QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

divendres, 20 de novembre de 2009

POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU










Aquesta nit, al cementiri de Cardedeu l'art i la vida s'han escampat per un espai que acostuma a ser habitat només per soledats i silencis. Durant uns moments la mort ha deixat de ser la protagonista i l'alè expectant del públic ha fet de connexió entre dos mons que ens entestem a separar quan, en realitat, un i altre formen part de les dues cares de l'existència.

"S'han d'enxamplar els cementiris" deia que dèiem i avui ho hem fet. Avui hem acostat a aquesta geografia ordenada i de marbre una actuació amb la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" i ha estat espectacular. Fer tota la baixada fins al cementiri il·luminant el camí amb torxes (sempre són tan lluny els morts!), descobrir un paisatge per a alguns desconegut justament de nit (tan bon punt ha acabat l'espectacle, tothom s'ha posat a passejar pel cementiri) és compartir amb els qui no hi són alguna cosa més que els records, és normalitzar la mort i l'espai que l'acull i acostar-la a la nostra vida quotidiana i acceptar-la com a part d'aquesta vida.

Avui també hem sentit les veus de la Coral de Cardedeu entre unes parets que no parlen, però que han fet molt bé de coixí i han donat una acústica perfecta. Algú proposava fer els concerts d'estiu al cementiri... En tot cas, no hi ha dubte que l'acció d'avui suposa un abans i un després de la mirada als cementiris de tots els pobles i, en concret, el nostre i de l'ús que en puguem fer a partir d'ara. En Jordi Costa i l'Oriol Genís ho van tenir molt clar des del primer dia: representar Poe al cementiri. Gràcies per l'audàcia i per ajudar-nos a fer-ho possible. Ha estat un honor poder participar en aquest primer projecte.




dijous, 19 de novembre de 2009

EL FILL

Us deixo un conte meu que vaig explicar a la sessió "Contes de comiats".

Per al Gabriel,


Sempre m’ha agradat molt aquell proverbi que diu “hi ha dues coses que podem deixar en herència als nostres fills: les arrels i les ales”. Fer arrels és un propòsit del qual em sento bastant orgullosa del que he aconseguit, però construir ales... ara m’adono que de vegades construir-ne, d’ales i deixar volar ens fa mal.

Aquesta és una nit de silencis, de soledats i de nostàlgies. És difícil explicar els sentiments contradictoris que colpegen contra la meva ànima. I són contradictoris perquè en altres nits, quan també hi havia silenci perquè encara no havies arribat, no sentia soledat ni nostàlgia, hi havia, en tot cas, una mirada atenta a tot el que passava: si et sentia tornar, com tornaves... però era un silenci més pròxim a la calma i al benestar. En canvi, aquesta nit, com si el cor sabés discriminar entre una sortida de festa a una emancipació anunciada, s’ha instal·lat en mi la buidor de saber que has marxat.

És curiós la sensació de buit i de ple que mouen les entrades i sortides de les persones en les nostres vides. Fa vint-i-dos anys, quan gairebé no havies fet els tres anys, vas crear justament aquest efecte d’omplir-ho tot. Quina força vas donar a la meva vida. Encara recordo el viatge a El Salvador i els llarguíssims mesos d’espera fins que em van ensenyar un foto teva en blanc i negre. Allà va haver-hi un abans i un després. Tenies cara, et podia somiar cada nit agafada al coixí com qui s’agafa a un desig i et parlava en aquell tros de paper i em miraves com si entenguessis el que deia.

El teu nom et donava identitat i caràcter: Dula, “el que arriba i mira”, volia dir. I així ho vas fer: quan vaig entrar en aquella sala, vas arribar, vas mirar -primer a mi, després el teu voltant- i em vas donar unes llavors que guardaves. Justament les que tinc aquí davant, al costat de tantes fotografies i de les postals de tots els viatges que has fet. Perdona, no em volia posar nostàlgica ni pesada. És només que necessito omplir tots aquests buits de tu. Sé que estàs bé i sé que jo també estic bé, que he anat aprenent a tenir el meu espai i disfrutar de mi mateixa, però hi ha un remolí massa violent a la teva habitació que s’ha escampat per tota la casa i ho ha destarotat tot.

I aquí em tens, vetllant la teva absència. Escolto la teva veu dels teus cinc, sis i set anys gravada en unes cintes que ronquen; sembla mentida que aquell trapella càndid fos el tros d’home que entrava cada vespre per la porta de casa amb un “hola” que omplia d’alegria el final del dia. I surts tu cantant “Puf era un drac màgic”. Era la teva cançó preferida i ara em sembla una anunciata que em diu que aquell nen s’ha fet gran i aquest drac s’ha de saber retirar i deixar-te camí perquè estenguis les ales.

No és fàcil, saps Dula? Ets massa important per a mi com perquè la teva llunyania no m’ompli d’enyorança. Eres tan dolç i curiós i mogut i enginyós i aquests vint-i-dos anys han passat tan de pressa...

I ara te n’has tornat, sí. Te n’has tornat a El Salvador, a fer de metge i em sento molt feliç que ho facis, però m’ha costat acceptar que quan vas arribar de petit, vinguessis amb un bitllet d’anada i tornada. En cap dels papers que vaig firmar ho posava, això.

M’has promès portar-me més llavors quan vinguis, però el major regal teu és el record d’un Dula rialler i feliç, i així m’agradaria que continuessis tots els anys que et queden per endavant: feliç de viure la vida que vols, feliç de sentir-te estimat i comprès, feliç de sentir que estimes, feliç de saber aprofitar cada segon que et brinda la vida per ser feliç.


Alicia Molina

dimarts, 17 de novembre de 2009

REPRESENTACIÓ D'UN CONTE DE POE AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

eLS 19's de Poe tornen a oferir un altre acte, el plat fort, sens dubte: la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" al cementiri de Cardedeu, divendres 20 de novembre a les 12h de la nit. Un repte escènic ja que mai no s'hi ha representat res.

Tal com dèiem a l'obra de "Miratges": "cal enxamplar els cementiris", però no per omplir-los de mort i prou, sinó per connectar-los al nostre dia a dia. En el silenci de la mitjanit, amb música en directe... volem compartir amb tu una altra nit Poe-tica.

Les entrades ja són a la venda.

diumenge, 8 de novembre de 2009

ESTRENA de "MIRATGES" de 10 de DEU TEATRE

Arriba l'estrena de "Miratges" de 10 de Deu Teatre, al Centre Cultural de Cardedeu, aquest divendres, 13 de novembre, a les 22h. Hi haurà dues representacions més: dissabte 14 a les 22h i diumenge 15 a les 19h. El preu de l'entrada és de 6€.

"Miratges" és una obra completament diferent del que el grup 10 de Deu Teatre ha fet fins ara. El centre temàtic són els sentiments i els actors no representen un personatge en concret, sinó que transiten al llarg de l'obra per diferents sentiments a través d'accions individuals o de tot el grup i a través de textos de diferents autors.

La sinopsi és: Arribem al món en blanc, com un paper posat en una màquina d'escriure i anem creant el relat de la vida a partir de sensacions, de sentiments... Aquest teixit és variat i ens colpeja o ens fa reflexionar o ens amanyaga segons com ens deixem emmirallar.

55 minuts per atrevir-se a sentir, a deixar-se emmirallar...