda suspesa a l’aire. Destacaria, al capdavall, tot el conjunt d’elements escènics: la il·luminació, d’en Dani Sánchez; el vestuari, de la Giulia Grumi, o l’escenografia, d’en Víctor Peralta.
Hi ha una frase que el personatge del pare (Oriol Genís) repeteix una i altra vegada: “las palabras son la vida” i la voldria ressaltar perquè tot i que en el context en què la diu té unes altres intencions, em prenc la llicència per traslladar-la a l’ara, en aquesta nova temporada que comença i fer d’aquesta frase una invitació per sortir de casa i facilitar a omplir  -i omplir-nos- de paraules i d’històries les sales i dono fe que la Beckett és el lloc perfecte per sentir aquestes paraules, per viure una obra que no us podeu deixar perdre.

dilluns, 9 de setembre del 2013

LARGO COMO EL SILBIDO



Largo como el silbido, el tiempo merodea por los rincones siguiendo las huellas que él mismo dejó en otro momento. De repente pierde el rastro de si mismo. Ante sus ojos hay lagunas de color negro y en el reflejo de sus aguas, yace el olvido, que ya no recuerda qué historias duermen bajo su desvelo.


diumenge, 8 de setembre del 2013

BIBLIOTECA


Mai el plaer i la lectura havien anat tant de la mà: per cada llibre regalat, com a mostra d'agraïment, ella s'entregava amb delit i lascivitat a la descoberta d'una part del seu cos, amb tanta o més passió amb què es lliurava a l'acte de llegir. Van construir una biblioteca infinita de complaences mútues.

divendres, 6 de setembre del 2013

ELENA VILARIÑO ROMANI, NORAH LANGE, SILVINA OCAMPO i DULCE MARIA LOYNAZ

Del blog de Marisa Martínez Pérsico faig una tria d'aquests poemes:

ELENA VILARIÑO ROMANI


Ya no
(De Poemas de amor, 1957)


Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quién fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.



NORAH LANGE

I 
(De Los días y las noches, 1926)

Vacía la casa donde tantas veces 
las palabras incendiaron los rincones. 

La noche se anticipa 
en el plano mudo 
que nadie toca. 

Voy a solas desde un recuerdo a otro 
abriendo las ventanas 
para que tu nombre pueble 
la mísera quietud de esta tarde a solas. 

Ya nadie inmoviliza las horas largas y cerradas 
tanto pudor de niña. 

Y tu recuerdo es otra casa 

Y mis latidos forman una hilera de pisadas 
grande y quieta 
por donde yo tropiezo sola. 
que van desde su puerta hacia el olvido. 


II

Ventana abierta sobre la tarde
con generosidad de mano
que no sabe su limosna.

Ventana, que has ocultado en vano
tanto pudor de niña.

Ventana que se da como un cariño
a las veredas desnudas de niños.

Luego, ventana abierta al alba
con rocío de júbilo riendo en sus cristales.

¡Cuántas veces en el sosiego
de su abrazo amplio
dijo mi pena
su verso cansado!

SILVINA OCAMPO

Sonetos de la muerte y de la dicha
(De Espacios métricos, 1945) 

I

En qué recinto de nuestra alma quedan
los jardines, el miedo, y en la mano
todas las palmas del amor en vano,
y esa luz de las tardes que se heredan.

Con qué insistencia lenta se acumulan
la persuasión visible de las voces
y esas fulgentes flores que vinculan
su aroma a un pensamiento de otros goces.

En qué lugar penetran tan despacio,
en el olvido, en busca de otro espacio,
ademanes y rostros conturbados 

O por la indiferencia visitados,
cuando la muerte, delictuosa, llega
con su antigua quietud de estatua griega. 


Espera
(De Amarillo celeste, 1972)

Cruel es la noche y dura cuando aguardo tu vuelta
al acecho de un paso, del ruido de la puerta
que se abre, de la llave que agitas en la mano
cuando espero que llegues y que tardas tanto.
Crueles son en las calles los rumores de coches
que me dan sueño cuando estoy junto a tus ojos.
Cruel es la lluvia suave, furiosa que fascina
las enormes tormentas, las nubes con sus islas
cuando espero que llegues y que el reloj enclava
sus manecillas de oro en el corazón ávido.
Cruel es que todo sea precioso hasta el retorno
de la espera, y el lento padecer del amor.
Cruel es rezar sin tregua la promesa olvidada
de volver a ser buena, de sentir que redime
estar bien preparada sólo para la dicha.
Cruel es la luz, perfecta, de la luna y del alba
el alma de las horas sobre el campo y el mar
y crueles son los libros, la voluptuosa música,
hasta la anomalía de las caras etruscas.
Y es cruel aún después tener que ser humana
no convertirme, al verte, en perro, de alegría.

DULCE MARIA LOYNAZ

Si me quieres, quiéreme entera
(De Versos, 1920-1938)


Si me quieres, quiéreme entera,
no por zonas de luz o sombra...
Si me quieres, quiéreme negra
y blanca. Y gris, y verde, y rubia,
y morena...
Quiéreme día,
quiéreme noche...
¡Y madrugada en la ventana abierta!

Si me quieres, no me recortes:
¡Quiéreme toda... O no me quieras!

El amor indeciso
(De Versos, 1920-1938)

Un amor indeciso se ha acercado a mi puerta...
Y no pasa; y se queda frente a la puerta abierta.

Yo le digo al amor: -¿Qué te trae a mi casa?
Y el amor no responde, no saluda, no pasa...

Es un amor pequeño que perdió su camino:
Venía ya la noche... Y con la noche vino.

¡Qué amor tan pequeñito para andar con la sombra!...
¿Qué palabra no dice, qué nombre no me nombra?...

¿Qué deja ir o espera? ¿Qué paisaje apretado
se le quedó en el fondo de los ojos cerrados?

Este amor nada dice... Este amor nada sabe:
Es del color del viento, de la huella que un ave

deja en el viento... Amor semi-despierto, tienes
los ojos neblinosos aun de Lázaro ... Vienes

de una sombra a otra sombra con los pasos trocados
de los ebrios, los locos... ¡Y los resucitados!

Extraño amor sin rumbo que me gana y me pierde,
que huele las naranjas y que las rosas muerde...,

Que todo lo confunde, lo deja... ¡Y no lo deja!
Que esconde estrellas nuevas en la ceniza vieja...

Y no sabe morir ni vivir: Y no sabe
que el mañana es tan sólo el hoy muerto... El cadáver

futuro de este hoy claro, de esta hora cierta...
Un amor indeciso se ha dormido a mi puerta...

dimarts, 3 de setembre del 2013

CATACLISMES PERIÒDICS



El temut cataclisme de sorra fina que periòdicament arrasava contra la vida de tots els organismes vius que vivien tranquil·lament en aquell univers estava a punt de prendre la vida a una nova família de microbis, però el moment fatídic no va arribar-hi mai. La mà que cada cinc minuts feia girar el rellotge de sorra penjava morta sobre la butaca d'una sala d'un altre univers on havia viscut tranquil·la fins aquell instant.

diumenge, 25 d’agost del 2013

DE TU VERDAD A LA MÍA



Un sin fin de veces pregunté a la Grulla blanca cuántos minutos hay de tu verdad a la mía y otras muchas más me respondió que la paciencia. 

-Entre las verdades -añadió- no existe el tiempo ni siquiera una línea en un espacio indefinido... Tan solo se dibujan dunas que aparecen y desaparecen en los laberintos infinitos dejando un polvo mágico que se esparce por tres caminos que puedes transitar a sabiendas del riesgo de no regresar jamás. 

Quise saber más y ella lo intuyó.

-Son caminos que serpentean por paisajes llenos de precipicios y paredes de roca que arden a la salida del Sol. Uno de los caminos lo custodia el oso dormido que no se despierta nunca porque no quiere conocer la verdad y allí está, aletargado eternamente, ajeno a ella. Su reflujo es tan potente que sólo acercándote a unos metros puedes quedar contagiado de su sueño y llegar al olvido. En otro yace el guerrero herido porque su única misión es clavarle la espada a su propio corazón, constantemente, para no sentir la tentación de amar. El dolor que esparce es tan intenso que es capaz de convertir el tuyo en hielo. El tercer camino está rodeado de un jardín de estalagmitas que hacen un juego de espejos con la figura del visitante. Cada imagen reflejada pronuncia continuamente una pregunta relacionada con su existencia confundiéndole hasta el punto de hacerlo enloquecer. 

A pesar de sus advertencias, quise ir hacia ellos. O mejor aún: fui hacia ellos. Y cabalgué por las crestas del Sol con el riesgo de quedar convertida en una partícula de fuego. Llegué hasta el oso dormido y para evitar caer en su sueño profundo grabé las palabras en mi piel y las fui pronunciando con los ojos cerrados en una cantilena que repetía como una oración: he preservado tu nombre... he guardado la casa de las bestias... he cantado bajo tu ventana... he curado en mi tus heridas... he roto mi promesa y te he amado... he construido con tus sombras sueños inalcanzables... he preservado tu nombre... Y así, repitiendo una a una sin cesar, pude llegar hasta el guerrero herido. Conocedora del peligro y para evitar sentir un dolor tan profundo que se helara mi corazón, me lo arranqué antes de tomar el camino y lo escondí en la madriguera de las incertidumbres. Me encontraba ya ante él como testigo de su tormento, ajena a todo dolor y sin riesgo a morir. Pero sin corazón tampoco se da la posibilidad de aprender así que retrocedí a buscarlo y entonces sí, con mis latidos bombeando la sangre por todo mi cuerpo, pude sentir ese hielo hiriente cortando cada trozo de mi como quien segmenta los hilos de un ovillo. Antes de perecer, huí aún sabiendo que perdía la posibilidad de tener la respuesta a mi pregunta. Pensé seguir por el tercer camino y lo hice. Era apabullante recibir una pregunta tras otra. Mis oídos estaban a punto de estallar cuando, instintivamente, empecé a gritar: soy, soy, soy... A todas las preguntas les daba la misma respuesta y las estalagmitas se fueron rompiendo a mis pies dejando un desierto ante mis deseos de saber.

De manera que regresé sin respuesta, con el sin sentido golpeándome los huesos. Pero nada es en balde y algo aprendí de todo ello: uno puede recorrer todos los destinos inciertos y siempre hay cuestiones que quedan sin saberse. Desde entonces habito la espera en trigales gigantes que cobijan mis palabras de los aguaceros imprevistos. Y en cada grano de trigo escribo un verso para alimentar el alma dormida, para poner voz a los silencios, para elevar el canto hacia los días azules y las noches de Luna, para mecer con la melodía del grillo y el vaivén del mar ese gesto que haga innecesario saber, por fin, a qué distancia de tu verdad se halla la mía.

dissabte, 24 d’agost del 2013

A TIEMPO


En las horas muertas los relojes juntan las manecillas para amarse.

divendres, 23 d’agost del 2013

AL PASAR LOS DÍAS


Y sin embargo, al pasar los días, el viento amasó sus escamas y las transformó en flores, sopló lunas sobre su piel, mandó al Sol que hondeara su corazón y finalmente supo que estaba a punto para amarla.

EN PATUFET, EN SUPERMAN I EL FACEBOOK. CONTE DE LA IMPROVISACIÓ DE LES RACONTADES A CARDEDEU


Revisió del conte explicat a les Racontades 2013 a partir de la Improvisació de la Casa Nova amb les paraules: Facebook, Patufet i Superman.


Superman descansava de tantes heroïcitats que la vida li anava posant contínuament al seu abast i malgrat la seva condició de superheroi, ho feia com qualsevol humà: jeia al sofà, menjava a tort i a dret... i, sobretot, es connectava a internet. 

La veritat és que es passava moltes hores al facebook. Feia poc que havia entrat a formar part d'un grup i se sentia com si hagués descobert el món per un forat. Poder compartir les seves experiències amb els col·legues de xarxa l'ajudava a suportar la soledat que sempre acompanya a les criatures de la seva condició. De manera que tan bon punt acabava la seva missió de salvador de l'Univers, s'asseia davant la pantalleta i vinga a xerrar que si amb en Batman, l'Spiderman, l'Ironman, l'Aquaman... Tots superhomes, esclar, encara que també hi havia la Catwomen. Era l'única i tots la volien seduir explicant les seves batalletes, enviant-li poemes i cançons que descobrien en altres grups classificats com personatges de la mitologia, però la veritat és que la Catwomen no els feia gaire cas. Al contrari que els seus homònims masculins, ella desconnectava del tràfec quotidià dedicant-se a la seva afició preferida: sentir contes. Va ser per casualitat que un dia va descobrir que hi havia un grup al facebook format per personatges de contes i va quedar fascinada perquè les històries que li explicaven parlaven de coses tan normals i tangibles com que un nen petit, petit havia d'anar a comprar safrà a la botiga del poble. Que lluny que quedaven les situacions d'estrès en què el món sempre estava a punt de desaparèixer i era gràcies a les seves actuacions que encara sortia el Sol cada dia...

De tots els superherois, però, en Superman era el que n'estava més de la Catwomen. Ho portava en secret, com es porten els amors incipients que els guardes dins teu perquè tens por que si surten a la llum del dia s'escapin en el primer sospir. Però la inquietud per saber què sentia la Catwomen el va portar a espiar els seus moviments per la xarxa i ell també va descobrir el grup de personatges de contes i, quan va saber que havia fet amistat amb un tal Patufet li va faltar temps per investigar qui era, què feia i on vivia. De fet, va córrer tant que en un bufar i fer ampolles es va presentar sobre el territori on vivia en Patufet. 

Tot i que mirava i mirava des d'una alçada considerable per localitzar-lo, no veia ningú que tingués la cara de la foto que havia vist pel facebook. En Superman volava a tota velocitat mirant pertot arreu, però no hi havia manera de visualitzar-lo. Només sentia una veu molt fina, finíssima que deia: patim-patam-patum, homes i dones del cap dret, patim-patam-patum, no trepitgeu en Patufet. I malgrat que veia una mena de camí desert, per on no passava ningú, com si s'haguessin obert les aigües del Mar Mort al pas de Moisès, no aconseguia divisar en Patufet. 

Estava tan concentrat mirant i remirant que no va veure que s'estava allunyant del poble i, a més, anava perdent alçada. Gairebé fregava el terra, però de tot això no se n'havia adonat encara. Ho va saber quan va anar a parar a tota velocitat sobre una tifa enorme. El pobre Superman va quedar ben empastifat. El bou que hi havia al costat se li va acostar, va treure la seva llengua rasposa i va anar-li fent llepades per la cara, les mans, el cos... fins que el va deixar net. Tan net que fins i tot se li havia endut la roba, inclosa la capa i així, com una criatura acabada de néixer, en Superman va buscar alguna cosa per tapar-se i no se li va ocórrer res més que posar-s'hi les fulles d'una col que hi havia al costat. 

El Bou, que havia de seguir el guió establert en el conte, estava a punt de menjar-se la col amb en Superman de farcit quan va arribar en Patufet i el va poder salvar, al Bou, d'una indigestió segura. En Superman, agraït per l'heroïcitat que havia fet aquell ésser tan diminut d'intervenir amb tant d'encert i protegir-lo a ell, al gran superheroi, va tenir clar que necessitava unes vacances de "salvador" de l'univers. Volia experimentar altres sensacions i li va proposar associar-se en Patufet, ell i el Bou i els tres recórrer els diferents contes, canviar les històries per poder posar-hi un final sorpresa que no sabria ningú i viure situacions inesperades. En Patufet va acceptar encantat. I com si tingués el sisè sentit ben aguditzat, va convidar també a formar part del grup a la Catwomen.

I diuen que així estan des de fa molt de temps. I que si un dia, agafeu un conte i no té el final que esperàveu és perquè en Patufet, el Bou. la Catwomen i en Superman hi han fet de les seves.

SOBREVIVIR POR RETRASO


Sólo las sonrisas que no llegaron a asomarse  sobrevivieron a la mueca helada que provocaron sus palabras. 

dimecres, 21 d’agost del 2013

POEMA AMB TITULARS DE DIARI


primavera 1995

dimarts, 20 d’agost del 2013

OLA


Desnuda anda la ola
desnuda de espuma y brío
sólo el vaivén que la mece
cobija su latir mudo.

diumenge, 18 d’agost del 2013

HELENA

(l) Helena



También tú llevas el signo líquido en tu nombre. Ése que te eleva hacia paradores donde depositar tu mirada y ensancharla, ése que se cruza en tu altitud para ofrecer otros ángulos desde donde focalizar saberes. Como él creces en la verticalidad de la búsqueda de algo infinito, como él bajas para reencontrarte.

Hay en tu trazo una aparente fragilidad como la que tienen los sueños que construimos bien altos para que nadie nos los pise ni nos los descubra. Y hay, también, en ese trazo, una mancha sonora incombustible que ha habitado nuestra historia durante muchos años y ahora llega a ti como un beso.

Antes que tú, esa acústica acompañó a otros migueles, leonores, manueles, leopoldos, alicias, gabrieles... Y antes que tú, Helena, otras elenas ascendieron e iluminaron el paisaje.

(a la lletra més bonica: la ela)

juliol 1998

dissabte, 17 d’agost del 2013

RACONTADES 2013 A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU - EL GARITU


Hem viscut una sorpresa darrere l'altra a les Racontades de la Festa Major de Cardedeu organitzades pel Garitu. Un itinerari ple de contes que es van colar per espais com el Convent de monges, la comissaria de policia, la Torre Montserrat i la Casa Nova amb una copa diferent a cada lloc per seguir disfrutant de tanta fascinació. Vam rebre felicitacions a cabassos i els narradors de les Racontades donem les gràcies al Garitu, a les persones que ens van obrir els seus espais i que van acollir-nos amb tanta delicadesa i entusiasme, als col·laboradors com el Tastavins per oferir-nos el cava, a Josep Mourelle per les fotografies, als voluntaris que van preparar i servir unes begudes exquisites i al públic per mostrar-se tan pròxim, tan càlid i regalar tants somriures.

dimecres, 14 d’agost del 2013

INSOMNIOS



Murió de insomnio para evitar despertarse con el vacío agujereando su corazón.

dilluns, 12 d’agost del 2013

LA COVA DEL PAS DEL TEMPS



El vent arrossega polsim de roca tallant que s'endinsa entre els batecs i els sospirs. Ferida, m'aixoplugo dins la cova del pas del temps, desplego els escuts de les comportes per allunyar les indiferències, les mentides, els silencis enverinats... i recullo les ales fins que la brisa amable m'indiqui que ha tornat la bonança.

VÉRTICE



Encontró su miedo en el vértice más puntiagudo. Supo que era él porque le atravesó el alma.

dissabte, 10 d’agost del 2013

dijous, 8 d’agost del 2013

EL FINAL DEL DIA XXVII


Aquest final del dia porta deserts d'ombres que desfilen en les nits de vigília i de cada pas que fan cauen serps que es nuen per les goles seques de tant cridar, per les mans que ja no s'obren, pels pulmons asfixiats per la pressió que provoca la veritat quan apareix inesperadament. 
Aquest final del dia s'esmuny entre les llàgrimes invisibles dels cors fosilitzats per les absències, pels mutismes, pels jocs mordaços... i treu un mocador que deixa anar perquè amb el vol toqui un cel clar, llunyà dels laberints mortífers que naveguen sempre per les aigües fràgils de les ànimes ingènues i hi instal·li un aixopluc permanent. Allà on els matins s'alien amb la música, el sol, els blaus del mar i cusen ferides perquè hi torni a transitar l'amor. Allà mateix també, però, on, inevitablement, la foscúria arrossega tenebres que trenquen els miratges que ha forjat el dia i tot torna a desaparèixer tret de la petja del dolor, del buit, del solc que es clava a la pell com un tatuatge maleït.
Aquests finals del dia avancen com la lava i devoren tota espurna de vida que troben al seu pas sense demanar permís, sense averiguar si el tic-tac del batec intern pot suportar una nova onada de desesperança. Tant és. També cremen els boscos i alguna espurna petita queda per perllongar la vida... Una espurna, un inici, un gemec suau que es quedi per construir un traç diferent. 

dimecres, 7 d’agost del 2013

VIAJES


Voy y vengo de los días infinitos hasta las lunas de mis sueños.

dimarts, 6 d’agost del 2013

TAJANTEMENTE


Tajantemente, Jan sale en un santiamén por la puerta del bar. Se para ante el espejo y teme que su mente empiece con el balbuceo rutinario: 
-Jajaja... Tatata... Tetete... 
Esa noche la taja sólo le dura dos horas. Después todo vuelve a la normalidad. 

dilluns, 5 d’agost del 2013

A TRENC D'ALBA



Si hi haguessin passes invisibles, visitaria els teus somnis per portar-te les albes més lluminoses.

diumenge, 4 d’agost del 2013

SOMBRAS


Fue después de salir a toda prisa que comprobó que esa sombra de murciélago que le seguía a todas partes era él mismo.