QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

divendres, 27 de gener del 2012

AVUI ÉS DIVENDRES


Si els dies tinguessin un somriure voldria que fos pla i trepitjable, sense inflexions o alteracions adverses, sense matisos punyents, sense crits estrambòtics que aturen les presències. Tan sols una mirada entre un cercle quadrat que apunta cap a tu. Digue'm, és això possible? Perquè avui el cel ha desaparegut sota els meus peus i ni aquí ni allà hi ha l'aixopluc d'un temps serè i aguaitable. Navegant cap a l'interior de l'essència de les coses puc trobar oxigen per encarar nous camins, però no sento ressons de cap imatge reconeguda. Aquí s'acaba el trajecte. Aquí mor el principi dels temps. Vols ser tu el meu passatger? Un instant i tot acaba. Un instant i tot comença. Com s'entén la controvèrsia de la vida? Ara fluïm, ara aturem el ritme de les coses i no hi ha cap ofec que ho renovi. Benvinguts al món, diuen, i el món s'atura sense fer el pas endavant. No s'hi val. El joc està en marxa i ja no hi ha espai per a la pregunta: on sóc? on vull anar? Mastega a poc a poc, diu la fada, i l'intrèpid segueix el ritme de les balances i no arriba enlloc. Si tu volguessis mirar cap aquí, em veuries, potser? sí, sóc jo qui et parlo, te n'adones? Aquí no hi ha ni un segon de descans. Entres i surts sense percerbre-ho. I ja som divendres. I el temps ha canviat en la meitat sud de la teva cara i no tens un moment per dir-ho. Tot podria ser d'una altra manera, però ja no creus en mi. Els abismes es desmaneguen sense avisar. Maleït metro que em fa anar amunt i avall de les vies sense trobar la sortida. Busca. Busca. Desplego veles i t'anuncio la derrota. No puc més. Has entrat per darrere i m'has enxampat desprevinguda. Pensava que podia, pensava que la cursa d'obstacles s'havia acabat. Jo no sóc jo. Fins aquí. El somriure dels sants és una burla del dolor que s'ha instal·lat sense ser convidat. Qué més voleu? Una música apareix en el llindar del malson i derrota les esperances escampades. No val la pena tant d'esforç. No val la pena intentar barrejar el blanc amb el negre; sempre surt fosc. El determinisme anul·la l'esperança. Mirar cap al costat equivocat sorprèn al cos vulnerable. L'ataca i l'anhiquila.

dimecres, 25 de gener del 2012

MASSA TARD


Amb el material a punt, el subministrador de reaccions va començar el seu ritual habitual en aquests casos: primer de tot va fer seure els convidats de l'espectacle  per ordre de files: la primera per a la família de la pacient, la Laura. Allà hi havia el pare i la mare, que no entenien per quina raó aquella tarda no havien pogut fer la seva migdiada de rigor per assistir a un acte, la naturalesa del qual la seva ment, que no processa amb la velocitat dels nous temps, mai no entendria. Els germans, el marit i els tres fills: en Gustau, la Carlota i la Laura benja, que és com tots la coneixien. A la segona, els amics de tota la vida i els que havien estat en situacions de pas, tal com havia indicat la protagonista. A la tercera, el director de l'empresa on treballava i dues companyes secretàries , amb qui la Laura havia compartit alguna confessió i, finalment, a la quarta (heu de saber que la sala només té cinc files), el personal adjacent: veïns, clients, encontres esporàdics, coneguts de les xarxes socials...

El subministrador de reaccions va explicar molt breument en què consistia la teràpia a què s'havia sotmès la pacient feia uns quatre mesos, aproximadament, i quins resultats esperava obtenir d'aquesta pràctica, després que tots haguessin compartit una estat catàrtic com el que estaven a punt de presenciar.

Els assistents no van entendre res. Ell es va limitar a tancar les corretges de les cadires, a lligar els peus a les potes del seient com si es tractés d'assistir a una atracció d'un parc temàtic. Seguidament, va començar a distribuir cubells al voltant de la client, es va posar uns guants i va treure caixes i caixes plenes d'estris que no auguraven res de bo i, finalment, va col·locar la Laura al mig de la sala, concretament en una mena de trona sense respatller, sense reposapeus... Allà, abandonada en aquella posició que un adopta quan penja d'un fil imaginari, va deixar que el subministrador de reaccions comencés a fer la seva feina davant la mirada expectant de tots els assistents.

La primera eina que va treure va ser una mena de llevataps gegant. Enmig d'un mutisme general, va començar a foradar el cap de la Laura per l'àpex, que és el punt més central que tenim les persones. Quan el marit i els fills van veure l'escena escabrosa que s'estava produint a tres metres de la seva cara, incapaços de presenciar tal tortura, van demanar clemència per a ells.

- Massa tard! -digué la Laura-. Heu anat omplint contínuament el pou del desànim amb queixes, tons eixorcs, absències... Ara només podeu aspirar que em llevi el cap, així, privada de la capacitat de pensar, ja res no trasbalsarà cap part del meu cos.

I el subministrador de reaccions va extreure tota la massa gris que havia de treure.

A continuació,  va mostrar al públic assitent un xuclador que, col·locat a prop del cor, treia els bufecs de vida que no volia la clienta. Cada un d'ells anava a parar en una bossa reciclada tal com si parléssim d'una aspiradora convencional. Aquí va haver-hi reaccions diferents per part dels testimonis segons el grau d'amistat, i la Laura, amablement, va tenir una reflexió per a cada una.
Un cop acabada aquesta part, el subministrador de reaccions va treure una altra eina amb què amputar les mans i altres parts del cos: unes tisores gegants, que imitaven les pinces d'un cranc i que van aconseguir tallar la respiració de tots els assistents. No serà capaç, van xiuixejar alguns d'ells, però de seguida van comprovar que no hi havia cap mostra de treva en els seus actes.

-No! -va cridar un amic de la infantesa.

La mirada de la Laura va congelar l'escena unes mil·lèsimes de segon, suficients perquè el mateix amic abaixés la mirada,  alhora que ella desviava la seva cap al subministrador de reaccions, per tal que seguís endavant, i pronunciava cap a dins un, massa tard, imperceptible a les orelles dels assistents.

Els cubells s'anaven omplint de sang, de trossos d'un cos que s'esmicolava de mica en mica davant uns ulls que es tancaven i s'obrien a ritme d'espasmes. Encara hi havia altres eines per seguir amb la teràpia, però,  així que el subministrador de reaccions va treure la llescadora amb què va segmentar simètricament altres parts del cos com els malucs, la panxa... 

Amb un ambient cada vegada més asfixiant i sense que ningú pogués aturar la teràpia, el subministrador de reaccions va començar a extreure alguns òrgans vitals: el primer va ser el fetge. Va ser en aquest moment que el director de l'empresa on treballava la Laura va intentar desempallegar-se de les corretges per evitar el que ja es temia, però ella el va increpar des del seu lloc central.

-Massa tard! No vull sentir més ràbia per cap de les teves exigències. Sóc aquí, em veus? Abans quan era una persona amb tot no em veies. Em veus ara?

I va ordenar l'execució del propòsit.

A l'extirpació del fetge van continuar els òrgans reproductors, els pulmons...

-Sempre m'ha faltat l'aire. No els necessito. Va mussitar la Laura abans que un soroll ensordidor els llevés del seu cos.

La sala era un batibull de plors, vòmits, cossos retorçats com si un polsim de lava antiga els hagués deixat en estat antinatural... Ningú podia alliberar-se de les corretges ni d'unes cadires que els encadenaven fins a asfixiar-los. La Laura els mirava i reia per dins, mentre un fil de veu els escopia a la cara un insistent massa tard.

El subministrador de reaccions no deia res. Discretament, es podia identificar una taca de suor al voltant de les aixelles, promoguda més per l'ambient tancat de la sala que pel fet que li afectés res del que passava. Va agafar l'última eina: unes mans de plata, amb els dits en forma d'una deformitat artrítica. Tothom s'esperava el pitjor. Es va fer un silenci expectant. Tots els assistents miraven la Laura esperant clemència. Ella va mirar el subministrador de reaccions i amb un subtil gest que va fer amb el cap com a mostra de la seva acceptació, ell va proseguir amb la teràpia arrencant-li el cor alhora que ella balbucejava l'últim massa tard. 

dimecres, 18 de gener del 2012

EL FINAL DEL DIA XXI


Fa temps, que el final del dia porta l'aroma del cel del matí, quan els núvols es mostren juganers a les mirades anònimes dels qui caminen en silenci i com si giressin dins un caleidoscopi, ens van sorprenent a cada moment quan resseguim aquest espai làbil que ens fa mirar cap amunt a la recerca d'un món oblidat o enyorat. El final del dia d'avui té formes de raïm quan encara viu en les vinyes i el sol d'estiu fa un joc de miralls entre els botims. Té, també, les marques de les roderes de les bicis en els camins dels camps quan les móres saluden els joves que busquen una bassa on banyar-se. Té l'adéu temut i esperat de qui ja no tornarà mai més i té la desesperació de qui no sap què fer amb una clau que no obre cap pany conegut. Per altra banda, aquest final del dia porta un tamís ple de paraules noves per canviar pensaments antics. Porta, també, una taula plena de copes que contenen tots els gustos per a cada moment de la vida. I una altra imatge: la del nen que s'ha adormit durant el passeig agafat de la mà del seu pare i aquest arrossega el cotxet com si fos ell qui jeu, i somia que el seu pare arrossega el cotxet que el portarà lluny de la mediocritat. I mentre s'ho imagina i va caminant sentint aquesta mà tendra i suau entre els dits, pensa en el dia que ha tingut i en el demà que l'espera i mira el cel, que ja és fosc, i busca entre els núvols juganers un món que se li ha escapat sense tocar-lo.   

dilluns, 16 de gener del 2012

INELUDIBLEMENTE


Sintiendo que el agua de la fuente salía a toda prisa y la arrollaba, la gota saltó al vacío para no desaparecer; chocó contra la tierra y se convirtió en barro.

dimarts, 10 de gener del 2012

HOMENAJE AL CINE


Fue en Casablanca cuando Harry encontró a Sally y se sintió solo ante el peligro. Sin que nadie le dijera hable con ella, pero sabiendo cuáles son las cosas que importan, intentó realizar la huída más silenciosa al estilo de la gran evasión al mismo tiempo que intentaba recordar el camino a casa, con los cerezos en flor... pero no le fue fácil encontrarlo por lo que, sintiéndose un hombre entre sombras, se quedó contemplando, cabizbajo, lo que el viento se llevó y se dijo a si mismo: quiero vivir! El cielo puede esperar. Así pues, dejando atrás esa cita con la muerte y casi sin buscarlo, le vino a la mente un montón de imágenes; una de las que más le habían impactado fue la muerte de un ciclista que, ironías del destino, en realidad fue una muerte en Venecia y como si alguien gritara goodbay Lenin, los unos creían que era una broma y los otros caminaron mar adentro, sin miedo a la vida, hacia un lugar de la memoria, más allá de los sueños. Cuando estaba todo el bosque de luto, a las nueve de la noche, apareció Fedora, la condesa descalza, con su luz silenciosa, con ese milagro sobre las campanas como si cayera el cielo sobre Berlín. Entonces, como si el sexto sentido le alumbrara más allá de la vida, como si entendiera, por fin, qué había en la delgada línea roja que esconde el gran silencio, se imaginó un túnel hacia la libertad. Así fue como el carrusel de la vida puso en marcha las luces de la ciudad y con sangre y arena el chico, nuestro protagonista ¿recuerda?, hizo un viaje a la luna, tal y como corresponde a los tiempos modernos y se olvidó de los lirios rotos, del nacimiento de una nación, de la intolerancia, de la casa embrujada, de los ecos que le empujaron a matar a un ruiseñor. Y decidió volver a la vida de antes aunque no supiera muy bien como llevar a cabo el regreso. En algún lugar del corazón sintió los gritos del silencio, esos despertares que a veces te llevan hacia rutas salvajes o hacia el club de los poetas muertos, qué mas da, el caso es que en ese blow up, sintió la prueba de fuego, la vida de los otros en el calor de la noche y como el cartero siempre llama dos veces o  simplemente reparte cartas con la idea impresa de que la vida es bella, se quedó mirando a su pie izquierdo y se dijo: vive como quieras!