RAINER MARIA RILKE - CANCIÓN DE AMOR

CANCIÓN DE AMOR

¿Cómo sujetar mi alma para

que no roce la tuya?

¿Cómo debo elevarla

hasta las otras cosas, sobre ti?

Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,

en un rincón extraño y mudo

donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,

nos une, como un golpe de arco,

que una sola voz arranca de dos cuerdas.

¿En qué instrumento nos tensaron?

¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?

¡Oh, dulce canto!

SI HUBIERA SIDO ANTES

En cualquier otra ocasión él hubiera sido amable con ella; le habría hecho ver que ponerse su ropa no era correcto y más si pretendía hacer entrar los pantalones por la cabeza como si fueran una chaqueta. Que tirarse el yogurt por encima era de mal gusto, sobre todo pensando en el desperdicio inmoral que suponía un acto como ese... Pero él hacía semanas que también había perdido las palabras y la paciencia y el sentido de lo que está bien y lo que no, así que la empujó y la escalera sacó su alfombra roja para cobijarla en esa noche sin estrellas ni luna ni recuerdos.

CONTES A L'ASTROLABI AMB EN JOSELUÍS MELLADO

CELEBRACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CORAL CARDEDEUENCA AL CECUCA DE CARDEDEU

Em sento feliç d'haver participat com a narradora en els dos concerts que s'han fet per celebrar el centenari de l'Agrupació Coral Cardedeuenca divendres 13 i dissabte 14 al Centre Cultural de Cardedeu. 

M'ha enriquit moltíssim veure com es munta un espectacle d'aquesta envergaudra. Estar al costat d'aquestes veus prodigioses, amb l'Emilio de la Linde, el director (quin professional!!!), treballar sota la direcció de l'Oriol Genís Vilà i la Laia Baraldés, com a ajudant de direcció (brutal veure com ho anaven texint tot)... Comptar amb en Pep Castells a l'escenografia... I tantes col·laboracions per part de tantes persones (Jordi Costa Segura, Curro Manzano...) i entitats (sardanes...), m'ha injectat tants quilos d'alegria que en tinc per estona! 

Experiències com aquesta corroboren encara més que junts sumem i sumem!!!
M'emporto la música, les cançons, els somriures... i la satisfacció d'haver fet entre tots una cosa bonica, bonica... 

Dels temes que es van interpretar, cada dia en tenia més de preferits (brutal la interpretació d'en Manel a l'Avi Castellet d'en Rafael Martínez Valls o el riure del duet Catrineta i Baldiret amb en Jaume Sala i el mateix Emilio De La Linde), o "Ay! Linda amiga", però avui no parava de cantar i xiular l'altre anònim del segle XVI "Amor que tens ma vida".

La lletra és aquesta i aquí hi ha una interpretació d'un altre grup (la Coral de Cardedeu sonava molt millor!)

Amor que tens ma vida- (atribuït a Thinot Arbreau)
AMOR QUE TENS MA VIDA
Amor que tens ma vida captiva en ton mirar,
ton cor m’atrau i em crida qui no et sabrà estimar.
Si tu no em dons conhort m’espera ja la mort,
si tu no em dons conhort m’espera ja la mort.

Apropa’t bella rosa apropa’t amor meu,
no siguis desdenyosa ja que el amor és teu.
No patiré mai més si vols donar-me un bes,
no patiré mai més si vols donar-me un bes.

Donzella graciosa besant-te vull morir,
Qui el goig de ta besada podria resistir?
Oh flor dels meus delits florida en mos sentits,
oh flor dels meus delits florida en mos sentits

Primer veuràs cansades les ones recular
I el sol de llums daurades deixar d’il·luminar.
Ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment,
ans que el meu pensament t’ho oblidi un sol moment

http://www.youtube.com/watch?v=Icr_KWC7WrI

ESPEJO

Travesó el espejo y se encontró con una cuchilla afilada dispuesta a rasurar una cara. El corte le costó la vida.

I SI FOS...

L'amputació no ha estat fàcil. I no per falta d'anestèsia sinó perquè després de tantes setmanes continua buscant-se la mà en totes les persones que passen davant seu.

EL FINAL DEL DIA XXXI

El final del dia s'ha creuat amb el principi de demà i li ha portat la fruita més madura per decorar el cel d'un sol ben ataronjat per fer créixer les mirades cap als sostres de les façanes i resseguir-les tal com són: llargues i infinites com els globus que s'escapen dels dits.

Defuig de les turbulències habituals de les sabates que reiteren el ritme del seu pas com una sintonia mal gravada i s'enfila pels fanals de la nit per il·luminar l'interior de les cases. En cada una d'elles, hi projecta una ombra on aixoplugar el pes del dia. A partir d'aquí, alleugerits de tot el que ens sobra, podem mirar la foscor des d'aquest territori neutral acabat de crear en què no es pensa, no es jutja, no es preveu res... només som. I així, com si el moviment de la mà allargant-se cap al punt central de la foscor fos part d'una coreografia vital i inconscient, toquem el no-res i el silenci del buit entra i ens omple.

10 ANYS DE TALLER GINEBRÓ

10 és un número especial. Per als més petits, és la primera xifra important a què arriben quan aprenen a comptar ajudant-se dels dits de les mans; o una manera d’agrupar els objectes; o, si voleu, el número de la paciència quan esperem que la calma ens visiti. És, també, l’aniversari que ens situa a l’antesala d’una etapa tan important com l’adolescència... I és, sens dubte, un pretext per celebrar la consolidació d’una etapa educativa postobligatòria que l’Escola Ginebró va iniciar el curs 2003-2004, a Cardedeu, i que va donar peu al naixement del Taller Ginebró.

Bufar espelmes sempre situa la mirada cap enrere. En aquest cas, cap al passat més recent de l’escola. Les persones que van iniciar aquest viatge van posar a les maletes tot allò que és sinònim d’imprescindible: il·lusió, esforç, voluntat, treball en equip, confiança, audàcia, rigor, creativitat, tolerància, resiliència, acceptació, feina, feina i feina.

I aquí estem! Amb la satisfacció d’haver crescut, de tenir un espai en aquest poble, en aquest antic taller com era la Tèxtil Rase i que, justament, per honorar el seu nom original, vam guiar les nostres passes fent d’aquesta aposta un taller no de telers, sinó de persones. En aquest cas, els nostres propòsits han estat treballar amb teixits humans i acompanyar-los amb tot l’amor que sentim els professors i tot l’equip que el fem possible tant en el batxillerat com en els diferents cicles formatius o proves d’accés per tal de fer d’ells uns estudiants lliures, capaços d’enfrontar-se i de manegar-se en el món que els ha tocat viure, amb la mirada connectada en ells i en la confiança que tenen un gran tresor per oferir al món que els espera.

Deu anys, doncs, que ens omplen d’alegria i de satisfacció i que volem compartir amb tots els qui ho heu fet possible.

TARDES

Cuando regresaba a casa en la tarde, nada más silbarle al oído la tonada de sus coplas preferidas, los ojos de la abuela se abrían de par en par. Siguiendo la melodía, las tarareaba con más o menos esfuerzo. Entonces ocurría que su espalda se erguía, que sus manos perdían el anquilosamiento volviéndose tersas y gráciles, que sus rodillas podían soportar no sólo el peso de su cuerpo, sino éste en movimiento. Era entonces cuando extendía el brazo a un vacío que ahora se le antojaba con cara y con nombre y se ponía a bailar reviviendo aquellos tiempos de las fiestas en el entoldado del barrio con el abuelo Juan trayéndole un vaso de gaseosa para pasar la tarde de domingo.

ENTREVISTA A LA TELEVISIÓ DE CARDEDEU

A la Festa de Llibre pels Barris Tele Cardedeu em va fer una entrevista:

http://etv.xiptv.cat/el-temps-oportu/capitol/l-aficio-conta-contes

DIAGNÒSTIC

Els deserts de sal van naufragar en la boca del drac adormit. Al primer badall, se'ls va empassar sense mastegar-los ni rostir-los. Una hora va ser suficient perquè l'exploració mèdica obligada per l'intens mal de panxa redactés un informe inexplicable: 

* vessament poètic per la regió pilòrica amb la conseqüent obstrucció de la zona.
* esòfag desplaçat per l'aparició de fotografies, cartells i programes de mà sense etiquetar.
* desaparició de la curvatura major a conseqüència del xoc d'un piano contra diferents estris de neteja domèstica.
* Eixamplament i esquinç del duodè per la forta pressió de la paraula "no".

profilaxi: tres espelmes a un sant o una santa de gran devoció.

INICI I FINAL

El brollar del carrer com un fluir de passes absurdes que nien filats de mides apamables obre l'escenari: un desconcert qualsevol però contundent aboca el dit per la finestra mentre fa callar els ocells de les acàcies. No diguis el nom, li demana el nen a l'últim avi del planeta; emporta't el secret i deixa'ns a tots amb la curiositat permanent de saber quina és l'equació exacta per transportar de manera constant el flux de la respiració assistida. Mentrestant, les botzines de les bicicletes repten a les dels vaixells del moll a fer el primer concert a distància sense públic convidat. Més enllà de les onades fabricades pels motors en marxa, dansen els llençols dels únics terrats ajardinats alhora que escampen fragàncies entre les ombres que retalla el Sol. T'he portat una flor, li diu ell, i afegeix: per endolcir l'absència ara que he mort. Intranquil·la, bressola el cor descarnat i li xiuxiueja els versos del poeta ferit per la ignorància. Trobo a faltar l'oblit, respon el cor bategant sense forces, necessito el no-res del paisatge immòbil, la línia infinita sense principi ni fi i deixar en préstec el moviment per salpar a les aigües profundes de la nostàlgia. 
Amb el pas de les hores i sense esbufecs, els carrers es posen en línia recta, les places tanquen els capdamunts i els capdavalls dels passejos i les fonts deixen anar el seu constant raig en unes tirallongues líquides. Sense avisar, el brollar del carrer com un fluir de passes absurdes que nien filats de mides apamables tanca l'escenari.

CONTES A L'ASTROLABI AMB ALBERT MARQUÈS

CONTES A L'ASTROLABI AMB L'ALICIA MOLINA

DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA AMB EN PACO ASENSIO

RACONTADES 2014

Racontades

CONTES PER A ADULTS

RACONTADES     Som un grup de professionals de la narració oral amb més de vint anys d’experiència. L’estiu de 2012 vam endegar el projecte Racontades i el vam presentar a la Festa Major de Cardedeu. L’èxit de la iniciativa ens va portar a representar-lo en altres espais com a Llinars del Vallès, a la Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers, al Festival de Narració Oral Munt de Mots, fent unes Racontades al Centre cívic Can Verdaguer, a Vilanova del Vallès per celebrar el 30è aniversari de la independència del poble... I direu, què són les Racontades? Doncs, són una combinació màgica entre contes i la descoberta de racons que ens fan mirar i sentir aquells espais de manera diferent. A les Racontades, les històries i els llocs s’alien per evocar sensacions i les begudes que es seleccionen per a cada punt del passeig ajuden a fer d’aquest espectacle una experiència íntima, divertida, inoblidable. L’objectiu de les Racontades és explicar històries orals aprofitant un recorregut pel poble o barri on narrem, que permeti visitar o descobrir tres o quatre espais que tinguin un interès especial (perquè formen part del patrimoni cultural del poble o barri de la ciutat, perquè la seva visita representa una descoberta insòlita per part del públic assistent a l’acte...). En cada un d’aquests espais els narradors expliquem contes (poden ser també cançons i tot plegat pot estar relacionat o no amb l’espai visitat depenent de les Racontades que s'escullin per a cada sessió), alhora que s’ofereix als assistents una beguda (la selecció de la beguda es pot fer seguint el criteri de promocionar un tipus de beguda, de marca... i les proporciona la mateixa entitat organitzadora) i, opcionalment, un tast d’algun menjar. Hi ha diferents modalitats de Racontades: monotemàtiques (Racontades de por, de contes eròtics...) històriques (sota l'empar de la ficció s'explica part de la història dels llocs), d'humor i d'amor... Les adaptem al moment (una Festa Major o una celebració en concret). Cada sessió de Racontades és única i diferent. En els enllaços trobareu més informació de l’espectacle i de qui som els (Ra)contistes. No dubteu a contactar-nos si esteu interessats a contractar l’espectacle o a conèixer-nos més de prop!   Racontistes Paco Asensio, Rubén Martínez i Alicia Molina Fitxa de l’espectacle Destinataris: Persones adultes Durada: 2 hores Idioma: Català i castellà aliciamolina61@gmail.com 687765506 http://racontades.wordpress.com/ https://www.facebook.com/Racontades http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/19274/humans/estem/fets/relats http://www.radiogranollers.cat/RadioGranollers/ProgramesRadio/_whguwbci-Bs6WcTidsDdDgd7qjq44SDW#prg8455

segueix-me a facebook | envia-ho a un amic  Copyright © 2014 contacontes, All rights reserved.  no vols rebre més missatges? | actualitza les teves dades

CREÍ

Y creí que al girar la vista todo se desvanecería,

que el helor inaugurado de tu mano era un sueño

que el rictus de adiós era la broma de siempre

que tu perfume se iba a quedar a pesar del almidón de la ropa

que los silbidos continuarían encaramando las notas de aquel tango

que tras los cristales siempre me iba a ver a mi de niña con mi gato

que los paseos seguirían trayendo encuentros y charlas

que el puente nuevo del río no estaba más y seguía ahí el limonero en el patio

que ese picar en la calle Torrassa volvía a traer las sorpresas del entonces.

Por creer, creí muchas cosas.

Hasta creí que no te habías muerto.

FLORS I VIOLES A PALAFRUGELL

Divendres 2 de maig, a les 17.30h, us espero a la plaça Ermengarda de Palafrugell per disfrutar amb la sessió CONTES CONTATS I CANTATS. 

I mireu, mireu quantes coses tan i tan interessants que han programat: http://www.florsivioles.cat/programa-flors-i-violes-2014/

¿ERES TÚ?

Sin mando ni orden
                             sin cabeza!

Sin palabra ni memoria
                             sin cabeza!

Sin pies donde recoger los pasos que te lleven a casa.
Sin manos que retiren las migas de pan.
Sin recuerdos que tejan historias.
Sólo un vómito imprevisto que te escupe a la realidad:
                                                                          ¿eres tú?

Devorada por la nada, 
los fragmentos de la vida se esparcen con el viento.

Nena, ¿eres tú?

Silencio.

El nudo crece y crece en ti
y rompe la garganta en mil hilos de mutismo.
En compás de uno se desparraman lágrimas 
empañando todas la lunas y los soles vividos juntos.

El suelo se separa y caen los muebles, 
                                                     las fotografías,
                                                                         los cuadros,
y ya es nada.

Sólo una voz de lejos sigue diciendo ¿eres tú? 

DESPIERTA EL CANTAR MUDO

Despierta el cantar mudo

de la noche sin cielo

reanuda sus pasos vagos

en un carrusel de hielo.

Dónde está tu silueta de mármol?

dónde, tu labrar sin rumbo?

En la marchita hojarasca

que se transforma en humo.

Habita mi alma el demonio

del cercioro de tu ausencia

las preguntas viajan de una en una

con sus guiños de impaciencia.

Vendrá el sosiego, el trazo del camino

verde de primavera esperada.

Vendrá la ola a mis pies

me dejaré empapar, contrariada.

TU PARTE MÁS HUMANA

Un día, me gustaría dormir
con tu parte más humana,
rasgar tus ronquidos en hilos musicales
postrándose en mi pecho
abriéndome el deseo de adentrarte
perfumada en especias, 
                                    en música, 
                                                     en arte... 
                                   
Un día, me gustaría soñarte
al otro lado de mi cuerpo,
sentir como mi vello 
se eriza al acercarte;
trepar por tus manos,
                            saciarme en tu lengua, 
                                           embrujarme  en tu carne.

Un día destaparé mis párpados
y allá estará tu mirada
como el pestañeo del sol
que juega en mi ventana.

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Hi ha persones que deixen una petja en cada racó de la seva paraula. Gabriel García Márquez és una d'elles. Descobrir a Cien años de soledad un univers literari en què m'hagués quedat a viure, responsabilitzar "El amor en los tiempos del cólera" com la impulsora perquè conegués una de les persones importants a la meva vida, posar-li al meu fill Gabriel per l'admiració que li professo són algunes de les marques que siluetegen el territori Gabo per a mi.

L'any 1997, quan col·laborava al diari "Avui" fent la crítica literària, em van donar el recull dels seus primers contes "Ojos de perro azul". Recordo com em van visitar totes les inseguretats mentre l'escrivia. No podia concebre la idea que jo pogués dir res d'un dels mestres de la literatura. Però la vaig fer i aquí ha quedat.

Avui, parlant amb en Renay Chinea i en Ramon Serrano a Vent de Mar, a Calella de Palafrugell, en Renay ja anunciava que en Gabo s'estava morint. En aquell moment ja he sentit una punxada especial i el pas de les hores només ha fet que confirmar la crònica d'una mort anunciada. Ens queden les històries, els colors dels escenaris que ha creat, els universos immortals per on podrem seguir viatjant encara que ell ja no hi sigui.

Gabo deia "la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido". Així, podem assegurar que romandrà viu en els nostres cors.

CONTRAST

Dins la fosca de la nit
estripo els somnis que em parlen de tu.
De lluny, 
             l'espurneig carena esperances taronges
que neden en els cels de la incertesa.

SANT JORDI A L'ASTROLABI AMB INÉS MACPHERSON, RUBÉN MARTÍNEZ, ALICIA MOLINA, MERCHE OCHOA I ARNAU VILARDEBÒ

BURBUJEANDO

Tras las burbujas de un soplo, se halla el oasis donde habita lo posible.