SUAVE ES LA NOCHE

Suave es la noche

que vence el silbido del último tren

y trae el cobijo, 

                                  la cena,

                                                           el arrullo.

SONETO PARA ALICIA

SONETO PARA ALICIA

Adivinando estrellas y tormentos
nos aparece Alicia y sus deseos,
los ojos, las caricias, cien mil besos,
que antes se agazapaban tras los puertos.

Llama a la buena suerte, va diciendo,
que lo que no se ama no se comprende,
nos cuenta que los cuentos que no tiene
los lleva en los bolsillos en invierno.

Audaz, inaccesible al desaliento,
sinónimo de hembra malherida,
risueña, inventora del acierto.

Sus pelos de murmullo de su cuerpo,
su hippie-look, su swing adrenalina,
nos dicen que es amor todo lo cierto.

Maria García

Gràcies, amiga, poeta, coach, companya d'escola...!!!

PASTO DE SILENCIOS

Pasto de silencios

llévate el desierto,

la mancha de tinta

que no trae correo,

el vuelo del ave

que saluda a lo lejos,

el aluvión de lo desapacible,

la huída cobarde,

el cerrojo de lo insaciable...

Y cobija la nube,

el limonero,

el sauce que llora,

el deseo...

Y en aquel recoveco,

amasa la calma,

lo imperecedero.

Funde la brisa de lo improbable

en los pasos inciertos.

Construye hileras de escuchas,

de serpentinas locuaces,

de amables gestos.

Reparte, sin más, 

porciones de rosas,

arrullos de gotas,

orillas de mar.

ÚLTIMA SESSIÓ DE LA TEMPORADA DIVENDRES DE CONTES 2014-2015

5 narradors (PACO ASENSIO, INÉS MACPHERSON, RUBÉN MARTÍNEZ, ISABELA MÉNDEZ i ALICIA MOLINA) i un pianista (BORJA RIQUELME) ens conviden a una sessió boja, com el mes de maig, amb un tast de contes i cançons per tancar la temporada de DIVENDRES DE CONTES AL BAR PLA DE LA CALMA DE CARDEDEU.

Aportació: 5€ i BUTAKA JOVE: 3€

21h

ESCRIURE, UN PLAER? BUTLLETÍ PUNT I SEGUIT ESCOLA PIA

Butlletí de les Institucions Educatives de l'Escola Pia de Catalunya

Número 48, Abril 2015

Punt i seguit

Tornar a portada

Escriure, un plaer?

Alicia Molina, narradora oral

Si comunicar-nos és una necessitat que no podem defugir com a humans que som –sempre ens comuniquem-, què hem fet o què no hem fet perquè escriure i crear des de l’escriptura tingui, de vegades, tantes resistències per part dels nostres alumnes?

Tinc la sensació que massa sovint s’associa l’acte d’escriure amb una pràctica seriosa, transcendent, bastant allunyada de la diversió. Potser perquè, encara que sigui de manera soterrada, en les nostres propostes, hi planeja encara el sobrenom de “redacció” amb tot el que el terme suposa d’obligatorietat, solemnitat… en comptes d’apostar per dinàmiques d’escriptura basades més en el foment de la creativitat, el joc, el plaer, la descoberta d’un mateix, de l’entorn…

Què es podria fer, doncs, per convidar els alumnes a escriure? Potser el primer que hauríem de considerar és preguntar-nos quin espai deixem a la creativitat i com la plantegem. Moltes vegades, a les propostes d’aula, hi posem més intervencionisme per part dels mestres del que caldria, en comptes que siguin els nostres alumnes qui busquin i trobin el lloc des d’on volen expressar-se, com i què volen dir. És clar que per tal que puguin anar entrant en aquesta escolta i mirada internes, és necessari fer un treball des de ben petits en què entrenin el silenci, l’atenció plena, el reconeixement d’allò que senten… Aleshores, sí, que l’escriptura creativa seria una eina que, allunyada de fites curriculars, estaria més connectada amb el joc i des d’aquí, ajudaria a explorar amb la paraula i a reconèixeri fer-ne conscientstotes les descobertes per posar-les al servei de a comunicació.

Aquestes propostes, a més a més, haurien de sentir l’aixopluc d’un temps dilatat per tal que el riu del fluir permetés que poguessin passar coses extraordinàries. Per tant, la segmentació actual de l’horari a l’aula, servida en petites dosis, que ens fa anar d’una activitat a una altra com si estiguéssim robotitzats i que atura els motors de la creativitat, hauria de desaparèixer i deixar pas a franges horàries que permetessin viure i sentir el joc de la creació amb un tempo més harmònic amb l’ordre natural del procés creatiu i amb una intenció inclusiva dels diferents ritmes dels nens.

Amb un horari i una actitud que permeti el reconeixement de l’impuls que tots portem a dins per deixar dit el que sentim i amb la possibilitat de donar-li espai a l’expressió, podem buscar tants pretextos per escriure com vulguem. Estem envoltats de motius inspiradors… El món dels contes és una constant font de creació amb propostes que poden anar des de canviar històries que hem llegit o explicat a l’aula, a traspassar personatges d’un conte a un altre, com també a entrar en escenaris i canviar les situacions… a, fins i tot, crear textos inventats:des de cartes que s’escriuen els personatges de les nostres històries de partida, versos en què declaren el seu amor… Un clàssic ple de propostes d’escriptura creativa és laGramàtica de la fantasia de GianniRodari, però tots hi estarem d’acord que la millor inspiració la dóna tenir temps tant perquè el cos de mestres s’entusiasmi amb les activitats a proposar com tenir temps perquè tots les gaudeixin un cop estiguin en marxa.

Hi ha un altre factor que sovint porta boires d’immobilisme davant del paper en blanc. Em refereixo a la correcció gramatical. Els papers tacats de bolígraf vermell per les faltes estan sempre vinculats a l’expressió escrita. Sense menystenir un tema tan important com és escriure correctament –això seria motiu d’una altra reflexió-, em fa l’efecte que hauríem de saber separar la creativitat de la correcció i alliberar-nos del pes de la gramàtica per tal que l’impuls creatiu flueixi i surti de dins cap enfora sense l’amenaça del vermell. Ja hi haurà un espai a posteriori per revisar i assegurar-nos que allò que està escrit sigui normatiu.

Mentrestant, juguem! Portem el joc a les classes i que escriure sigui divertit, un repte per anar fent descobertes amb les paraules en tots els escenaris possibles. Jugar a ser déus que creen mons únics.

Alicia Molina, narradora oral
Blog personal 

Escola Pia de Catalunyaordpress

CONTES A L'ASTROLABI AMB EN JUANAN RODRÍGUEZ

CÓMO SE PARA UNA NUBE

¿Cómo se para una nube

o se deshace el remolino de un río

o se cuentan las hojas de un árbol

o se alambican las historias 

que esconden las piedras del camino?

¿Cómo se atraviesa un lago 

helado por el silencio

o un océano de esperas...

o cómo se deshilachan las palabras

que se atrincheran pertinaces?

¿Cómo se combaten los espejismos,

las miradas que viven en el vacío negro de los caimanes,

la memoria que se extraña a si misma,

el nombre que ha dejado de reinarte?

¿Cómo se vive la absurda certeza

de añorarte?

VOLVER A CASA

Volver a casa 
es habitarte.
Trasnochar los placeres hasta el quiebro,
enloquecer las manecillas del reloj
para impedir que se encuentren
y sigan su tintineo.

Volver a casa
es santiguarse ante el milagro de lo hallado.
Palpar tus ojos,
bendecirlos con el mar de las sonrisas
y beber a sorbos cada pliegue que te envuelve.

Volver a casa
es encender todos los faros 
y aún así, 
festejar naufragios de piel.

Es salir del ring con el alma llena
                                                y volver.

DEJO EL HOGAR DE LO ANTIGUO

Manos que mudan
universos inciertos,
que deshielan palabras,
estrellas sin cielo.

Besos que agitan
zozobras de quiebros
y aúllan salvajes
en cuerpos nuevos.

Ante ti, 
extiendo la mano amiga,
la rendición,
la nostalgia de lo ausente,
el abrigo,
el deseo permanente.

Dejo el hogar de lo antiguo.

EFECTES D'UN PAS DE VIANANTS

Des de fa pocs dies, tinc un pas de vianants a la porta de casa per entrar i sortir pel camí marcat, com si es tractés d'una catifa vermella que eclipsa totes les altres rutes possibles per arribar al meu destí. Que potser sabien que sovint em perdo? Ara és allà, lluent i ordenat, en aquesta combinació de blancs i grisos, guiant les meves passes com l'imant que posava de petita sota la cadira, amb què jugàvem a moure les monedes d'un cantó a l'altre. Jo, que sempre he caminat en diagonal, fent ziga-zagues, d'esquena... ara giro a la dreta en un perfecte angle recte, a mi que m'agraden tant les corbes... 

A banda de la seva funció de brúixola, pensant-hi bé, un pas de vianants també serveix per donar pas a allò que té preferència i fer aturar allò que cal que s'esperi... Doncs, reflexionant-hi, crec que m'han tornat a enxampar -començo a sospitar que aquest pas davant de casa és del tot intencionat- perquè mirant enrere m'adono que no sempre he sabut o he volgut saber què és prioritari i què no a la vida. Potser perquè, des de sempre, he sentit la mort massa a prop i, en conseqüència, la certesa que el temps fuig enmig d'unes busques invisibles, el cas és que no he volgut perdre'm mai res del que no volia perdre'm.

Estic convençuda, però, que l'aparició d'aquest pas de vianants davant de casa ha de tenir un significat especial, més enllà del que és purament esperable o reflexionable... I amb un clar propòsit de juguesca, li vull atorgar un sentit simbòlic, estratosfèric... metafòric o delirant, si voleu. Un significat que jugui amb allò que no està escrit enlloc, només pel pur plaer de fer dissertacions per passar aquesta estona... I seguint el traç de la seva funció "preferencial", jugo a donar-hi preferències, a palplantar-m'hi i a decidir.

I trepitjo el pas, en què ara mateix sembla que estiguin garantides la seguretat, la protecció, amb la sensació poderosa de saber que jo vaig primer, que sóc visible... i decideixo, com un guàrdia urbà en servei, què hi deixo passar i què no... Així que estenc el meu braç, mostro el palmell de la mà de manera ferma i escullo posar fre al vent del Nord quan esmola les ràfegues del fred i les converteix en punxes que se'm claven a la pell i m'esmicolen fins i tot l'aire que respiro; poso fre, també, a la sordesa del cor, que desafina les paraules i encarcara el cos; a la ceguesa òrfena d'amor; al diluvi de les decepcions; al mar dels dubtes que amortallen la por...

En canvi, afluixo la mà, la retiro, i amb un somriure faig passar la llum del Sud, càlida i juganera... El ritme de les teves passes per ballar-nos els sols i les llunes que habiten en nosaltres; el temps de la quietud que germina el pòsit indispensable per fluir i crear; les mans càlides que abracen i acompanyen... I ja que tinc el pas de vianants, que passin Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr i que em cantin.

CONTES A L'ASTROLABI AMB LA INÉS MACPHERSON

GRÀCIES

Gràcies a tu, amic, que quan et tinc al davant i et miro durant uns segons, m'asserenes per tota la corredissa que he hagut de fer per arribar fins a tu; gràcies per fer-me adonar del rictus de preocupació permanent a la cara i m'ajudes a buscar una expressió més calmada; gràcies per fer-me riure quan em fas saber que porto tots els cabells més esvalotats del compte o la pintura dels ulls correguda o un pegot de crema hidratant enganxat entre el plec del nas i el pòmul o una arracada de cada o la samarreta al revés... Gràcies per fer-me alçar la mirada i convidar-me a mirar-me a dins els ulls, allà on s'amaga el coratge, la curiositat, la passió, la complicitat, les ganes de compartir, experimentar... i ajudar-me a dir-me: què em portarà aquest nou dia? Gràcies! Gràcies, mirall de l'ascensor!

SOLO DESIERTO

Quizás nunca había existido ese castillo. Quizás su deseo fue tan grande, que lo construyó a pesar de que en esa tierra no había ni jardines ni conejos ni gatos ni reina de corazones. Solo arena. Solo desierto. 

DEESSES AMB PELL DE DONA AL HARLEM

SESSIÓ DE CONTES DINS EL PROJECTE DE FORMACIÓ: "PAS A PAS" DIRIGIT PER L'IGNASI POTRONY I LA MARTHA ESCUDERO

NARRADORES: Cristina Serrat i Alicia Molina

Els mites i els contes ens ajuden a rellegir la geografia dels homes i les dones en totes les pells que ens fan de vestit i a seguir les traces d'altres dones que ens han precedit.

Cristina Serrat es periodista, escriptora, actriu i coach corporal. Des de sempre que es dedica a escriure i a explicar històries, sobretot a la ràdio. Però fa uns anys va decidir començar a narrar contes i ja no ha pogut deixar de fer-ho, ho ha convertit en una forma de veure la vida. Està enamorada de la mitologia, el teatre i la música i tot el que fa, d’alguna manera, sempre hi està impregnat.

Alicia Molina viu per la paraula: alterna l’activitat de narradora oral i la de programadora de contes per a adults en dos bars de Barcelona i de Cardedeu, amb la d’impartir classes de llengua catalana i literatura a alumnes de batxillerat i fer tallers de formació sobre com aplicar la narració oral a les aules amb adolescents. Per a ella, però, tot forma part de l’art de narrar, així que porta escampant històries fa un munt d’anys. I ho fa a grans i a petits, en tots els espais impensables, fins i tot en cementiris. Amb la veu i el cos com a elements bàsics, explica contes de tradició oral, d’autor o escrits per ella mateixa, segons l’ocasió.

BLANC DE LLUM

Blanc de llum

en el bosc fosc

de la verdor emmurallada,

alça l'escuma

més enllà dels silencis de la tarda.

Acompanya les passes invisibles

fins a la nuesa que esguarda

i mostra'ls la trencadissa de les fulles,

l'aroma fugissera, la calma.

NUESA BLANCA

La nuesa blanca s'espolsa el fred 
amb botims d'ales curtes, 
amb verd de pluja acabada de fer,
amb marrons arenosos que suren.

No mira enllà per no trobar
la mirada glacial del cim rei
que, ufanós, mostra blancs i verds des de dalt.

Prudent, abandona les passes de camins aliens
i escampa la saba en el cau del seu terraplè.

No jutja ni condemna, només s'arrela.

YA NO HAY PALPITARES EN LA PUERTA

Ya no hay palpitares en la puerta
ni veneno en los labios para llevar adentro.
Ya no hay emboscadas en los cementerios
ni carruajes con cuerpos deshechos.

Solo una loma de serpeante sendero,
solo un trecho mudo,
que sostiene polvo, misterio...

Sin faros que avisen de un posible choque
ni neblinas que lo enturbien,
sin aleteos en la cama
ni besos que los abriguen,
tan solo queda la rendición de la Luna,
el viaje triste del cometa que huye,
la cuerda que deshace el lazo,
un punto inexacto que fluye.

PARA ESCUCHAR

Para escuchar amaneceres, está el Sol,

que esparce luces anónimas en los ojos que lo miran.

Para olvidar, la Luna.

PAREJAS DE: DS-DS, O-O, AS-AS, H-H, J-J

Desnuda de disimulos, 

ahuyento olvidos de cepas blancas,

empuño hebras con los harapos del silencio

y tejo mortajas.

EFERVESCÈNCIA

De la e d'efervescència a la a d'essència
hi ha una efe de fer
una ènsia d'hortènsia
i un vés d'anar al bosc a buscar vesc

EMPENYS LA RÀFEGA FINS AL COR

Empenys la ràfega fins al cor

i em claves la pólvora mirant-me als ulls.

És inútil que cridi.

És inútil que obri les mans en senyal d'asfíxia.

El teu pas és decidit.

Calcules el temps que em queda de vida

i xarrupeges les últimes gotes de perversió. 

Satisfet de tu,

comences un nou dia.

DEESSES AMB PELL DE DONA AL HARLEM DINS EL CURS PAS A PAS

Divendres 24 d'abril, us esperem al Harlem per explicar-vos històries de dones extraordinàries que ens han llegat la seva traça. Serà a les 20.30h, amb una aportació de 2€. 

Aquesta sessió és el fruit dels contes que hem preparat dins el curs de PAS A PAS dirigits per la Martha Escudero i l'Ignasi Potrony.

SENYAL

El demà és un senyal de direcció obligatòria

VAS DIR

Vas dir que venies

just quan ja no t'esperava.

-He oblidat el mòbil -deies.

-I jo, estimar-te.

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA AMB LA CARMEN GLEZ., LA MON MAS I LA MERCHE OCHOA