QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 29 de desembre de 2009

CONCERT DE CLAUDI ARIMANY A MARATA

QUE NO FLAUTI DE RES

Hi ha moltes maneres de celebrar els aniversaris. Claudi Arimany fa 14 anys que cada 29 de desembre el celebra oferint un concert a l'església del seu poble, Marata, i convida a tothom qui vulgui assistir-hi a escoltar i gaudir de la seva música.
"Que no flauti de res". Així titulaven el concert de la "orden de los caballeros del traverso" i altres flautistes convidats que ens han ofert aquest vespre a l'església de Marata dotze flautistes amb en Claudi Arimany com a mestre central.
Una meravella no només perquè el repertori sempre està triat amb carinyo i s'expressa amb entrega, sinó perquè l'espai fa possible la fantasia màxima d'un concert: que l'artista toqui per a tu i aquesta nit, a menys de dos pams d'en Claudi Arimany semblava que aquell Mozart sonés només per a mi. Poder seguir els moviments dels dits, àgils en els allegro, sentir cada glop d'aire abans de ser so... convertien aquells instruments en flautes d'aigua que lliscaven més enllà de les fronteres dels sentiments.
Hi ha nits que un les recorda especialment perquè darrere d'aquest acte de generositat i d'un voler compartir d'un artista hi ha un mossèn que ho fa possible, perquè després de tantes emocions connectades amb els Mozarts, els Vivaldi, els Dopplers, els Strauss o la mateixa Santa Nit, els músics encara segueixen tocant, ara ja a la vora d'un foc casolà, després de buidar els plats d'una taula entranyablement ben parada; perquè alhora que s'omplen i es buiden copes les converses porten altres sons i es bufen les espelmes de 54 desitjos i algú se'n va a l'Índia a dir tants adéus com portes ha de tancar; perquè tant és que el canvi d'any apunti les orelles cap a nosaltres: el temps s'ha quedat a fora d'aquell saló i allà dins és la música la que marca el ritme i és aleshores que t'adones que el regal de per molts anys te l'han fet a tu.

RECOMANACIONS DE LLIBRES

Les vacances permeten lectures variades. El tió me'n va cagar una de la Barbara Berckhan Judo con palabras publicada per Integral. Lluny dels referents hollywoodencs d'altres autors nordamericans en què parlen des d'un to grandilocuent i llunyà de la teva realitat, en aquest llibre l'autora alemanya expressa amb simplicitat, precisió i claredat els perquès d'algunes actituds i estratègies per defensar-nos quan algú ens falta al respecte. Berckhan és coneguda a banda de ser una experta en tècniques per adquirir seguretat i dominar la comunicació pel bestseller Cómo defenderse de los ataques verbales i per altres títols relacionats amb tècniques de comunicació.

Perquè us en feu una idea, us transcric algun fragment del final:

"No hay personas difíciles. No existen los incordios, los buscapleitos, los impertinentes, los engreídos ni los sabelotodo. (...)
Simplemente hay personas con las que no podemos, nos gusta calificarlas de "difíciles", "complicadas" o "desconsideradas". Sólo son apreciaciones. Adjudicamos una valoración negativa a esas personas. (...)
Todos tenemos en la cabeza normas de comportamiento. Creemos saber en qué consiste un comportamiento correcto. Y damos por hecho que los demás seguirán ese comportamiento correcto. (...)
Supongamos que conoces a alguien que consideras difícil. Puede tratarse de una persona que seguramente también tiene su lado simpático. A lo mejor es tu pareja, uno de tus hijos, un amigo o uno de tus progenitores. ¿Por qué piensas que esa persona es difícil? Examina los hechos: porque no se comporta como tú desearías. Y porque no la controlas. No te entiendes con ella.
Y, ahora, una noticias que quizás te sorprenderá: no pasa nada. Es normal que precisamente esa persona esté presente en tu vida y que tengas dificultades con ella. Esa persona desempeña una tarea importante. Te toca una tecla que indica un déficit en tu personalidad. Hay algo que no sabes hacer. Algo que no has aprendido. Puede que te cueste decir "no". O que no te resulte fácil expresarte cuando algo te molesta. O que tiendas a saltar demasiado depresia cuando alguien te provoca. O que no soportes ver que alguien tiene problemas y acudes enseguida en su ayuda. Sea lo que sea, la persona difícil pulsa una tecla que te señala un punto débil. (...)
La gente que te complica la vida está ahí para que tú reconozcas algún déficit personal y puedas aprender algo nuevo. (...) Son aliados que interpretan el papel del adversario molesto para que puedas entrenarte. (...)
Las personas de confianza suelen ser los mejores compañeros de entreno. (...) Conocen nuestras teclas y las pulsan constantemente. (...) no pararán hasta que hayas aprendido la lección."

Un altre títol que recomano és Relajación en el aula. Recursos para la Educación Emocional de Luis López González. Per què crec que és interessant? Tal com diu a la solapa "hoy en día sabemos que la relajación contribuye a desarrollar capacidades tales como la atención, la observación, la imaginación, la percepción, la memoria en sus diversos grados, la concentración... y que, además, contribuye a la prevención del estrés, ansiedad, tensión emocional, etc., de tal forma que se la puede considerar como una técnica importante para el desarrollo personal.
Con este libro se pone a disposición del profesorado una fuente de recursos bien fundamentada, con múltiples aplicaciones educativas. Está pensado para que los docentes de Primaria y Secundaria usen la relajación como herramienta pedagógica o de educación emocional en sus clases. Contiente más de doscientos ejercicios prácticos y es el fruto de largos años de experiencia e investigación."

També us en transcric un fragment de la presentació:

"¿Educamos para la serenidad y para la paz? ¿Damos suficiente importancia a la experiencia y vivencias de nuestros alumnos? ¿Se puede educar la interioridad? ¿Puede el silencio llegar a ser un valor en nuestras aulas? ¿Estamos educando para la felicidad? ¿Es posible llevar a cabo actividades de relajación en las aulas?
Este libro pretende presentar la relajación en la escuela a modo de respuesta a estas preguntas y a las necesidades existentes en la mayoría de las aulas en la actualidad. También es pretensión nuestra ofrecer la relajación como una contribución a la innovación pedagógica para la educación en el siglo XXI, pues la relajación, además de ser un recurso para apoyar la docencia de cualquier asignatura, proporciona a alumnos y profesores un espacio de intimidad, una oportunidad de profundizar en el autoconocimiento y un excelente recurso para desarrollar la inteligencia emocional. (...)
Hoy en día nos encontramos frente a un preocupante déficit de atención de los alumnos, fenómeno estudiado por algunos expertos y calificado como mente zapping por Mc Luhan (1994). En ello influyen, entre otras causas, el exceso de información y de consumo que lleva a una contaminación visual y acústica. En la misma línea influye también el acelerado ritmo de vida.
Por otra parte, es perceptible en nuestro entorno social una falta de higiene mental que se refleja, obviamente, en la escuela. Prueba de ello es el exceso de agitación y tensión que deteriora la convivencia y erosiona no pocas veces el clima del aula. En este sentido, se detecta en el ámbito educativo una cierta incompetencia emocional que se concreta en la falta de habilidades interpersonales e intrapersonales.
Otro factor que justifica este tipo de intervenciones es que asistimos socialmente a una disociación preocupante entre mente, cuerpo y emoción, pues hay un exceso de vida mental y virtual en detrimento de la corporeidad, de la percepción sensorial y de la vivencia. A ello contribuye el exceso de coneptualización de los currículos, lo cual está comportando una cierta anacronía entre vida y escuela.
Todo ello genera a veces un elevado índice de estrés escolar que a su vez provoca el conocido malestar docente.
Este conjunto de causas sociales y escolares determinan una serie de necesidades que a su vez exigen una innovación psicopedagógica constante. (...)
En esta dirección, y en sintonía con muchos profesionales, es hora de redirigir la educación para enfocarla al alumno-persona (Beltrán, 2001; Barceló, 2003) y no al currículo. Es hora de dar un paso firme hacia la integración de nuevas disciplinas que velen por una educación humana e integral, como lo son la educación emocional, la educación en valores y muchas otras corrientes."

dissabte, 26 de desembre de 2009

CONTE DE NADAL

Les escopinyes apunten en el racó dret de la taula. Les gambes i seitons, al davant; musclos, patates, ametlles salades, espàrrecs i olives, al centre<, talls de formatge parmesà i pernil pota negra a cada cantó de la taula donant l'entrada i sortida a unes estovalles per estrenar, igual que la gana dels entaulats. Com a centre de taula, una espelma enorme de color blau. Tot està a punt.

-¿Te fuiste a dormir muy tarde ayer? -pregunta l'àvia, al Pau, de 18 anys i fill de la Gemma, la seva filla.

-No me acuerdo. Como el sol estaba lagañoso no sé qué hora era -contesta amb la boca plena d'escopinyes, olives i patates.

-Tu sí que estaves lleganyós -afegeix la Berta, la germana de 13 anys, per amenitzar més la conversa davant els ulls de l'àvia que miren i no volen veure-. No se acuerda casi ningún domingo, iaia. Éste se pega unas juergas...

-Berta! -diu la Gemma, la mare, de manera inquisitiva.

-Tu calla o et tallo la llengua aquí mateix -apunta el Pau.

-Qui vol sifó amb el vermut? -demana la Carme, la germana gran de la Gemma, que fa d'amfitriona.

Sona el mòbil del Pau. El despenja enmig de la taula.

-Què passa? (...) sí, sí, si jo estava allà, al teu costat. (...) Doncs, sí, estaves fatal. (...) No sé si vas entrar a la disco. Tu no te'n recordes? (...) Jo almenys no et vaig veure a dins, però potser sí que hi eres, com que anava a la meva bola...

-Pau, pots penjar? -increpa la Gemma-. Ara no és el moment de parlar.

-(...) òstia, sí, va ser molt escandalós (...) vas començar a potar de manera bastant fastigosa, la veritat.

-Pau, m'estàs sentint?

Ah, ell sí que pot dir el que vulgui, no? -diu la Berta fent-se l'ofesa.

-(...) no ho sé, jo només et vaig veure quan vaig sortir i estaves bastant malament (...) saps aquella cara d'algú que et mira i no hi és? (...) va ser després de potar que vas caure i si no arriba a ser per mi caus a sobre de tota la merda del terra. Quin fàstic!

-Vols penjar d'una vegada? -diu la Gemma més enfadada.

-No, jo he arribat més o menys bé, però estic bastant fet caldo. (...) Bueno, si feu alguna cosa... (...) ja ens truquem després.

Entremig de mans i mogudes de gots i copes, l'avi mira a tots el qui seuen a taula.

-I la Laia? Que no ha arribat?

-Ja vindrà quan vulgui -contesta la Gemma fent-se la despreocupada-. Ella ja sap a quina hora dinem, o sigui que...

-Pero por qué no la esperamos, pobrecita, se va a encontrar sin nada, con lo que le gustan a ella los berberechos -espeta l'àvia-. Llámala, anda, que seguro que no se ha enterado de la hora que es. -Al Pau- ¿Que no ha dormido en casa?

-Del que no s'entera és del dia en què viu -contesta la Berta, amb sorna i mirant-se amb complicitat amb la seva cosina Sònia, d'un any més gran.

-Vols callar i no liar-la més? -li deixa anar la Gemma acompanyada d'una mirada de dir prou.

-¿Que está con el Robert todavía? -pregunta l'àvia innocent.

-No, mama -contesta la Gemma sospirant-, no sé con quién va ahora. y era l'Oriol el último novio que tuvo. Pásame el pernil, anda.

-Hija mía, es que tienes tantos problemas! Y claro, sin un hombre en casa... A ver, quién pone orden ahí?

-Mama, no empecemos por favor! -diu secament la Carme mentre la Gemma es mossega la llengua.

-A veces para lo que sirven los hombres... -afegeix la Carme mirant-se a l'Alfons, el seu home, que està assegut sense dir ni fer res com si la cosa no anés per a ell.

-Yo no entiendo esta juventud -ho diu per a tothom, però només l'acaba escoltant en Pau. Els altres segueixen parlant i passant-se el menjar-. Mira tu abuelo y yo. Cincuenta y cinco años de casados más los de novios. Y yo estoy encantada de la vida.

-Pero ahora son otros tiempos, iaia -li diu pacientment en Pau.

-Tu, sobretodo, si tienes novia, no le tienes que pegar. Ni matar, eso nunca. Porque es que si escuchas las noticias... es de miedo lo que pasa en el mundo.

-Sí, iaia, sí

-Acuérdate: "no matarás". Claro que con las drogas que se toman... No me extraña que acaben haciendo esas cosas.

-Sí, iaia, sí.

-¿Tu no te tomarás esas cosas, no? -no deixa que el seu nét contesti-. Si alguien te ofrece algo, tu di que no. Ni bebas. Porque mira qué pasa después.

-Gracias, iaia, pero eso ya lo sabía.

Se sent el timbre de la porta i la Carme va a obrir. La Gemma s'aixeca i també va cap a la porta.

-A veure quina excusa té per arribar en aquesta hora -diu la Gemma a la Carme amb impaciència.

-Sorpresa! -diu el Joan, el germà petit de la Carme i la Gemma amb expectació per veure la reacció de les germanes.

La Carme i la Carme es queden clavades a terra per la situació inesperada. En Joan les abraça i fa per entrar al rebedor.

-D'on cony surts tu? -pregunta la Carme entre confosa i empipada.

-Acabem d'arribar de l'aeroport -contesta el Joan sense perdre el to optimista i rialler.

-Tio, fa més de dos anys que no sabíem res de tu -li espetega la Gemma-. No has pogut avisar, almenys? Saps què els pot passar als papes quan et vegin? On has estat? Com que te'n vas anar tan enfadat, pensàvem que no et tornaríem a veure.

-Sí, sí, ja ho sé que no us he dit res en tot aquest temps. No ho he tingut fàcil, sabeu? Ja us ho explicaré amb calma. Però he pensat molt en tots vosaltres.

-Com pots presentar-te així per les bones? -diu la Carme.

-He pensat que ja era hora de tornar a casa -ho diu fregant-se les mans i donant-li a tot plegat un aire festiu i optimista- i que en Raül conegués la seva família...

La Gemma i la Carme miren alhora cap avall i veuen un nen d'uns gairebé tres anys, moreno i ulls vius que les observa amb un somriure als llavis.

-És teu? -pregunta la Carme directa.

-Tot meu -contesta en Joan satisfet i agafant en Raül en braços.

-Fes un petó a les teves tietes, au.

La Gemma i la Carme es queden mirant en Raül i es deixen fer. Actuen per inèrcia i es posen en marxa. Mentre es dirigeixen cap al menjador, en Joan li mostra una bossa a la Carme.

-Amaga-la per on puguis. Són quatre tonteries per fer cagar el tió.

-El vam fer cagar ahir -li contesta la Carme amb contundència.

-Va, dona -afegeix la Gemma per distendir els ànims-. Anem a veure quines cares posen -agafa la mà d'en Raül. Es miren i li acluca un ull.

En un moment totes les cadires del voltant de la taula es queden buides i només se senten crits i petons i llàgrimes dels avis que expressen agraiment i eufòria per sentir que ara sí que ja són tots a taula. Tots? En aquell moment se sent un altre cop el timbre.

-Ja hi vaig jo -diu la Gemma.

A l'altre cantó de la porta, apareix la Laia acompanyada de la Mireia, una amiga seva.

-Hola mami -percep la cara de pregunta de sa mare mirant-se la Mireia-. No podia deixar-la a l'estacada. Els seus pares li han muntat un numeret potent i no tenia on anar -li explica per sota voce.

-Hola Mireia, passa -li diu la Gemma mentre observa que fa cara d'haver-se passat la nit plorant.

-Per cert, ha aparegut el teu tiet -li aclara la Gemma.

-El Joan! -crida la Laia d'alegria-. Després de tant de temps? Vine Mireia, et presentaré al tio més collonut que puguis conèixer. I no vulguis saber com triomfa... És l'amo. És un cul inquiet, per això. Sempre està compromès amb coses polítiques, però no està en ong's ni res d'això, ell va per lliure. És un Rambo, però de bon rotllo. Riu-te'n dels que has conegut fins ara i, sobretot, riu-te'n del capullo del Víctor.

L'aparició de la Laia i la Mireia fa tornar a aixecar a tothom de taula. Després de les abraçades i petons corresponents, la Carme col·loca, un altre cop, més plats i coberts.

-Jo sempre he dit que on caben sis, hi caben dotze -diu l'avi fent seure a tothom i seguint amb el dinar de Nadal amb tota normalitat.

-Tiet -diuen la Berta i la Sònia curioses-, i ara què faràs, on viureu?

-En Joan sempre ha sabut fer les coses -diu l'avi amb to tolerant-, es passa mitja vida sense dir-nos res, però quan arriba ho fa amb la feina mig feta. Ens porta un altre nét. Mira que bé -li allarga la copa al Raül i brinda amb ell.

-Y llega a casa por Navidad, como el del anuncio -afegeix l'àvia-. Pero lo que a mi me gustaría saber es dónde has estado todo este tiempo.

-Es igual donde haya estado -diu la Carme amb la intenció que no es compliquin les coses-. Lo importante es que está aquí y que se va a quedar.

-Doncs, a nosaltres ens agradaria que ens ho expliqués: on ha estat i què ha fet -afegeixen la Berta i la Sònia rient i mirant-se en Raül.

-Berta... -diu la Gemma mentre li clava la mirada.

-No pasa nada -diu el Joan-. He estado por todo centro América. I el Raül... -mira la Berta i la Sònia-, el Raül va ser un regalet que ens van posar a la Inés, la seva mare, i a mi enmig de tants entrebancs que m'he anat trobant tot aquest temps.

-La Inés també ha de venir? -pregunta l'avi mirant-se els espais de la taula.

-No -contesta secament en Joan.

Tothom el mira de manera interrogant.

-La Inés és morta -deixa anar en Joan alliberant-se.

De cop, tothom deixa de menjar i de beure. Les mirades es fixen en el que té cadascú al plat.

-La Mireia també ha estat a Centreamèrica -diu la Laia per tallar el silenci incòmode i animar-la i integrar-la a la conversa-. Oi que sí, Mireia?

-Sí, fa més d'un any, hi vaig anar a fer un treball d'observació -contesta la Mireia amb amabilitat però sense gaire entusiasme-. Va ser una experiència molt rica que em va servir per al màster que vaig acabar al juny.

-Que interessant -contesta en Joan-. Després m'ho expliques, si vols... -canvia l'expressió de la cara i el to de veu-. O millor, no. No m'ho expliquis.

La Mireia es queda de pedra davant del canvi d'humor del Joan. De cop aquell home interessant s'ha transformat en algú que es vol defensar de manera esquerpa d'alguna cosa que no arriba a entendre, ni ella ni ningú. La Laia, la Gemma i la Carme estan buscant algun tema per desviar l'atenció i la tensió que ha creat el Joan, però no arriben a temps perquè ell segueix parlant com si s'hagués destapat l'embús.

-Francament, no m'interessa una merda el que hàgiu pogut fer uns estudiants de Barcelona a qualsevol país d'allà. No teniu ni idea el que passa en realitat. Observadors... de què? Què fàcil és anar a observar i tornar-se'n cap a casa quan les coses es torcen...

-Joan -la Carme intenta fer-li entrar en raons, però és inútil.

-Però saps? De vegades no pots tornar-hi. De vegades et tanquen i et tenen setmanes i mesos enterrat sota dos metres de terra i no veus ni la llum del dia ni saps quina merda et donen de menjar ni saps res. I no ho sap ni el govern del teu país ni la teva família.

La Carme s'hi acosta i li posa les mans a les espatlles.

-I els que ho saben, deixen la vida per tu. I no pots escapar-te d'aquest infern si no és que t'arrisques a nedar pel riu -segueix parlant com si veiés el riu al seu davant-. Un riu ple de caimans que esperen afamats la següent presa. Però de vegades tens sort. Tens sort perquè aquestes bèsties no et trien a tu. Aleshores, només veus com la sang d'un altre tenyeix aquelles aigües mentre tu has de seguir nedant i no mirar enrere.

Davant del silenci sepulcral que fa tothom, la Mireia es posa a plorar i fent un gest de demanar permís, s'aixeca de la taula i se'n va al lavabo. La Laia també s'aixeca per anar darrere seu.

-Molt bé, moltes gràcies. Està embarassada, el nòvio s'hi ha desentès i a sobre els pares també li han tirat tota la cavalleria per sobre. Se sent una merda, no sap què fer i vas tu i...

Se'n va.

El Joan sent totes les mirades sobre seu. És tanta la pressió que no pot suportar-ho més.

-Sento haver-vos esgarriat el vostre dinar de Nadal.

Continua havent-hi un silenci que apunta cap a ell.

-Què collons m'esteu mirant? Estic fart d'aquestes mirades vostres plenes de retret. Què? L'he tornat a cagar, oi? Us he tornat a espatllar la vostra pau... Tan bé que estàveu sense mi... Tranquils, me n'aniré i ara sí que no sabreu res de mi. Vosaltres us podeu quedar aquí, asseguts, impassibles davant del que s'està coent al vostre costat.

-¿Pero qué te pasa, Joan, hijo? Siempre con esa rabia que empuñas como una espada. ¿Qué estás diciendo?

-Que de què parlo? Parlo del món de mentides que creem entre tots. De...

-Quines mentides? -li espetega l'avi-. Parla clar.

-Tens al costat el teu nét que fa uns ulls d'haver-se fotut de tot i segur que no és la primera vegada que es posa així, però tots dissimuleu, eh? És clar, ell és un bon nano i segur que ni t'hi imagines que fa aquestes coses, o millor encara, farem com que no ho sabem.

Silenci.

-Les altres nétes, són nenes consentides, protegides, que ho tenen tot i que només actuen per interès, buides de valors i de sentit comú. Això sí, ara la Laia se n'ha anat a consolar la seva amiga... A consolar-la de què? D'una vida sense sentit, frenètica, consumint sexe cada cap de setmana no sigui que la vida s'acabi...

Tothom se'l mira, però ningú li contesta.

-Però no cal parlar d'això, no? No fos cas que sabent algunes veritats ens carreguéssim les festes. Però què collons voleu celebrar?

-Que estàs aquí -diu amb contundència l'avi- i que estem aquí. Seu. No vull un final de conte feliç ni molt menys. Tenim la família que tenim amb coses més bones i d'altres no tant, com tothom. Tenim la vida que tenim, també amb coses més bones que no altres, com tothom. On vols posar-hi el focus? què vols destacar-hi? Digues! Les coses que no t'agraden? Així sí que mai no et sentiràs satisfet amb res, mai no sabràs veure res bo enlloc ni en ningú.

-No és això. No m'entens -diu el Joan encara enfadat-. Mai no m'heu entès. Sempre m'he sentit exclòs en aquesta família.

-Tu has triat la teva vida i nosaltres, la nostra. I t'hem respectat i ajudat. No tens dret a pensar que ho hem fet pitjor que tu només pel fet que no pensem igual, ni tampoc t'escudis a sentir tu la responsabilitat de tot o a creure't el salvador de res. Aquí l'únic a qui has de salvar és al Raül. Aquesta sí que és una bona causa. Com vosaltres vau ser la nostra en el seu moment. Ara, ja no. Ara volem el relleu. I això no vol dir que no us puguem ajudar. Ja sabeu que sempre estarem al vostre costat, però ens hem fet grans i a partir d'ara us toca a vosaltres tirar del carro.

Es queda mirant a tothom.

-Que què volem celebrar, preguntes? Per a la teva mare i per a mi no hi ha res més important que veure aquesta taula amb tots vosaltres. I sí, potser avui mirarem cap a una altra banda i farem veure que no hem vist ni sentit res perquè és Nadal, però demà en parlarem de tot això. Ho entens? Amb tranquil·litat, sense dramatismes, però en parlarem perquè és responsabilitat de la família ajudar-nos, protegir-nos o alertar quan les coses no van pel camí que hi haurien d'anar. I també és responsabilitat nostra crear un bon ambient, que estiguem bé junts. Tothom hi aporta el seu granet de sorra i depèn del que aporti cadascú aquell moment serà viscut i recordat d'una manera o d'una altra.

S'hi acosta al Joan i li pica l'esquena fent-li broma.

-Parla quan hagis de parlar. No et deixis les coses dins el pap perquè aquí tens qui t'escolta i veiem més del que et penses, però de vegades has de deixar passar el temps i deixar que les coses arribin quan han d'arribar.

El Joan abraça el seu pare. Arriben la Laia i la Mireia més tranquil·les. L'avi agafa la copa i proposa un brindis.

-Perquè el temps que passem junts sigui un temps enriquidor, ben compartit, que ens faci treure el millor de cadascú de nosaltres i que ens faci ser feliços.

Tothom s'hi asseu.

-Abans de seguir amb el dinar de Nada -diu l'avi somrient-, ha de venir algú més?


Alicia Molina