DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA amb l'ALEKOS

TODOS LOS VERBOS

Recoger tu voz del olvido para traer el día al duermevela de la mañana.

Dudar de si el tiempo se detuvo o sencillamente despareció.

Anudar tus huellas en los dedos de mi mano para que las ráfagas del viento no las borre.

Embestir la mañana como quien sale al Coliseo sin más armas que la curiosidad por lo incierto.

Asistir a las derrotas con dulce de leche para embadurnarlas hasta dibujarles una sonrisa.

Revocar todas las decisiones para empezar de cero.

Imitar los sonidos del grillo y sentir que vuelves a estar dentro.

Entorpecer el paso a las ingratitudes para que entiendan que no son bienvenidas.

Librar batallas de piel y de susurros hasta que los cuerpos se desvanezcan.

Permanecer en la orilla imaginando todo lo que hallaré al otro lado cuando cruce.

Hacer estallar con un simple golpe de bolsa las dunas de silencios que nos separan.

Emerger del gemido al gesto, del gesto a la mejilla, de la mejilla a lo frágil, de lo fràgil al paisaje, del paisaje al cobijo, del cobijo a ti.

CONTES AL VALENTINA PROGRAMACIÓ DE MARÇ

CONTES AL VALENTINA amb ALEKOS

AMOR A PRIMERA VISTA de WISLAWA SZYMBORSKA

WISLAWA SZYMBORSKA - AMOR A PRIMERA VISTA

Ambos están convencidos
de que los ha unido un sentimiento repentino.
Es hermosa esa seguridad,
pero la inseguridad es más hermosa.

Imaginan que como antes no se conocían
no había sucedido nada entre ellos.
Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos
en los que hace tiempo podrían haberse cruzado?

Me gustaría preguntarles
si no recuerdan
-quizá un encuentro frente a frente
alguna vez en una puerta giratoria,
o algún "lo siento"
o el sonido de "se ha equivocado" en el teléfono-,
pero conozco su respuesta.
No recuerdan.

Se sorprenderían
de saber que ya hace mucho tiempo
que la casualidad juega con ellos,
una casualidad no del todo preparada
para convertirse en su destino,
que los acercaba y alejaba,
que se interponía en su camino
y que conteniendo la risa
se apartaba a un lado.

Hubo signos, señales,
pero qué hacer si no eran comprensibles.
¿No habrá revoloteado
una hoja de un hombro a otro
hace tres años
o incluso el último martes?

Hubo algo perdido y encontrado.
Quién sabe si alguna pelota
en los matorrales de la infancia.

Hubo picaportes y timbres
en los que un tacto
se sobrepuso a otro tacto.
Maletas, una junto a otra, en una consigna.
Quizá una cierta noche el mismo sueño
desaparecido inmediatamente después de despertar.

Todo principio
no es más que una continuación,
y el libro de los acontecimientos
se encuentra siempre abierto a la mitad.

Wislawa Szymborska- Polonia
Versión de Abel A. Murcia

EL FINAL DEL DIA XXIX

Aquest final del dia, que és com un principi de tot, porta la veu d'un somni que ha traspassat les fronteres del que li és permès i, fent-s'hi notar, ha cridat més enllà del so del mar que ha dibuixat i ha posat en primeríssim primer pla una mà que busca el tacte prohibit entre fragments de temps passats. I més juganer encara, ha deixat petja en uns llavis amb tres petons robats per dir el bon dia als ulls, ara oberts, del present matinal. Com un vianant que no sap de fronteres, l'absurd entra i surt aclucant l'ull com si obrís la cerimònia del joc i de la lleugeresa, però l'onada abrupta ofega la inspiració i deixa un bassal d'enyorança impossible d'empassar. Els minuts es fan densos i el cos no sap trobar la verticalitat. La paradoxa arriba enfundada en una espasa que fereix pels dos cantons quan la imatge s'esvaeix i amb ella la sensació plaent i, alhora, es clava fins al fons de l'os si hi roman. Aquest principi del dia és, també, la suma de molts finals que fan l'aparició entonant cançons que evoquen blaus intensos o matines davant la Catedral... o infinits perquès que s'escapen per la línia juganera de les bigues imaginàries d'un escenari que es compon i es descompon com núvols a mercè del vent.

CONTES A L'ASTROLABI AMB CECILIA BELLORIN

CONTES AL VALENTINA AMB MÒNICA TORRA

EL DRAGÓN DORMIDO

Cuando irme es trazar un camino hacia ninguna parte, despierto al dragón dormido del pozo profundo de lo incierto y vuelo con él por las laderas abruptas hasta llegar al sinfín de los días. Allí observo el reflejo de mis huellas y las veo corretear de un lado a otro dejando los labios al desnudo mientras silban recuerdos. Tomo de ellas el farolillo de los luceros y lo pongo ante mi, colgado de una caña. Su luz potente activa mi brújula que, sin más, desmenuza todas las sendas posibles, olvidadas, aparecidas..., no importa si angostas o curvas, como tampoco si fueron habitadas por otros latidos, si se vistieron de locura para detener el paisaje o si las entrañas les cerraron el habla... Y entonces, como si fuera un espejismo de arena blanca, aparece ante mi, luminoso, único... el sendero que tal vez consiga atraer mis pasos.

CONTES AL VALENTINA amb en YOSHI HIOKI

UN SEGUNDO ANTES...

Un segundo antes, se imaginó que llegaba hasta lo más alto de la silla y que desde allá podía alcanzar el bolsillo de su americana para dejarle un mensaje de esos que se recuerdan siempre, pero el forense lo escribió muy claro: parada cardíaca.

MUNT DE MOTS, UN FESTIVAL DE CUENTO a la REVISTA TANTÁGORA

MUNT DE MOTS, UN FESTIVAL DE CUENTO. Alicia Molina

¿Cuántas orejas necesita un cuento para ser contado? O si lo prefieren ¿basta una voz para que una historia cobre vida? Sin olvidar, por supuesto, el impulso inicial que lo gesta, sea el deseo de ser, como cuento, ¡claro! O el de compartir con el otro… O el de viajar, crecer, transformarse… En cualquier caso, echando líneas paralelas entre los cuentos y el Festival de Narración Oral de Barcelona, Munt de Mots, descubrimos que también el Festival nace y crece como una historia, con sus protagonistas, propósitos, dificultades, alianzas… Solamente hizo falta que un día alguien lanzara al aire esas palabras tan poderosas como “había una vez…” y que empezara todo.

Y realmente, ¡todo empezó! Desde hace cuatro años, la tercera semana de octubre llena de cuentos la ciudad de Barcelona (y sus alrededores, como pasó en esta última edición, que las historias se esparcieron en otras ciudades como Cardedeu, Gavà, el Masnou…). Cuentos para niños y adultos, talleres, conferencias, jam’s sessions… sesiones como las “Cuentae Linguae” en que se cuenta en más de cinco lenguas diferentes. Casi en su totalidad gratuitas, para llevar los cuentos a todos y a todas partes: a lugares de tan comunes como bibliotecas, centros cívicos, ateneos, bares, plazas, parques, teatros… con la intención de promover, consolidar… la narración oral en esta ciudad, en este país.

Pero empecemos por el principio: la primera edición del Festival se sitúa en octubre de 2010. Antes no existía en Barcelona una propuesta cultural que se le pareciera. Lo que sí que había era una participación creciente en diferentes actos relacionados con la narración oral (ya fuera en bibliotecas, centros cívicos, bares…) por parte de narradores, algunos formados en talleres de narración, que llevaron de manera natural a la necesidad de crear el Festival Munt de Mots.

Para dar cobijo al Festival, se creó la Associació Munt de Paraules por iniciativa del catalán de origen venezolano, Rubén Martínez Santana, director y alma mater del Munt de Mots, además de narrador oral (este año celebra su treinta aniversario), pionero de movimientos de narradores orales en otros tres países, además de formador de narradores, escritor y músico. Él mismo propuso, también, un equipo que durante 4 años está haciendo posible el Festival con una línea claramente ascendente en cada una de sus ediciones tanto desde el punto de vista de la oferta, como de la participación.

Pero ¿cómo permanece en pie un Festival de esta envergadura sin ninguna ayuda directa por parte de la Generalitat o del Ajuntament de Barcelona? Es en esta parte de la historia en la que se necesita tener la audacia de un joven guerrero, la astucia de un alma sabia y la nobleza de un caballero para ir derribando obstáculos y dibujar puertas allá donde aparecen muros.

En este sentido, la Associació Munt de Paraules estableció, en un principio, una alianza estratégica con el Centre Cívic Pati Llimona, con la Fundació Romea y con Biblioteques de Barcelona. A partir de esta alianza, la Associació ha construído el Festival Munt de Mots distribuyendo los costes de su realización, de modo que los honorarios profesionales de los artistas invitados corren por parte de las más de 35 distintas instituciones (contando las 15 bilbiotecas como una sola entidad) que albergan sus espectáculos. Los gastos de oficina y la logística de organización, son cubiertos por el Centre Cívic Pati Llimona. Las Biblioteques facilitan espacios y cubren honorarios profesionales de los conferenciantes. La Xarxa de Centres Cívics (ahora asimilada al Institut de Cultura) asumió en una de las ediciones del Festival, los costes de impresión de los programas de mano y carteles, aunque para este IV Festival, del octubre pasado, se tuvo que buscar ayuda a través de la creación de un verkami para poder pagar los costes del programa de mano y carteles.

Por otro lado, el hecho de que en los últimos años la Cultura se haya visto relegada de las apuestas y ayudas institucionales ha propiciado que tanto las organizaciones privadas como las públicas sientan la necesidad de impulsar nuevos proyectos desde la cooperación y participación entre unos y otros. En este sentido, el Festival ha encontrado apoyo en organizaciones tanto locales como internacionales (Museu de la Música, Casa Amèrica Catalunya, Red Internacional de Cuentacuentos, etc.). Mirándolo bien, estos apoyos siempre son un viaje de ida y vuelta: el Festival se nutre de prestigio y las entidades se alimentan de propuestas de trabajo y de la asistencia de un público potencial.

Pero nada de esto no llegaría a ningún puerto si el Festival no contara con el apoyo incondicional de un equipo de personas voluntarias. Sin duda alguna, esta es la clave para deducir que a pesar de las dificultades, Munt de Mots no sólo sigue adelante, sino que cada año pone el listón más alto y consigue superarlo gracias a la voluntad, la confianza, el compromiso, la lealtad, el tesón… de este grupo de personas que pone al servicio de la narración oral toda la ilusión, el amor, la creatividad… y su tiempo para hacer posible el Festival.

Este equipo es el escaparate de todo lo que se cuece en esa semana de cuentos, talleres… Hacen de guías de los narradores visitantes, los acogen en sus casas, los asisten en sus actuaciones… Además de llevar un registro de cada actividad en cuanto a la asistencia, fotografías, reseñas… Gracias a ellos, el Festival puede reducir sus gastos, hacerlo sostenible y, sobretodo, posible.

Este mérito del equipo de voluntarios no quita responsabilidad a las instituciones que tendrían de velar por facilitar todas y cada una de las posibilidades para que iniciativas como el Festival tuvieran la garantía de poderse llevar a cabo y recibieran legitimidad institucional. Ojalá fuera así. Ojalá pudieran valorar la presencia en la ciudad de profesionales de reconocida trayectoria nacional e internacional dentro de la narración (el año pasado vinieron narradores de los cinco continentes). Ojalá se dieran cuenta de cómo se nutre la ciudad al participar de estrenos artísticos inéditos de un oficio tan antiguo como es el de la narración oral y que hace tan solo 30 o 40 años que ha vuelto a ocupar las plazas, las bibliotecas, los bares… para quedarse porque forma parte de la esencia humana.

Mientras tanto, como narradores, como público, como voluntarios… hagamos que este Festival siga cumpliendo años y esperemos que sea, literalmente, el cuento de nunca acabar.

Alicia Molina

Aquí podéis ver la galería de fotos del evento.
- See more at: http://revistatantagora.net/munt-de-mots-un-festival-de-cuento-alicia-molina/#sthash.dhvHBlzA.dpuf

DISSEX HISTÒRIES D'AMOR I UN SOPAR del grup 10 DE DEU TEATRE

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA amb en RUBÉN MARTÍNEZ SANTANA

El pròxim DIVENDRES DE CONTES AL PLA comptarà amb la presència del narrador d'origen veneçolà Rubén Martínez Santana, amb la sessió PALABRA CADABRA.

CONTES A L'ASTROLABI amb en WILLO ARUNATEGUI

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA DE CARDEDEU amb l'ALICIA MOLINA

Divendres 24 us espero al bar Pla de la Calma amb la sessió ¿En tu casa o en la mía?, acompanyada d'en Borja Riquelme al piano.

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA

Engeguem amb els DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA. A partir d'ara, cada primer divendres de mes, podrem gaudir d'una sessió de contes per a adults, a les 21h. I comencem aquest divendres 24 que no és ni primer ni últim per fer una sessió de presentació.

sessió de contes per a adults al Pla de la Calma

DIVENDRES DE CONTES

¿EN TU CASA O EN LA MÍA?     Diuen que fer una sola cosa a cada moment, amb tota la consciència que som capaços d'exercitar, és una font de plaer en ella mateixa.  En aquesta sessió et proposem desconnectar de tot allò que no caldrà tenir a mà i activar les parts més sensitives del cos, començant per les orelles. Per arribar al final de la sessió amb la sensació d'haver arribat a bon port no et faran falta ni mapes ni GPS perquè de vegades dóna gust perdre’s.   Divendres 24 de gener 21h Bar Pla de la Calma (al Dalt del Pla) Pl Sant Corneli Cardedeu Taquilla inversa   Alicia Molina Alterna l’activitat de narradora oral, que inicia el 1997, amb la d’impartir classes de llengua catalana i literatura a alumnes de batxillerat, però per a ella tot forma part de l’art de narrar, així que porta escampant històries un munt d’anys. I ho ha fet a grans i a petits, en tots els espais impensables, fins i tot en cementiris. Amb la veu i el cos com a elements bàsics, explica contes de tradició oral, d’autor o escrits per ella mateixa, segons l’ocasió.   aliciamolina61@gmail.com http://aliciacontes.blogspot.com.es/ 687 765 506

CUENTOS CON-TACTO AMB LA INÉS MACPHERSON A L'ASTROLABI

CONTES CONTATS I CANTATS A LA CASA DELS CONTES

Contes Contats I Cantats

Alicia Molina

Quants desitjos amaga la Lluna? Vine a descobrir-los a través de contes, cançons i moviment perquè

els contes estan vius quan els posem veu i s’escapen per la punta de la llengua, pels dits i,

fins i tot, per la planta dels peus.

CONTES PER A LA GENT GRAN

Engego l'any creant noves sessions, concretament destinades a la gent gran. Contes i cançons per sentir que seguim connectats a la vida.

CONTES PER A LA GENT GRAN

CONTES PER A LA GENT GRAN

"Aunque ya nada pueda devolverme las horas de esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues siempre, la belleza subsiste en el recuerdo".                                                                             William Wordsworth Els contes no tenen edat i quan un ja ha viscut una bona part de la vida, ajuden a tornar a transitar per allà on s'ha passat, a explicar-nos el relat de la vida d'una altra manera. A través de les històries i de les cançons podem tornar a recuperar la ingenuïtat i rebre el conte com un regal màgic en què la veu, el gest... ens faci connectar amb emocions potser oblidades... El conte ens pot facilitar recuperar la memòria a partir de les cançons de sempre, de les paraules de cada dia... Ens poden fer entrenar l'atenció, l'escolta, la comprensió... I, sobretot, ens poden fer tocar moments de felicitat com si tinguéssim al davant un temps infinit. Alicia Molina Alterna l’activitat de contacontes, que inicia el 1997, amb la d’impartir classes de llengua catalana i literatura a alumnes de batxillerat, però per a ella tot forma part de l’art de narrar, així que porta escampant històries un munt d’anys. I ho ha fet a grans i a petits, en tots els espais impensables, fins i tot en cementiris. Amb la veu i el cos com a elements bàsics, explica contes de tradició oral, d’autor o escrits per ella mateixa, segons l’ocasió.   Més informació: 687765506 aliciamolina61@gmail.com http://aliciacontes.blogspot.com.es/ https://www.facebook.com/pages/alicia-molina-narradora-dhist%C3%B2ries/259827747364136

ERES TÚ!

Se miraron, pero no se reconocieron. Fue al sacar sus fotografías respectivas, con 18 años cada uno, que les invadió un oleaje de nostalgia y deseo como el que vivieran aquellas noches de su juventud. Sin rendir más pleitesía a los recuerdos, buscaron una habitación de hotel. En las mesillas de noches pusieron sus retratos y con la luz encendida, se amaron lentamente como esparciéndose por cada tiempo de su ausencia. De vez en cuando, se detenían un momento para mirarse frente a frente, repasaban las fotos  y se decían: eres tú, eres tú.

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA DE CARDEDEU

Atenció!!! Tornen els contes per a adults al PLA DE LA CALMA. Disfrutarem amb "ELS DIVENDRES DE CONTES" el primer divendres de cada mes. 

Us ho expliquem tot a la sessió de presentació que farem aquest gener!!! 

Aviat, més informació!!!

DIBUIXANT EL GÈNERE DE GERARD COLL-PLANAS A NÚVOL

Gerard Coll-Planas. Dibuixant el gènere

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 5.01.2014

Amb la nova Llei d’avortament proposada pel PP, el debat de si tenim dret a decidir sobre el nostre cos segueix més que vigent. A resultes de tanta perplexitat viscuda aquests dies, l’Alicia Molina ha conversat amb en Gerard Coll-Planas, doctor en sociologia per la UAB, professor a la Universitat de Vic i autor del llibre Dibuixant el gènere, publicat per Edicions 96, amb il·lustracions de Maria Vidal i pròleg de Teresa Forcades. De les reflexions compartides a l’entorn del gènere i la sexualitat, ens en fa cinc cèntims.

Gerard Coll-Planas | Foto de Sebastian Freire

Som al bar Pla de la Calma, de Cardedeu, amb els torrons escanyant el segon forat de la corretja dels pantalons a resultes del primer assalt nadalenc i mentre ens servim el te, li deixo sobre la taula totes les meves felicitacions per haver fet un llibre tan clar i tan necessari. I hi afegeixo que hauria de ser de lectura obligada a les escoles i als instituts. A continuació, lloem les il·lustracions de la Maria Vidal per haver aconseguit imatges tan poc connotades pel tema a què fan referència i ell mateix destaca amb vehemència la il·lustració de la portada per tal com representa la síntesi de tot el que planteja en el llibre. Amb els preàmbuls fets, obro la llibreta i engeguem.

Alicia Molina: Em crida molt l’atenció que el pròleg estigui fet per la Teresa Forcades.

Gerard Coll: Per a mi també va suposar un honor poder comptar amb ella. La decisió de demanar-li la col·laboració en el pròleg va venir arran d’haver assistit a una xerrada seva sobre gènere. Vaig sortir entusiasmat i sorprès pel discurs tan potent que acabava de sentir… Barrejava idees dels presocràtics amb les teories més modernes i amb uns plantejaments tan lúcids i rics… que tan bon punt vam tenir enllestit l’esborrany l’hi vam enviar, li vam proposar si volia fer el pròleg i ens va dir que sí.

A.M.: Quin és el punt de partida del llibre?

G.C.: Sens dubte, parteix d’una vivència personal… Del xoc que provoquen en mi preguntes i reflexions al voltant del gènere i de la necessitat de trencar un motlle. Després d’això arriba la meva tesi doctoral sobre aquest tema i la publicació de diferents llibres com La carne y la metàfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer (Egales 2012),  La voluntad y el deseo (Egales 2010), El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad  (Egales 2010).

A.M.: Portes molts anys treballant i investigant al darrere d’aquesta i altres qüestions. Què té d’especial per a tu Dibuixant el gènere?

G.C.: Aquí hi ha les idees claus de la meva tesi i he volgut facilitar-ne la transmissió utilitzant diferents tècniques discursives, incloses les il·lustracions. En aquest sentit, les diferents xerrades que he fet al llarg d’aquests mesos també m’han permès anar “traduint” el material teòric i de recerca de què partia i he anat aprenent a “saber dir” o a “oralitzar” els continguts del llibre lluny del llenguatge acadèmic. Que ningú, però, esperi trobar-hi respostes… Per a mi Dibuixant el gènere és una eina que convida al debat i a la reflexió… teòrica però també política. Perquè, d’acord amb l’epistemologia feminista, considero que no hem de fer creure que som objectius i neutrals, perquè no ho som. Cal que evidenciem quin és el vincle amb allò que produïm. Per tant, en el meu cas l’elaboració teòrica i la posició política són indestriables. Cada una de les xerrades que faig representa una oportunitat per obrir la problemàtica a la reflexió, al debat, a la pregunta interna de dir-nos “on em recol·loco”. Només que amb això contribueixi que una sola persona del públic connecti amb el que explico ja em dono per satisfet.

A.M.: Quin aspecte dels diferents punts que tractes en el llibre consideres que suscita més interès entre el públic que assisteix a les xerrades?

G.C.: Potser el de la transsexualitat i la intersexualitat són els que mostren més interès o controvèrsia. De totes maneres, m’agradaria pensar que el públic mostra interès en aquest punt en concret no tant perquè sigui un dels aspectes més “exòtics” sinó que l’interès no és aliè a les pròpies vivències, al desdibuixament de les fronteres entre dones i homes. Això ens planteja un escenari més obert però també més inquietant. En aquest nou escenari tenim més opcions per redefinir-nos, per redibuixar-nos. En aquest procés estem condicionats per molts factors (la nostra socialització, les normes socials, els nostres desigs inconscients, etc., però no estem determinats. En aquest sentit, un dels objectius que em traço en les xerrades és la de posar èmfasi en la idea de la responsabilitat. Malgrat que no és fàcil perquè tenim molts agents externs que ens “planifiquen” la ruta que hauríem de seguir a la vida (les cançons, els llibres, la publicitat…) depèn també de nosaltres com ens vulguem dibuixar, desdibuixar o  redibuixar el gènere.

A.M.: Per tant, entenc que una persona pot canviar la seva identitat sexual…

G.C.: El tema és que la nostra identitat de gènere i sexual no és una cosa estàtica. Ens hauríem de col·locar en l’’”estar”, entenent l’”estar” com un mode que evoluciona perquè al llarg de la nostra vida estem sotmesos a envellir, a engreixar-nos, a emmalaltir… Per tant, estem en contínua evolució… Ens agrada pensar que “som” com una cosa permanent perquè això ens dóna fortalesa, seguretat… Ens sentim segurs dins les categories socialment recognoscibles més que no assumir què desitgem.

A.M.: Què vol dir ser home o dona?

Són dues categories que pretenen encapsular les infinites formes d’estar en el món: simplifiquen una realitat que és molt més complexa. El que hem de fer és conèixer-nos i entendre’ns i estar en diàleg amb nosaltres i abraçar la nostra singularitat més enllà de les categories establertes… Però això implica conviure amb la incertesa. Repeteixo: les persones som singulars i ens intentem agafar a aquestes identitats tancades perquè ens fa por ser úniques. De manera que hauríem d’entendre les persones al marge de si són home o dona.

A.M.: Parles de conèixer-nos, d’entendre’ns… i jo em pregunto com? Qui ens educa en aquesta mirada cap endins, amb consciència i donant-nos permís per decidir? Qui ha d’assumir aquesta responsabilitat? Malauradament, l’educació sexual a l’escola és una assignatura pendent. Per altra banda, moltes famílies no saben com abordar aquestes qüestions. Mentrestant els joves construeixen la seva identitat i els models sexuals a seguir com poden… I, per si no n’hi hagués prou, la nova llei sobre l’avortament ens col·loca 30 anys enrere en un procés que ha costat molt arribar fins aquí.

G.C.: Anem a pams. Partim de la base que no tenim capacitat de decidir el que vulguem fer amb el nostre cos. No ens podem suïcidar o no en podem canviar les característiques sexuals sense seguir una sèrie de processos legalment establerts,  per exemple. El nostre cos, per tant, no és del tot nostre. Fins a quin punt ho ha de ser? En quins àmbits sí i en quins no? Són coses que hauríem de delimitar, que hem de debatre. El que està clar és que com planteja Michel Foucault, a partir del segle XVIII, amb l’inici del sistema capitalista, l’Estat passa a controlar la població per als seus propis interessos, de manera que  el poder comença a actuar i està molt més  present en els processos vitals com la sexualitat i la reproducció. En aquest marc ens hauríem de preguntar quan considerem que aquest control estatal dels nostres cossos és legítim i quan no ho és: per què ens ha d’impedir avortar sota determinades condicions, per exemple? I això en un context de polítiques socials que permetin garantir que les dones que avortin no ho fan per falta de recursos, sinó perquè no desitgen seguir endavant amb l’embaràs.

I aquest debat s’ha d’abordar sense perdre de vista que cal un plantejament més ampli per combatre les diferències, desigualtats i violències de gènere. Per diversos motius: perquè aquest retrocés en relació a l’avortament mostra la fragilitat del que havíem aconseguit en matèria d’igualtat i perquè cal una educació sexual més potent, que combati les violències, que empoderi les dones en relació a la sexualitat, que reforci el dret a decidir sobre el nostre cos.

UNA CARTA ABANS DE MORIR A NÚVOL

Una carta

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 5.01.2014

Explica la història que, una nit silenciosa, sense més brisa que l’alè del futur difunt, fins i tot el cabal del riu va canviar de rumb per no trencar la callada monotonia que s’havia instal·lat a la casa platejada.

Qualsevol que hi hagués entrat, s’hauria trobat amb l’escena principal de l’estança, com la representació d’un fresc immòbil: el cos gairebé inert dins el llit. A la sala del costat, la dona, la cunyada, el germà, els fills amb les seves respectives dones, les quatre veïnes i Martinica, la veïna de la casa del costat i una més de la família, que no parava de mirar el rellotge.

Les hores repicaven sobre el seu puny dret sense que ningú més percebés la seva impaciència, fins que a trenc d’alba, el picaporta va sonar i va portar allò inesperat. Martinica va saltar de la cadira i va obrir la porta a una dona d’uns cinquanta anys que va entrar decidida i se’n va anar directa a l’habitació, amb la urgència de qui ve a practicar una operació a cor obert.

Va seure al costat de l’home moribund i va treure una carta de la bossa de mà que va llegir a continuació davant de l’escolta atenta de tots els assistents.

Estimat Andreu,

Mai no m’hagués fet a la idea que algun dia podria escriure aquestes paraules. He passat gran part de la meva vida creient que ja no existies, que el temps s’havia encarregat de tancar una porta que segellava una història dolça i ingènua com la que s’escriuen als quinze anys.

Creu-me que mai, mai… hauria imaginat que, aixoplugada en la meva butaca, pogués sentir una crida per a l’últim desig d’Andreu Hurtado. No et serà gaire difícil suposar què va significar per a mi sentir el meu nom en aquella pantalla de televisor, descrivint la nostra adolescència, corrent per la plaça del poble, anant i tornant del mas de la Lola o de la bassa d’en Tonet… Vaig donar per fet que m’estava tornant boja. Sort que allà, al meu costat, hi havia la meva filla. Va ser ella qui em va fer veure que tot el que aquella persona estava explicant tenia a veure amb la història que jo mateixa li havia confessat quan vaig considerar que ja tenia edat per conèixer-la.

Ara t’explicaré la història del meu gran amor, recordo que li vaig dir. I ella no parava de demanar-me que hi anés afegint més i més detalls. De manera que quan aquella dona de la televisió va començar a descriure aquest univers oblidat, la meva filla no en va tenir cap dubte, que aquella dona que estaves buscant era jo mateixa. La crida era tan clara com trista: l’última voluntat d’Andreu Hurtado és trobar aquell amor de joventut i demanar-li perdó per haver marxat del poble a la recerca d’un futur més pròsper que ningú, per aquell temps, no sabia on buscar-lo.

Vaig creure que estaves mort. Vaig creure que les teves aventures per aquells mons de déu se t’havien emportat al lloc d’on no se’n torna mai més. O potser això és el que vaig voler creure per no tornar-me boja. T’estimava tant. Quan es tenen quinze anys i tot està per descobrir, l’amor és una poció que enverina els sentits i jo em vaig deixar enverinar fins al moll de l’os.

Espera, no volia dir això… No voldria que les meves paraules donessin a entendre que van embolcallades d’algun retret… Per a res. Sentir que la meva vida estava habitada per tu, per aquell món que creàvem només en trobar-nos, en què em trobava el teu somriure a un mil·límetre del meu… ha restat sempre aquí, amb mi, i durant tots aquests anys, passat el primer moment del buit immens que vas deixar, ho seguit recordant com una de les coses més boniques que m’han passat a la vida… i, segurament, gràcies a aquest amor tan gran que havia sentit amb tu, em va donar ales per trobar altres amors i per cuidar-me i cuidar d’Andrea, la nostra filla.

Ara ja ho saps. Sí, sé que és la història de sempre, però si te l’explico ara és senzillament perquè durant tots aquests anys no hi va haver cap oportunitat de fer-ho.

Espero que hagis estat feliç i…

Andrea no va poder acabar de llegir la carta. El pare li va agafar la mà amb les últimes forces que li quedaven i va deixar que la seva mirada, sorpresa, contemplés aquella dona que tot just havia pres en aquell mateix instant una identitat inesperada… La contemplava com el que mira el món amb l’ànsia que dóna el temps quan ha prescrit.

EL FINAL DEL DIA XXVIII

El final d'aquest dia porta els colors de les primeres hores de l'alba, quan les balenes s'estiren panxa enlaire i mostren, en un mar platejat que encara no ha rebut els primers raigs del Sol, les cues erectes, com els gats quan se't passegen entre les cames fent veure que ignoren la teva carícia... Porta els munts de llenya apilonada arran de camí a l'espera del foc que inundarà d'espetecs les converses. En petites dosis, porta glops de sàlvia i farigola per alleugerir goles que veuen passar de llarg, llops ferotges que, incansablement, segueixen la seva ruta de buscar caputxetes tal com marca la tradició. En algun punt de la geografia més íntima d'algú, porta el brindis entre l'anar a la deriva i la barca que porta a bon port que, a partir del clinc de les copes, han acordat que per sempre més viatjaran junts. Porta, també, el zumzeig incansable del passar de vagons plens amb totes les cartes escrites en nits d'insomni disposades, per fi, a arribar als seus destinataris. Porta gotes de pluja fina per regar les mans que la por ha deixat anquilosades i ara, alliberades al moviment, poden acabar de fer el camí fins arribar a altres mans i escriure plegats noves històries a la sorra d'aquest mar primerenc que saluda les balenes que s'hi estiren panxa enlaire i mostren les cues erectes perquè saben que aquest nou dia que està a punt de néixer quan arribi al final de les hores, cada una de les coses que hagin passat haurà valgut la pena.