Cau un botó i el trau es fa gros com un marc en què col·locar el cap i sents que viatges fins a la galeria més pròxima i et pengen a punt per a l'exposició inaugural i allà clavat davant teu hi ha uns ulls curiosos que no deixen de girar el cap a dreta i esquerra mirant-te fixament des de tots els angles que el seu coll dóna de si. I et mira tant i el mires tant que travesses els ulls i recorres anys de memòria i t'atures en el moment en què aquella persona desconeguda aprenia a fer anar una càmera de fotografiar i tenia al davant un noi d'aspecte absent, ulls marrons, cara pàl·lida, descabellat, sense somriure ni cap rictus que el delati... i t'adones que ets tu mateix, com ara, com eres en aquell moment i reconeixes, ara sí, la mà que prem el disparador de la càmera i quedes atrapat en el temps i han passat els anys, però tu continues immòbil en el retrat malgrat que cada dia caiguin botons i els traus s'enxamplin fins a esdevenir marcs imaginaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada