Al nacer el niño, todos se percataron de su mirada triste y de su piel dulce como la caña de azúcar. Sus familiares, temiendo que los animales salvajes lo tomaran como presa fácil, le construyeron un caparazón transparente alrededor de su corazón. Dicen que sigue vivo, casi feliz, pero vive temeroso ante el sentir, sin conocer qué hay al otro lado de ese muro infranqueable.
QUÈ HI TROBARÀS?
Activitats de narració oral:
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Poemes
* Articles d'opinió
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
dijous, 28 de juny del 2012
dimecres, 27 de juny del 2012
MALALTS DE LA DÈCIMA
Avui, 28 de juny, els alumnes de 2n de batxillerat sabran els resultats de les proves d'accés a la universitat. Per a alguns significarà el final d'un malson; per a altres, calcular què poden fer amb el que els ha quedat.
Després d'uns mesos de treballar a un ritme frenètic, aquesta espera situa la realitat en una perspectiva més humana que permet reflexionar sobre qüestions que al llarg de curs no hi tenen cabuda.
És ara, doncs, que repasso els inicis i reconec que el que més em va sorprendre, tot just començar el curs, va ser el càlcul minuciós que feien els alumnes del valor de cada exercici i dels percentatges que hi havia establerts. No m'hagués imaginat mai que en una classe de llengua o de literatura es fes servir tant les calculadores. Què més dóna?, els deia, el que importa és aprendre'n, no? I ells em miraven com si hagués aterrat d'alguna nau extraplanetària. Heu de cultivar la curiositat, les ganes de saber... I sí, ja ho veien això, però sabien millor que ningú que al final del camí el que els esperava era un joc de xifres, absurd o no, però de matemàtiques pures, al capdavall.
Que trist!
Es pot quantificar el saber? Em pregunto. El podem col·locar en un habitacle que ens el mesuri i que hi posem el percentatge exacte que li correspon a cada alumne? Segurament que si ens basem en els continguts de coneixements aquestes respostes siguin afirmatives, però tinc la impressió que seguir amb aquests preceptes quantificadors tan anacrònics deixen fora de servei la creativitat, l'enginy, la pluralitat de mirades davant un mateix focus d'atenció... que tan necessaris són per poder fer una transformació important en la societat. I, és clar, acceptar la dimensió complexa de saber a què pot accedir l'ésser humà suposaria renunciar i dinamitar les bases d'un sistema educatiu que ja fa anys que fa aigües i tal com deia el personatge de Pere Calders al conte L'arbre domèstic, dir que sí a això ens portaria a haver d'inventar-nos un altre món i, ara per ara, això no volen que sigui possible.
Això no treu que, com a adults, no haguem d'assumir les nostres responsabilitats i crec que passen per facilitar el procés vital que estan vivint aquests nois: situats en una edat d'expansió total, haurien de permetre's tenir la necessitat de fer-se preguntes impensables, d'investigar aspectes que entronquin amb la seva realitat i el moment que els toca viure, que mirin el món i a ells mateixos amb uns ulls afamats de descobertes... I en canvi els encotillem. Encotillem el cuc natural de voler descobrir i saber coses, l'impuls primitiu d'anar endavant i no conformar-se amb el que ja saben o tenen... I, a sobre, hi fem trampes perquè els confonem: emmascarem els seus potencials naturals inventant-nos unes maneres d'avaluar antinaturals i antihumanes, que responen a una realitat que no és la que els ajudarà a entrenar-se com a persones i, a sobre, sabotegem el seu procés d'aprenentatge fent-los creure que no arriben a uns mínims quan els que estem cecs som nosaltres per no contemplar altres talents que estan submergits en els seus interiors.
Quan miro enrere i recordo el meu temps de COU i de selectivitat, no tinc per a res la sensació de pressió ni de por per un futur que també es devia presentar incert i, en canvi, el vivíem amb aquell anar fent. Hi havia espai vital per somiar, per crear una mena de castells a l'aire que tan necessaris són per no morir en el procés. Algú deia que deixar de somiar era anar morint a poc a poc i crec que una cosa així és el que estem aconseguint que passi. Els nostres estudiants trien carreres des de necessitats que, en molts casos, no són les seves. Lluny del seu procés intern, desconnectats del seu eix vital, es troben transitant per camins en què no troben massa sentit a res i, en alguns casos, havent renunciat a apostes que no s'han atrevit a defensar-les.
Les preguntes de què he vingut a fer aquí, què em fa vibrar fins a voler passar-me la vida fent això... haurien de formar part del procés vital d'aprenentatge de les escoles juntament amb la capacitat d'equivocar-se. Situar-nos des d'aquestes perspectiva posa en el número u de les prioritats un bon treball d'autoconeixement en els alumnes. Quan un estudiant treballa des de la consciència, hi és tot i no hi ha res que l'aturi. Però per aconseguir aquesta formació humana ens calen mestres ben formats i perquè hi hagi mestres ben formats, ens calen universitats que facilitin aquest procés de canvi i d'evolució...
A la xerrada inaugural de les Jornades de Pedagogia Sistèmica que es va fer fa dos estius a la UAB, Federico Mayor Zaragoza va dir que "per permetre realitzar canvis calia: aprendre a conèixer, a fer, a ser, a viure, a emprendre i a atrevir-se. Sense evolució no hi ha revolució."
D'aquí unes hores sabrem quins futurs estudiants ocuparan els millors llocs de les nostres universitats. Els diaris s'ompliran d'estadístiques, els centres faran els seus càlculs, els estudiants seguiran amb la calculadora a la mà... i la inèrcia paralitzadora ens haurà guanyat una altra batalla.
dilluns, 25 de juny del 2012
EL FINAL DEL DIA XXIV
Hi ha finals del dia que t'agradarien que estiguessin al principi, perquè les hores vinguessin dibuixades amb el traç de l'infinit i el temps no anés a morir en el cop que fa una porta quan es tanca. Si fos així, les abraçades no acabarien com una expiració que clou la vida i els gestos seguirien buscant en espais que encara resten per descobrir. Aleshores, des de la consciència del no-final, la meva mà aniria a les palpentes fins a trobar-te i esllenegaria circuits intransitables, erigiria nous espais per a una mudança i llevaria els sols matiners per escampar clarors en les ombres que s'amaguen. Hi ha finals del dia que, com la línia del mar en l'horitzó, constrenyen la mirada cap un punt llunyà, inabastable... i sents el pes de la mortalitat que empaita les teves passes i et descobreixes, de sobte, enmig del buit, a punt de ser no-res.
diumenge, 24 de juny del 2012
LA POESIA. RAINER MARIA RILKE
Quan les bruixes marxen, deixen un gust dens en les passes i el caminar i l'esguard es confonen de rutes. Aleshores algú et fa mirar en una direcció i trobes aixopluc i ressò en unes paraules que semblen dites perquè les sentis. Gràcies, Líria.
Els poemes signifiquen tan poc quan s'escriuen massa aviat a la vida. Un s'hauria d'esperar i saber copsar el sentit de la dolçor de tota una vida, i, d'una llarga vida si és possible. Només al final es podria ser capaç, en el millor dels casos, d'escriure deu ratlles. Els poemes no són, com pensa la gent, simples emocions; es tenen emocions molt aviat a la vida, són experiències. Per fer una sola poesia s'haurien d'haver visitat moltes ciutats, conèixer molta gent, moltes coses, s'hauria d'entendre els animals, s'hauria de comprendre com volen els ocells, saber quins gestos fan les petites flors quan s'esbatanen, s'hauria de ser capaç de pensar i de recordar-se dels carrers coneguts, d'encontres inesperats i separacions anticipades de fa molt de temps, recordar-se dels dies de la infància quan el misteri encara no s'ha explicat, recordar-se de quan s'ha ferit els pares quan volien donar-te una alegria i no s'era capaç de percebre-la, tal volta perquè la intenció era la de donar l'alegria a un altre, recordar-se de les malalties de la infantesa, que comencen d'una forma tan estranya, com tantes transformacions profundes i difícils. Dies de calma, matins al mar, el mar, nits de viatge i tot això encara no és suficient. Cal guardar el record de moltes nits d'amor, cada una distinta de l'altra, memòries de dones cridant de part, de nadons que tot just acaben de néixer. Hem d'estar a prop dels qui s'estan morint, asseure's al costat dels morts en una habitació amb les finestres obertes i deixar que les remors s'esvaeixin, i amb tot, no basta tenir tots aquests records, un hauria de ser capaç d'oblidar-los, perquè són massa i hem de ser capaços de tenir la paciència immensa d'esperar fins que tornin. Els records no són importants, sols quan es transformen en la nostra pròpia sang, en la nostra mirada i en els gestos i quan es queden sense nom, que no són distingibles de nosaltres, tan sols llavors, podria succeir que, en una hora molt rara, la primera paraula d'un poema pogués sortir de mi.
Rainer Maria Rilke
FRAGILIDADES
Cuando el alarido salió de su boca, el corazón ya había dejado de latir.
joc de paral·lelismes amb Monterroso
dijous, 21 de juny del 2012
SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS 29 de JUNY
| ||||||||
|
dimecres, 20 de juny del 2012
NOA
Conte
fet amb la Noa, de 4 anys.
Vet aquí que una vegada, hi havia una nena anomenada
Noa que s’estimava amb bogeria la seva mare. Se l’estimava tant que no podia
separar-se'n ni un moment. Tant és així que, cada matí, quan la mare
l’acompanyava a l’escola, la Noa era incapaç de dir-li adéu: posava la mirada al terra, amb aquella carona que es posa quan els núvols es fan grisos i volen descarregar pluja i no parava de
plorar. La mare, per consolar-la, l’abraçava amb els braços ben llargs i els entortolligava pel cos menut
de la Noa, però ni així no es paraven els gemecs.
Un dia, va plorar tant i tant que les llàgrimes van
deixar xopa la mare i, com si tinguessin un poder especial la van fer petita, petita, com en Patufet.
La Noa se la va mirar sorpresa i alhora contenta perquè, ara, de
tan petita com era, li cabia a la butxaca i podia anar amb ella a tot arreu.
Amb la mare a la butxaca, la Noa es va sentir feliç i
aquell matí que semblava gris i trist estava a punt de convertir-se en el
millor de la seva vida.
El primer que va fer va ser posar-se a pintar a la classe i, sense que ningú la veiés, la va treure amb molta cura de la butxaca, se la va posar al costat, com una nina, i es van dedicar a pintar plegades un cuc de seda fi i sec
com un fil de plata. A continuació se’n
van anar al pati i la Noa reia tota l'estona perquè ningú no podia sospitar quin joc de dits estava passant allà dins. Un cop al sorral, la Noa li va fer un castell de sorra. Allà dins, la mare
era la princesa més bonica del món. Una mica més tard, ja va ser l’hora
d’esmorzar i aquell matí, la mare li va anar donant el menjar a bocinets petits,
com els ocells quan s’alimenten al niu.
Després de jugar tot el matí, la Noa es va posar a descansar
estirada al tobogan del pati mentre la mare li anava
explicant contes amb una veu fina, fina, com si li xiuxiuegés a cau d'orella.
Com que ja era l’hora de dinar, la Noa se’n va anar amb
la mare a la butxaca fins al menjador de l’escola, però quan estava asseguda
amb el plat d’enciam al davant, un pensament enorme se li posar al davant: com
tornaria a casa si la mare era petita? S’haurien de quedar a viure a l’escola
per sempre? De cop una terrible sensació la va omplir de cap a peus.
Com que sempre havia sentit dir que si volia fer-se gran havia de menjar molt, la Noa li va entaforar tot
el menjar, a la seva mare, a veure si podria aconseguir l'efecte desitjat i, efectivament, quan va arribar a l’última mossegada la mare es va fer
gran, gran com ho havia estat sempre.
I encara que li havia agradat molt tenir la mare petita
tot el dia al seu costat, ara que s’havia fet gran li agradava més perquè havia descobert que havia trobat a faltar aquelles abraçades gegants que només la mare sabia fer.
dilluns, 18 de juny del 2012
EL VINO
Sólo el vino supo que las palabras de la muchacha se habían forjado en lo más profundo de su corazón y no en la copa que había dejado vacía.
diumenge, 17 de juny del 2012
UN, DOS, TRES... YA
Despertó de repente y vio como el día, que acababa de llegar, no tenía ni idea de por donde empezar.
dijous, 14 de juny del 2012
L'ESTANÇA MÉS ÍNTIMA
-Aquesta serà la seva habitació -li va fer saber el majordom al nou hoste-. Pot deixar els records més recents en aquesta calaixera, més a mà, per si els troba a faltar a mitja nit.
Tímidament, l'home va fer un gest de conformitat amb el cap i va seguir la seva inspecció minuciosa amb la mirada fins que els ulls es van aturar al final de l'estança. El majordorm va seguir amb l'explicació.
-En aquell armari és on podrà col·locar la resta de records. Els pot distribuir en els calaixos de diferents colors que ara li mostraré per facilitar-li'n l'ordre.
-Són segurs? -va demanar l'hoste des de la insistència de qui necessita que li confirmin el que ja li havien explicat, dies enere, quan va signar el contracte de la nova residència.
-Per descomptat! -va sentenciar el majordom-. El material amb què estan construïts garanteixen una perfecta conservació. Molt més segura que si continuessin en el seu cervell.
L'hoste va deixar anar un mig somriure entre la satisfacció i la nostàlgia.
-I aquí els tindré per sempre?
-Per sempre.
dimarts, 12 de juny del 2012
DESVARÍOS NOCTURNOS
Surcos cercanos que invocan a los duendes de la noche en busca de aguas furtivas para danzar en las superficies irregulares. Tableros de ajedrez que descuadran los ángulos para trazar formas infinitas en callejones oscuros, de noches que se han quedado sin relieve. Deseos que naufragan en reflejos celestes, ausentes de tablas, ausentes de sonidos, ausentes de movimientos... en mares huérfanos, que desnudan la palidez de las caras antes de que se sonrojen, antes de que el fruto germine en su duna estéril. Luces olvidadas en regazos de ayeres o quizás de nuncas. Chasquidos que resuenan en lugares extraños de un cuerpo desconocido, que viene y se va por caminos de luces y sombras sin más maleta que el susurro de la luna guardado en el compartimento central. Amaneceres sin mapa en los que siluetear un camino que busca curioso los pasos que lo lleven hacia él mismo.
VUELTA ATRÁS
Con la sabiduría que deja el paso de los años, se regresó a su infancia para retomar su vida en ese punto en que empezó a sufrirla en lugar de vivirla.
dilluns, 11 de juny del 2012
HAY UN TIEMPO de GUSTAVO PEREIRA
Hay un tiempo de echarse a pensar
y un tiempo de arder
y un tiempo de arder
y días de caer rendidos bajo techo
Un tiempo de amar
hasta el fondo
y días de herrumbre inmersos
en nuestras cosas
Hay un tiempo de tender la mano
y un tiempo de golpear
y un tiempo de golpear
y un recuerdo que naufraga en nosotros
y un rostro que acaso
y un rostro que acaso
hemos visto o no.
dimecres, 6 de juny del 2012
A RAY BRADBURY
En el mismo instante en que la radio anunciaba la muerte del famoso escritor, Andrés contemplaba atónito su imagen ante el espejo preguntándose quién demonios era ese tipo que tenía ante sus ojos.
Para Gustavo, por descubrirme otro Bradbury en Las doradas manzanas del sol y en El vino del estío.
SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS AMB L'ALICIA MOLINA
|
dimarts, 5 de juny del 2012
EL HOMBRE DE LA FLOR de MARK LUDY
Avui, entre les prestatgeries d'una llibreria de Barcelona, he trobat aquesta petita joia: un àlbum il·lustrat sense paraules però ple d'històries. Es pot seguir el fil narratiu de manera tradicional, seguint pàgina rere pàgina, o bé aturar-se en el nombrosos personatges que il·lustren cada làmina i anar descobrint els petits mons que representen com si es tractés d'un mosaic humà.
La ressenya de la contraportada diu:
"¿Qué sucedería si el hombre de la flor llegara a un mundo sin color?. Este libro sin palabras esconde tras cada ventana un sinfín de historias. Esta es la de un hombre sencillo que ama la vida, su jardín y sus vecinos.
Disfruta conociendo a personajes tan divertidos y a la vez curiosos como el artista en crisis, el hombre de la ducha, el ladrón, el enamorado, la chica despechada, los esnobs, el chico melancólico y muchos más...
¡Y por supuesto, no te olvides de buscar al escurridizo ratoncito Rudi en cada página!"
Una història per a totes les edats, per mirar amb els ulls grossos i els més petits que tenim.
Una història per a totes les edats, per mirar amb els ulls grossos i els més petits que tenim.
diumenge, 3 de juny del 2012
EL FINAL DEL DIA XXIII
Aquest final del dia porta tímides espurnes de sol embolicades per gotes de pluja, rodones com les boles dels arbres de nadal. Porta el dolce far niente que deixa els pensaments a mercè d'unes hores capritxoses plenes de tot i de res, amb sinestèsies trapelles que confonen, encara més, els sentits. Porta els somriures còmplices d'una descoberta adolescent i la vacil·lació d'un temps que es va construint minut a minut. També, la irrupció d'una calma que ha vingut a quedar-se en un territori atapeït de meteorits inesperats o el passadís invisible de les aigües clares que transporten milers i milers de plomes daurades i vermelles de l'au fènix, que busquen el seu destinatari per niuar-hi i fer-hi créixer la puixança, el coratge, l'ímpetu, la delectació... Porta el suau balanceig d'una hamaca en què s'han posat a descansar el temps de la incertesa i els records silenciats, alhora que, de la cova de la bruixa, s'han escapat les paraules robades que ara, just ara, li estan cantant a la lluna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)