Ara ja no tanco les portes de casa. Ja no cal. M’hi he d’acostumar, però. M’he d’acostumar a no sentir la teva escalfor al sofà o al llit, o la teva espera silenciosa i pacient fins que obria els ulls i, aleshores sí, em tocaves dolçament la galta amb la poteta i em llepaves el nas; acostumar-me, també, a no sentir el ronroneig de cada matí posada al forat que deixaven les meves cames creuades mentre meditava; a obrir la porta de casa i no trobar-te allà davant, amb els teus marrameus que sempre he interpretat com “on eres, que has trigat tant a tornar?”. M’he d’acostumar, que en serà de difícil, això, a sostenir la densitat d’alguns dies sense sentir l’escalfor amorosa que m’ajudava a afluixar el pes de tantes lloses al damunt. A no esperar resposta de les preguntes que fabricaven els nostres intercanvis de mirades. A respirar la vida al ritme que m’ensenyaves...
M’he d’acostumar a tantes coses que només de pensar en la llista sento un vertigen que em fa caure en el forat més fondo.
Catorze anys omplen un cabàs amb batecs de totes les mides i melodies. Em pregunto com es fa ara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada