Aquesta és la segona olivera que planto en la meva vida. La primera la vaig plantar als 26 anys i acabava de tenir en Gabriel. Per celebrar-ho, amb el seu pare vam preparar un ritual de benvinguda: el primer que vam posar en el fons del forat on havia d'anar l'olivera va ser la placenta, com a veneració a l'origen de la vida que ara i sempre havíem de celebrar; també, i com a coixí de les arrels que aviat s'hi escamparien, vam col·locar-hi una caixa amb unes cartes que li adreçàvem al nostre fill, un diari per si mai algú es trobava amb tot això per tal que pogués identificar-hi la data i els fets que estaven passant, monedes... i una ampolla de vi perquè se la prenguessin a la nostra salut.
Quan ja ho vam tenir tot a punt, vam comprovar que el forat per encabir-la no tenia prou amplada, així que vam anar eixamplant-lo a base de pic i pala. El tipus de terra no ajudava gaire, la veritat, i anaven passant els dies i l'olivera continuava allà, esperant ser plantada. Gairebé de manera natural, quan venien visites, sempre hi havia algú que, espontàniament, li dedicava una estona a fer més ample el forat i així va ser que la "plantada de l'olivera" es va convertir en un ritual en ell mateix en el qual va contribuir una munió d'amics de la manera més amorosa que ens podíem haver imaginat.
Temps després, vaig canviar cal Batlle, aquest era el nom de la casa, per Cardedeu. Fa uns 4 anys, les sincronies de la vida em van posar al davant l'oportunitat de tornar a la casa. A banda de saludar l'alzina surera centenària, la meva curiositat extrahumana es va concentrar en la pregunta de saber si, després de tants canvis que havien fet els nous propietaris, encara existiria la nostra olivera. Després de buscar-la per espais que em semblaven estranyíssims de reconèixer, la vaig veure. No cal que descrigui el corrent elèctric que em va recórrer per tot el cos... Allà, davant seu, com qui saluda a una amiga de sempre, la vaig acaronar commoguda. Era impossible sentir més complicitat! Tot el que representava per a la meva història, tot el que ella i jo sabíem que guardava allà sota, com un tresor enterrat... I el més extraordinari: era viva! Com un testimoni fidel a la vida, al pas del temps!
Aquesta segona olivera no té cap cofre a sota, tan sols el xiuxiueig dels meus secrets, dels meus desitjos... la mirada amorosa de fer-la present en aquesta part del camí que em queda per recórrer i voldria que en mirar-la, hi veiés reflectida la lentitud del temps, les converses calmades, el florir de la vida que ens regala tota la plenitud en cada petit canvi... la dolça tendresa de ser el que som i sentir que tot està bé.
