QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

FESTA DE CLOENDA DEL FESTIVAL DE NARRACIÓ ORAL MUNT DE MOTS

Un final feliç per al festival Munt de Mots

 
/ 28.10.2013
Podria començar dient que dissabte es va celebrar la cloenda del IV Festival de Narració Oral Munt de Mots, amb una sala d’actes del Centre Cívic del Pati Llimona plena a vessar i amb molt bona valoració tant per part del públic assistent, com de l’equip de treball i el seu director, en Rubén Martínez Santana… Però si algú dels assistents llegís això diria, i amb raó, que aquestes línies no arriben a copsar tot el que es va viure a la cerimònia de comiat.
Samuel Mountoumnjou actua al Festival Munt de Mots 2013
Perquè darrere de les presentacions de cada narrador per part d’en Rubén Martínez Santana i l’ Alekos hi ha un munt de jocs de paraules que ens arrenquen somriures a grapats. Perquè tornar a sentir el conte de La Caputxeta Vermella per part de la narradora australiana, Lilli Story, i esperar amb ganes que digués la famosa “pantalatekas,” ara ja transformada en una mena de guinyo de complicitat amb el públic, és adonar-te que els contes escurcen les distàncies per molt llunyana que sigui la procedència del narrador. Perquè en Yoshi Hioki és capaç d’explicar un conte eròtic enmig d’una multitud i rebre’l com si la veu et xiuxiuegés a cau d’orella. Perquè la Martha Escudero, com el bon vi, embolcalla les històries amb la intensitat de qui coneix l’ofici i el posa al servei del conte. Perquè la Susanna Tornero sap descobrir-nos els contes en llengua Sabir i comprovar que tots ens sabem, de Sabir. Perquè el grup Cuanto Cuento ens deixa a tots bocabadats quan recita Cortázar a quatre veus. Perquè Itziar Rekalde ens ensenya no només com besen els bascos, sinó també la cançó del cantautor Mikel Laboa (“Si li hagués tallat les ales, hauria estat meu, no s’hauria escapat. Però així hauria deixar de ser ocell. I jo… jo el que estimava era l’ocell”) amb la qual juga a lamentar-se i a formular-nos la pregunta: quants amors importants deixem escapar al llarg de la vida? Perquè Pepito Mateo és capaç de fer fàcil el que narrativament parlant és molt, molt difícil i fa que et vinguin ganes de jugar amb les històries com ho fa ell. Perquè Quico Cadaval és una bèstia que et sorprèn a cada revolt de paraula i un només se’n pot protegir rient.
I perquè les històries no s’amunteguessin unes sobre les altres, entre les intervencions dels narradors es van anar intercalant altres sorpreses de la cerimònia de cloenda, com per exemple, es van repartir alguns dels regals que quedaven per lliurar a les persones que havien participat en el verkami per recollir fons per al Festival, el passat mes de maig i juny. Alguns d’aquests obsequis eren microcontes que el mateix autor, l’Alekos, va “regalar” in situ als homenatjats davant de tot el públic assistent. Seguint aquestes propostes d’intervencions inesperades, el regal més bonic i amorós que es va viure en aquesta vetllada va ser el que li va fer el guitarrista Carles Cruz al mateix director del Festival i que ell va voler regalar a tots: Tríptico para guitarra “Quinta Dos Aguas” composta pel mateix Rubén Martínez Santana i que va aconseguir escampar, a través de les notes, imatges dolces i tristes com les que creen les històries que tenen gust d’enyorança.
L’acte es va tancar amb uns efusius aplaudiments per als narradors, per a l’equip del Munt de Mots i per a tots els voluntaris i col·laboradors que havien fet possible, un any més, el Festival. I, seguint les últimes tendències en matèria econòmica sobre la taquilla inversa, es va convidar a tothom que, en sortir de l’acte, fes la seva aportació a la caixa que hi havia a la sala i que tenia les funcions de “taquilla”.
En aquesta mateixa sala del Pati Llimona, els narradors i el públic assistent es van anar intercanviant felicitacions pels contes que els havien regalat en més d’una sessió al llarg de la setmana, es van repartir abraçades de comiat perquè molts marxaven l’endemà… Però sobretot es va escampar un gran sentiment de pertinença entre tots. Els festivals donen l’oportunitat de conèixer altres narradors, d’intercanviar experiències i maneres de fer, de crear vincles… i el de Munt de Mots ho ha fet possible amb escreix.
Sovint, l’ofici del narrador oral, paradoxalment, té una vessant molt solitària. És per això que aquests dies de celebració en què anàvem amunt i avall coincidint amb molts companys narradors en els diferents actes o en el punt de trobada del final del dia prenent un “Mumo”, sentíem que és veritat que formem part d’un col·lectiu que ha fet de l’art de narrar històries una raó que dóna sentit a les nostres vides. I és cert, també, (tristament cert) que l’ofici no rep el reconeixement social que mereixeria.
Una mostra evident d’això és el mateix Festival Munt de Mots que sobreviu any rere any sense cap ajuda econòmica per part de les institucions públiques. Qualsevol que consulti el programa pot veure que els més dels cinquanta actes que s’ofereixen a la ciutat de Barcelona (i aquest any també s’hi han inclòs Cardedeu, Gavà, el Masnou i Palau-Solità i Plegamans) és un gruix d’una envergadura tan espectacular que a qui se li expliqui que no hi ha cap subvenció per enlloc no es pot creure que s’hagi pogut fer un Festival d’aquestes dimensions i que hagi sortit tot tan bé.
I, no obstant això, s’ha fet. I molt bé. I el miracle perquè s’hagi fet es diu esforç humà. Es diu voluntat i voluntariat. Es diu treball en xarxa. Es diu confiança i lleialtat. Es diu tenacitat. Es diu creure en la narració oral… Es diu moltes més coses… I per això estem aquí, tancant aquest tercer i últim moviment de la Simfonia imaginària que representa aquest Festival i celebrant un final d’eufòries i d’afectes compartits, d’èxits i de moltes satisfaccions per haver-ho fet possible. Però tal com deia dissabte el mateix Rubén Martínez Santana sobre quina valoració feia del Festival apuntava això: “que s’hagi aconseguit fer i tan bé, gràcies a la voluntat i l’esforç de la gent, no treu la responsabilitat a les institucions d’atendre i de plantejar-se què fer davant d’un Festival que cada cop agafa més volada.”
És cert: Munt de Mots creix. Aquests dies els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, de totes les activitats, i la ciutat s’ha omplert de contes i de narradors dels cinc continents que ens han deixat una empremta d’un valor inqüestionable. El llistó ha quedat molt amunt. És lícit esperar que l’any que ve aquest Festival desplegarà encara més energia i creativitat per poder seguir oferint qualitat i innovació en un programa que costa ben bé un any de poder-lo tancar. I és lícit demanar a les institucions que vetllin perquè això sigui possible. No s’hi val de mirar cap a una altra banda ni desatendre les responsabilitats que a cadascú li toquen. Tant de bo, tot això es faci realitat com els finals dels contes que ens fan somiar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada