Si recollís el so del petó que estampes al dit
potser sabríem on són els teus ulls,
petit mossec de la vida,
i potser abaixaríem el cap com tu.
On callen les paraules que no dius?
A la boca de l'estómac?
Al nus de la gola, negra com la por més ferotge?
Al cor trinxat per l'abominable gest
que t'obliga a sobreviure entre les runes del desalè?
Digue'm!
En quin cantó d'aquest silenci maleït
intentes desordir el batec de la mort que s'acosta?
intentes desordir el batec de la mort que s'acosta?
Aferrat al crucifix, els dits sostenen el sospir de l'adéu
i l'esguard vaga sense vida per un temps llunyà i perdut.
-On són els camps verds? -Sembla que escriu el teu silenci.
-On és la carícia que em feia sentir viu?
El temps de l'ahir ha esquinçat l'horitzó que t'empara
i deixa al davant un camí pedregós i estèril.
No hi ha sortida per seguir endavant
ni refugi per anar enrere.
La mort inunda el camp de batalla amb la fel del desconhort.
És hora de morir, petit mossec de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada