DISSEX HISTÒRIES D'AMOR I UN SOPAR del grup 10 DE DEU TEATRE

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA amb en RUBÉN MARTÍNEZ SANTANA

El pròxim DIVENDRES DE CONTES AL PLA comptarà amb la presència del narrador d'origen veneçolà Rubén Martínez Santana, amb la sessió PALABRA CADABRA.

CONTES A L'ASTROLABI amb en WILLO ARUNATEGUI

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA DE CARDEDEU amb l'ALICIA MOLINA

Divendres 24 us espero al bar Pla de la Calma amb la sessió ¿En tu casa o en la mía?, acompanyada d'en Borja Riquelme al piano.

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA

Engeguem amb els DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA. A partir d'ara, cada primer divendres de mes, podrem gaudir d'una sessió de contes per a adults, a les 21h. I comencem aquest divendres 24 que no és ni primer ni últim per fer una sessió de presentació.

sessió de contes per a adults al Pla de la Calma

DIVENDRES DE CONTES

¿EN TU CASA O EN LA MÍA?     Diuen que fer una sola cosa a cada moment, amb tota la consciència que som capaços d'exercitar, és una font de plaer en ella mateixa.  En aquesta sessió et proposem desconnectar de tot allò que no caldrà tenir a mà i activar les parts més sensitives del cos, començant per les orelles. Per arribar al final de la sessió amb la sensació d'haver arribat a bon port no et faran falta ni mapes ni GPS perquè de vegades dóna gust perdre’s.   Divendres 24 de gener 21h Bar Pla de la Calma (al Dalt del Pla) Pl Sant Corneli Cardedeu Taquilla inversa   Alicia Molina Alterna l’activitat de narradora oral, que inicia el 1997, amb la d’impartir classes de llengua catalana i literatura a alumnes de batxillerat, però per a ella tot forma part de l’art de narrar, així que porta escampant històries un munt d’anys. I ho ha fet a grans i a petits, en tots els espais impensables, fins i tot en cementiris. Amb la veu i el cos com a elements bàsics, explica contes de tradició oral, d’autor o escrits per ella mateixa, segons l’ocasió.   aliciamolina61@gmail.com http://aliciacontes.blogspot.com.es/ 687 765 506

CUENTOS CON-TACTO AMB LA INÉS MACPHERSON A L'ASTROLABI

CONTES CONTATS I CANTATS A LA CASA DELS CONTES

Contes Contats I Cantats

Alicia Molina

Quants desitjos amaga la Lluna? Vine a descobrir-los a través de contes, cançons i moviment perquè

els contes estan vius quan els posem veu i s’escapen per la punta de la llengua, pels dits i,

fins i tot, per la planta dels peus.

CONTES PER A LA GENT GRAN

Engego l'any creant noves sessions, concretament destinades a la gent gran. Contes i cançons per sentir que seguim connectats a la vida.

CONTES PER A LA GENT GRAN

CONTES PER A LA GENT GRAN

"Aunque ya nada pueda devolverme las horas de esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues siempre, la belleza subsiste en el recuerdo".                                                                             William Wordsworth Els contes no tenen edat i quan un ja ha viscut una bona part de la vida, ajuden a tornar a transitar per allà on s'ha passat, a explicar-nos el relat de la vida d'una altra manera. A través de les històries i de les cançons podem tornar a recuperar la ingenuïtat i rebre el conte com un regal màgic en què la veu, el gest... ens faci connectar amb emocions potser oblidades... El conte ens pot facilitar recuperar la memòria a partir de les cançons de sempre, de les paraules de cada dia... Ens poden fer entrenar l'atenció, l'escolta, la comprensió... I, sobretot, ens poden fer tocar moments de felicitat com si tinguéssim al davant un temps infinit. Alicia Molina Alterna l’activitat de contacontes, que inicia el 1997, amb la d’impartir classes de llengua catalana i literatura a alumnes de batxillerat, però per a ella tot forma part de l’art de narrar, així que porta escampant històries un munt d’anys. I ho ha fet a grans i a petits, en tots els espais impensables, fins i tot en cementiris. Amb la veu i el cos com a elements bàsics, explica contes de tradició oral, d’autor o escrits per ella mateixa, segons l’ocasió.   Més informació: 687765506 aliciamolina61@gmail.com http://aliciacontes.blogspot.com.es/ https://www.facebook.com/pages/alicia-molina-narradora-dhist%C3%B2ries/259827747364136

ERES TÚ!

Se miraron, pero no se reconocieron. Fue al sacar sus fotografías respectivas, con 18 años cada uno, que les invadió un oleaje de nostalgia y deseo como el que vivieran aquellas noches de su juventud. Sin rendir más pleitesía a los recuerdos, buscaron una habitación de hotel. En las mesillas de noches pusieron sus retratos y con la luz encendida, se amaron lentamente como esparciéndose por cada tiempo de su ausencia. De vez en cuando, se detenían un momento para mirarse frente a frente, repasaban las fotos  y se decían: eres tú, eres tú.

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA DE CARDEDEU

Atenció!!! Tornen els contes per a adults al PLA DE LA CALMA. Disfrutarem amb "ELS DIVENDRES DE CONTES" el primer divendres de cada mes. 

Us ho expliquem tot a la sessió de presentació que farem aquest gener!!! 

Aviat, més informació!!!

DIBUIXANT EL GÈNERE DE GERARD COLL-PLANAS A NÚVOL

Gerard Coll-Planas. Dibuixant el gènere

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 5.01.2014

Amb la nova Llei d’avortament proposada pel PP, el debat de si tenim dret a decidir sobre el nostre cos segueix més que vigent. A resultes de tanta perplexitat viscuda aquests dies, l’Alicia Molina ha conversat amb en Gerard Coll-Planas, doctor en sociologia per la UAB, professor a la Universitat de Vic i autor del llibre Dibuixant el gènere, publicat per Edicions 96, amb il·lustracions de Maria Vidal i pròleg de Teresa Forcades. De les reflexions compartides a l’entorn del gènere i la sexualitat, ens en fa cinc cèntims.

Gerard Coll-Planas | Foto de Sebastian Freire

Som al bar Pla de la Calma, de Cardedeu, amb els torrons escanyant el segon forat de la corretja dels pantalons a resultes del primer assalt nadalenc i mentre ens servim el te, li deixo sobre la taula totes les meves felicitacions per haver fet un llibre tan clar i tan necessari. I hi afegeixo que hauria de ser de lectura obligada a les escoles i als instituts. A continuació, lloem les il·lustracions de la Maria Vidal per haver aconseguit imatges tan poc connotades pel tema a què fan referència i ell mateix destaca amb vehemència la il·lustració de la portada per tal com representa la síntesi de tot el que planteja en el llibre. Amb els preàmbuls fets, obro la llibreta i engeguem.

Alicia Molina: Em crida molt l’atenció que el pròleg estigui fet per la Teresa Forcades.

Gerard Coll: Per a mi també va suposar un honor poder comptar amb ella. La decisió de demanar-li la col·laboració en el pròleg va venir arran d’haver assistit a una xerrada seva sobre gènere. Vaig sortir entusiasmat i sorprès pel discurs tan potent que acabava de sentir… Barrejava idees dels presocràtics amb les teories més modernes i amb uns plantejaments tan lúcids i rics… que tan bon punt vam tenir enllestit l’esborrany l’hi vam enviar, li vam proposar si volia fer el pròleg i ens va dir que sí.

A.M.: Quin és el punt de partida del llibre?

G.C.: Sens dubte, parteix d’una vivència personal… Del xoc que provoquen en mi preguntes i reflexions al voltant del gènere i de la necessitat de trencar un motlle. Després d’això arriba la meva tesi doctoral sobre aquest tema i la publicació de diferents llibres com La carne y la metàfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer (Egales 2012),  La voluntad y el deseo (Egales 2010), El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad  (Egales 2010).

A.M.: Portes molts anys treballant i investigant al darrere d’aquesta i altres qüestions. Què té d’especial per a tu Dibuixant el gènere?

G.C.: Aquí hi ha les idees claus de la meva tesi i he volgut facilitar-ne la transmissió utilitzant diferents tècniques discursives, incloses les il·lustracions. En aquest sentit, les diferents xerrades que he fet al llarg d’aquests mesos també m’han permès anar “traduint” el material teòric i de recerca de què partia i he anat aprenent a “saber dir” o a “oralitzar” els continguts del llibre lluny del llenguatge acadèmic. Que ningú, però, esperi trobar-hi respostes… Per a mi Dibuixant el gènere és una eina que convida al debat i a la reflexió… teòrica però també política. Perquè, d’acord amb l’epistemologia feminista, considero que no hem de fer creure que som objectius i neutrals, perquè no ho som. Cal que evidenciem quin és el vincle amb allò que produïm. Per tant, en el meu cas l’elaboració teòrica i la posició política són indestriables. Cada una de les xerrades que faig representa una oportunitat per obrir la problemàtica a la reflexió, al debat, a la pregunta interna de dir-nos “on em recol·loco”. Només que amb això contribueixi que una sola persona del públic connecti amb el que explico ja em dono per satisfet.

A.M.: Quin aspecte dels diferents punts que tractes en el llibre consideres que suscita més interès entre el públic que assisteix a les xerrades?

G.C.: Potser el de la transsexualitat i la intersexualitat són els que mostren més interès o controvèrsia. De totes maneres, m’agradaria pensar que el públic mostra interès en aquest punt en concret no tant perquè sigui un dels aspectes més “exòtics” sinó que l’interès no és aliè a les pròpies vivències, al desdibuixament de les fronteres entre dones i homes. Això ens planteja un escenari més obert però també més inquietant. En aquest nou escenari tenim més opcions per redefinir-nos, per redibuixar-nos. En aquest procés estem condicionats per molts factors (la nostra socialització, les normes socials, els nostres desigs inconscients, etc., però no estem determinats. En aquest sentit, un dels objectius que em traço en les xerrades és la de posar èmfasi en la idea de la responsabilitat. Malgrat que no és fàcil perquè tenim molts agents externs que ens “planifiquen” la ruta que hauríem de seguir a la vida (les cançons, els llibres, la publicitat…) depèn també de nosaltres com ens vulguem dibuixar, desdibuixar o  redibuixar el gènere.

A.M.: Per tant, entenc que una persona pot canviar la seva identitat sexual…

G.C.: El tema és que la nostra identitat de gènere i sexual no és una cosa estàtica. Ens hauríem de col·locar en l’’”estar”, entenent l’”estar” com un mode que evoluciona perquè al llarg de la nostra vida estem sotmesos a envellir, a engreixar-nos, a emmalaltir… Per tant, estem en contínua evolució… Ens agrada pensar que “som” com una cosa permanent perquè això ens dóna fortalesa, seguretat… Ens sentim segurs dins les categories socialment recognoscibles més que no assumir què desitgem.

A.M.: Què vol dir ser home o dona?

Són dues categories que pretenen encapsular les infinites formes d’estar en el món: simplifiquen una realitat que és molt més complexa. El que hem de fer és conèixer-nos i entendre’ns i estar en diàleg amb nosaltres i abraçar la nostra singularitat més enllà de les categories establertes… Però això implica conviure amb la incertesa. Repeteixo: les persones som singulars i ens intentem agafar a aquestes identitats tancades perquè ens fa por ser úniques. De manera que hauríem d’entendre les persones al marge de si són home o dona.

A.M.: Parles de conèixer-nos, d’entendre’ns… i jo em pregunto com? Qui ens educa en aquesta mirada cap endins, amb consciència i donant-nos permís per decidir? Qui ha d’assumir aquesta responsabilitat? Malauradament, l’educació sexual a l’escola és una assignatura pendent. Per altra banda, moltes famílies no saben com abordar aquestes qüestions. Mentrestant els joves construeixen la seva identitat i els models sexuals a seguir com poden… I, per si no n’hi hagués prou, la nova llei sobre l’avortament ens col·loca 30 anys enrere en un procés que ha costat molt arribar fins aquí.

G.C.: Anem a pams. Partim de la base que no tenim capacitat de decidir el que vulguem fer amb el nostre cos. No ens podem suïcidar o no en podem canviar les característiques sexuals sense seguir una sèrie de processos legalment establerts,  per exemple. El nostre cos, per tant, no és del tot nostre. Fins a quin punt ho ha de ser? En quins àmbits sí i en quins no? Són coses que hauríem de delimitar, que hem de debatre. El que està clar és que com planteja Michel Foucault, a partir del segle XVIII, amb l’inici del sistema capitalista, l’Estat passa a controlar la població per als seus propis interessos, de manera que  el poder comença a actuar i està molt més  present en els processos vitals com la sexualitat i la reproducció. En aquest marc ens hauríem de preguntar quan considerem que aquest control estatal dels nostres cossos és legítim i quan no ho és: per què ens ha d’impedir avortar sota determinades condicions, per exemple? I això en un context de polítiques socials que permetin garantir que les dones que avortin no ho fan per falta de recursos, sinó perquè no desitgen seguir endavant amb l’embaràs.

I aquest debat s’ha d’abordar sense perdre de vista que cal un plantejament més ampli per combatre les diferències, desigualtats i violències de gènere. Per diversos motius: perquè aquest retrocés en relació a l’avortament mostra la fragilitat del que havíem aconseguit en matèria d’igualtat i perquè cal una educació sexual més potent, que combati les violències, que empoderi les dones en relació a la sexualitat, que reforci el dret a decidir sobre el nostre cos.

UNA CARTA ABANS DE MORIR A NÚVOL

Una carta

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 5.01.2014

Explica la història que, una nit silenciosa, sense més brisa que l’alè del futur difunt, fins i tot el cabal del riu va canviar de rumb per no trencar la callada monotonia que s’havia instal·lat a la casa platejada.

Qualsevol que hi hagués entrat, s’hauria trobat amb l’escena principal de l’estança, com la representació d’un fresc immòbil: el cos gairebé inert dins el llit. A la sala del costat, la dona, la cunyada, el germà, els fills amb les seves respectives dones, les quatre veïnes i Martinica, la veïna de la casa del costat i una més de la família, que no parava de mirar el rellotge.

Les hores repicaven sobre el seu puny dret sense que ningú més percebés la seva impaciència, fins que a trenc d’alba, el picaporta va sonar i va portar allò inesperat. Martinica va saltar de la cadira i va obrir la porta a una dona d’uns cinquanta anys que va entrar decidida i se’n va anar directa a l’habitació, amb la urgència de qui ve a practicar una operació a cor obert.

Va seure al costat de l’home moribund i va treure una carta de la bossa de mà que va llegir a continuació davant de l’escolta atenta de tots els assistents.

Estimat Andreu,

Mai no m’hagués fet a la idea que algun dia podria escriure aquestes paraules. He passat gran part de la meva vida creient que ja no existies, que el temps s’havia encarregat de tancar una porta que segellava una història dolça i ingènua com la que s’escriuen als quinze anys.

Creu-me que mai, mai… hauria imaginat que, aixoplugada en la meva butaca, pogués sentir una crida per a l’últim desig d’Andreu Hurtado. No et serà gaire difícil suposar què va significar per a mi sentir el meu nom en aquella pantalla de televisor, descrivint la nostra adolescència, corrent per la plaça del poble, anant i tornant del mas de la Lola o de la bassa d’en Tonet… Vaig donar per fet que m’estava tornant boja. Sort que allà, al meu costat, hi havia la meva filla. Va ser ella qui em va fer veure que tot el que aquella persona estava explicant tenia a veure amb la història que jo mateixa li havia confessat quan vaig considerar que ja tenia edat per conèixer-la.

Ara t’explicaré la història del meu gran amor, recordo que li vaig dir. I ella no parava de demanar-me que hi anés afegint més i més detalls. De manera que quan aquella dona de la televisió va començar a descriure aquest univers oblidat, la meva filla no en va tenir cap dubte, que aquella dona que estaves buscant era jo mateixa. La crida era tan clara com trista: l’última voluntat d’Andreu Hurtado és trobar aquell amor de joventut i demanar-li perdó per haver marxat del poble a la recerca d’un futur més pròsper que ningú, per aquell temps, no sabia on buscar-lo.

Vaig creure que estaves mort. Vaig creure que les teves aventures per aquells mons de déu se t’havien emportat al lloc d’on no se’n torna mai més. O potser això és el que vaig voler creure per no tornar-me boja. T’estimava tant. Quan es tenen quinze anys i tot està per descobrir, l’amor és una poció que enverina els sentits i jo em vaig deixar enverinar fins al moll de l’os.

Espera, no volia dir això… No voldria que les meves paraules donessin a entendre que van embolcallades d’algun retret… Per a res. Sentir que la meva vida estava habitada per tu, per aquell món que creàvem només en trobar-nos, en què em trobava el teu somriure a un mil·límetre del meu… ha restat sempre aquí, amb mi, i durant tots aquests anys, passat el primer moment del buit immens que vas deixar, ho seguit recordant com una de les coses més boniques que m’han passat a la vida… i, segurament, gràcies a aquest amor tan gran que havia sentit amb tu, em va donar ales per trobar altres amors i per cuidar-me i cuidar d’Andrea, la nostra filla.

Ara ja ho saps. Sí, sé que és la història de sempre, però si te l’explico ara és senzillament perquè durant tots aquests anys no hi va haver cap oportunitat de fer-ho.

Espero que hagis estat feliç i…

Andrea no va poder acabar de llegir la carta. El pare li va agafar la mà amb les últimes forces que li quedaven i va deixar que la seva mirada, sorpresa, contemplés aquella dona que tot just havia pres en aquell mateix instant una identitat inesperada… La contemplava com el que mira el món amb l’ànsia que dóna el temps quan ha prescrit.

EL FINAL DEL DIA XXVIII

El final d'aquest dia porta els colors de les primeres hores de l'alba, quan les balenes s'estiren panxa enlaire i mostren, en un mar platejat que encara no ha rebut els primers raigs del Sol, les cues erectes, com els gats quan se't passegen entre les cames fent veure que ignoren la teva carícia... Porta els munts de llenya apilonada arran de camí a l'espera del foc que inundarà d'espetecs les converses. En petites dosis, porta glops de sàlvia i farigola per alleugerir goles que veuen passar de llarg, llops ferotges que, incansablement, segueixen la seva ruta de buscar caputxetes tal com marca la tradició. En algun punt de la geografia més íntima d'algú, porta el brindis entre l'anar a la deriva i la barca que porta a bon port que, a partir del clinc de les copes, han acordat que per sempre més viatjaran junts. Porta, també, el zumzeig incansable del passar de vagons plens amb totes les cartes escrites en nits d'insomni disposades, per fi, a arribar als seus destinataris. Porta gotes de pluja fina per regar les mans que la por ha deixat anquilosades i ara, alliberades al moviment, poden acabar de fer el camí fins arribar a altres mans i escriure plegats noves històries a la sorra d'aquest mar primerenc que saluda les balenes que s'hi estiren panxa enlaire i mostren les cues erectes perquè saben que aquest nou dia que està a punt de néixer quan arribi al final de les hores, cada una de les coses que hagin passat haurà valgut la pena.

2014, EL MILLOR ANY!!!

El 2014 serà un bon any perquè tots volem que ho sigui i sabem que no hi ha res més poderós que la força de cadascú posada en un propòsit comú. Així que està en les nostres mans fer d'aquest món un lloc més habitable, en què tots ens sentim partícips, i que l'amor, la confiança, la inclusió social, la gratitud, la creativitat... no pul·lulin de boca en boca com a paraules alienes al que som, sentim i fem, sinó que formin part de la realitat que tots volem crear.

BON ANY!!!

POEMAS DE JOSÉ HIERRO

Así era

Canta, me dices. Y yo canto.
¿Cómo callar? Mi boca es tuya.
Rompo contento mis amarras,
Dejo que el mundo se me funda.
Sueña, me dices. Y yo sueño.
¡Ojalá no soñara nunca!
No recordarte, no mirarte,
No nadar por aguas profundas,
No saltar los puentes del tiempo
Hacia un pasado que me abruma,
No desgarrar ya más mi carne
Por los zarzales, en tu busca.

Canta, me dices. Yo te canto
A ti, dormida, fresca y única,
Con tus ciudades en racimos,
Como palomas sucias,
Como gaviotas perezosas
Que hacen sus nidos en la lluvia,
Con nuestros cuerpos que a ti vuelven
Como a una madre verde y húmeda.

Eras de vientos y de otoños,
Eras de agrio sabor a frutas,
Eras de playas y de nieblas,
De mar reposando en la bruma,
De campos y albas ciudades,
Con un gran corazón de música.

Con las piedras, con el viento

Con las piedras, con el viento
Hablo de mi reino.

Mi reino vivirá mientras
Estén verdes mis recuerdos.
Cómo se pueden venir
Nuestras murallas al suelo.
Cómo se puede no hablar
De todo aquello.
El viento no escucha. No
Escuchan las piedras, pero
Hay que hablar, comunicar,
Con las piedras, con el viento.

Hay que no sentirse solo.
Compañía presta el eco.
El atormentado grita
Su amargura en el desierto.
Hay que desendemoniarse,
Liberarse de su peso.
Quien no responde, parece
Que nos entiende,
Con las piedras, con el viento.

Se exprime así el alma. Así
Se libra de su veneno.
Descansa, comunicando
Con las piedras, con el viento.

Despedida del mar

Por más que intente al despedirme
Guardarte entero en mi recinto
De soledad, por más que quiera
Beber tus ojos infinitos,
Tus largas tardes plateadas,
Tu vasto gesto, gris y frío,
Sé que al volver a tus orillas
Nos sentiremos muy distintos.
Nunca jamás volveré a verte
Con estos ojos que hoy te miro.

Este perfume de manzanas,
¿De dónde viene? ¡Oh sueño mío,
Mar mío! ¡Fúndeme, despójame
De mi carne, de mi vestido
Mortal! ¡Olvídame en la arena,
Y sea yo también un hijo
Más, un caudal de agua serena
Que vuelve a ti, a su salino
Nacimiento, a vivir tu vida
Como el más triste de los ríos!

Ramos frescos de espuma... Barcas
Soñolientas y vagas. Niños
Rebañando la miel poniente
Del sol. ¡Qué nuevo y fresco y limpio
El mundo! Nace cada día
Del mar, recorre los caminos
Que rodean mi alma, y corre
A esconderse bajo el sombrío,
Lúgubre aceite de la noche;
Vuelve a su origen y principio.

¡Y que ahora tenga que dejarte
Para emprender otro camino!

Por más que intente al despedirme
Llevar tu imagen, mar, conmigo;
Por más que quiera traspasarte,
Fijarte, exacto, en mis sentidos;
Por más que busque tus cadenas
Para negarme a mi destino,
Yo sé que pronto estará rota
Tu malla gris de tenues hilos.
Nunca jamás volveré a verte
Con estos ojos que hoy te miro.

La rosa

Como la rosa: nunca
Te empañe un pensamiento.
No es para ti la vida
Que te nace de dentro.
Hermosura que tenga
Su ayer en su momento.
Que en sólo tu apariencia
Se guarde tu secreto.
Pasados no te brinden
Su inquietante misterio.
Recuerdos no te nublen
El cristal de tus sueños.

Cómo puede ser bella
Flor que tiene recuerdos.

Respuesta

Quisiera que tú me entendieras a mí sin palabras.
Sin palabras hablarte, lo mismo que se habla mi gente.
Que tú me entendieras a mí sin palabras
Como entiendo yo al mar o a la brisa enredada en un álamo verde.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte,
Hace ya mucho tiempo aprendí hondas razones que tú no comprendes.
Revelarlas quisiera, poniendo en mis ojos el Sol invisible,
La pasión con que dora la tierra sus frutos calientes.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte.
Siento arder una loca alegría en la luz que me envuelve.
Yo quisiera que tú la sintieras también inundándote el alma,
Yo quisiera que a ti, en lo más hondo, también te quemase y te hiriese.
Criatura también de alegría quisiera que fueras,
Criatura que llega por fin a vencer la tristeza y la muerte.

Si ahora yo te dijera que había que andar por ciudades perdidas
Y llorar en sus calles oscuras sintiéndote débil,
Y cantar bajo un árbol de estío tus sueños oscuros,
Y sentirte hecho de aire y de nube y de hierba muy verde...

Si ahora yo te dijera
Que es tu vida esa roca en que rompe la ola,
La flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,
Aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,
Aquel niño que azota la mar con su mano inocente...

Si yo te dijera estas cosas, amigo,
¿Qué fuego pondría en mi boca, qué hierro candente,
Qué olores, colores, sabores, contactos, sonidos?
Y, ¿cómo saber si me entiendes?
¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?
¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?
¿Cómo ahondar en tu invierno, llevar a tu noche la Luna,
Poner en tu oscura tristeza la lumbre celeste?

Sin palabras, amigo; tenía que ser sin palabras como tú me entendieses.

Vida

Después de todo, todo ha sido nada,
A pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
Supe que todo no era más que nada.

Grito ¡Todo!, y el eco dice ¡Nada!
Grito ¡Nada!, y el eco dice ¡Todo!
Ahora sé que la nada lo era todo.
Y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
Y que, en definitiva, era la nada).

Qué más da que la nada fuera nada
Si más nada será, después de todo,
Después de tanto todo para nada.

EL LOBO FEROZ POR NAVIDAD

El lobo feroz la sorprendió de repente.

-Ando buscando la casita de la abuela de Caperucita -le dijo algo apesadumbrado-. Y si esta no puede ser, me han dicho que pregunte por la de los Tres Cerditos -añadió- o la de las Siete Cabritillas. 

La muchacha seguía sorprendida. No tanto por el pedido sino porque encontrarse al lobo feroz en un párquing era lo último que se esperaba esa noche de Navidad.

-Creo que va un poco perdido, señor lobo -le dijo con cierta prudencia.

-¿Tanto se me nota? -exclamó él entre sollozos.

-No, bueno... -intentó consolarlo- Yo porque soy muy observadora.

-Ay, ay!!! -seguía con su desconsuelo-. Que malo es hacerse viejo... Uno ya no recuerda ni el camino de su casa ni qué leches hace en este mundo. Buaaaaaá!!!

Su llanto creció tanto en intensidad, que la muchacha lo invitó a su casa. Una vez allí, para que fijara su identidad feroz de lobo, le explicó una y otra vez todos los cuentos en donde él era protagonista para que no los olvidara nunca jamás. Utilizaron técnicas modernas para ejercitar la memoria, pero también los representaron una y otra vez, buscando autenticidad. Y la encontraron. Fue tanta la verdad con la que los representaron, que en la escena de "abuela, qué dientes más grandes tienes", el lobo se la comió con toda su verdad.

Y salió de aquella casa, que no era ni la de Caperucita ni la de los Tres Cerditos ni la de las Siete Cabritillas, repitiéndose a si mismo: "soy un lobo feroz, soy un lobo feroz..."

PLANIFICACIÓ HORÀRIA

Sempre feia l'exercici de posar tota la seva vida ben organitzada en un tros de paper: de tal hora a tal altra, l'esmorzar; després, l'endreça de casa; aquí, la compra; allà revisar els papers... I era tan tremendament tossuda que, si els propòsits planificats li cabien en el paper, també li havien de caber a la realitat. De tota la llista infinita que havia de fer, però, mai no hi deixava espai per a l'amor. No m'hi cap, es deia a ella mateixa. I seguia el seu pas vigorós per allà on toqués anar sense que li importés la seva absència. Un dia, però, cansat d'esperar, l'amor es va presentar de sobte i ella es va atabalar tant, que des d'aleshores esmorza a l'hora de planxar, fa endreça de la casa quan hauria de dormir, escriu mentre rega les plantes i somia a tot hora perquè l'amor li ha fet perdre la noció del pas del temps.

YO-MI-ME TRASTORNO

La trastornó de arriba a abajo, de dentro a fuera, de su inspirar a su espiración, de lo seco a lo húmedo de su ser... Estaba condenada a la locura y lo sabía, pero se le ocurrió girarse la piel y ahí encontró un resquicio: un pliegue diminuto donde puso su nombre como quien planta una bandera en un territorio conquistado. Fue así como inició un viaje hacia el reencuentro con ella misma.

Cendrillon: un cant als contes

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 21.12.2013

Ahir es va estrenar Cendrillon, la segona òpera d’aquesta temporada, amb música de Jules Massenet i text de Henri Cain, basat en La Ventafocs dels Germans Grimm. La podeu veure al Gran Teatre del Liceu fins al 7 de gener.

Cendrillon al Gran Teatre del Liceu | Foto Bill Cooper/Liceu

Poques vegades una història està tan arrelada en l’imaginari col·lectiu, tant de grans com de petits. És possible que la seva procedència, el món dels contes, sigui una de les raons. Tot i que la versió de Perrault de La Ventafocs, en la qual es basa el llibret, incloïa algun passatge més cru que no la que va popularitzar la factoria Disney a través de les pantalles del cinema, el mite del príncep blau que rescata donzelles bondadoses segueix estenent els seus tentacles de generació en generació i alimenta la fantasia en el subconscient femení d’arribar a ser l’”escollida”. Sigui per la seva capacitat de ser present en els referents de tantes generacions o sigui com sigui, ens trobem davant d’una òpera molt recomanable per iniciar els més joves en aquest gènere i, aprofitant les dates festives que comencen, és una molt bona aposta cultural per compartir en família.

Si algú es preguntés què pot aportar de nou una posada en escena com la d’una història tan resabuda com la de la Cendrillon, obtindria tantes respostes com disciplines artístiques es posen en marxa en una òpera. Per començar, l’escenografia, de Barbara de Limburg, és una oda al conte. De fet, els cantants són dins del llibre i el públic pot anar llegint per aquelles parets que van creant els diferents escenaris de l’acció: ara són les parets del palau o l’habitació de la Ventafocs o la sala de ball, o un balcó… com si fossin els fulls de la mateixa història que en comptes de llegir-la, la veiem representada. Alguns d’aquests escenaris creen una atmosfera tan de fantasia que el públic en queda atrapat com un nen petit.

Un altre element a destacar-hi, i molt, és el vestuari (de Laurent Pelly, en col·laboració amb Jean-Jacques Delmotte) en què juga amb els colors (hi ha una presència constant dels tons vermells i el color grana que contrasta amb el vestit de la Ventafocs i de la Fada Padrina…) i amb el disseny dels models, gràcies als quals queden ben caracteritzats cada un dels personatges talment com si estiguessin dibuixats en un conte: és remarcable el de la madrastra i les germanastres, que juguen molt bé els estereotips que representen, però també caldria situar en un punt a part el moment de la desfilada de totes les candidates per accedir al príncep.

La combinació de l’escenografia i el vestuari fa que les expectatives creades sobre com s’hauran resolt alguns aspectes que formen part de les línies de força del conte quedin complertes amb escreix. Alguns d’aquests moments són el de l’aparició de la carrossa amb els cavalls inclosos, l’elecció de la futura princesa en què  totes esperen darrere d’una portalada, fent rebombori com si es tractés del primer dia de rebaixes, a punt d’obrir el centre comercial. És en aquesta mateixa portalada que es resol tan magníficament el moment de les dotze campanades. Cada una d’aquestes escenes estan plenes de lirisme (com la del bosc de les fades o l’aparició de la carrossa de la Fada feta de llibres), però també de molt sentit de l’humor gràcies als personatges tan ben enfundats en els vestits que els caracteritzen i en el joc distès que han sabut crear gràcies, també, a una coreografia impecable, de Laura Scozzi, i que fa que al públic se li escapi el riure en més d’una ocasió com és ara en el moment d’emprovar-se la famosa sabata de cristall. I, tot això, combinat amb un joc de llums (Duane Schuler) que acaba de crear un món màgic i que ens endinsa de ple en la fantasia del conte.

Tots aquests elements reforcen el punt més important de l’espectacle: el cant. Dirigit per Andrew Davis, la música de Jules Massenet deixa el seu segell melòdic des de l’inici fins al final de l’òpera. Es fa difícil destacar una ària en concret perquè és el conjunt de totes les veus que fan de la Cendrillonuna òpera que acaricia les orelles i el cor. Així i tot, destacaria el duet del príncep (interpretat per la soprano Alice Coote) i la Ventafocs (Joyce DiDonato) a la primera part. De la segona part, hi ha un moment sublim, fugaç, però d’una intensitat esquinçadora: és el moment d’un solo de violí i a continuació la veu de la Ventafocs segueix i fa tot l’efecte que sonen dos violins. Al llarg de tota l’òpera, els pianíssimos que ens ofereix la Ventafocs són d’un virtuosisme que et fan tancar els ulls. No seria just parlar del conjunt de veus i que juguen perfectament en aquesta paleta de textures (la madrastra, el pare de la Ventafocs, per exemple), però és de parada obligatòria anomenar la veu de la Fada Padrina (Annick Massis), d’una textura exquisida que aconsegueix fer unes refilades que fan pensar en la Reina de la Nit de La flauta màgica. I si el públic s’ha passat la meitat de l’espectacle meravellat, quan arriba l’ària de la segona part i sent les tres veus alhora, Ventafocs, Príncep blau i Fada, sent que ja pot morir d’èxtasi.

L’Art Total dels modernistes sura per cada tros d’aquesta òpera. La interpretació, el ball, el cant. Tot està tan ben integrat que les tres hores que dura l’espectacle passen en un tres i no-res. De tots aquests moments, però, en destaco un de molt significatiu: quan la Ventafocs i el Príncep blau es retroben després del ball, i la Fada els ha desposseït del sentit de la vista i només es poden reconèixer per la veu. Una veu que torna a tenir molts rellevància en la història d’aquesta obra. En aquest cas, és la veu que enamora, però si pensem en els contes, en tants i tants contes que s’han transmès oralment, veiem que la veu ha teixit tantes històries en l’imaginari de les persones que és impossible deslligar-la de l’art de contar, de cantar… o de somiar perquè tal com diu el personatge que fa de pare de la Ventafocs al final de l’obra: “el temps és breu; creieu en aquest somni”. Doncs, creiem. Creiem en els somnis i en els contes.