EL FINAL DEL DIA XXXI

El final del dia s'ha creuat amb el principi de demà i li ha portat la fruita més madura per decorar el cel d'un sol ben ataronjat per fer créixer les mirades cap als sostres de les façanes i resseguir-les tal com són: llargues i infinites com els globus que s'escapen dels dits.

Defuig de les turbulències habituals de les sabates que reiteren el ritme del seu pas com una sintonia mal gravada i s'enfila pels fanals de la nit per il·luminar l'interior de les cases. En cada una d'elles, hi projecta una ombra on aixoplugar el pes del dia. A partir d'aquí, alleugerits de tot el que ens sobra, podem mirar la foscor des d'aquest territori neutral acabat de crear en què no es pensa, no es jutja, no es preveu res... només som. I així, com si el moviment de la mà allargant-se cap al punt central de la foscor fos part d'una coreografia vital i inconscient, toquem el no-res i el silenci del buit entra i ens omple.