QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dijous, 24 de novembre del 2011

CAL ESTUDIAR LLENGUA?


Els alumnes de batxillerat arriben al final del passadís d'una aventura que l'han viscuda de manera avorrida pel que fa a temes de llengua. Arriben, sí, a unes proves de selectivitat en què se'ls descompta totes les faltes d'ortografia que facin. Il·limitades, diu la consigna. Ara cal córrer, cal trobar solucions a uns problemes que han anat arrossegant al llarg dels anys d'escolaritat i que en alguns casos responen a la fórmula de les profecies autocomplertes.

En aquest sentit, els professors anem fent camí en aquests dos anys d'ensenyament postobligatori com podem. Amb la bona intenció, això sí, d'alliçonar-los i de preparar-los per tal que aquest futur no sigui tan negre. Són ells els únics responsables de cometre tantes faltes d'ortografia, però? O, potser, el nostre sistema educatiu, pel que fa a l'ensenyament de la llengua, grinyola? Això ens portaria a parlar en algun moment d'incompetència, de mala estratègia pel que fa als recursos comunicatius? I a continuació: ens hauríem de demanar si els toca pagar els plats trencats a ells?
Potser una primera qüestió que hauria d'actuar d'alarma a tots els especialistes i a la societat en general és l'opinió que els suscita l'assignatura de llengua per a una gran part de l'alumnat: és avorrida. Sembla una paradoxa. Que allò amb què es basen les nostres relacions humanes, la comunicació, resulti ser l'home del sac de les aules és que alguna cosa no hem fet bé.
Si féssim un recorregut imaginari d'un alumne estàndard pel que fa a les pràctiques d'aprenentatge a les classes de llengua al cap dels anys de la seva escolarització, faríem un recompte que podria ser alguna cosa semblant a: tres-cents cinquanta-dos exercicis de vocal neutra, sis-cents d'accents, cent tretze d'apòstrof, noranta-vuit de les m-n-ny-r-rr... (són menys perquè sempre són al final del temari i de vegades no s'arriben a fer)... Cal que segueixi? I això comença quan un nen o una nena no fa ni dos dies que s'ha iniciat amb la lectura. Si ens haguéssim proposat invertir l'ordre natural de l'aprenentatge d'una llengua seria exactament això el que hem fet. Hem començat la casa per la teulada: quan tot just tenien el caramelet a la boca i descobrien el món fantàstic de les paraules i es mostraven curiosos, expectants amb la possibilitat de crear històries i de comprendre-les, en traiem de la butxaca la caixa negra de les normes i les excepcions... i trenquem la màgia. I ara ens exclamem dient que els joves d'avui en dia no llegeixen, no tenen capacitat d'expressar-se ni per escrit ni oralment, que la seva capacitat de comprensió és baixíssima...

Hem oblidat una premisa indispensable en la pràctica i en el posterior estudi teòric de la llengua i és que ha d'estar vinculada al teixit emocional de les persones. En canvi, hem omplert aquest aprenentatge de feines mecàniques, instructives, teòriques... i ens hem oblidat de l'objectiu principal de la llengua: comunicar. El resultat és tan trist com vertader: tenim un munt d'alumnes incapaços d'expressar-se en la seva llengua. Incapaços de transmetre un missatge coherent, ordenat, entenedor... Incapaços de construir un missatge oral que no caigui en termes genèrics, repetitius, incomprensibles... I el pitjor: incapaços de renunciar a la idea que estudiar llengua és un pal

Quan responc als meus alumnes de per a què serveix estudiar llengua i els contesto que per ser feliços, no ho poden entendre. Arribem tard; el nostre sistema educatiu s'ha assegurat durant molts anys de fer-los avorrir la llengua amb pràctiques mutiladores.

Si seguíssim l'ordre natural d'adquirir una competència lingüística, un alumne de primària no hauria de fer altra cosa que jugar amb la llengua i amb totes les seves possiblitats d'expressió oral i escrites, però sense establir cap exercici mecànic que fes referència a paràmetres teòrics de normativa ortogràfica. Només amb la lectura, amb activitats per practicar l'expressió oral, sobretot, i també amb les expressions escrites; a més d'incorporar pràctiques per entrenar l'atenció plena, la visualització i els treballs memorístics d'algunes paraules escrites... ja n'hi hauria prou per anar fent camí cap a una interiorització natural de com escriure correctament. És a ESO quan els iniciaríem en alguns aspectes teòrics de normativa i d'entendre el perquè escrivim com escrivim i de l'estudi de la gramàtica.

Sovint els mestres de llengua ens posem les mans al cap en veure com escriuen els alumnes. En canvi, no som capaços d'adonar-nos de quin és el traçat natural que fa el nostre cervell per arribar a assolir l'aprenentatge d'una llengua. Potser perquè el català és la meva segona llengua, potser perquè abans de passar a ser mestra, fa més de trenta anys, vaig ser la meva pròpia alumna i he estat molt conscient de quin és el camí que vaig recórrer, potser per tota aquesta experiència puc dir que cal donar-li molta més importància a l'aprenentatge de l'expressió oral en una primera instància i anar-la reforçant amb la llengua escrita sense teoritzacions; només cal deixar anar tot el fluir que un porta dins, alhora que cal anar treballant la memòria visual de totes les expressions que formen part del teu corpus quotidià i anar-lo ampliant amb models lingüístics correctes.

Quant al treball de memòria visual, hi ha un reconeixement clar de la seva veracitat, per part d'estudis de PNL destinats a l'aprenentatge de l'ortografia de la llengua en què reforcen la idea de la memòria visual. Sembla mentida que amb tantes veus assenyades que proposen solucions a problemes lingüístics instal·lats des de fa temps, continuem entestats a seguir mètodes arcaics, antipedagògics i limitadors.

Si aquest procés natural d'aprenentatge, doncs, estigués repartit d'una altra manera, si la llengua oral tingués més protagonisme, si l'expressió escrita es treballés al marge de les normes teòriques per als alumnes de primària, si aconseguíssim asserenar els nens (i els pares i els mestres...) perquè fessin el procés d'aprenentatge des de l'atenció, la visualització... podríem garantir alumnes capaços per assolir unes competències lingüístiques òptimes a primària i preparats per fer el salt que necessita l'ensenyament a la secundària obligatòria i així, arribarien al batxillerat amb gairebé tot el recorregut natural, pel que fa a l'estudi de les llengües i a la seva correcció, ben assolit i no ens caldria, als mestres, anar bregant amb el tema de l'ortografia ni de fer-los responsables d'unes mancances que no són altra cosa que l'amagatall de la incompetència del nostre sistema educatiu.

dimecres, 23 de novembre del 2011

MARCS


Cau un botó i el trau es fa gros com un marc en què col·locar el cap i sents que viatges fins a la galeria més pròxima i et pengen a punt per a l'exposició inaugural i allà clavat davant teu hi ha uns ulls curiosos que no deixen de girar el cap a dreta i esquerra mirant-te fixament des de tots els angles que el seu coll dóna de si. I et mira tant i el mires tant que travesses els ulls i recorres anys de memòria i t'atures en el moment en què aquella persona desconeguda aprenia a fer anar una càmera de fotografiar i tenia al davant un noi d'aspecte absent, ulls marrons, cara pàl·lida, descabellat, sense somriure ni cap rictus que el delati... i t'adones que ets tu mateix, com ara, com eres en aquell moment i reconeixes, ara sí, la mà que prem el disparador de la càmera i quedes atrapat en el temps i han passat els anys, però tu continues immòbil en el retrat malgrat que cada dia caiguin botons i els traus s'enxamplin fins a esdevenir marcs imaginaris.

dilluns, 21 de novembre del 2011

TIEMPOS POSTELECTORALES


El edificio vacío sube, sube y sube sin parar. Como una burbuja que se ha instalado en mi copa y no hay manera de deshacerla, así aparece la sensación de que nada tiene sentido. En un momento de duda, miro una fotografía furtiva en que apareces y me respondo: ¿lo ves? Aquí acaba el propósito y empieza la derrota. Entonces salta el dispositivo de alarma del congelador de casa y observo los cuerpos emblanquecidos de los muslos de pollo, de las hamburguesas y del pescado que acabé no haciendo y me doy cuenta del tiempo de espera que traen a sus espaldas contando cada gramo de subsistencia. Y recién me digo que nada, ni tu ignorancia de mis propósitos ni el hilo que te une a una tierra lejana... nada es materia certera de que esto es el fin de nuestros días.

dimecres, 16 de novembre del 2011

TARDES EN GRIS




La tarde la sorprendió encendiendo velas. Toda la casa era un juego de luces y sombras que resplandecían más o menos según el aire que hacía al pasar. Si hubieran habido fantasmas, ése hubiera sido el terreno ideal para asustar a cualquier niño, pero en aquella casa, no había lugar para las almas en pena. Por no haber, no había ni para los ratones, que siempre son los últimos en marchar de cualquier sitio. Como mucho, quedaba quizás algún recuerdo holgazaneando en las paredes sin brillo donde el rastro de su recorrido había dejado sellado el retrato de lo que fue. Nada más. Sólo la sintonía de la radio acompañando el ruido del herbor de cuatro patatas viejas salpicaba las paredes y les daba volumen. Pero a seis metros de la casa, el mar golpeaba según el sentir de su dueño: a veces dulcemente como el balanceo de una cuna que se presenta a la vida con el día por delante. Otras, embarrancado, con ese gris que traen los días sin sol cuando entre el alba y el crepúsculo no hay líneas divisorias que anuncien cambios ni monedas para tirar en ninguna fuente donde dejar caer un sueño.

dijous, 10 de novembre del 2011

CAMINO DE MI CASA

"Camino de mi casa había un banco donde los viejos se sentaban las tardes de primavera y tibio sol. Camino de mi casa había un buzón que albergaba las cartas de amor" (...)

Així comença aquest àlbum d'Ana Tortosa i Esperanza León, publicat per Thule, amb un text ple d'imatges poètiques i amb unes il·lustracions suggerents, amb traços que mostren en la justa mesura l'univers de les coses perdudes quan la guerra, l'infortuni... s'emporta la vida sense avisar.

dimecres, 9 de novembre del 2011

GABRIEL FERRATER


EL MUTILAT
Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anirà confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

                        Gabriel Ferrater



dimarts, 8 de novembre del 2011

SI EL QUE FOS, FOS...


Si el dia tingués només un minut per ser viscut, voldria que estigués ple de mar i d'onades silencioses que s'acosten als peus sense anunciar-se. Voldria que darrere el núvols blancs hi haguessin formes de somnis imaginaris i que sense haver-los de bufar, anessin canviant com les pantalles d'una càmera de mentida. O si ho preferiu, que estigués ple de tots els retalls que fa la teva presència quan l'imprevist et fa esdevenir sorpresa o casualitat... i dibuixes en el paisatge tots els rictus de l'encontre. Voldria una brisa suau per onejar els cabells en l'aire o per fer entrar a la pell el fred d'una tardor amable que porta encara ressons d'estiu amb sorra blanca.

dijous, 3 de novembre del 2011

LA CAJA DE LAS RESPUESTAS


En el fondo del pantano encontró la llave que abría la caja de las respuestas. Así que, esperanzada, pensó que por fin todas sus pesadillas se iban a parar. Sólo tenía que ponerse a escuchar esa voz rítmica como los poemas bien cantados y ya todo estaría en su lugar. Sin embargo, cuando la voz vació todo el contenido de la caja, sólo hubo incertidumbre. Incertidumbre por lo que encontró, però sobre todo por lo que descubrió y no sabía. Así que, como pudo, volvió a meter las palabras en la caja, la selló con la duda y se dispuso a practicar nuevas preguntas para entender las respuestas.