QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dijous, 24 de novembre de 2011

CAL ESTUDIAR LLENGUA?


Els alumnes de batxillerat arriben al final del passadís d'una aventura que l'han viscuda de manera avorrida pel que fa a temes de llengua. Arriben, sí, a unes proves de selectivitat en què se'ls descompta totes les faltes d'ortografia que facin. Il·limitades, diu la consigna. Ara cal córrer, cal trobar solucions a uns problemes que han anat arrossegant al llarg dels anys d'escolaritat i que en alguns casos responen a la fórmula de les profecies autocomplertes.

En aquest sentit, els professors anem fent camí en aquests dos anys d'ensenyament postobligatori com podem. Amb la bona intenció, això sí, d'alliçonar-los i de preparar-los per tal que aquest futur no sigui tan negre. Són ells els únics responsables de cometre tantes faltes d'ortografia, però? O, potser, el nostre sistema educatiu, pel que fa a l'ensenyament de la llengua, grinyola? Això ens portaria a parlar en algun moment d'incompetència, de mala estratègia pel que fa als recursos comunicatius? I a continuació: ens hauríem de demanar si els toca pagar els plats trencats a ells?
Potser una primera qüestió que hauria d'actuar d'alarma a tots els especialistes i a la societat en general és l'opinió que els suscita l'assignatura de llengua per a una gran part de l'alumnat: és avorrida. Sembla una paradoxa. Que allò amb què es basen les nostres relacions humanes, la comunicació, resulti ser l'home del sac de les aules és que alguna cosa no hem fet bé.
Si féssim un recorregut imaginari d'un alumne estàndard pel que fa a les pràctiques d'aprenentatge a les classes de llengua al cap dels anys de la seva escolarització, faríem un recompte que podria ser alguna cosa semblant a: tres-cents cinquanta-dos exercicis de vocal neutra, sis-cents d'accents, cent tretze d'apòstrof, noranta-vuit de les m-n-ny-r-rr... (són menys perquè sempre són al final del temari i de vegades no s'arriben a fer)... Cal que segueixi? I això comença quan un nen o una nena no fa ni dos dies que s'ha iniciat amb la lectura. Si ens haguéssim proposat invertir l'ordre natural de l'aprenentatge d'una llengua seria exactament això el que hem fet. Hem començat la casa per la teulada: quan tot just tenien el caramelet a la boca i descobrien el món fantàstic de les paraules i es mostraven curiosos, expectants amb la possibilitat de crear històries i de comprendre-les, en traiem de la butxaca la caixa negra de les normes i les excepcions... i trenquem la màgia. I ara ens exclamem dient que els joves d'avui en dia no llegeixen, no tenen capacitat d'expressar-se ni per escrit ni oralment, que la seva capacitat de comprensió és baixíssima...

Hem oblidat una premisa indispensable en la pràctica i en el posterior estudi teòric de la llengua i és que ha d'estar vinculada al teixit emocional de les persones. En canvi, hem omplert aquest aprenentatge de feines mecàniques, instructives, teòriques... i ens hem oblidat de l'objectiu principal de la llengua: comunicar. El resultat és tan trist com vertader: tenim un munt d'alumnes incapaços d'expressar-se en la seva llengua. Incapaços de transmetre un missatge coherent, ordenat, entenedor... Incapaços de construir un missatge oral que no caigui en termes genèrics, repetitius, incomprensibles... I el pitjor: incapaços de renunciar a la idea que estudiar llengua és un pal

Quan responc als meus alumnes de per a què serveix estudiar llengua i els contesto que per ser feliços, no ho poden entendre. Arribem tard; el nostre sistema educatiu s'ha assegurat durant molts anys de fer-los avorrir la llengua amb pràctiques mutiladores.

Si seguíssim l'ordre natural d'adquirir una competència lingüística, un alumne de primària no hauria de fer altra cosa que jugar amb la llengua i amb totes les seves possiblitats d'expressió oral i escrites, però sense establir cap exercici mecànic que fes referència a paràmetres teòrics de normativa ortogràfica. Només amb la lectura, amb activitats per practicar l'expressió oral, sobretot, i també amb les expressions escrites; a més d'incorporar pràctiques per entrenar l'atenció plena, la visualització i els treballs memorístics d'algunes paraules escrites... ja n'hi hauria prou per anar fent camí cap a una interiorització natural de com escriure correctament. És a ESO quan els iniciaríem en alguns aspectes teòrics de normativa i d'entendre el perquè escrivim com escrivim i de l'estudi de la gramàtica.

Sovint els mestres de llengua ens posem les mans al cap en veure com escriuen els alumnes. En canvi, no som capaços d'adonar-nos de quin és el traçat natural que fa el nostre cervell per arribar a assolir l'aprenentatge d'una llengua. Potser perquè el català és la meva segona llengua, potser perquè abans de passar a ser mestra, fa més de trenta anys, vaig ser la meva pròpia alumna i he estat molt conscient de quin és el camí que vaig recórrer, potser per tota aquesta experiència puc dir que cal donar-li molta més importància a l'aprenentatge de l'expressió oral en una primera instància i anar-la reforçant amb la llengua escrita sense teoritzacions; només cal deixar anar tot el fluir que un porta dins, alhora que cal anar treballant la memòria visual de totes les expressions que formen part del teu corpus quotidià i anar-lo ampliant amb models lingüístics correctes.

Quant al treball de memòria visual, hi ha un reconeixement clar de la seva veracitat, per part d'estudis de PNL destinats a l'aprenentatge de l'ortografia de la llengua en què reforcen la idea de la memòria visual. Sembla mentida que amb tantes veus assenyades que proposen solucions a problemes lingüístics instal·lats des de fa temps, continuem entestats a seguir mètodes arcaics, antipedagògics i limitadors.

Si aquest procés natural d'aprenentatge, doncs, estigués repartit d'una altra manera, si la llengua oral tingués més protagonisme, si l'expressió escrita es treballés al marge de les normes teòriques per als alumnes de primària, si aconseguíssim asserenar els nens (i els pares i els mestres...) perquè fessin el procés d'aprenentatge des de l'atenció, la visualització... podríem garantir alumnes capaços per assolir unes competències lingüístiques òptimes a primària i preparats per fer el salt que necessita l'ensenyament a la secundària obligatòria i així, arribarien al batxillerat amb gairebé tot el recorregut natural, pel que fa a l'estudi de les llengües i a la seva correcció, ben assolit i no ens caldria, als mestres, anar bregant amb el tema de l'ortografia ni de fer-los responsables d'unes mancances que no són altra cosa que l'amagatall de la incompetència del nostre sistema educatiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada