LA POESIA. RAINER MARIA RILKE

Quan les bruixes marxen, deixen un gust dens en les passes i el caminar i l'esguard es confonen de rutes. Aleshores algú et fa mirar en una direcció i trobes aixopluc i ressò en unes paraules que semblen dites perquè les sentis. Gràcies, Líria.

Els poemes signifiquen tan poc quan s'escriuen massa aviat a la vida. Un s'hauria d'esperar i saber copsar el sentit de la dolçor de tota una vida, i, d'una llarga vida si és possible. Només al final es podria ser capaç, en el millor dels casos, d'escriure deu ratlles. Els poemes no són, com pensa la gent, simples emocions; es tenen emocions molt aviat a la vida, són experiències. Per fer una sola poesia s'haurien d'haver visitat moltes ciutats, conèixer molta gent, moltes coses, s'hauria d'entendre els animals, s'hauria de comprendre com volen els ocells, saber quins gestos fan  les petites flors quan s'esbatanen, s'hauria de ser capaç de pensar i de recordar-se dels carrers coneguts, d'encontres inesperats i separacions anticipades de fa molt de temps, recordar-se dels dies de la infància quan el misteri encara no s'ha explicat, recordar-se de quan s'ha ferit els pares quan volien donar-te una alegria i no s'era capaç de percebre-la, tal volta perquè la intenció era la de donar l'alegria a un altre, recordar-se de les malalties de la infantesa, que comencen d'una forma tan estranya, com tantes transformacions profundes i difícils. Dies de calma, matins al mar, el mar, nits de viatge i tot això encara no és suficient. Cal guardar el record de moltes nits d'amor, cada una distinta de l'altra, memòries de dones cridant de part, de nadons que tot just acaben de néixer. Hem d'estar a prop dels qui s'estan morint, asseure's al costat dels morts en una habitació amb les finestres obertes i deixar que les remors s'esvaeixin, i amb tot, no basta tenir tots aquests records, un hauria de ser capaç d'oblidar-los, perquè són massa i hem de ser capaços de tenir la paciència immensa d'esperar fins que tornin. Els records no són importants, sols quan es transformen en la nostra pròpia sang, en la nostra mirada i en els gestos i quan es queden sense nom, que no són distingibles de nosaltres, tan sols llavors, podria succeir que, en una hora molt rara, la primera paraula d'un poema pogués sortir de mi.

                                                                                                       Rainer Maria Rilke