QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimecres, 27 de juny de 2012

MALALTS DE LA DÈCIMA


Avui, 28 de juny, els alumnes de 2n de batxillerat sabran els resultats de les proves d'accés a la universitat. Per a alguns significarà el final d'un malson; per a altres, calcular què poden fer amb el que els ha quedat.

Després d'uns mesos de treballar a un ritme frenètic, aquesta espera situa la realitat en una perspectiva més humana que permet reflexionar sobre qüestions que al llarg de curs no hi tenen cabuda. 

És ara, doncs, que repasso els inicis i reconec que el que més em va sorprendre, tot just començar el curs, va ser el càlcul minuciós que feien els alumnes del valor de cada exercici i dels percentatges que hi havia establerts. No m'hagués imaginat mai que en una classe de llengua o de literatura es fes servir tant les calculadores. Què més dóna?, els deia, el que importa és aprendre'n, no? I ells em miraven com si hagués aterrat d'alguna nau extraplanetària. Heu de cultivar la curiositat, les ganes de saber...  I sí, ja ho veien això, però sabien millor que ningú que al final del camí el que els esperava era un joc de xifres, absurd o no, però de matemàtiques pures, al capdavall. 

Que trist! 

Es pot quantificar el saber? Em pregunto. El podem col·locar en un habitacle que ens el mesuri i que hi posem el percentatge exacte que li correspon a cada alumne? Segurament que si ens basem en els continguts de coneixements aquestes respostes siguin afirmatives, però tinc la impressió que seguir amb aquests preceptes quantificadors tan anacrònics deixen fora de servei la creativitat, l'enginy, la pluralitat de mirades davant un mateix focus d'atenció... que tan necessaris són per poder fer una transformació important en la societat. I, és clar, acceptar la dimensió complexa de saber a què pot accedir l'ésser humà suposaria renunciar i dinamitar les bases d'un sistema educatiu que ja fa anys que fa aigües i tal com deia el personatge de Pere Calders al conte L'arbre domèstic, dir que sí a això ens portaria a haver d'inventar-nos un altre món i, ara per ara, això no volen que sigui possible.

Això no treu que, com a adults, no haguem d'assumir les nostres responsabilitats i crec que passen per facilitar el procés vital que estan vivint aquests nois: situats en una edat d'expansió total, haurien de permetre's tenir la necessitat de fer-se preguntes impensables, d'investigar aspectes que entronquin amb la seva realitat i el moment que els toca viure, que mirin el món i a ells mateixos amb uns ulls afamats de descobertes... I en canvi els encotillem. Encotillem el cuc natural de voler descobrir i saber coses, l'impuls primitiu d'anar endavant i no conformar-se amb el que ja saben o tenen... I, a sobre, hi fem trampes perquè els confonem: emmascarem els seus potencials naturals inventant-nos unes maneres d'avaluar antinaturals i antihumanes, que responen a una realitat que no és la que els ajudarà a entrenar-se com a persones i, a sobre, sabotegem el seu procés d'aprenentatge fent-los creure que no arriben a uns mínims quan els que estem cecs som nosaltres per no contemplar altres talents que estan submergits en els seus interiors. 

Quan miro enrere i recordo el meu temps de COU i de selectivitat, no tinc per a res la sensació de pressió ni de por per un futur que també es devia presentar incert i, en canvi, el vivíem amb aquell anar fent. Hi havia espai vital per somiar, per crear una mena de castells a l'aire que tan necessaris són per no morir en el procés. Algú deia que deixar de somiar era anar morint a poc a poc i crec que una cosa així és el que estem aconseguint que passi. Els nostres estudiants trien carreres des de necessitats que, en molts casos, no són les seves. Lluny del seu procés intern, desconnectats del seu eix vital, es troben transitant per camins en què no troben massa sentit a res i, en alguns casos, havent renunciat a apostes que no s'han atrevit a defensar-les. 

Les preguntes de què he vingut a fer aquí, què em fa vibrar fins a voler passar-me la vida fent això... haurien de formar part del procés vital d'aprenentatge de les escoles juntament amb la capacitat d'equivocar-se. Situar-nos des d'aquestes perspectiva posa en el número u de les prioritats un bon treball d'autoconeixement en els alumnes. Quan un estudiant treballa des de la consciència, hi és tot i no hi ha res que l'aturi. Però per aconseguir aquesta formació humana ens calen mestres ben formats i perquè hi hagi mestres ben formats, ens calen universitats que facilitin aquest procés de canvi i d'evolució... 

A la xerrada inaugural de les Jornades de Pedagogia Sistèmica que es va fer fa dos estius a la UAB, Federico Mayor Zaragoza va dir que "per permetre realitzar canvis calia: aprendre a conèixer, a fer, a ser, a viure, a emprendre i a atrevir-se. Sense evolució no hi ha revolució." 

D'aquí unes hores sabrem quins futurs estudiants ocuparan els millors llocs de les nostres universitats. Els diaris s'ompliran d'estadístiques, els centres faran els seus càlculs, els estudiants seguiran amb la calculadora a la mà... i la inèrcia paralitzadora ens haurà guanyat una altra batalla.

2 comentaris:

  1. Si no et fa res, aquest me'l enmarco a l'habitació. Boníssim Alicia!

    ResponElimina
  2. Amb tot el carinyo, per a tots vosaltres. Gràcies, Lluís.

    ResponElimina