QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dilluns, 31 d’agost del 2015

EL SECRETO DE LUCÍA MORKE D'INÉS MACPHERSON


En aquests moments, a punt d'empaquetar l'estiu i engegar el ritme accelerador del nou curs, aturo la memòria d'aquests dies passats en un dels millors moments viscuts: el de la lectura d'un llibre que va ser capaç de mantenir-me immòbil a la cadira, totes les hores que van passar mentre accionava pàgina rere pàgina, amb una expressió expectant i amb el cor en un ai. El títol? El secreto de Lucía Morke, una novel·la de ritme cardíac i de prosa impecable d'Inés Macpherson.

Tal com apunta l'inici de Si una noche de invierno un viajero, d'Italo Calvino, per pròpia tranquil·litat i per no despertar susceptibilitats innecessàries, quan inicieu la seva lectura, seria convenient avisar els amics i familiars, a tots els contactes de les xarxes socials i al món en general, que durant un temps no cal que us busquin, que no estareu disponibles per a ningú. I això sí, per als porucs, com una servidora, és molt recomanable que l'inici de la lectura us agafi amb la bufeta buida -ja se sap que els lavabos sempre són al final d'un passadís que enmig d'una lectura inquietant es fa tètric i inacabable.

Amb tots aquests factors sota control, ara ja només queda llençar-se al mar de paraules i gaudir-ne. I és que només començar, ja t'enamores de la història: Lucía, una jove apassionada dels llibres, fa de lectora a un veí cec i troba a faltar el seu company d'institut i les aventures que vivien junts. Una carta farà que es tornin a trobar i que segueixin desvetllant misteris i que visquin l'aventura més inquietant que s'haguessin imaginat mai. Un marc ple de referents per a totes les edats i que Inés Macpherson sap jugar molt bé perquè t'hi capbussis a la primera línia.

Hi ha molts elements que juguen a favor d'aquest enquistament del llibre en el lector. M'agradaria destacar-ne tres. El primer és la carcassa que empara la història, tan ben dissenyada que fa que la trama vagi creixent i s'eixampli en el teu camp vital. Al darrere d'aquesta maquinària de construcció tan precisa, s'intueixen molts mestres que han anat alambinant el substrat literari d'Inés Macpherson. D'entre tots, i posant l'accent en el segon aspecte a destacar-hi, endevino els fils del més gran de les històries de por i de misteri: Edgar Allan Poe. Efectivament, el ritme narratiu accelerador, amb tots els ingredients aptes i no aptes per paralitzar el cor, són presents a El secreto de Lucía Morke tan ben triats i servits que fan de Macpherson una deixebla del mestre amb matrícula d'honor.

El tercer aspecte lloable són els personatges que posen vida a una prosa exquisida enmig d'un encaix perfecte entre el que mostren directament i el que balbuceja en primera persona el personatge de Lucía. Diàlegs precisos que fan créixer la història i que omplen d'imatges la pantalla cinemascop del lector.

Una delícia que no us podeu deixar perdre. I una delícia, per altra banda, que espera seguir sadollant el desig de llegir noves històries de l'autora.




dimecres, 19 d’agost del 2015

WISH YOU WERE HERE


Esta conversación imaginaria la he iniciado tantas veces... Algo hay que se atranca... y sé que te gustaría saber que hoy he batido todos mis récords con las piedras... las he lanzado sobre la playa y todas, todas han saltado, algunas incluso han dado más de 7 botes... Ya me imagino tus palabras si hubieras estado ahí: “eres una campeona” y es verdad que hoy me he sentido así. Ese es mi ritual de cada tarde: cuando ya todo el mundo se ha ido, y las calitas se quedan en calma, entonces me doy un baño, nado con ese murmullo casi imperceptible que produce la levedad cuando toca la quietud y me despido de ese mar que ha tenido que aguantar tanto bullicio. Recojo y me voy yendo observando las sombras, esa luz de silencio que te envuelve en un vaho de nostalgias extrañas. Entonces paro en una de las calas, que está llena de piedras, y elijo las mejores. “Que sean planitas, redondeadas...” me decías, y así las escojo y palpándolas bien, las lanzo con fuerza para que los surcos que hacen al saltar las lleve bien lejos. Esos instantes de ver flotar las piedras, tan pesadas ellas y sin embargo tan ligeras cuando consigues hacerlas volar, me siguen dibujando una expresión de incredulidad y de sorpresa como cuando era pequeña y admiraba tu destreza: con qué arte las hacías bailar consiguiendo hacer con ellas una línea recta infinita… Y ya ves, así he seguido yo, cautivada durante todos estos años por la magia de la gravedad. 

Después sigo caminado descalza por todo el camino pensando en ti, y me vienen otros momentos de aquellos tiempos en los que aprendía llaves de lucha libre y grecorromana contigo y pretendía ganarte en el suelo de casa, a ti, que eras fuerte e invencible… y seguía pretendiéndolo, tozuda de mi, sobre el tablero de ajedrez… Tiempos también en que tú ibas delante y la naturaleza era un gran libro de ciencias naturales donde aprender de ti. Ese amor y curiosidad por todos los seres vivos me acompañan siempre, como si mirara a través de tus ojos... 

Y entonces te veo ahora y detengo el viaje al pasado; tu imagen me devuelve bruscamente al presente, donde el alzheimer hace que la fragilidad te acompañe y te vista cada día de la vulnerabilidad más humana. Cuantas ironías nos aguardan, pienso. Ahora soy yo quien va delante porque tu orientación no te deja reconocer las calles por donde has transitado desde casi toda tu vida… Y con ese apuro que da reconocer las jugarretas del destino, nos reímos diciendo que tu memoria ha trabajado tanto que se ha ido de vacaciones, pero que ahí estoy yo para prestarte la mía. Y con los ojos llorosos me das las gracias y yo sigo aprendiendo tanto de ti…!


dimarts, 18 d’agost del 2015

SONETO DE LA DULCE QUEJA de FEDERICO GARÍCA LORCA


Tengo miedo a perder la maravilla 
de tus ojos de estatua y el acento 
que de noche me pone en la mejilla 
la solitaria rosa de tu aliento. 

Tengo pena de ser en esta orilla 
tronco sin ramas; y lo que más siento 
es no tener la flor, pulpa o arcilla, 
para el gusano de mi sufrimiento. 

Si tú eres el tesoro oculto mío, 
si eres mi cruz y mi dolor mojado, 
si soy el perro de tu señorío, 

no me dejes perder lo que he ganado 
y decora las aguas de tu río 
con hojas de mi otoño enajenado.

dimecres, 12 d’agost del 2015

RACONTADES AL CASTELL DE VILALBA 11 AGOST 2015





Com es posen paraules a la bellesa quan et paralitza la mirada amb la seva majestuositat? Com s'escriuen els agraïments quan ni posant-los en majúscules ni pintats amb els colors més amorosos arriben a completar el sentiment tan immens de gratitud cap a les persones que ho han fet possible? Com són els somnis quan els vius despert@ i amb total consciència? 
Difícil descriure tota aquesta immensitat i emoció i benedicció a la vida... però perquè quedi una petita mostra de les Racontades d'ahir (vigília de la Festa Major de Cardedeu i vigília de Sant Llorenç), al Castell de Vilalba, aquí us deixem unes fotos. De ben segur que el grup de Racontades vam viure una de les nits més espectaculars i aquí volem donar les gràcies a la Teresa i al Ramon Icart per obrir-nos les portes de casa seva, a la Veve Vidal per cantar dues cançons meravelloses, a l'Stanis i a la Mireia per fer-nos volar al món dels somnis a través de les notes dels seus violins, a la Sílvia García per oferir-nos unes begudes i un pica-pica tan reconfortants, a l'Anna Fernández i a la Tele de Cardedeu per immortalitzar la nit en una càmera i a totes les persones que un cop més han mostrat la fidelitat i la confiança en els contes i en el grup de Racontades. Ens sentim plens (com el nen del conte) d'una felicitat immensa!!!