QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 31 de maig de 2011

ESTRENA "ELS TEMPS I ELS CONWAY" a CARDEDEU



Apunteu bé:

Aquest dissabte i diumenge, la companyia 10 de Deu Teatre representarà El temps i els Conway de J. B. Priestley al Centre Cultural de Cardedeu, a les 22h i a les 19h respectivament.
 
L’obra, dirigida per l’actriu i directora Mireia Chalamanch, parla de la vida d’una família de principis del S. XX, de les il·lusions i les esperances de joventut que cada un d’ells construeix per als seus somnis de futur i de com el pas del temps esporga, aflora i mostra, vint anys després, una realitat que juga amb les relacions i les desplaça deixant un rastre en què es barregen alegries i tristeses, èxits i fracassos, vida i mort en unes geografies humanes devorades pel temps.
 
Aquesta és la sisena obra del grup de teatre cardedeuenc que, en aquesta ocasió, han volgut apostar per un text clàssic, el contingut del qual deixa palès la vigència del tema que tracta i la contundència de l’autor en el disseny dels personatges.



diumenge, 29 de maig de 2011

ELS TEMPS CANVIEN. LES COLÒNIES TAMBÉ?

Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d'ESO s'haguessin d'espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades són pensades perquè ells les facin als altres? Doncs, creieu-me que això no només es va fer, sinó que ha resultat ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.

Quan la implantació de la setmana blanca per l'exconseller d'ensenyament va ser un fet i ens vam trobar l'equip de mestres de la meva escola que havíem de renunciar a l'esquiada, ens vam sentir en un desert ple de queixes: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d'ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu (convivència, capacitat d'esforç indivual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols...)? 

El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un fracàs, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una nova proposta. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havien de facilitar la capacitat d'esforç, l'autonomia, la convivència tant entre ells com entre altres persones desconegudes; havien de proporcionar un ritme tranquil, res d'anar programats; disfrutar de l'entorn d'una manera ecològica, sostenible... havien de ser assequibles econòmicament... I el més important: havien d'aprendre a donar. Prou d'estar instal·lats en el dóna'm; teníem clar que als nostres alumnes els sobra contemplacions materials que els condemna a una insatisfacció permanent i els falta oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres. Vam adonar-nos que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d'aquesta envergadura. I pensant en aquest buit que estem vivint, vam trobar el marc que feia possible atendre a totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d'Osca.

No cal dir que els alumnes també han anat dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots hem anat remodelant la proposta. Però el dia 24 marxàvem tots cap a Abiego amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets... (després d'haver fet en diferents dies les nostres pràctiques a l'escola de muntar i desmuntar tendes, fer-nos el dinar i anar a comprar al súper el menjar que, prèvia valoració i supervisió per la nostra cuinera, havien decidit que farien) i amb tot de propostes de serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.

Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquest experiment. Els dubtes de si s'ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l'"amenaça" o la "bronca", si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni fregar-se un plat tindrien la capacitat d'adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.

Aquí, s'ha de reconèixer el granet de sorra de tothom: d'entrada la capacitat d'uns nois i noies que han sabut acceptar quedar-se sense esquiada i adaptar-se a la nova proposta de colònies. La d'unes famílies que ens han donat suport en tot moment i que han ajudat a fer-los veure el cantó positiu d'aquest canvi. La de l'escola: uns per facilitar les coses en tot allò que necessitàvem i a l'equip organitzador de les colònies perquè hi ha posat il·lusió, hi ha deixat la pell amb la sang ben bombejada de tantes hores de treball, també hi ha posat una mica de follia, i de prudència, la justa.

El resultat és que et cauen les llàgrimes d'emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tot el carinyo del món i els van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura... i se senten tan felices unes i altres... O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l'aixada a l'espatlla per anar-se'n a posar unes canyes a l'hort d'un veí del poble. O quan se'n van a l'escola d'allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens... O quan passen la megafonia i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble i passen casa per casa per dir-los personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l'any que ve... I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: no ve de la demanda continuada, sinó del donar, del sentir-te ubicat, arrelat, inclòs...

Tot això combinat amb els macarrons que s'havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l'endreça de l'espai comú i col·lectiu, amb caminades per arribar al riu i banyar-te, amb ara et toca a tu que jo he fet allò..., amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble...

Han après a viure amb poc i en canvi han rebut molt. A aquests primers supervivients de l'escola se'ls ha de felicitar, ens han donat a tots una lliçó molt important: hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Està clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d'un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses: des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

diumenge, 22 de maig de 2011

EL FINAL DEL DIA XIX


El final d'aquest dia porta una música de fons feta amb la dedicació més tendra: la del cor dels amics que connecta amb els sentits. Allà es combinen les negres, les blanques amb corxeres i semicorxeres, fent silencis i retardandos per deixar passar alès de sospirs emocionats. Música que es balla a soles, amb algú altre, o en grup quan t'han posat al mig d'una pista d'empedrat modernista i et donen la mà per saltar sense caure. També té el gust dels sabors que es cuinen a foc lent, dels batecs envernissats de gestos dolços, de converses que mimen i animen... O el de les olors que arriben dels rams vertebrats en milers de mans deixant el rastre dels colors com les serpentines ho fan en la foscor. Porta, també, aquest final del dia, dits allargats que agombolen i subjecten, que obren palmells, palpen, abracen i emboliquen il·lusions... Sumat a això, porta, a més a més, el mirar instantànies immortalitzades en fotografies que tenen l'acompanyament com a fons, o el redescobrir històries en forma de dibuixos que les magnifiquen i les caleidoscopitza. Porta, també, el pas curt d'aquells que, promotors de tot, avui miren el món amb ulls d'infant sorpresos per una vida que ja no atrapen i, el pas d'algú que sempre, més lluny o més a prop, ha caminat al teu costat. I porta, sobretot, el vol imparable dels dos éssers més importants que han fet que tot tingui sentit.

dissabte, 21 de maig de 2011

CONTE D’UNA EXTRATERRESTRE QUE FA 50 ANYS

Això és un esborrany d'un recull de fets de la vida d'una extraterrestre que fa 50 anys va aparèixer al nostre planeta. Amb aquest relat vol donar les gràcies a tots els terrícoles i altres alienígenes que l'han acompanyada fins aquí.




Vosaltres us preguntareu com comença una història d’una extraterrestre que fa 50 anys terrícoles. Doncs, molt fàcil, comença el dia, un 22 de maig, en què per motius que ningú no ha descobert mai, però fàcils de deduir ara que tenim una certa cultura espacial (entiéndase: guía espiritual despistado que pierde los paquetes de entrega, entiéndase accidente intergaláctico, entiéndase pruebas piloto para bebitos extraterrestres que tienen que ponerse a prueba en vete tú a saber qué experimento...), va aparèixer, deia, una extraterrestre bebita en una casa d’una família humil de Badalona i tot i que va arribar sense memòria planetària, vull dir amb això que no sabia de quin planeta era, ni qui eren els seus avantpassats alienígenes (només va conservar una intuïció molt desenvolupada), la bebita extraterrestre va tenir claríssim des del primer moment, que ella no era d’aquell món i va començar a maquinar un pla per marxar d’aquell planeta al més aviat possible.

En contrapartida, la família terrícola, que no va sospitar res en cap moment (penseu que els bebitos d’aquí amb els de fora s’assemblen tots en l’aspecte exterior –una altra cosa són les connexions cerebrals, que no tenen res a veure...-) quan va veure aquell tros de criatura tan llustrosa van començar a bavejar de l’emoció i van pensar que eren els pares més afortunats del món.

Poc es podien imaginar el que els venia a sobre amb aquella adquisició. Però tot i que van començar a sorgir problemes a tort i a dret ells sempre van trobar una explicació lògica al seu comportament extravagant. I quan la lògica no ho podia justificar, buscaven les raons en alguna divinitat com quan la bebita va sortir sana i estàlvia en descobrir la llei de la gravetat per primer cop quan es va enfonsar la casa on vivien.

Contràriament al que algú es pugui imaginar, a la bebita extraterrestre li va semblar una experiència inoblidable. Mai no havia experimentat la sensació de caure i durant anys va ocupar el número u del seu rànquing en emocions fortes. No era tan avorrit aquest planeta, va pensar i hi tornava! Oh, això de jugar amb la gravetat ho convertia tot en un risc emocionant, tant que a partir d’aquell moment no va parar de caure, de manera literal i simbòlica.

En aquell afany d’observació i d’experimentació, va comprovar que els fruits també queien dels arbres i va posar en marxa un pla per al seu procés de maduració que, esclar, ben mirat, tenia ben poca semblança al que realment ha de ser el procés de maduració en si, però com que no entenia el món, ja ho he dit, es va formar una idea equivocada sobre el fet de madurar: mentre els fruits dels arbres cauen quan estan madurs, o les persones prenen decisions sobre la vida quan ja estan madures, la bebita extraterrestre queia per madurar i hi tornava, i hi tornava a caure per seguir madurant. I així anava pim-pam- pim-pam deixant-se anar contra el terra contínuament. I a base de cops, va anar madurant més o menys.

Un mètode d’aprenentatge dur, si voleu, però no em digueu que no és complicat entendre el món quan véns d’una altra galàxia, ningú no t’ha explicat res i et trobes que t’has d’espavilar segons el que tu interpretes. Però de vegades no podia més i es deia a ella mateixa: vull marxar d’aquí.

On anava, però? Ni tan sols sabia quina direcció havia d’agafar. Així que mentre esperava millors oportunitats per marxar del planeta, anava observant el món que li havia tocat viure i com més el mirava menys l’entenia.

Amb la seva família terrícola ja anava aprenent, ja, i potser ja ho hagués anat entenent a poc a poc, però el món de fora era el que la portava de corcoll. El món que veia a través d’aquelles pantalles de cinemascop en què anava captant la naturalesa humana com podia, o les lletres que sentia en aquelles músiques de tango, òpera, sarsueles o fandangos que cantaven els pares i que parlaven de la tristesa, els gelos, les tragèdies o el trencament de l’ànima... ella els escoltava pensant que el món estava ben guillat.

En el fons, però, no deixaven de ser curioses, aquestes històries, i va començar a interessar-se’n per les emocions que hi havia al darrere. Sobretot li va interessar el que explicava la seva àvia terrícola a la seva germana. Cada tarda s’asseien a la taula del menjador i l’àvia li explicava històries de la guerra, de superació i de dolor... i la seva germana ho apuntava tot en una llibreta que estava plena de símbols estranyíssims i ella pensava que valents que havien estat alguns terrícoles, com la seva àvia.

La fascinació puntual per alguna persona o fet, no va fer-li entendre més les coses, al contrari: encara estava feta més un embolic. Cada pas que feia, cada minut que passava encara confirmava més la idea que no entenia els terrícoles i, en conseqüència, els terrícoles no l’entenien a ella.

Un dia, mentre estava immersa en algun pensament, va sentir una cançó d’un home que deia: nosaltres no som d’eixe món i tot va canviar per a la bebita extraterrestre que ja tenia uns 11 anys. De seguida va captar el missatge: aquella frase volia dir que no estava sola. Que hi havia altres extraterrestres com ella. I es va posar en marxa: la seva missió a partir d’aquell moment seria trobar altres extraterrestres en el planeta Terra i marxar tots plegats.

Identificar els amics extraterrestres va ser tan fàcil com intuir la rebel•lia, el silenci incòmode, la decepció, les ganes de trobar una altra cosa... en aquelles persones i saber que no era d’aquest món. Així, doncs, el primer extraterrestre de qui té consciència que ho és va ser el seu amic de l’escola. Ja feia temps que eren inseparables, i entre tantes confessions li va fer saber l’arbitrarietat amb què sentia la vida sota els seus peus.

Junts no van trigar gaire a trobar-ne un altre: un dia, a l’escola, va arribar una mestra diferent a totes. Una mestra que els va fer mirar la vida per un forat que no els havia mostrat ningú.

I a partir d’aquí la bebita extraterrestre, que cada vegada era més i més gran, no va parar de trobar-se amb altres alienígenes: al centre excursionista, a l’institut, a la universitat, a les feines... I fins i tot se’n va enamorar d’alguns d’ells i se’n va anar a viure amb tres en concret (un darrere, l’altre). No us penseu, però, que pel fet de ser alienígenes un ja s’entén a la primera, no, no va ser així, no. Cada planeta té la seva idiosincràcia i no sempre és fàcil quadricular-ho tot, almenys el més important, així que la bebita extraterrestre va anar passant d’enamorament en enamorament aprenent d’aquí i d’allà, tant que ella mateixa es considera una extraterrestre multigalàctica.

D’aquests enamoraments van sortir dos alienígenes: primer un bebito i després una bebita. La barreja de tanta força galàctica ha fet d’ells unes criatures especials, capaces de fer tot allò que es proposin a la vida.

Malgrat que la frase originària li havia donat forces per buscar a altres extraterrestres, també és cert que de vegades la nostàlgia li col•locava aquella mirada lànguida amb què contemplava el buit còsmic i que li recordava la necessitat de marxar.

Però en tot aquest temps que ha anat passant, ha descobert que el planeta Terra està ple d’éssers d’altres móns i al llarg d’aquest anys ha anat trobant molts d’aquests éssers d’altres planetes interestelars i han creat com una petita família. Junts han fet moltes coses i han compartit el sentiment d’inclusió quan des de fora no et sents acollit i entre tots plegats han ajudat molt a la bebita extraterrestre a sentir-se que, de fet, ja forma part d’aquest món, fins al punt que ha decidit quedar-s’hi.

Quedar-s’hi i ajudar als terrícoles a mirar el seu món amb ulls diferents: és per això que fa molts anys que ensenya a petits, grans i joves. De vegades no entenen els seus mètodes extraterrestres, però com que n’hi ha molts que ho fan com ella, aviat s’adonaran que aquests mètodes són una bona manera de trobar cadascú el seu planeta...

Però per si no hi hagués prou amb ensenyar-los a les aules, la nostra bebita extraterrestre, que avui fa 50 anys, li agrada escriure i explicar contes perquè està convençuda que les coses que no s’expliquen deixen d’existir.





































dijous, 19 de maig de 2011

EL DECÀLEG DE LA MANIPULACIÓ de NOAM CHOMSKY



Del blog: http://iniciativadebate.wordpress.com/2011/05/16/12-segundos/

us enganxo el decàleg de la manipulació de Noam Chomsky


1- LA ESTRATEGIA DE LA DISTRACCIÓN.

El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2- CREAR PROBLEMAS, Y DESPUÉS OFRECER SOLUCIONES.

Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3- LA ESTRATEGIA DE LA GRADUALIDAD.

Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4- LA ESTRATEGIA DE DIFERIR.

Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como”dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5- DIRIGIRSE Al PÚBLICO COMO CRIATURAS DE POCA EDAD.

La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6- UTILIZAR EL ASPECTO EMOCIONAL MUCHO MÁS QUE LA REFLEXIÓN.

Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7- MANTENER AL PÚBLICO EN LA IGNORANCIA Y LA MEDIOCRIDAD.

Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la mas pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- ESTIMULAR AL PÚBLICO A SER COMPLACIENTE CON LA MEDIOCRIDAD.

Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9- REFORZAR LA AUTO-CULPABILIDAD.

Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10- CONOCER A LOS INDIVIDUOS MEJOR DE LO QUE ELLOS MISMOS SE CONOCEN.

En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.




























dimecres, 18 de maig de 2011

NACIMIENTO

Nació cabeza abajo para ver el mundo al revés.

EL FINAL DEL DIA XVIII


Fa temps que no m'aturo a contemplar el final del dia i omplir les butxaques amb tot allò que he anat trobant. Avui, sí, perquè tinc les orelles plenes de cançons d'altres temps que ha portat un veler que passava pel camp de futbol de l'escola. S'hi ha aturat i hem sortit tots a cantar i ballar com abans, quan els vestits s'agafaven amb les mans i les armilles dels homes guardaven rellotges sense busques. He vist una corrua de formigues esperant que florís el gessamí de casa per omplir-se de dolçor. I, ben enganxada, a la cinta transportadora d'equipatges, la pipa d'algun nen que pretenia demostrar com era possible fer eterna la infància, malgrat que ell es fes gran. He vist la finestra oberta de la Maria, que avui s'ha llevat amb ganes de viure i com li deixava un tros de pastís al veí del costat, que encara no s'havia despertat. He sentit l'aleteig de les aus mentre es fan el bany de bon matí i poden disposar d'un bon tros de mar sense que el soroll les faci fora. He presenciat el naixement d'una nova papallona que només néixer ha estès les ales sense por i ha marxat ben lluny de la mediocritat que l'envoltava. He tancat les mans d'impotència i en obrir-les he trobat una pols màgica que m'ha permès volar darrere seu.

diumenge, 15 de maig de 2011

TOT PLEGAT


Que tramposes que són algunes paraules i que bé que ens van algunes expressions per sortir del pas, per semblar que diem alguna cosa quan en realitat no diem res, per dissimular, per fer veure..., per suavitzar el dolor i la ràbia que ens cou per dins i mostrar-nos, en canvi, bons militants de la diplomàcia mal entesa o per posar-nos al servei d'una actitud de bon ciutadà prudent i contingut davant les bones formes socials que algun dia, algun sistema educatiu hipòcrita i castrador ens devia d'ensenyar.

Malauradament, podria fer una llista bastant llarga, però em limitaré a tractar el terme "tot plegat" perquè últimament dir això en segons quines situacions s'està convertint en un eufemisme que déu n'hi do el que amaga al darrere.

Si juguéssim a imaginar el subtext de cada "tot plegat" que es pronuncia en aquestes circumstàncies, potser algun d'ells podria dir: "m'heu tractat sense delicadesa, sense valorar la feina que he fet al llarg de tots aquests anys...", "has abusat de la meva confiança, de la possibilitat de construir una relació diferent...",´"sóc incapaç de comprometre'm, de mirar-te a la cara i saber què carai vull sense sentir aquesta por tan immobilitzadora que no em deixa fer altra cosa que marxar...", "m'importeu i estic bé amb tu i amb tots, però m'importa molt més el meu futur immediat i necessito prescindir de vosaltres i del que necessiteu de mi; faig com si sentís ploure, no atenc les vostres demandes, malgrat que digui una i una altra vegada que ho entenc i que intentaré canviar; en realitat, però, continuo anant a la meva i no aturo el meu pas: segueixo i segueixo endavant per aconseguir el que vull..." "són uns desagraïts, unes males persones que no tenen cap mena d'escrúpols a l'hora de tractar amb la gent i disfressen les seves incapacitats amb manipulacions i mentides...", "si la vida ha de ser això, no val la pena; val més morir-se abans que el temps ens devori (parafrasejant Priestley)". I un llarg etcètera de confusions, frustracions, condicionaments variats que farien la llista llarga fins al cel.

I després anem criticant que els joves no tenen prou lèxic per expressar-se, que es limiten a un corpus lingüístic pobre i, a sobre, quan escriuen ho fan fatal... Amb més faltes o menys, amb millors construccions sintàctiques o pitjors, el que està clar és que el que diuen ho diuen des de l'autenticitat. No sé quin model els estem deixant els adults perquè s'hi emmirallin, però potser caldria anar-hi pensant.

dimarts, 10 de maig de 2011

DISCONTENT


Discontent/a adj. Estat d'ànim intermitent que tenen les persones que viuen situacions emocionals molt canviants a causa de la naturalesa de les interaccions humanes a què es veuen sotmeses, cosa que fa que en petitíssimes fraccions de temps, puguin passar de sentir-se contents a no sentir-se'n. Els últims estudis posen de manifest que el nombre de les persones discontentes ha augmentat considerablement en els últims anys entre les professions que requereixen un tracte directe amb la gent. Es diferencia de l'estat d'ànim descontent/a perquè aquest té una vigència de temps més llarga cosa que li proporciona un caràcter de permanència duradera canviant en la psique de l'individu. Estic discontenta: quan miro a la dreta i veig la feina de la Brunilda, em meravella veure la seva dedicació; en canvi quan miro a l'esquerra i observo la de la Constança sento que no li han servit gaire les meves indicacions.

dilluns, 9 de maig de 2011

ATIMBALAR-SE


Atimbalar-se. verb intr. És el moviment de bloqueig  que fan uns neurotransmissors del cervell quan les paraules entren pels circuits equivocats: per la boca de l'estómac, pel forat que t'ha quedat a l'esquena després d'haver rebut una punyalada trapera, per la pròpia boca quan te la tapen amb tones de mentides o de bromes sornegueres. El bloqueig impedeix que la persona raoni amb lucidesa o, fins i tot, que articuli cap paraula. Sovint es confonen els símptomes d'atimbalar-se amb els d'un estat catatònic. M'he atimbalat amb el comentari de la Roser. / S'utilitza, també, quan apareix molta informació de cop i els circuits cerebrals no donen a l'abast per processar-la i sents dins el cap una música de compàs 2 amb l'accent en la semicorxera pròpia d'alguns instruments musicals de la família dels timbals. No m'expliquis res més, tinc el cap ben atimbalat // Estat de confusió mental eventual o permanent produït per alguna alteració física, mental, emocional, espiritual o paranormal. Després de veure la reacció del personal estic atimbalada com mai. // loc. adv. Anar a timbals. Espressió que s'utilitza per definir l'estat d'una persona quan actua a rauxes. En Quimet, d'ençà del comiat de la feina, sembla que vagi a timbals.  

diumenge, 8 de maig de 2011

COMO CADA MAÑANA


En un nuevo día, como cada mañana, las ventanas se abrieron de par en par, automáticamente, para dejar paso a la luz del sol, pero éste, conchabado con la  luna,  no salió de su guarida provocando que la oscuridad permanente de la noche parara el tiempo. Fusionados en una estampa plana, se miraron tan de cerca que los pensamientos se mimetizaron. Un golpe de urgencia les hizo parpedear: debían decidir rápido qué hacer puesto que disponían de pocos minutos antes de que el reloj biológico de Andrés le hiciera despertarse y fuera, como cada mañana, a darle los buenos días a su madre, que yacía en su cama.

dissabte, 7 de maig de 2011

PEP BOU


Hi ha luxes que són més que embolcalls acolorits, més que pedres precioses dins de cofres, més que postes de sol en algun punt llunyà del planeta. Són aquells luxes que es fabriquen des dels cors de les persones que volen compartir la seva feina un dissabte a la tarda i ho fan possible des de la senzillesa i la grandesa que habiten en la generositat i l'amistat.

Aquest vespre, a la nau dels germans Castells i Planas de Santa Agnès de Magallanes, en Pep Bou ha fet un assaig obert del seu nou espectacle que ens ha transportat a grans i a petits, novament, per paisatges de llums i ombres, per formes inesperades, per jocs de bombolles de sabó que entren i surten dels nostres records deixant somriures d'infant estampats en la cara.