QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 30 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA X


El dia tanca les hores amb una visió de tres tortugues que s'entrenaven per guanyar la cursa amb la llebre més ràpida i perpetuar, així, la faula d'Isop i fer-la vigent en els nostres dies. També he vist unes petjades que no trobaven el camí de retorn a casa. Uns metres més enllà he vist el silenci que caminava desconsolat perquè de tots els llocs que havia visitat, ningú no el volia. o un autobús dels anys 70 que ha sortit a la carretera  a fer el seu recorregut habitual d'aquells temps i s'ha perdut pels carrers i revolts inexistents. Per últim, he trobat la dolçor de la mel en boca d'unes paraules òrfenes que m'han bressolat fins a adormir-me. 

¿DE QUÉ IBA ESTO?

El deseo salió por la boca, se miró en el espejo del otro y encontró la puerta por donde espaciar su señorío. Sin detenerse, ahuecó todo lo sobrero y se centró en el instante y en lo próximo. Uno a uno, los segundos junto con los minutos se amontonaron en el trastero de lo conocido esperando nuevo aviso. Allí los encontraron las horas, que bastante confundidas estaban por tanto abandono; nunca su pasar por el tiempo había supuesto un tic-tac tan monocorde. Sin tiempo existente, pues, y con un espacio reiniciando su quehacer continuo, el vagar por los impulsos supo con todo ello que el día traía rosas rojas para ahuyentar los soplos del olvido.

dilluns, 29 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA IX


Avui el dia es tanca amb el contrast que porta la vida sota l'ala: el riure i el plorar; l'espera i la decepció; el camí fet i el camí perdut. Vides robades per passar pàgina quan el tren ha fet l'últim xiulet. En aquest dia, també he vist com alguns espolsegaven gavardines després d'aquest temps de pluja mentre que altres miraven enrere comptant els segons de la incertesa. He vist l'agonia de la puça que no troba abric on instal·lar-se perquè ja han passat cent anys i tots ens hem tornat calbs... de somnis i de mirades netes. O el camí de retorn del qual hem perdut el rastre i ens queda només un antic record. He vist xiuxiuejos que punxen en les orelles sensibles i notes musicals que desacompassen el ritme. He vist l'escarni i el saboteig en un quadre sense pintura, que de tan blanc s'ha fet pregunta. Per últim, he vist el perdó agafant la maleta i tornant a la casa dels pares per reconstruir les espurnes d'un foc amorós i nou.

diumenge, 28 de novembre del 2010

NO PENSIS EN UN ELEFANT!

Durant aquesta setmana la pregunta que ens fèiem algunes persones és "què hem de fer aquest diumenge?" Avui és un dia ple de contradiccions i incomoditats personals. A quina veueta hem de fer cas? A la de l'emprenyada? A la de la responsabilitat ciutadana? A la de l'esperança que potser aquest cop...?

Avui, una hora abans de tancar les meses electorals, recomano un llibre que ni fet exprés: No pensis en un elefant! de George Lakoff, publicat per Viena Edicions.

Diu la contraportada: "Què és el que fa decantar el vot d'un indecís? Sorprenentment, la gran majoria no vota l'opció que probablement el beneficiaria més, sinó aquella amb la qual s'identifica, encara que perjudiqui clarament els seus interessos. Els conservadors nord-americans fa molt que ho saben, i en les últimes dècades han invertit bilions de dòlars a finançar grups d'opinió que els ajuden a comunicar millor les seves idees i a desarticular els raonaments del contrari. I han aconseguit una altíssima eficàcia, basada en el poder de les paraules i la càrrega inconscient que arrosseguen. Mentrestant, els progressistes s'han limitat a argumentar en contra, sense adonar-se que, cada vegada que ho fan, en realitat consoliden els valors republicans."

Segons el prestigiós lingüista nord-americà George Lakoff, professor de Ciència Cognitiva i Lingüística a la Universitat de Berkeley, "no es tracta de canviar els principis o els valors dels polítics progressistes; es tracta de canviar els seu llenguatge. Perquè les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d'emocions que les envolta. I és aquest marc el que fa canviar les decisions."

"Per fi, un llibre clar, rigorós i necessari sobre com el llenguatge es perverteix en el debat polític, tant als Estats Units com a Europa, i com és de fàcil manipular el vot, la decisió de compra o qualsevol altra elecció en què l'individu està sol davant unes promeses que no sempre volen dir el que diuen."

I per si cal una mostra més  convincent, transcric un fragment de la pàg. 31: "(...) El problema és que moltes de les persones que comparteixen una d'aquestes maneres de pensar no s'adonen que el seu és un cas particular d'un plantejament més general i no veuen el lligam entre totes les menes de progressisme. Solen creure que la seva és l'única manera de ser un progressita de debò. És ben trist. Impedeix que les persones que comparteixen valors progressistes s'uneixin. Hem de superar aquesta idea que ens perjudica. Els de l'altre bàndol ja ho han fet."

Us sona, això?

dijous, 25 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VIII


Els dies com avui porten finals inesperats. De cop, quan l'últim gra de sorra queia per anunciar el final del dia, he vist volar l'àliga negra per sobre de les teulades de les cases buscant un mirall en què comprovar si havia canviat gaire d'aspecte d'ençà de la seva aparició al planeta Terra. En un altre moment, he vist bastants semàfors verds per apuntar a la meva llista d'oasis personals i n'he pres nota de cada un d'ells. També, l'aparició en un lloc estranyíssim d'un aqüeducte romà que, miraculosament, ha començat a brollar-li aigua per transportar-la als pobles dels voltants, que no en tenen. O un patinet que anava sol per les vies urbanes organitzant el tràfic dels cotxes, dels vianants... i fins i tot ajudant a traslladar els nens petits quan, cansats, es negaven de seguir caminant. Al matí he vist com l'edifici d'una escola havia canviat la seva distribució d'espais i apareixia sense parets ni portes, ni passadissos, ni aules... i davant la mirada incrèdula de pares i mestres,  els alumnes anaven penjant rètols amb les paraules "volem una escola viva" pertot arreu: a les botigues, al mercat, als bars, a les places, als tallers... Per últim, també, un Sol rodó i baix mentre conduïa per l'autopista. L'he mirat més enllà, travessant-lo,  i he vist tots els follets, que em deien que existien quan era petita, jugant amb les nostres ombres.

dimecres, 24 de novembre del 2010

PÉRDIDAS SIN DESCRIPCIONES

Dicen que las historias empiezan por un inicio y un conflicto. Por este orden. Ésta, sin embargo, cambia el rumbo habitual porque todo tiene lugar el día en que Lucrecia pierde un anillo en su jardín. Extraño, pensaréis,  pero ahí estaba: estrenando el primer conflicto de la historia. ya que al darse cuenta de lo que le había pasado y de todo lo que se le avecinaba, empezó a buscarlo por todas partes. Fue entonces cuando se desorientó y se perdió. Así tal y como suena. Se perdió en medio de un espacio de poco más de 300 m2  y sin saber cómo salir de allí, y temiendo no llegar a tiempo a la cita, tomó la decisión de hacer un túnel convencida de que la salida se encontraba a pocos metros de excavar con la pala que encontró por casualidad. Podría haber pensado que si se había perdido en tan poco espacio, qué no le podía pasar cavando hacia algún lugar, pero eso sólo se le ocurrió cuando despúes de haber avanzado unos cuantos cientos de metros dio con una tribu de seres minúsculos que la cautivaron sin mediar palabra. Ahí, amordazada y maniatada, tuvo tiempo de deducir que había errado la dirección de su túnel y que, probablement, debía encontrarse en algún punto cercano al centro de la Tierra, sobretodo por las indicaciones de una especie de mapa que ponía "usted se encuentra aquí", pero qué importaba ya adónde estaba si aquellos seres tenían a punto una caldera que ni la de Pere Botero... Así que, resignada, se disponía a aceptar su sino cuando al meter la mano en el bolsillo del pantalón, no sin hacer un merecido esfuerzo, encontró el anillo que creía perdido y se lo colocó en el dedo índice de la mano derecha, enfocó hacia el Norte, con otro merecido esfuerzo, y desapareció de su inminente lugar de sacrificio. Mientras los poderes del anillo la trasladaban de lugar, lo programó para dirigir el rumbo hacia su planeta. Necesitaba un curso acelerado de orientación.

dimarts, 23 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VII


He vist totes les bruixes dels contes amagades a la cova dels ressons fent pocions màgiques per ajudar-nos a ser més savis. Als artistes creadors de joguines, tristos, perquè fa temps que no veuen la il·lusió en els ulls dels nens. També he vist com el per què i el perquè discutien amb un grup incomptable d'orelles perquè l'un i l'altre van de bòlit formulant i contestant preguntes, que ningú no escolta. A la Marieta de l'Ull Viu baixant de la Font del Gat renegant per tot el que han fet en la seva absència. He vist com, després de molts anys, arribava a la plaça Felip Neri  l'autor d'un dels tantíssims afusellaments postfranquistes i netejava amb les seves llàgrimes el forat de metralla de la paret, que havia provocat la mort d'alguna persona innocent. He vist un altre cop fer-se ben plena la lluna, però no t'he vist a tu.

LA ABUELA NECESITA BESITOS

M'agradaria recomanar-vos aquest conte d'Ana Bergua amb il·lustracions de Carme Sala que acaba de publicar l'editorial Proteus. És un cant a l'amor cap als avis i cap a la vida, de com l'afecte és la millor medecina per als mals que corren avui en dia.


 
podeu consultar la novetat a la pàgina de l'editorial


aquí us enganxo la ressenya que n'han fet:

Un cuento lleno de sensibilidad sobre el valor del amor y la ternura, especialmente de los nietos, ante la vejez y las enfermedades degenerativas. El libro pretende formentar el respeto hacia las personas mayores y ayudar a los más pequeños a ver el envejecimiento y los procesos de deterioro mental asociados como algo natural y, a menudo, inevitable. Además de exponer algunas acciones recomendadas para estimular la memoria, las autoras proponen un remedio infalible para apaciguar los procesos degenerativos: amor, ternura y muchos besitos.

dijous, 18 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA VI


El final del dia d'avui té algunes imatges per guardar-les sota el coixí com les de centenars de plomes que han passat pel cel fidels als cicles migratoris malgrat que les aus que les aguanten hagin decidit quedar-se a passar l'hivern aquí. He vist una dona que pentinava a una altra amb tota la parsimònia i amorositat i després li treia la perruca i la deixava nua davant el mirall. He vist com arribava un cotxe ple de sabates de segona mà a la plaça del meu poble i com s'hi acostava una munió de gent ansiosa d'emprovar-se-les per quedar-se aquell parell que li expliqués la millor història. I, també, dos dits que es buscaven fervorosament per viure un bonica història d'amor. O una moneda que estava farta de ser-ho i volia convertir-se en anell per tenir un sol destinari a qui servir. O l'últim: he vist una filera infinita de portes, portes de totes les mides, formes i colors que fugien de la condemna d'haver d'estar sempre tancades i marxaven a descobrir món.

dimecres, 17 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA V


Avui he vist camins que no portaven enlloc, bicicletes que els faltaven els pedals per avançar, siluetes de figures humanes sense peus per tirar endavant i sense mans per obrir-les a l'esperança. He vist un manyoc de cabells d'un cap perdut en el desert de les ombres, un elefant extingit que ens assenyalava a tots amb la seva trompa fent-nos responsables d'un final anunciat. He vist metorits de paraules d'aquelles que es carreguen en la bilis més amarga i apunten en els cors més fràgils. També, unes parpelles que tancaven el seu vaivé per no tornar-se a obrir i un silenci que s'instal·lava en el bell mig del coll fins a no deixar-te respirar.

Recomanació d'un conte: LA PETITE FILLE DU LIVRE

El pròxim dia 25, se celebra el dia internacional de lluita contra la violència de gènere. De fet, a partir d'aquesta data hi ha tot un seguit de celebracions al voltant de la violència i els drets humans que culminen, justament, el dia 10 de desembre, amb la celebració de la declaració universal dels drets humans. Doncs, amb motius d'aquestes celebracions, volia recomanar un llibre, per a nens a partir de 5 anys, exquisit per la història i per les il·lustracions:

La petite fille du livre de Nadja, publicat per L'école des loisirs (París, 1997)


És la història d'una escriptora que s'imagina la vida d'una nena que s'està a la casa d'una dona que la maltracta i com el relat a dues bandes (el present de l'escriptora i el futur creat en la vida de la nena) acabarà unint els dos personatges en un final entendridor.

Si en voleu més informació, us deixo l'enllaç: http://www.crdp.ac-grenoble.fr/lireetecrire/spip.php?article77

dimarts, 16 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA IV


Avui, només entrar per la porta de casa, m'he trobat als peus una cargola gegant que ha vingut expressament de platges llunyanes per reconfortar-me amb l'eco del mar. En un moment del dia, he obert el diari i les paraules s'havien anat canviant de lloc i totes soles havien reescrit notícies i acudits i contes... per enxamplar els somriures de tots els qui les llegien. He vist com les sargantanes passejaven tranquil·lament pels camps de l'escola i s'explicaven entre elles les lliçons que reciten els nois de memòria quan surten a estudiar a l'hora del pati. He vist núvols i núvols de tots colors fent cua en el cel discutint amb Santa Bàrbara perquè fa tant i tant de temps que s'esperen. He vist un nen petit barallant-se dins el cos d'un home vell dient-se: jo no volia ser això.

VIVIR PARA ESTAR

Vivir para estar, para sentir,
                                          para escribir.
Florecer en un segundo
en la comisura de tu boca.
Suspirar en cada poro puesto
                                             de nuevo en la piel.
Descubrir que la primavera
también llega aquí, en tí,
en cada lugar habitado
                     y soñado.
Dejar llevar cada vaivén
en forma de ilusión
                            de paradero cercano
a tus entrañas vívidas,
                      desconocidas,
                      vencidas
y darles paso para resurgir
como la fruta roja
que se deshace en los labios
cuando encuentra
                           el deseo de ser.

Alicia Molina
22/III/09 

LA PRINCESA LACA A LA LLUNYANA BIRMÀNIA



Aquest divendres, a les 18h, a la Biblioteca de Cardedeu, la princesa Laca celebrarà la primera contada en llibertat, amb la sessió "Contes des de l'altra cara del mirall". Calen, però, moltes contades perquè hi ha moltes princeses Laca al món per alliberar.

dissabte, 13 de novembre del 2010

FÓRUMULA DEL CONTE DE LA MARIETA

Fa dies buscava la fórmula dels diàlegs entre el mort i la Marieta del conte de por La Marieta, però en català no vaig trobar res, de manera que em vaig inventar unes frases perquè rimessin una mica i li donessin musicalitat als diàlegs.

Si algú necessita unes paraules que donin joc a la història bé per fer por o bé per fer riure, aquí deixo la fórmula per anar repetint en el conte de la Marieta:

El mort:                      Marieta, Marieta,
                                 que n'ets d'entremaliadeta,
                                 dóna'm el que m'has pres.
                                 Ja vaig pel primer esglaó...

Marieta:                    Ai, mare, mareta,
                                estic molt espantadeta,
                                digues-li que no he fet res.
           

divendres, 12 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA III


Avui he vist un munt de banos que ventaven, tots alhora, una cria de pardal perquè enlairés el vol. També, en un concert, com s'escapaven uns acords de la guitarra per anar a sonar just a l'orella de la noia que tenien al davant. He mirat pel caleidoscopi del temps i he vist la primera casa on vaig viure. Després he vist entrar una colla de paraules en una llibreria i cridar al botiguer "posi'ns a la venda".  O una casa en què ningú no treu la pols per no esborrar les empremtes del fill que va morir a la guerra. Finalment he vist una catifa, entremaliada, que s'amaga a sota tots els petons que cauen del sofà.

dijous, 11 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA II

Avui he vist un reguerot de formigues que, despistades, havien sortit del cau en aquest estiuet de sant martí pensant-se que ja tornava a ser aquí el temps de treballar i recollir menjar per al pròxim hivern. A una dona que estenia la roba del seu difunt marit a veure si així el vent s'emportava tots els records i ella podia començar a viure. A dos nens petits, petits, que es deien "enamorem-nos ara que tenim temps per a l'amor". A dos joves, que s'han creuat a l'andana del metro, i ell no s'ha adonat que l'arracada que s'ha trobat aquest matí i que duia guardada a la butxaca era la parella de la que portava la noia que ha passat pel seu davant. A una rosa vermella que, decidida, se n'anava a casa d'ella amb una targeta penjada que deia "ho sento".

dimecres, 10 de novembre del 2010

EL CANDIL

Dicen que un día destapó sus ojos y los vientos le trajeron un murmullo que le hicieron mirar hacia el lado oculto de las sombras y allí, agazapada, descubrió la sombra de un candil. Tenía una forma hermosa, tanto, que fascinó a sus ojos ingenuos creando dentro de su ser un frenesí irreconocible. No conformándose con sólo mirarla, quiso encontrar el objeto que la creaba desde la desazón que destilan los pálpitos anónimos. Una y otra vez su mirada iba de un punto a otro como un náufrago que no sabe qué rumbo tomar. En su ruta variable, halló otros objetos que bien podían llamar su atención, pero la necesidad de encontrar el único y deseable hizo que todo lo demás dejara de existir sin importarle lo más mínimo. A pesar de sus esfuerzos, la luz no aparecía y al final el desánimo le hizo cerrar de nuevo los ojos llevándose con ese gesto la deseada luz del candil, que desapareció como lo hacen las palabras y los gestos que no dejamos salir más allá de nosotros.

dimarts, 9 de novembre del 2010

EL FINAL DEL DIA I

Hoy, el día se cierra con muchas imágenes con las que llevarme a los sueños: el silencio lleno de una sala repleta de ojos calmados en busca de si mismos, cajas y cajas de caramelos aterciopelados que saben a todos los atardeceres naranjas que he pasado a tu lado, palabras que se escapan de las bocas que las han creado para explicarse historias entre ellas, un rostro febril que vuelve a la niñez y rememora los tiempos en que no hacer nada era la antesala de un mundo sin fin, el olor del pebrot escalivat colándose por todos los rincones hasta hacerme salivear o el sonido de unos pasos cercanos para acunar la noche.

dijous, 4 de novembre del 2010

infinitvos

Encontrar asideros indispensables para pasar a la otra orilla y tomar una nueva barca con la que descubrir otros cauces.
Dejar mecer el infortunio para que se adormezca antes de que llegue al epicentro del alma y te haga estallar en mil pedazos.
Huir de la calumnia y el regocijo antes de que haga mella en el abono de la duda.