CONTE D’UNA EXTRATERRESTRE QUE FA 50 ANYS

Això és un esborrany d'un recull de fets de la vida d'una extraterrestre que fa 50 anys va aparèixer al nostre planeta. Amb aquest relat vol donar les gràcies a tots els terrícoles i altres alienígenes que l'han acompanyada fins aquí.

Vosaltres us preguntareu com comença una història d’una extraterrestre que fa 50 anys terrícoles. Doncs, molt fàcil, comença el dia, un 22 de maig, en què per motius que ningú no ha descobert mai, però fàcils de deduir ara que tenim una certa cultura espacial (entiéndase: guía espiritual despistado que pierde los paquetes de entrega, entiéndase accidente intergaláctico, entiéndase pruebas piloto para bebitos extraterrestres que tienen que ponerse a prueba en vete tú a saber qué experimento...), va aparèixer, deia, una extraterrestre bebita en una casa d’una família humil de Badalona i tot i que va arribar sense memòria planetària, vull dir amb això que no sabia de quin planeta era, ni qui eren els seus avantpassats alienígenes (només va conservar una intuïció molt desenvolupada), la bebita extraterrestre va tenir claríssim des del primer moment, que ella no era d’aquell món i va començar a maquinar un pla per marxar d’aquell planeta al més aviat possible.

En contrapartida, la família terrícola, que no va sospitar res en cap moment (penseu que els bebitos d’aquí amb els de fora s’assemblen tots en l’aspecte exterior –una altra cosa són les connexions cerebrals, que no tenen res a veure...-) quan va veure aquell tros de criatura tan llustrosa van començar a bavejar de l’emoció i van pensar que eren els pares més afortunats del món.

Poc es podien imaginar el que els venia a sobre amb aquella adquisició. Però tot i que van començar a sorgir problemes a tort i a dret ells sempre van trobar una explicació lògica al seu comportament extravagant. I quan la lògica no ho podia justificar, buscaven les raons en alguna divinitat com quan la bebita va sortir sana i estàlvia en descobrir la llei de la gravetat per primer cop quan es va enfonsar la casa on vivien.

Contràriament al que algú es pugui imaginar, a la bebita extraterrestre li va semblar una experiència inoblidable. Mai no havia experimentat la sensació de caure i durant anys va ocupar el número u del seu rànquing en emocions fortes. No era tan avorrit aquest planeta, va pensar i hi tornava! Oh, això de jugar amb la gravetat ho convertia tot en un risc emocionant, tant que a partir d’aquell moment no va parar de caure, de manera literal i simbòlica.

En aquell afany d’observació i d’experimentació, va comprovar que els fruits també queien dels arbres i va posar en marxa un pla per al seu procés de maduració que, esclar, ben mirat, tenia ben poca semblança al que realment ha de ser el procés de maduració en si, però com que no entenia el món, ja ho he dit, es va formar una idea equivocada sobre el fet de madurar: mentre els fruits dels arbres cauen quan estan madurs, o les persones prenen decisions sobre la vida quan ja estan madures, la bebita extraterrestre queia per madurar i hi tornava, i hi tornava a caure per seguir madurant. I així anava pim-pam- pim-pam deixant-se anar contra el terra contínuament. I a base de cops, va anar madurant més o menys.

Un mètode d’aprenentatge dur, si voleu, però no em digueu que no és complicat entendre el món quan véns d’una altra galàxia, ningú no t’ha explicat res i et trobes que t’has d’espavilar segons el que tu interpretes. Però de vegades no podia més i es deia a ella mateixa: vull marxar d’aquí.

On anava, però? Ni tan sols sabia quina direcció havia d’agafar. Així que mentre esperava millors oportunitats per marxar del planeta, anava observant el món que li havia tocat viure i com més el mirava menys l’entenia.

Amb la seva família terrícola ja anava aprenent, ja, i potser ja ho hagués anat entenent a poc a poc, però el món de fora era el que la portava de corcoll. El món que veia a través d’aquelles pantalles de cinemascop en què anava captant la naturalesa humana com podia, o les lletres que sentia en aquelles músiques de tango, òpera, sarsueles o fandangos que cantaven els pares i que parlaven de la tristesa, els gelos, les tragèdies o el trencament de l’ànima... ella els escoltava pensant que el món estava ben guillat.

En el fons, però, no deixaven de ser curioses, aquestes històries, i va començar a interessar-se’n per les emocions que hi havia al darrere. Sobretot li va interessar el que explicava la seva àvia terrícola a la seva germana. Cada tarda s’asseien a la taula del menjador i l’àvia li explicava històries de la guerra, de superació i de dolor... i la seva germana ho apuntava tot en una llibreta que estava plena de símbols estranyíssims i ella pensava que valents que havien estat alguns terrícoles, com la seva àvia.

La fascinació puntual per alguna persona o fet, no va fer-li entendre més les coses, al contrari: encara estava feta més un embolic. Cada pas que feia, cada minut que passava encara confirmava més la idea que no entenia els terrícoles i, en conseqüència, els terrícoles no l’entenien a ella.

Un dia, mentre estava immersa en algun pensament, va sentir una cançó d’un home que deia: nosaltres no som d’eixe món i tot va canviar per a la bebita extraterrestre que ja tenia uns 11 anys. De seguida va captar el missatge: aquella frase volia dir que no estava sola. Que hi havia altres extraterrestres com ella. I es va posar en marxa: la seva missió a partir d’aquell moment seria trobar altres extraterrestres en el planeta Terra i marxar tots plegats.

Identificar els amics extraterrestres va ser tan fàcil com intuir la rebel•lia, el silenci incòmode, la decepció, les ganes de trobar una altra cosa... en aquelles persones i saber que no era d’aquest món. Així, doncs, el primer extraterrestre de qui té consciència que ho és va ser el seu amic de l’escola. Ja feia temps que eren inseparables, i entre tantes confessions li va fer saber l’arbitrarietat amb què sentia la vida sota els seus peus.

Junts no van trigar gaire a trobar-ne un altre: un dia, a l’escola, va arribar una mestra diferent a totes. Una mestra que els va fer mirar la vida per un forat que no els havia mostrat ningú.

I a partir d’aquí la bebita extraterrestre, que cada vegada era més i més gran, no va parar de trobar-se amb altres alienígenes: al centre excursionista, a l’institut, a la universitat, a les feines... I fins i tot se’n va enamorar d’alguns d’ells i se’n va anar a viure amb tres en concret (un darrere, l’altre). No us penseu, però, que pel fet de ser alienígenes un ja s’entén a la primera, no, no va ser així, no. Cada planeta té la seva idiosincràcia i no sempre és fàcil quadricular-ho tot, almenys el més important, així que la bebita extraterrestre va anar passant d’enamorament en enamorament aprenent d’aquí i d’allà, tant que ella mateixa es considera una extraterrestre multigalàctica.

D’aquests enamoraments van sortir dos alienígenes: primer un bebito i després una bebita. La barreja de tanta força galàctica ha fet d’ells unes criatures especials, capaces de fer tot allò que es proposin a la vida.

Malgrat que la frase originària li havia donat forces per buscar a altres extraterrestres, també és cert que de vegades la nostàlgia li col•locava aquella mirada lànguida amb què contemplava el buit còsmic i que li recordava la necessitat de marxar.

Però en tot aquest temps que ha anat passant, ha descobert que el planeta Terra està ple d’éssers d’altres móns i al llarg d’aquest anys ha anat trobant molts d’aquests éssers d’altres planetes interestelars i han creat com una petita família. Junts han fet moltes coses i han compartit el sentiment d’inclusió quan des de fora no et sents acollit i entre tots plegats han ajudat molt a la bebita extraterrestre a sentir-se que, de fet, ja forma part d’aquest món, fins al punt que ha decidit quedar-s’hi.

Quedar-s’hi i ajudar als terrícoles a mirar el seu món amb ulls diferents: és per això que fa molts anys que ensenya a petits, grans i joves. De vegades no entenen els seus mètodes extraterrestres, però com que n’hi ha molts que ho fan com ella, aviat s’adonaran que aquests mètodes són una bona manera de trobar cadascú el seu planeta...

Però per si no hi hagués prou amb ensenyar-los a les aules, la nostra bebita extraterrestre, que avui fa 50 anys, li agrada escriure i explicar contes perquè està convençuda que les coses que no s’expliquen deixen d’existir.