QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dijous, 27 de juny de 2013

DENTRO


Y fue dentro de su boca que supo que el universo era completo.

dimarts, 25 de juny de 2013

EL SENTIT COMÚ


L'Absurd reia de la seva pròpia trapelleria davant d'un Sentit Comú desarmat que buscava explicacions desesperadament de qui fos. Va anar a petar en braços d'un Follia entremaliada que li va fer creure que era el gran Seny. Des d'aleshores el Sentit Comú vaga tan confós que ni ell mateix se'n refia del que pugui sentir. 

diumenge, 23 de juny de 2013

L'INICI I EL FINAL


L'Inici li va mostrar el seu somriure més seductor, com el que es mostra davant les descobertes que apareixen de sobte i ens captiven. Temerós perquè el Final no fes acte de presència, es va endur la seva troballa a un racó, lluny dels tentacles amenaçadors del seu contrincant. Des d'aquell embolcall protector, durant un temps van gaudir -Inici i Tresor trobat- de les nits més llargues, dels despertars més dolços, de les cantineles que es regalen des dels xiuxiuejos que surten del cor... Però el Final és mordaç com els ullals implacables d'un llop ferotge i va saber atacar el seu enemic amb les armes de la subtilesa: li va servir un altre tresor amb què arrencar-li un nou somriure.

dimarts, 18 de juny de 2013

CAMPO DE TRIGO


Y sin embargo cruzó las vías como quien camina flotando por las espigas de un campo de trigo que esconde huecos de deseos.

dijous, 13 de juny de 2013

CUENTIDIANOS AL BAR ASTROLABI AMB LA MERCHE OCHOA

sessió de contes per a adults al Bar L'Astrolabi de Gràcia
SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS

CUENTIDIANOS



CUENTO - Narración de hechos legendarios, ficticios u originalmente reales, con intención de entretener, divertir, etc. Un cuento de hadas...
 
COTIDIANO/ ANA - De cada día

¿Qué sucede si sumamos estos dos conceptos?
 
Cuento + cotidiano = CUENTIDIANOS
 
Cuentos que hacen mágico cualquier momento del día. Porque a veces la frontera entre lo cotidiano y lo fantástico es muy delgada. Cuentos del día a día con una mirada de fantasía y una buena dosis de humor para aliñar la realidad.
 

MERCHE OCHOA

narradora oral i pallassa

dimecres 19 de juny

Bar L'Astrolabi de Gràcia
Martínez de la Rosa, 14
Diagonal ML5, ML3; Joanic ML4

20.30h

Aportació: 3€

dimecres, 12 de juny de 2013

CONTES CONTATS I CANTATS AL PLA DE LA CALMA

Aquesta és una sessió de paraules, música i moviment perquè els contes estan vius quan els posem veu i s’escapen per la punta de la llengua, dels dits i, fins i tot, per la planta dels peus.

dilluns, 10 de juny de 2013

REFLEXIONS SOBRE ELS EXÀMENS DE SELECTIVITAT A NÚVOL



Malalts de dècima

 
/ 10.06.2013
Comença el compte enrere per als alumnes de batxillerat. Durant els dies 11, 12 i 13 de juny les aules d’algunes facultats catalanes s’ompliran de neguits, expectatives, incerteses… per realitzar les proves d’accés a la universitat. Arribar aquí, però, no ha estat un camí de roses; la majoria ha hagut de posar en pausa la seva vida: “no” a quedar amb els amics, “no” als compromisos familiars, “no” a les aficions personals… Un viacrucis que només els qui estem a prop sabem quin pes té la pressió que es va acumulant dia rere dia i que desemboca en pors i desconfiances, en plors i impotències, en cansament i desil·lusió i en unes temptatives d’abandonar aquest dragon khan salvatge i absurd.

Potser per aquesta raó molts defineixen el batxillerat com un devorador de vides. Potser per aquest motiu, també, la pregunta de “cal tot això” és present en els pensaments de gairebé tots i en la boca d’uns quants. Perquè la veritat és que hi ha un decalatge aclaparador entre els continguts de les matèries que s’hi imparteixen, les proves de selectivitat i el perfil del nou professional que demana a marxes forçades la societat del futur més pròxim.
El nostre sistema educatiu, que pot presumir, tristament, de tenir una llei d’ensenyament per cada ministre que s’hi ha passejat, fa temps que fa aigües.  A la xerrada inaugural de les Jornades de Pedagogia Sistèmica que es va fer fa tres estius a la UAB, Federico Mayor Zaragoza va dir que “per permetre realitzar canvis calia: aprendre a conèixer, a fer, a ser, a viure, a emprendre i a atrevir-se. Sense evolució no hi ha revolució.” I, malauradament, continuem sense posar la mirada en la direcció que permetria aquesta evolució i, en conseqüència, tampoc no ajudem que la posin els nostres alumnes.
Un exemple d’això, i que no deixa de sorprendre’m, és l’obsessió que hem aconseguit que tinguin els alumnes de batxillerat amb els percentatges i les dècimes. No m’hagués imaginat mai que en una classe de llengua o de literatura es fes servir tant la calculadora. Què més dóna?, els dic davant la fal·lera de calcular què trauran aquell trimestre amb l’examen o el treball que els he tornat. El que importa és aprendre’n, no? I ells em miren com si hagués aterrat d’alguna nau extraplanetària. Heu de cultivar la curiositat, les ganes de saber…, continuo dient.  I sí, potser ja ho veuen això, però també saben millor que ningú que al final del camí el que els espera és un joc de xifres que els permetrà, o no, fer el grau que volen i a la universitat que volen.
Com a persona de lletres que sóc, davant d’això no puc deixar de preguntar-me: es pot quantificar el saber? El podem col·locar en un habitacle que ens el mesuri i que hi posem el percentatge exacte que li correspon a cada alumne? Segurament que si ens basem en els continguts de coneixements aquestes respostes siguin afirmatives, però tinc la impressió que seguir amb aquests preceptes quantificadors tan anacrònics deixa fora de servei la creativitat, l’enginy, l’univers de les emocions, la pluralitat de mirades davant un mateix focus d’atenció… que tan necessaris són per poder fer una transformació important en la societat.
Tinc la sensació que estem vivint un moment de molta confusió; tothom vol dir la seva, cadascú posa responsabilitats allà on pot i al capdavall de l’etapa preuniversitària, els joves no se senten capaços de prendre decisions. Quan miro enrere i recordo el meu temps de COU i de selectivitat, no tinc per a res la sensació de pressió ni de por per un futur que també es devia presentar incert i, en canvi, el vivíem amb aquell anar fent. Hi havia espai vital per somiar, per crear una mena de castells a l’aire que tan necessaris són per no morir en el procés. Algú deia que deixar de somiar era anar morint a poc a poc i crec que una cosa així és el que estem aconseguint que passi. Els nostres estudiants trien estudis universitaris des de necessitats que, en molts casos, no són les seves. Lluny del seu procés intern, desconnectats del seu eix vital, es troben transitant per camins en què no troben massa sentit a res i, en alguns casos, havent renunciat a apostes que no s’han atrevit a defensar-les.
Crec que, com a adults, hem d’assumir les nostres responsabilitats i crec que passen per facilitar el procés vital que estan vivint aquests nois: situats en una edat d’expansió total, haurien de permetre’s tenir la necessitat de fer-se preguntes impensables, d’investigar aspectes que entronquin amb la seva realitat i el moment que els toca viure, haurien de poder mirar el món i a ells mateixos amb uns ulls afamats de descobertes…
I en canvi els encotillem. Encotillem el cuc natural que hi ha dins seu de voler descobrir i saber coses, l’impuls primitiu d’anar endavant i no conformar-se amb el que ja saben o tenen… I, a sobre, hi fem trampes perquè els confonem: emmascarem, potser des de la ignorància, els seus potencials naturals proposant unes maneres d’avaluar antinaturals, que responen a una realitat que no és la que els ajudarà a entrenar-se com a persones i, a sobre, sabotegem el seu procés d’aprenentatge aplicant un “mesurador” avaluatiu que la ciència ja ens ha demostrat com és de caduc des del moment en què ens fa saber de l’existència de les intel·ligències múltiples. Malgrat això, alguns docents segueixen la inèrcia del sistema i es perden la meravella de descobrir els talents que estan submergits en l’interior dels seus alumnes.
Així, doncs, situar-nos des d’aquestes perspectiva posaria en el número u de les prioritats en matèria educativa impulsar un bon treball d’autoconeixement en els alumnes. Quan un estudiant treballa des de la consciència, hi és tot i no hi ha res que l’aturi. Les preguntes de què he vingut a fer aquí, què em fa vibrar fins a voler passar-me la vida fent això… haurien de formar part del procés vital d’aprenentatge de les escoles juntament amb la capacitat d’equivocar-se.
És clar que per poder fer això hauríem hagut de fer una treball diferent en les altres etapes amb més formació des del ser, l’escolta, la descoberta d’un mateix, el gaudi en tot el procés d’aprenentatge, la seva vinculació amb l’entorn… plantejar una distribució diferent dels horaris i del temps d’aprendre de manera que tothom se senti inclòs en l’aventura de saber…
Però per aconseguir aquests canvis i que, en última instància, els alumnes de batxillerat no estiguin tan pendents de la dècima,  ens calen mestres ben formats i perquè hi hagi mestres ben formats, ens calen universitats que facilitin aquest procés de canvi i d’evolució a què es referia Mayor Zaragoza i perquè tot això sigui possible ens cal un govern que aposti per l’educació lluny de les polítiques partidistes.
Mentre aquest canvi no arriba, esperem el dia 28 per saber quins futurs estudiants ocuparan els millors llocs de les nostres universitats. Els diaris s’ompliran d’estadístiques, els centres faran els seus càlculs, els alumnes seguiran amb la calculadora a la mà… i la inèrcia paralitzadora ens haurà guanyat una altra batalla.


CONTES DE PORCS I SENGLARS AMB L'ARNAU VILARDEBÒ A L'ASTROLABI DE GRÀCIA


dissabte, 8 de juny de 2013

CUANDO TODO EMPIEZA


Cómo llegan los restos del naufragio a la orilla? A nado? O serpenteando entre los barrizales de sus sombras? Se despojan de los cuchillos afilados que los han mantenido firmes hasta el final o, por el contrario, deshacen los nudos que asfixian las gargantas y se atreven a pedir perdón? 

Hay una luz para guiar las naves que deambulan por los mares inciertos y se postra en los horizontes más lejanos para desearla mientras no la alcanzas, para coquetear con los rumbos de otros barcos huidizos con los que sus timones, certeros, presumen de saber su destino; para reflejar la sombra de unas huellas que están ahí, aunque a veces no nos permitamos verlas. 

Y hay un silencio que empuja las palabras hacia el final del pasillo... y así, amontonadas, se distraen unas con las otras, se van mirando... y es entonces que, calladas, se descubren los ecos que han quedado de su vivir sonoro de otros momentos y sienten la nostalgia de no alcanzar la voz que las acunó, el deseo que germinó en el principio cuando todo estaba entero y el camino a recorrer se mostraba infinito.

dijous, 6 de juny de 2013

EL FESTIVAL MUNT DE MOTS FA UN VERKAMI a NÚVOL

El Festival Munt de Mots fa un verkami

 
/ 6.06.2013
Com sobreviuen les propostes a un temps de desànim generalitzat en què les portes de les subvencions estan tancades? Algú dirà que amb enginy, dedicació, perseverança, solidaritat… Doncs, justament aquests són els valors que han fet possible que durant tres anys seguits un grup de voluntaris, abanderats pel seu director, Rubén Martínez Santana, hagin ofert a la ciutat de Barcelona l’acte més important de narració oral: el Festival Munt de Mots.

Ruben Martínez Santana, director del festival Munt de Mots

Fa molts anys que els contes s’han anat estenent per diferents punts del territori, sobretot per la capital catalana, gràcies a la feina constant d’uns narradors que, des d’associacions o petits grups, han impulsat l’ofici del narrador oral. En aquest sentit, la participació creixent en diferents actes de la vida cultural del país, la presència en biblioteques o centres cívics, l’afany de crear nous espais en què narrar, tal com serien els bars, va portar de manera natural a la necessitat –o la il·lusió- de crear el Festival de Narració Oral Munt de Mots, ara fa 4 anys.
Durant tota una setmana, del 19 al 26 d’octubre, el Festival ofereix un ventall variadíssim i enriquidor d’activitats que giren a l’entorn de la narració oral. Tot i que el gruix important són les sessions de contes que  narradors dels cinc continents s’encarreguen d’escampar  per diferents espais de la ciutat com són ara biblioteques, centres cívics, llibreries, bars, places, teatres, ateneus, museus…amb la intenció d’entretenir diferents tipus de públic, també hi ha activitats i tallers a l’entorn de la narració, la majoria de les quals gratuïtes.
Amb aquesta oferta, seria legítim deduir que un festival d’aquestes dimensions compta amb una ajuda important en forma de subvencions. Doncs, no. No hi ha cap aportació econòmica directa per part del govern de la Generalitat ni de l’Ajuntament. Tan sols hi ha la col·laboració de dues institucions públiques com el Centre Cívic Pati Llimona, el Consorci de Biblioteques de Barcelona, i la participació del Museu de la Música, l’Ateneu de Nou Barris i altres de privades com la Casa Amèrica Catalunya, els teatres El Almazen, Tantarantana i Romea; el bar Harlem Jazz Club, la Librería Santos Ochoa, el bar Pla de la Calma de Cardedeu i les biblioteques de Gavà (enguany el Festival obre les fronteres de la ciutat i arriba més enllà). I, sobretot, hi ha l’entusiasme de creure en els contes i en l’ofici de narrar i de voler fer possible per quart any consecutiu el Festival per part de les persones que s’hi deixen la pell any rere any.
Les il·lusions, però, no paguen les despeses de producció com el disseny, la impressió gràfica, el personal tècnic, el transport… És per això que per a aquesta quarta edició del Festival, els organitzadors han impulsat un nou sistema de finançar aquestes despeses a través de verkami, que admet donacions fins al 15 de juny. Falten, doncs, molt pocs dies per poder recollir els 3.500€ que es necessiten i encara no s’ha arribat a la meitat…
És aquí quan les paraules salten parets i es propaguen a través de la xarxa, dels diaris digitals… i criden a l’uníson: necessitem ajuda! El Festival Munt de Mots necessita de la col·laboració ciutadana en el verkami per fer front a les despeses més bàsiques.
És en aquests moments, en què els espais de la ciutat es van desproveint de la vida cultural habitual que hem de prendre consciència del preu que suposa renunciar a les diferents propostes que han fet de Barcelona una ciutat rica i cosmopolita. És en aquests moments en què ens hem d’atrevir a apostar per la creativitat, el compromís… A apostar per facilitar les iniciatives en perill d’extinció.

diumenge, 2 de juny de 2013

SESSIÓ DE CONTES A L'ASTROLABI DE GRÀCIA amb TRES COSAS HAY EN LA VIDA

Barcelona és una ciutat de contes: des de biblioteques a centres cívics passant per bars com el Harlem Jazz o la Casa de los Cuentos, cada dia hi ha un racó o altre on parar les orelles i deixar que et regalin històries. 

Un d'aquests llocs és el bar Astrolabi de Gràcia. Des del mes passat estem intentant tirar endavant una programació de contes per a adults estable i atractiva, així que necessitem que deixeu la confortable butaca de la nit i que ens vingueu a fer companyia. A través de la veu, engegarem un imaginari ple de tot allò que us farà connectar a un món emotiu, suggerent, divertit... Un món per entrar-hi amb tots els sentits.