Va passar per entremig dels llençols estesos al terrat de casa els pares; li van aparèixer les trenes dels 13 anys i el gust del primer petó dibuixat en els llavis.
QUÈ HI TROBARÀS?
Activitats de narració oral:
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Poemes
* Articles d'opinió
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
dimarts, 31 de juliol del 2012
dijous, 26 de juliol del 2012
LUGARES PÚBLICOS
Buscaron
lugares públicos donde poner freno a su pasión y los encontraron: en los bares,
en las bibliotecas, en los escenarios antes y después de las actuaciones, en
las playas, en los bosques, en los lavabos públicos, en los jardines públicos
con sus laberintos públicos, en Ikea como formando parte de un paisaje, en los
párquings, en las calles, en las plazas, en la sección infantil de las
librerías por compartir esa mirada abierta ante lo desconocido que traen los
cuentos, en las estaciones de trenes y
de metros… Pero como los deseos clandestinos no saben de pactos ni de dogmas, tal y como
haría el humo anunciador de incendios que se expanden cuanto más se quieren
achicar, esos lugares públicos espolearon
aún más su pasión y se convirtieron en la pareja pública más amorosa.
dimecres, 25 de juliol del 2012
COMO POMPA DE JABÓN
Me dejé envolver por la espuma y me sorprendí dentro de una pompa transparente, dúctil... pero frágil.
dimarts, 24 de juliol del 2012
ALUVIÓN
En el transcurso de la noche, se le sucedieron todas las palabras importantes que había dejado de escuchar a lo largo de su vida, pero una de ellas, aluvión, parecía tomar un lugar destacado entre todas las demás. Reflexionó sobre ese hecho: qué tendría de especial y por qué, pero no le encontraba ningún sentido. Siguió buscando una señal entre su significado y como no aparecía la aparcó y dejó que su mente se llenara de las otras como ensimismado, resorte, quintaesencia, desobediente, afilador, carro... sin sospechar que ella misma, "aluvión", era la señal para prevenir lo que estaba a punto de ocurrirle. Efectivamente, fue el mismo aluvión de palabras el que cubrió con una capa de formas y sonidos infinitos el camino del silencio, imprescindible para seguir despierto y elegir desde los surcos que traza nuestra esencia.
dilluns, 23 de juliol del 2012
EMPORDÀ
Quan els horitzons s'omplen de cendra, s'apaguen espurnes de la terra que parlen d'amor i d'esperança. Els boscos dels nous verds a la primavera, dels ataronjats a la tardor, dels nus a l'hivern... s'han convertit en el vermell de la sang que plora.
Voldria tenir els pulmons d'un superheroi per fer fora les flames d'aquest infern destructor. Voldria que dels meus dits regalimessin fonts d'aigües purificadores per tornar a revifar la terra erma.
Guspires de vida en un paisatge desolador. Antesales de malifetes ignorants. negligències acordades. El món al revés, això tenim. Sembla impossible. L'Empordà eixorc...
Milers de respostes que posen l'esperança i el sentit comú i solidari en l'eix de la vida. Gràcies. Et somio viu, ple...
diumenge, 22 de juliol del 2012
LA CUEVA DE LOS NOMBRES OLVIDADOS
En la oscura cueva de los nombres olvidados, como si de una apuesta se tratara, gravó con letra clara, en la misma entrada, el nombre de quien hasta ese momento creía ser. Pasaron algunos meses y una mañana gélida sus pasos se detuvieron ante su antigua inscripción. Se la miró contrariado, preguntándose quién debió ser el ingenuo que había tratado de perpetuarse ante los designios de la vida.
SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS "ENCANTADA DE CONEIXE'T" AMB L'ALICIA MOLINA , ACOMPANYADA DE LA GUITARRA DE L'ESTEVE FELIPE
|
| ||||||
|
dimarts, 17 de juliol del 2012
SUTILES REDES
Entre las sutiles redes se teje un enramado imperceptible que acerca en la distancia abismos que un día alguien proclamó como posibles. ¿En qué marea nadan tus aguas a veces claras y las más ausentes? Juegos de palabras que se asoman entre recovecos de sombras para enraizar esperanzas que no tienen manos donde anclarse. Escenarios vacíos con un único actor que observa la puerta amurallada de su alter ego en la ficción, y aún así, sigue empecinado en transformar la tragedia y el drama de su texto en historias dulces, intensas, divertidas... Ingenuidades que no cesan a pesar de los silencios, a pesar de que el olvido amenaza en extender sus tentáculos por los arrozales de una primavera incierta. Más allá de los círculos lunares, más allá de las historias con su colorín colorado queda el sentir de un roce palpitante, cálido... queda la embriaguez que dan las alas cuando te desatan los cordones y te impulsan más allá de las hileras perfectas de las hormigas, de las hojas de los olivos o de los azules del mar que calman y llenan los cantos.
dissabte, 14 de juliol del 2012
CONTES PER A ADULTS "ENCANTADA DE CONEIXE'T" A LA VINACOTECA DE PALAFRUGELL
|
| ||||||||
|
dijous, 12 de juliol del 2012
INCIERTO, INCIERTA, INCIERTOS, INCIERTAS
Incierto el bucle que arrasa mareas secas.
Incierta la palabra perezosa que no sale de sus sombras.
Inciertos los hurtos del corazón ajeno
que se esconden en las buhardillas del silencio.
Inciertas las horas entre el antes y el después
sin cálidas brisas que acerquen alientos.
dimecres, 11 de juliol del 2012
MOMENTOS DE INADVERTIDA FELICIDAD, de FRANCESCO PICCOLO
Aquesta tarda, a la llibreria La Central del carrer Mallorca, s'ha fet l'última presentació de la temporada: la del llibre de Francesco Piccolo Momentos de inadvertida felicidad. Un recull de diferents experiències, observacions, constatacions quotidianes... que, posades en veu alta, ens fa còmplices d'aquells secrets que ens pensàvem que només compartíem amb nosaltres mateixos.
La presentació, talment com si fos un moment d'inadvertida felicitat, s'ha realitzat a la terrassa de la llibreria de la mà de Màrius Serra, amb el seu segell personal fresc, pròxim, emotiu... i amb un ambient estival, distès i familiar. A continuació, passant del català a l'italià i de l'italià al castellà sense haver-hi cap mena de barrera lingüística, autor i presentador, frec a frec, ens han fet riure amb la lectura d'alguns fragments, cosa que ens ha provocat a tots els assistents unes ganes irrefrenables d'agafar l'hamaca, obrir el llibre i fer etern l'estiu o, si més no, el temps de llegir.
L'estiu ja fa dies que és aquí i la ressenya literària que va fer el mateix Màrius Serra en què elogiava l'humor i la ironia amb què l'autor retratava la quotidianitat, també. Ara només cal buscar l'espai de lectura i segur que aconseguirem el que el mateix Piccolo diu: potser aquests moments d'inadvertida felicitat són , sense saber-ho, els de l'autèntica felicitat.
dimarts, 10 de juliol del 2012
QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA LA CORDA D'UN LLAÜT, de MÀRIUS TORRES
Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
Gener del 1937
PARAULES DINS D'UNA AMPOLLA
Aquell matí tranquil les onades van portar una ampolla rovellada, plena d'algues, però buida de missatges. Va ser tanta la decepció de la noia que va escriure una llarga carta d'amor, la hi va entaforar i la va tornar al mar plena de paraules boniques, tal com havia de ser.
dilluns, 9 de juliol del 2012
EL SINSENTIDO I
Al girar la esquina se encontró de cara con el Sinsentido. Antes de que, amenazante, se propagara como una nube tóxica por todo su ser y borrara hasta el más pequeño atisbo de lucidez, escribió en el primer trozo de papel que encontró: amé.
LA CARME, EN PEGASUS I EN GUILLEM
Conte fet amb en Guillem d'Esplugues que, afamat d'històries, entre mossegades a l'entrepà, granets de sorra que rodolaven i preguntes insistents vam anar teixint aquest relat:
Vet aquí que una vegada, en un lloc ben desconegut per als homes, vivien els déus que governaven la Terra. La seva màxima afició era passar-s'ho bé de manera que no paraven d'organitzar festes en què a més de jugar, menjar i beure no paressin de riure des del principi fins al final.
Una d'aquestes celebracions ben importants i que ha passat a la història és la festa que van organitzar els pares d'Hèrcules quan ell va néixer. De tots és sabut que li van fer el regal més bonic del món: en Pegasus, un cavall que van crear barrejant un tros de fang, amb un bocí de núvol i remullat amb unes gotes de mar per la qual cosa en Pegasus va ser el cavall més especial que uns pares podien regalar al seu fill ja que podia trotar, nedar i volar gràcies a unes ales blanques que desplegava sense fer cap mena d'esforç.
En Pegasus i l'Hèrcules van viure una vida plena d'aventures com ens han explicat els contes, però hi va haver un temps en què en Pegasus va voler conèixer altres mons i va ser per això que es va acomiadar del seu amic durant uns mesos i se'n va anar volant fins a un dels llocs més bonics del planeta: el Montseny.
Quan en Pegasus va contemplar totes les muntanyes del Montseny va quedar realment meravellat de tanta bellesa. No només hi havia arbres d'una immensitat sorprenent, sinó que en el fons de les valls s'hi amagaven gorgs plens de personatges màgics, com ell.
Així es va passar uns quants dies, descobrint totes les meravelles del Montseny fins que, un dia, en va descobrir una del tot diferent al que havia vist fins ara. Se la va trobar enmig d'una clariana del bosc. Va veure unes carpes enormes, com tendes volants, plenes de homes i dones, nens i nenes i molts animals. Animals que passejaven tranquil·lament d'un cantó a un altre. Era el circ del Montseny i d'entre totes les persones que hi havia en aquelles carpes, en Pegasus es va fer amic de la Carme, a qui tothom coneixia com la dona forçuda.
Era tanta la força que tenia que arribaven persones de Barcelona, de Girona, de França i de ses Illes només per veure com movia objectes tan pesants com, per exemple, les muntanyes. Aquest era el número de circ que tenia més èxit: quan la Carme es posava a moure les muntanyes del Montseny i les anava canviant de lloc. Ara teníem Sant Elies a la dreta de Matagalls o ara era Sant Marçal que apareixia abans que Collformic o més enllà del Brull. L'espectacle més aclaparador, però, era veure com moldejava les formes punxegudes de les muntanyes i les transformava en una altra figura totalment diferent com quan jugava amb la punxa del Sui i l'aplanava fins a ser una extensió més del Pla de la Calma.
Tot això ho feia en un tres i no res: fregava els palmells de les seves mans i ja estava a punt per començar la festa davant dels ulls esbatanats de tots els assistents. Sempre hi havia, però, algú que preguntava com era que el Turó de l'Home es quedava fora del joc i sempre passava el mateix: es feia un silenci enorme que ningú no gosava de trencar amb cap resposta. La Carme havia sentit dir que el Turó de l'Home era la muntanya sagrada de tot el Montseny i que era perillós jugar amb ella.
Una tarda que en Pegasus acompanyava la Carme en la preparació d'un nou número, la Carme va voler provar de moure el Turó de l'Home. Tot i les advertències d'altres persones del circ, va fregar les seves mans i va començar a empènyer i empènyer fins que va aconseguir arrencar-la del seu lloc. Al principi no van notar res. No es va sentir res ni semblava que hagués de ser diferent a res, però al cap d'uns minuts un bramul que sortia del fons de la terra va començar a sonar fort i profund fins a aconseguir ressonar i tremolar en totes les altres muntanyes.
El públic que ja començava a arribar i tot el circ en ple van veure com d'entre les entranyes de la terra apareixia una serp gegantina que es despertava d'un llarg son i despertava, alhora, als altres seus caps que tenia enterrats en cada una de les muntanyes del Montseny.
Tothom va arrencar a córrer terroritzats per la imatge salvatge d'aquella criatura. La Carme i en Pegasus, que s'ho miraven amagats darrere uns arbres, veien com les muntanyes s'estaven tornant boges: no hi havia un segon en què s'hi estiguessin quietes. Si no feien res tot aquell paradís del Montseny desapareixiria en un moment. Havien de calmar aquella fera, però no sabien com fer-ho.
La gent intentava fugir, i en Pegaus els va ajudar a marxar fent viatges amb criatures, mares, avis... a l'esquena per poder salvar-los d'una mort segura. Mentrestant, la Carme pensava i pensava com podrien calmar aquella serp de tants caps i recordant altres contes, va pensar en una història en què van poder tranquil·litzar una altra bèstia tant o més ferotge que la serp de tants caps que tenien al davant gràcies a la música. Necessitava trobar algú que cantés cançons dolces, cançons de bressol... I va pensar que qui millor que les dones d'aigua que viuen en el fons dels gorgs del Montseny per encantar amb les seves cançons al monstre que s'havia despertat de sobte...
Així que va anar a buscar-les saltant muntanyes que se li venien a sobre, arbres que queien com fletxes emmetzinades... Seria molt difícil arribar fins a l'altre cantó del Montseny. Va pensar en el seu amic, en Pegasus, però devia d'estar molt ocupat ajudant les altres persones... Estava tan distreta pensant com arribar a l'altre cantó que no va veure que estava a punt de caure-li a sobre Sant Marçal. Sort que en Pegasus ho va veure i la va salvar d'una aixafamenta segura. La va portar volant fins als gorgs de les dones d'aigua i va aconseguir que cantessin per adormir la serp de tants caps.
Quan les dones d'aigua van fer sonar les seves veus, un silenci enorme es va fer en tot el Montseny i com si un fil de pluja s'escampés per tots els racons, les ones de la música van entrar per totes les orelles dels caps de la serp i a poc a poc, va anar aturant la seva ràbia i va anar deixant el brogit i va anar entrant en una calma que el va deixar estirat allà on era, sota el Turó de l'Home amb totes els altres caps amagats a sota de les altres muntanyes i la tranquil·litat va tornar al circ del Montseny.
Des de llavors, diuen, que la serp s'amaga silenciosa, però que no es poden moure les muntanyes per por que la serp no es torni a despertar.
Així que la Carme i en Pegasus van agafar uns dies de vacances i van marxar volant a conèixer altres llocs del món. I sembla ser que van anar a parar a cala Estreta on diuen que els peixos viuen tranquils i les algues els fan trenes les nits platejades per la lluna. Mentre contemplaven l'anar i venir de les ones i sentien els grills que aquietaven la tarda, en Guillem, un nen de 6 anys que no parava d'entrar i sortir de l'aigua, se'ls va quedar mirant i els va dir:
-qui sou?
Sense saber que amb aquestes paraules començava una història que tenia un inici però no un final.
Una d'aquestes celebracions ben importants i que ha passat a la història és la festa que van organitzar els pares d'Hèrcules quan ell va néixer. De tots és sabut que li van fer el regal més bonic del món: en Pegasus, un cavall que van crear barrejant un tros de fang, amb un bocí de núvol i remullat amb unes gotes de mar per la qual cosa en Pegasus va ser el cavall més especial que uns pares podien regalar al seu fill ja que podia trotar, nedar i volar gràcies a unes ales blanques que desplegava sense fer cap mena d'esforç.
En Pegasus i l'Hèrcules van viure una vida plena d'aventures com ens han explicat els contes, però hi va haver un temps en què en Pegasus va voler conèixer altres mons i va ser per això que es va acomiadar del seu amic durant uns mesos i se'n va anar volant fins a un dels llocs més bonics del planeta: el Montseny.
Quan en Pegasus va contemplar totes les muntanyes del Montseny va quedar realment meravellat de tanta bellesa. No només hi havia arbres d'una immensitat sorprenent, sinó que en el fons de les valls s'hi amagaven gorgs plens de personatges màgics, com ell.
Així es va passar uns quants dies, descobrint totes les meravelles del Montseny fins que, un dia, en va descobrir una del tot diferent al que havia vist fins ara. Se la va trobar enmig d'una clariana del bosc. Va veure unes carpes enormes, com tendes volants, plenes de homes i dones, nens i nenes i molts animals. Animals que passejaven tranquil·lament d'un cantó a un altre. Era el circ del Montseny i d'entre totes les persones que hi havia en aquelles carpes, en Pegasus es va fer amic de la Carme, a qui tothom coneixia com la dona forçuda.
Era tanta la força que tenia que arribaven persones de Barcelona, de Girona, de França i de ses Illes només per veure com movia objectes tan pesants com, per exemple, les muntanyes. Aquest era el número de circ que tenia més èxit: quan la Carme es posava a moure les muntanyes del Montseny i les anava canviant de lloc. Ara teníem Sant Elies a la dreta de Matagalls o ara era Sant Marçal que apareixia abans que Collformic o més enllà del Brull. L'espectacle més aclaparador, però, era veure com moldejava les formes punxegudes de les muntanyes i les transformava en una altra figura totalment diferent com quan jugava amb la punxa del Sui i l'aplanava fins a ser una extensió més del Pla de la Calma.
Tot això ho feia en un tres i no res: fregava els palmells de les seves mans i ja estava a punt per començar la festa davant dels ulls esbatanats de tots els assistents. Sempre hi havia, però, algú que preguntava com era que el Turó de l'Home es quedava fora del joc i sempre passava el mateix: es feia un silenci enorme que ningú no gosava de trencar amb cap resposta. La Carme havia sentit dir que el Turó de l'Home era la muntanya sagrada de tot el Montseny i que era perillós jugar amb ella.
Una tarda que en Pegasus acompanyava la Carme en la preparació d'un nou número, la Carme va voler provar de moure el Turó de l'Home. Tot i les advertències d'altres persones del circ, va fregar les seves mans i va començar a empènyer i empènyer fins que va aconseguir arrencar-la del seu lloc. Al principi no van notar res. No es va sentir res ni semblava que hagués de ser diferent a res, però al cap d'uns minuts un bramul que sortia del fons de la terra va començar a sonar fort i profund fins a aconseguir ressonar i tremolar en totes les altres muntanyes.
El públic que ja començava a arribar i tot el circ en ple van veure com d'entre les entranyes de la terra apareixia una serp gegantina que es despertava d'un llarg son i despertava, alhora, als altres seus caps que tenia enterrats en cada una de les muntanyes del Montseny.
Tothom va arrencar a córrer terroritzats per la imatge salvatge d'aquella criatura. La Carme i en Pegasus, que s'ho miraven amagats darrere uns arbres, veien com les muntanyes s'estaven tornant boges: no hi havia un segon en què s'hi estiguessin quietes. Si no feien res tot aquell paradís del Montseny desapareixiria en un moment. Havien de calmar aquella fera, però no sabien com fer-ho.
La gent intentava fugir, i en Pegaus els va ajudar a marxar fent viatges amb criatures, mares, avis... a l'esquena per poder salvar-los d'una mort segura. Mentrestant, la Carme pensava i pensava com podrien calmar aquella serp de tants caps i recordant altres contes, va pensar en una història en què van poder tranquil·litzar una altra bèstia tant o més ferotge que la serp de tants caps que tenien al davant gràcies a la música. Necessitava trobar algú que cantés cançons dolces, cançons de bressol... I va pensar que qui millor que les dones d'aigua que viuen en el fons dels gorgs del Montseny per encantar amb les seves cançons al monstre que s'havia despertat de sobte...
Així que va anar a buscar-les saltant muntanyes que se li venien a sobre, arbres que queien com fletxes emmetzinades... Seria molt difícil arribar fins a l'altre cantó del Montseny. Va pensar en el seu amic, en Pegasus, però devia d'estar molt ocupat ajudant les altres persones... Estava tan distreta pensant com arribar a l'altre cantó que no va veure que estava a punt de caure-li a sobre Sant Marçal. Sort que en Pegasus ho va veure i la va salvar d'una aixafamenta segura. La va portar volant fins als gorgs de les dones d'aigua i va aconseguir que cantessin per adormir la serp de tants caps.
Quan les dones d'aigua van fer sonar les seves veus, un silenci enorme es va fer en tot el Montseny i com si un fil de pluja s'escampés per tots els racons, les ones de la música van entrar per totes les orelles dels caps de la serp i a poc a poc, va anar aturant la seva ràbia i va anar deixant el brogit i va anar entrant en una calma que el va deixar estirat allà on era, sota el Turó de l'Home amb totes els altres caps amagats a sota de les altres muntanyes i la tranquil·litat va tornar al circ del Montseny.
Des de llavors, diuen, que la serp s'amaga silenciosa, però que no es poden moure les muntanyes per por que la serp no es torni a despertar.
Així que la Carme i en Pegasus van agafar uns dies de vacances i van marxar volant a conèixer altres llocs del món. I sembla ser que van anar a parar a cala Estreta on diuen que els peixos viuen tranquils i les algues els fan trenes les nits platejades per la lluna. Mentre contemplaven l'anar i venir de les ones i sentien els grills que aquietaven la tarda, en Guillem, un nen de 6 anys que no parava d'entrar i sortir de l'aigua, se'ls va quedar mirant i els va dir:
-qui sou?
Sense saber que amb aquestes paraules començava una història que tenia un inici però no un final.
dimecres, 4 de juliol del 2012
PASSEJADES AMB HISTÒRIES DE BARCELONA
|
|
dimarts, 3 de juliol del 2012
REVISTA MUJERES Y SALUD MyS
Fa dies que Leonor Taboada, directora de Mujeres y Salud, em va regalar l'últim número de la seva revista. Em vaig quedar sorpresa i reconfortada alhora ja que el contingut i el tractament dels temes coincidien amb aquella sensació de trobar un discurs en què per fi sents que algú parla des del rigor i des de l'autenticitat.
Per altra banda, la revista no podia ser de cap altra manera estant-hi ella al capdavant perquè si hi ha algú en aquest país que porta anys treballant i investigant sobre temes de dones i de salut de les dones és ella.
Així que des d'aquí us convido que busqueu, remeneu i llegiu tots els més de 30 números que ja porten publicats (31 exactament). Podeu consultar qualsevol exemplar i altres informacions a la pagina web:
http://mys.matriz.net
CONTES PER A ADULTS "ÀLBUM DE FOTOS" AMB L'ALICIA MOLINA
|
| ||||||
|
dilluns, 2 de juliol del 2012
EVERNESS. BORGES Y LA LUNA
"Cuando uno elige abrir una puerta, en realidad elige no abrir miles de otras puertas." Cortázar
Hoy la luna trae recuerdos de otra luna en forma de sombras largas que se extienden en la noche. Sin pedir permiso, la luna de aquel entonces revoloteó por calles y plazas con su conejo silueteado, perceptible sólo para algunos ojos dispuestos a hacer posible el juego visual de lo que hay más allá de la verdad y el deseo.
Hoy la luna trae recuerdos de otra luna que deja atrás brisas de añoranzas, de caminos que se desvanecen en la mano cuando los tocas, como el polvo de las estrellas que aunque lleguen, están tan lejos, que desaparecen.
Everness
Solo una cosa no hay. Es el olvido.
Dios, que salva el metal, salva la escoria
Y cifra en su profética memoria
Las lunas que serán y las que han sido.
Ya todo está. Los miles de reflejos
Que entre los dos crepúsculos del día
Tu rostro fue dejando en los espejos
Y los que irá dejando todavía.
Y todo es una parte del diverso
Cristal de esa memoria, el universo;
No tienen fin sus arduos corredores
Y las puertas se cierran a tu paso;
Solo del otro lado del ocaso
Verás los Arquetipos y Esplendores.
Dios, que salva el metal, salva la escoria
Y cifra en su profética memoria
Las lunas que serán y las que han sido.
Ya todo está. Los miles de reflejos
Que entre los dos crepúsculos del día
Tu rostro fue dejando en los espejos
Y los que irá dejando todavía.
Y todo es una parte del diverso
Cristal de esa memoria, el universo;
No tienen fin sus arduos corredores
Y las puertas se cierran a tu paso;
Solo del otro lado del ocaso
Verás los Arquetipos y Esplendores.
Jorge L. Borges
“cuando uno elige abrir una puerta, en realidad elige no abrir miles de otras puertas”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)