http://racontades.wordpress.com/2014/08/17/182/
diumenge, 17 d’agost del 2014
RACONTADES DE LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU - EL GARITU 2014
http://racontades.wordpress.com/2014/08/17/182/
EN OTRO LUGAR
Cerrar una puerta tiene siempre el eco del duelo, de la nostalgia... a veces de la liberación, pero yo no creo que me sienta liberada, más bien tengo la sensación de querer llevarme todas las huellas que habitan esta casa. ¡Qué osadía! Como si uno pudiera recoger en un puño más de ochenta años de suspiros. ¿Dónde metería el miedo de la guerra o el dolor de haberte perdido? ¿Dónde, la primera y única vez que me enamoré del hombre que me ha acompañado durante más de sesenta años? (Dios, no sé cómo me voy a poder ir sin ti y, sin embargo, el futuro se viste a veces de crueldades absurdas.) ¿Dónde, el amparo continuo de todos los que habéis tendido manos sobre mi alma que se hizo fuerte sin saberlo?
dijous, 7 d’agost del 2014
A RATOS, EL OLVIDO
El olvido me engaña:
a ratos no te pienso
y me creo dueña de mi alma;
después vuelve tu imagen poderosa
y me rindo a la nostalgia.
dilluns, 4 d’agost del 2014
RACONTADES 2014 - EL GARITU - FESTA MAJOR DE CARDEDEU
Les Racontades són una combinació màgica entre contes i la descoberta de racons que ens fan mirar i sentir aquells
espais de manera diferent. A les Racontades, les històries i els llocs s’alien
per evocar sensacions i les begudes que es seleccionen per a cada punt del
passeig ajuden a fer d’aquest espectacle una experiència íntima, divertida,
inoblidable.
Enguany, a la Festa Major de Cardedeu, tornarem a compartir nous contes amb els narradors Paco Asensio, Rubén Martínez Santana i Alicia Molina, alhora que descobrirem nous espais degustant una beguda gràcies a la col·laboració del Tastavins, Cervesa Sant Jordi i Tarambana - Espai Cultural i Gastronòmic.
No us quedeu sense entrada. Les podeu reservar (12€) al bar Tarambana (93 871 16 55). Són places limitades!!!
divendres, 1 d’agost del 2014
FOT-TE EL DIBUIX ON ET CÀPIGA O COM SOBREVIURE A UN TEST UN MALALT D'ALZHEIMER
Posem que era un dia normal. El cel lluïa un blau lluminós, les notícies apuntaven contra els temes de l'actualitat esperada... Doncs, en aquell matí normal, un cotxe amb el pare i la filla dins s'encamina cap a l'hospital.
-¿Dónde dices que vamos? -pregunta el pare desconcertat, per cinquena vegada.
-Tenemos hora con el neurólogo, que te tiene que recetar las pastillas aquellas que te van bien para la memoria, que se te han acabado -respon la filla, amb paciència.
El silenci precedeix el cant espontani d'unes cançons que ajuden a fer el pas del temps més lleuger. Arriben a la primera planta i un cop són a la sala d'espera, després dels neguits per part del pare per sentir-se en un lloc estrany i després de rebre contestes plenes de consignes per part de l'auxiliar, el metge suplent els atén i passen a un despatx.
-Tenemos que hacer un test de evaluación del enfermo -apunta el doctor.
I les preguntes, inacabables, van omplint la pantalla de l'ordinador a l'espera de respostes veraces, concretes... El metge adreça les qüestions de tot el que vol saber a la filla, com si el malalt no hi comptés, com si no hi fos.
-¿Se da cuenta de lo que pasa a su alrededor, de si alguien está triste...? -demana el metge.
-Bueno... pues verá... a veces... -la filla mira el pare, balbuceja una possible resposta.
-Pues claro que me doy cuenta -respon el pare amb contundència-. Me doy cuenta de todo, hasta de los maltratos!
Silenci. La filla no sap on posar-s'hi. El Metge no s'immuta. Continua omplint el qüestionari.
Això comença a ser bastant desagradable. Ens pensem que està fora d'òrbita i en canvi ha contestat amb una lucidesa brutal. Realment, no sé per què carai li està preguntant tot això... A sobre, aquest no és el seu metge. Ha de tornar a fer un altre cop el mateix de l'altra vegada? Només era renovar una recepta... Joder!
Este tío vestido de blanco, ¿qué quiere de mi? Hay algo aquí que no me gusta. ¿Qué se piensa, que soy tonto? En realidad no sé por qué tengo que estar aquí. Yo no hubiera venido... Me hace sentirme inseguro. El corazón se me acelera.
Després d'unes quantes preguntes personals, el metge s'adreça al pacient per fer una següent tanda d'interrogatori.
-¿Sabe qué día es hoy?
-Pues, no me lo planteado, la verdad.
-Usted de qué trabajaba?
-Yo hacía de todo un poco.
Ets llest, papa, però encara que dominis les respostes vagues, no te'n sortiràs. Em sap greu! Això va de mal en pitjor. Ara mateix agafaria la porta i et diria: vámonos de aquí!
Creo que no lo he hecho mal. He respondido. Siento la cabeza pesada. Todo va lento aquí dentro.
La metralla de preguntes continua i després de les tres paraules mítiques a recordar, en aquest cas: lapiz, manzana, bicicleta, arriba el moment en què la dificultat fa esclatar els ànims.
El metge escriu en un paper "cierre los ojos" i li demana al pacient que faci l'acció que hi ha escrita. La fa. Continuen.
-Ahora escriba una frase en el papel.
-Mmmm... eeeee... -titubeja al parlar- ¿una palabra?
-Haga lo que le he dicho -respon el metge de manera seca i automàtica.
Òstiaputa!!! Però que no veu que la idea de frase no l'entén... Per què collons li està fent fer això que ja havia fet? De què li serveix, joder! Lo siento, papa, lo siento!
¿Qué me está diciendo este hombre? ¿Qué está pasando? ¿Por qué estoy aquí? No entiendo qué quiere. Palabras, palabras... me viene una palabra. ¿Cómo era esto de escribir? Yo hacía buena letra... Estoy sudando.
El metge gira el paper i a l'altre cantó dibuixa una figura geomètrica dins d'una altra.
-Dibuje esto en la parte de la derecha.
-¿Este dibujo?
-Haga lo que le he dicho -sentencia el metge lacònicament.
Esto ¡qué coño es! Dios mío! ¿Qué significan tantas líneas? ¿Se supone que debería saber hacer esto? Pero... ¿por dónde puedo entrar para empezar? Que malo es hacerse viejo y que malo que te lo digan de esta manera. A ti también te tocará el momento, niñato.
El pacient traça una línia tremolosa i aconsegueix fer-ne una de les dues figures. Ho torna a intentar.
Quin sentit té res? Té allà el seu expedient, ja veu com està... cal que li faci passar per això? No veu la seva impotència?
El pacient torna a intentar-ho dues, tres, quatre, cinc vegades.
Déjalo, papa, por dios! Déjalo! No es necesario que lo vuelvas a intentar. Això és humiliant! Agafaria el paper i li estamparia al metge dient-li fot-te el dibuix on et càpiga!
Todo está oscuro. Quiero dar un paso y no puedo. No sé qué hago aquí. Este dibujo no lo entiendo. No sé por dónde empieza... ¿Te estás riendo de mi? ¿Os estáis riendo de mi? Debo hacerlo! Debo hacerlo!
A la sisena aconsegueix fer una forma semblant a la figura original. El metge segueix parlant amb la filla. Ella mira el pare amb la pena escampada pertot arreu: ell persisteix en el dibuix. Alhora sent que li diu al doctor que ell de jove havia estat un gran atleta i havia guanyat moltes curses. El metge fa cas omís al comentari.
No puc sofrir veure l'expressió del pare... Exclòs, exposat... intentant rescatar alguna vàlua del que recorda d'ell mateix. Déu meu! La vellesa despulla les persones i les deixa en la fragilitat més indefensa i el món no està preparat perquè aquest tram del viatge es faci amb dignitat.
El pare, que havia deixat el paper, el torna a agafar i segueix intentant el dibuix impossible. Mentrestant el doctor fa un resum de totes les dades recollides i explica el procediment que hauran de fer per poder accedir a la recepta de les pastilles.
A veure, tros d'ase amb bata blanca, ara ens dius tot aquest rotllo? I tu, el pots escoltar? No, és clar! Automatitzem les visites i ara deus estar a la fase final, oi? Doncs, escolta, no només ha estat un gran atleta, ha estat una gran persona! Mira-li a la cara, cony! Mira-li als ulls! Veuràs un home que ha lluitat tota la vida pels seus. Veuràs una persona íntegra, honesta, humil... I avui, amb aquestes pràctiques despersonalitzades i deshumanitzades has aconseguit que se senti encara més desqualificat. I per a què? Hem avançat alguna cosa més que no sabéssim? Calia tot això? No es podia fer d'una manera més càlida? Acompanyar el diagnòstic amb un mínim d'empatia, d'humanitat? Fa estona que hauria hagut d'aixecar-me i cridar-te "a la merda!"
Pare i filla marxen. Quan arriben al cotxe ell li diu:
-Yo no quiero volver más aquí. Esto no sirve para nada.
Ella arrenca el cotxe amb els ulls amarats de llàgrimes i un nus de ràbia niat al coll. Per uns instants, a ella també li agradaria ser víctima de la desmemòria i oblidar, com ho farà el seu pare al cap de cinc minuts, tot aquell malson.
dilluns, 28 de juliol del 2014
SOMBRAS
Tu sombra y mi sombra se dieron cita en el jardín de los cuerpos invisibles y allá, casi en silencio, para no despertar los insomnios de los dioses del tiempo, se amaron hasta ensombrecer la línea del horizonte con un azul nítido que despuntaba a lo lejos. El efecto de su misma luz las encandiló y al separarse algo de una quedó en la otra. Desde entonces mi cuerpo espera el atardecer que la hace descender a ras de tierra. Y te palpo. Y te siento más cerca.
EN FONS (m)AR
El primer avís que va rebre l'Adelina va ser quan va haver de fer un esforç més gran per pujar els esglaons de l'escala de casa seva, com si estiguessin més alçats. Ingènua, va pensar que els anys ja començaven a notar-se-li. Al cap d'un temps, però, es va sentir alarmada quan una nit, estirada al llit, es va veure arran de terra; el llit se l'havia empassada. A partir d'aleshores, es va posar en guàrdia i a cada cosa que feia, hi posava la seva mirada observadora i analitzava tots els detalls com si fos un detectiu davant d'un cas extraordinari. Això, però, no va poder evitar que el dia que va agafar l'ascensor per pujar fins al cinquè pis de casa d'una amiga, l'aparell no pogués remuntar el pes extraordinari que representava l'Adelina i que caigués en picat fins al soterrani. L'Adelina es va desesperar tant que va començar una teràpia amb divan i tot. Allà estirada, va ser conscient de la seva dificultat per parlar d'ella i d'allò que la movia i removia i de les persones que formaven part del seu batec més íntim; gairebé no li sortien paraules, com si totes formessin part d'una guirnalda de què no es poden desenganxar. El psicòleg li va recomanar que es busqués uns dies de descans, al mar, que això l'ajudaria. I sí, realment va ser molt alleujador per a ella entrar a l'aigua i sentir com aquella massa d'un blau intens l'engollia de mica en mica. Quan va ser al fons del mar, mentre observava els sards, i les sèpies que passaven pel seu voltant cada cop menys estranyats de la seva presència, l'Adelina no només va anar escopint les últimes bafarades d'aire que li quedaven, sinó també cada un dels secrets que durant anys havia portat a sobre, tan ben guardats, en el silenci més absolut, que s'havien convertit en pedres mudes.
divendres, 25 de juliol del 2014
dimecres, 23 de juliol del 2014
BASTANTE
Sólo muere
un amor que ha dejado de soñarse
hecho materia y que se busca en tierra.
hecho materia y que se busca en tierra.
Pedro Salinas
Noche oscura sin cárabos, que mece mi insomnio en un ritmo hueco.
Tus ojos se los ha llevado el olvido y ya no ven la realidad que se planta delante, desafiante, como si fuera una extraña a quien no se ha invitado a la mesa.
¿En qué latitud de tu memoria descansan cuando se van tan lejos?
De repente, el vacío se asoma más allá de tus pestañas, de tus cuencas blancas, de una pupila que no encuentra el camino de regreso a casa y la paz de su cobijo.
Tampoco las manos, que rastrean los objetos como quien espera ansioso la lectura de una carta, consiguen identificar ni en la música de su tacto ni en el volumen de su forma ni en el olor de sus entrañas... nada cercano.
Todo ha dejado de ser sin sospechar que antes lo era todo.
Eran las verduras que cocinabas en esos platos tan sabrosos.
Eran tus faldas, tus blusas, tu ropa interior... el perfume, tus pinturas...
Eran los nombres de todos nosotros, las palabras de tus historias, la canciones que llenaban los rincones de casa...
Y aún así, sonríes y me abrazas y ese trocito que queda de ti es bastante.
dimarts, 22 de juliol del 2014
MARATÓ DE CONTES ERÒTICS A LES SANTES DE MATARÓ "CONTES A FREC DE PELL" AMB LA MARTHA ESCUDERO, NÚRIA URIOZ I ALICIA MOLINA
Contes a frec de pell
Original i divertida marató de contes eròtics, on tres narradores ens portaran a través de la sensualitat de les seves paraules a històries plenes de plaer, subtilesa i gaudi.
- Alicia Molina: En tu casa o en la mía.
- Martha escudero: El placer de lo sutil.
- Núria Urioz: Tot un plaer, sessió de contes eroticofestiva.
- Martha escudero: El placer de lo sutil.
- Núria Urioz: Tot un plaer, sessió de contes eroticofestiva.
Activitat gratuïta amb invitació. Recollida d'entrades del 7 al 19 de juliol a Direcció de Cultura, Biblioteca Pompeu Fabra i Biblioteca Antoni Comas.
Dins del cicle Capvespres als Jardinets, que programa la Biblioteca Pompeu Fabra durant els mesos de juliol i setembre.
Organitza: Biblioteques de Mataró – Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Contes a frec de pellDimarts 22 de juliol
21.30 h
Biblioteca Pompeu Fabra
21.30 h
Biblioteca Pompeu Fabra
http://mataroradio.cat/mataronoticies/cultura/noticia/sensualitat-subtil-la-marat-de-contes-er-tics-de-la-biblioteca-pompeu
divendres, 18 de juliol del 2014
CUENTOS DE UNA NOCHE DE VERANO AL CONTES A L'ASTROLABI DE GRÀCIA
Dimecres 23, per tancar la temporada de contes a l'Astrolabi, per donar suport amb el recapte que es reculli a la campanya de micromecenatge per al Festival Munt de Mots: una minimarató a càrrec de diversos narradors.
dilluns, 14 de juliol del 2014
DES
DES
de
vetlla
manega
col·locar-se
emmagatzemar
DES
ig
feta
lleial
propòsit
estructura
DES
gel
fermar
encontre
aferrar-se
aprenentatge
diumenge, 13 de juliol del 2014
LLUNA VERMELLA PER DIES GRISOS
La Lluna vermella irromp en la línia de l'horitzó blavós, allà on la meva ànima ha estat tot el dia, neguitosa, estranyant-te. Els fils de vida s'esfilagarsen i acaben marxant de les puntes dels dits sense adonar-nos-en. Absurd és un nom que no es pot conjugar sense el "ser" i, justament, ser és el que vas deixant enrere a cada segon que passa. Tants cops em pregunto quins pensaments corren pel teu cap... Quin món estrany et visita cada dia que et va allunyant d'aquí i se t'emporta entre les ombres de la foscor més mortuòria... Nua de tu, esquinçada dels brots de la vinya, la línia de les teves passes ha perdut la traça. Enrere no hi ha ni el sospir de la clemència ni l'udol de la ràbia... No hi ha res, com en els boscos devorats per les formigues gegants.
divendres, 11 de juliol del 2014
EL FESTIVAL MUNT DE MOTS ARRIBA A BARCELONA DEL 20 al 25 d'OCTUBRE
Munt de mots o contar per celebrar
/ 7.07.2014
El Festival de Narració Oral Munt de Mots, torna a desplegar tots els bons propòsits per ser a Barcelona del 20 al 25 d’octubre amb les millors propostes de contes. Els organitzadors del festival han obert una campanya de micromecenatge per fer viable la nova edició del festival.
Els contacontes acomiadant-se del públic.
Enguany és el cinquè any del Festival i volem contar per celebrar-ho. I ho volem celebrar comptant i contant amb un gruix important de narradors d’aquí, de casa nostra, per celebrar aquests tres-cents anys de llengua catalana i de contes d’arreu, els 18 d’un dels espais més emblemàtics de la narració: el Harlem Jazz, els 10 de la Mostra de Narració Oral “Solo Contigo” i el “Cuentod@s” al Pati Llimona, els més de 10 de l’Astrolabi, els de la sala El Almazen… Celebrar que entre tots s’ha anat creant a la ciutat un espai per a la narració oral, malgrat les dificultats.
L’any passat, a l’article en què anunciava el Festival de l’edició passada, l’encetava amb una pregunta: com sobreviuen les propostes a un temps de desànim generalitzat en què les portes de les subvencions estan tancades? Han passat els mesos i tornem a ser al cap del carrer. Les circumstàncies no han variat gaire i seguim posant-hi enginy, dedicació, perseverança, solidaritat… però la realitat fa que un any més s’hagi hagut de recórrer al micromecenatge per cobrir les mínimes despeses.
La plataforma Verkami ofereix la possibilitat que amb petites aportacions particulars, assumibles per tothom (algunes són equivalents al que costaria un refresc) i amb recompenses ben generoses, els projectes tinguin l’oportunitat de veure la llum i, també, que l’oferta cultural de la ciutat no s’aturi encara més.
Cinc anys és un tros prou important del viatge de la narració perquè ara quedi estroncat. És per això que el Festival demana la col·laboració de tothom. És tan fàcil com entrar aquí i escollir l’aportació que encaixi a la mida de cadascú. Per ajudar a impulsar la participació en el projecte, s’ha organitzat una marató de contes “2a Pila de Paraules per al Munt de Mots” per al pròxim dijous 10, a les 19h, al Centre Cívic Torre Llobeta.
Si és així, si s’aconsegueix arribar a la quantitat establerta, el Festival podrà seguir el seu curs i preparar-se perquè a partir del 20 d’octubre Barcelona s’obri com un acordió i els contes es propaguin en biblioteques, centres cívics, llibreries, bars, places, teatres, ateneus, museus… tant a la ciutat com a les subseus de Cardedeu, Gavà i Palau-Solità i Plegamans, que ja l’any passat van participar en el Munt de Mots. A més de les diferents xerrades, activitats i tallers previstos a l’entorn de la narració, l’entrada dels quals és gratuïta.
Si és així, doncs, el dia 20 es podrà fer la inauguració a la sala Luz de Gas, el Pati Llimona acollirà l’acte de cloenda el dia 25 més el de Cuentae Linguae (aquest any dedicat a les diferents varietats geogràfiques i accents del català), el Teatre Tantarantana podrà obrir les portes als nous narradors dins l’espectacle “Noves veus”, el Museu de la Música tornarà a seduir-nos les orelles amb una aposta inigualable, de la mateixa manera que ho farà el Harlem Jazz o la Casa América Catalunya o la sala El Almazen, o l’Ateneu de Nou Barris o l’Ateneu Roig o el bar Pla de la Calma de Cardedeu… o el Consorci de Biblioteques de Barcelona.
Compartir emocions, regalar-nos instants irrepetibles, assaborir històries (noves o conegudes) en la música d’altres veus i deixar que calin dins nostre, jugar amb les paraules, engegar el dispositiu de l’imaginari i viure-ho en pantalla cinemascop… Tot això i molt més és el que el Festival Munt de Mots porta a la maleta per a tots nosaltres i parafrasejant Salvat-Papasseit diria: tot això bo ens espera si hi col·laborem tots plegats.
dimecres, 2 de juliol del 2014
ARRIBA EL V FESTIVAL DE NARRACIÓ ORAL MUNT DE MOTS
Arriba el V Festival de Narració Oral de Barcelona Munt de Mots.
Des del 20 al 25 d'octubre, Barcelona i rodalies s'omplirà de contes i contes. Per fer-ho possible necessitem la teva col·laboració en el programa de micromecenatge que pots trobar en aquest enllaç: http://www.verkami.com/projects/9148
Entra i participa en alguna de les propostes. Totes tenen recompenses!!!
dissabte, 28 de juny del 2014
RAINER MARIA RILKE - CANCIÓN DE AMOR
CANCIÓN DE AMOR
¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.
Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!
dimecres, 25 de juny del 2014
SI HUBIERA SIDO ANTES
En cualquier otra ocasión él hubiera sido amable con ella; le habría hecho ver que ponerse su ropa no era correcto y más si pretendía hacer entrar los pantalones por la cabeza como si fueran una chaqueta. Que tirarse el yogurt por encima era de mal gusto, sobre todo pensando en el desperdicio inmoral que suponía un acto como ese... Pero él hacía semanas que también había perdido las palabras y la paciencia y el sentido de lo que está bien y lo que no, así que la empujó y la escalera sacó su alfombra roja para cobijarla en esa noche sin estrellas ni luna ni recuerdos.
dimarts, 17 de juny del 2014
diumenge, 15 de juny del 2014
CELEBRACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CORAL CARDEDEUENCA AL CECUCA DE CARDEDEU
Em sento feliç d'haver participat com a narradora en els dos concerts que s'han fet per celebrar el centenari de l'Agrupació Coral Cardedeuenca divendres 13 i dissabte 14 al Centre Cultural de Cardedeu.
M'ha enriquit moltíssim veure com es munta un espectacle d'aquesta envergaudra. Estar al costat d'aquestes veus prodigioses, amb l'Emilio de la Linde, el director (quin professional!!!), treballar sota la direcció de l'Oriol Genís Vilà i la Laia Baraldés, com a ajudant de direcció (brutal veure com ho anaven texint tot)... Comptar amb en Pep Castells a l'escenografia... I tantes col·laboracions per part de tantes persones (Jordi Costa Segura, Curro Manzano...) i entitats (sardanes...), m'ha injectat tants quilos d'alegria que en tinc per estona!
Experiències com aquesta corroboren encara més que junts sumem i sumem!!!
M'emporto la música, les cançons, els somriures... i la satisfacció d'haver fet entre tots una cosa bonica, bonica...
Dels temes que es van interpretar, cada dia en tenia més de preferits (brutal la interpretació d'en Manel a l'Avi Castellet d'en Rafael Martínez Valls o el riure del duet Catrineta i Baldiret amb en Jaume Sala i el mateix Emilio De La Linde), o "Ay! Linda amiga", però avui no parava de cantar i xiular l'altre anònim del segle XVI "Amor que tens ma vida".
La lletra és aquesta i aquí hi ha una interpretació d'un altre grup (la Coral de Cardedeu sonava molt millor!)
Amor que tens ma vida- (atribuït a Thinot Arbreau)
AMOR QUE TENS MA VIDA
Amor que tens ma vida captiva en ton mirar,
ton cor m’atrau i em crida qui no et sabrà estimar.
Si tu no em dons conhort m’espera ja la mort,
si tu no em dons conhort m’espera ja la mort.
AMOR QUE TENS MA VIDA
Amor que tens ma vida captiva en ton mirar,
ton cor m’atrau i em crida qui no et sabrà estimar.
Si tu no em dons conhort m’espera ja la mort,
si tu no em dons conhort m’espera ja la mort.
Apropa’t bella rosa apropa’t amor meu,
no siguis desdenyosa ja que el amor és teu.
No patiré mai més si vols donar-me un bes,
no patiré mai més si vols donar-me un bes.
no siguis desdenyosa ja que el amor és teu.
No patiré mai més si vols donar-me un bes,
no patiré mai més si vols donar-me un bes.
Donzella graciosa besant-te vull morir,
Qui el goig de ta besada podria resistir?
Oh flor dels meus delits florida en mos sentits,
oh flor dels meus delits florida en mos sentits
Qui el goig de ta besada podria resistir?
Oh flor dels meus delits florida en mos sentits,
oh flor dels meus delits florida en mos sentits
Primer veuràs cansades les ones recular
I el sol de llums daurades deixar d’il·luminar.
Ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment,
ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment
I el sol de llums daurades deixar d’il·luminar.
Ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment,
ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment
dissabte, 14 de juny del 2014
ESPEJO
Travesó el espejo y se encontró con una cuchilla afilada dispuesta a rasurar una cara. El corte le costó la vida.
dilluns, 9 de juny del 2014
I SI FOS...
L'amputació no ha estat fàcil. I no per falta d'anestèsia sinó perquè després de tantes setmanes continua buscant-se la mà en totes les persones que passen davant seu.
dissabte, 7 de juny del 2014
EL FINAL DEL DIA XXXI
El final del dia s'ha creuat amb el principi de demà i li ha portat la fruita més madura per decorar el cel d'un sol ben ataronjat per fer créixer les mirades cap als sostres de les façanes i resseguir-les tal com són: llargues i infinites com els globus que s'escapen dels dits.
Defuig de les turbulències habituals de les sabates que reiteren el ritme del seu pas com una sintonia mal gravada i s'enfila pels fanals de la nit per il·luminar l'interior de les cases. En cada una d'elles, hi projecta una ombra on aixoplugar el pes del dia. A partir d'aquí, alleugerits de tot el que ens sobra, podem mirar la foscor des d'aquest territori neutral acabat de crear en què no es pensa, no es jutja, no es preveu res... només som. I així, com si el moviment de la mà allargant-se cap al punt central de la foscor fos part d'una coreografia vital i inconscient, toquem el no-res i el silenci del buit entra i ens omple.
divendres, 6 de juny del 2014
10 ANYS DE TALLER GINEBRÓ
10
és un número especial. Per als més petits, és la primera xifra important a què
arriben quan aprenen a comptar ajudant-se dels dits de les mans; o una manera
d’agrupar els objectes; o, si voleu, el número de la paciència quan esperem que
la calma ens visiti. És, també, l’aniversari que ens situa a l’antesala d’una
etapa tan important com l’adolescència... I és, sens dubte, un pretext per
celebrar la consolidació d’una etapa educativa postobligatòria que l’Escola
Ginebró va iniciar el curs 2003-2004, a Cardedeu, i que va donar peu al
naixement del Taller Ginebró.
Bufar
espelmes sempre situa la mirada cap enrere. En aquest cas, cap al passat més
recent de l’escola. Les persones que van iniciar aquest viatge van posar a les
maletes tot allò que és sinònim d’imprescindible: il·lusió, esforç, voluntat,
treball en equip, confiança, audàcia, rigor, creativitat, tolerància,
resiliència, acceptació, feina, feina i feina.
I
aquí estem! Amb la satisfacció d’haver crescut, de tenir un espai en aquest
poble, en aquest antic taller com era la Tèxtil Rase i que, justament, per
honorar el seu nom original, vam guiar les nostres passes fent d’aquesta aposta
un taller no de telers, sinó de persones. En aquest cas, els nostres propòsits
han estat treballar amb teixits humans i acompanyar-los amb tot l’amor que
sentim els professors i tot l’equip que el fem possible tant en el batxillerat
com en els diferents cicles formatius o proves d’accés per tal de fer d’ells
uns estudiants lliures, capaços d’enfrontar-se i de manegar-se en el món que
els ha tocat viure, amb la mirada connectada en ells i en la confiança que
tenen un gran tresor per oferir al món que els espera.
Deu
anys, doncs, que ens omplen d’alegria i de satisfacció i que volem compartir
amb tots els qui ho heu fet possible.
dimecres, 4 de juny del 2014
TARDES
Cuando regresaba a casa en la tarde, nada más silbarle al oído la tonada de sus coplas preferidas, los ojos de la abuela se abrían de par en par. Siguiendo la melodía, las tarareaba con más o menos esfuerzo. Entonces ocurría que su espalda se erguía, que sus manos perdían el anquilosamiento volviéndose tersas y gráciles, que sus rodillas podían soportar no sólo el peso de su cuerpo, sino éste en movimiento. Era entonces cuando extendía el brazo a un vacío que ahora se le antojaba con cara y con nombre y se ponía a bailar reviviendo aquellos tiempos de las fiestas en el entoldado del barrio con el abuelo Juan trayéndole un vaso de gaseosa para pasar la tarde de domingo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)