QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimecres, 31 de desembre de 2014

TEMPESTA DE SENSACIONS AMB CLAUDI ARIMANY AL CONCERT A L'ESGLÉSIA DE MARATA (NÚVOL)

Tots els 29 de desembre amb Claudi Arimany

 
/ 31.12.2014
Marata, un poble petit del Vallès Oriental, té algunes peculiaritats que el fan distingir de la resta de pobles. Una de les raons és comptar amb un mossèn, en Josep Cardús que, entre altres coses, fa 41 anys que organitza concerts de música clàssica a la seva església d’origen romànic i l’altra, i molt important, que el fan ser diferent és perquè té com a veí, un dels flautistes de fama internacional més importants de casa nostra, en Claudi Arimany, i des de fa 19 anys celebra el dia del seu aniversari, el 29 de desembre, fent un concert a l’església del poble.
Arimany
Claudi Arimany
Aquest 29 de desembre, per tant, l’església es va tornar a omplir fins a dalt de persones de la comarca que, puntualíssimes, intentaven agafar lloc per gaudir del repertori clàssic que en Claudi Arimany havia preparat juntament amb els convidats d’aquesta edició: el violinista Glauco Bertagnin i l’Orquestra de Cambra “I Musici di Vivaldi”, de Venècia, formada per tres violinistes, un clavecinista i un violoncel·lista.
La selecció que van fer, a banda de Les Quatre Estacions, va incloure el Doble Concert de Do menor per a flauta, violí, orquestra i baix continu i el Doble Concert en Re menor per a flauta, violí, orquestra i baix continu. Però ja puc dir que tant és el tema que interpretin perquè allà dins tot es magnifica i no només per l’acústica, que és excel·lent, sinó perquè és un regal impagable tenir els músics a tocar i observar el pas de la mà amb l’arquet, per exemple, o el moviment del solista del violí en els Largo o Adagio i adonar-te que toca amb els ulls clucs, sentint la música en cada pam de pell, la seva i, per contagi, la teva. O, encara millor, tenir a mig pam del meu cos el violoncel·lista i sentir l’olor del vernís de pròpoli que utilitza per a la conservació de la fusta de l’instrument… o la vibració de les cordes com si sonessin dins la meva panxa o veure les notes que s’ha fet a la partitura… I, sense poder parpellejar, mirar la resta de l’Orquestra i seguir-los com belluguen els dits, àgils, en els allegro i, a continuació, desplaçar la mirada cap a la flauta travessera d’en Claudi Arimany i sentir cada glop d’aire abans de ser so sublim…
I el més bonic és que tota aquesta tempesta de sensacions plaents les pots assaborir sentint-te com a casa perquè l’ambient distès i familiar que creen tant en mossèn com en Claudi Arimany fan que es visqui amb la senzillesa de voler compartir un dia tan especial, com és el del seu aniversari, des de la generositat i la passió per la música.
Una passió i una qualitat musical que no estan gens renyits amb les intervencions espontànies per part del mossèn o amb els comentaris i riures i la lectura per part d’en Claudi Arimany dels sonets que van inspirar Vivaldi a compondre Les Quatre Estacions. De manera que a la segona part, amb música descriptiva, ens va anar explicant cada element que hi sorgia en cada una de les estacions i el violinista Glauco Bertagnin anava fent la mostra amb el violí perquè després ho poguéssim identificar tot.
I sí, vam poder sentir el cant dels ocells, el riu o el pastor que dorm, a la Primavera; la calor, els ocells, el pastor i la tempesta a l’Estiu; la dansa dels pagesos, el borratxo que somia, a l’Adagio bellíssim de la Tardor, i, finalment, la tremolor de les dents, el vent, caminar sobre el gel… a l’Hivern.
El flautista Claudi Arimany a l'església de Marata
El flautista Claudi Arimany a l’església de Marata
Per acabar, van voler retre-li homenatge al músic local i li van dedicar un Largo de Giuseppe Tartini i, a continuació, tots junts van posar punt i final al concert amb el Canon de Johann Pachelbel.
La celebració va continuar a la casa d’en Claudi Arimany, acompanyat dels altres músics i de les persones més properes. I entremig de brindis i sopar i bromes -aquests italians porten l’alegria a dins- i més música és quan m’adono que, un any més, el regal d’aniversari ens l’ha tornat a fer a tots nosaltres.

diumenge, 28 de desembre de 2014

CAP ON VAN LES COLÒNIES? A NÚVOL

Cap on van les colònies?

 
/ 28.12.2014
Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d’ESO s’haguessin d’espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran al llarg dels dies de l’estada? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades estaven pensades perquè ells les fessin als altres, a les persones que vivien al poble on van fer l’acampada? Doncs creieu-me que això no només es va fer, sinó que va resultar ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.
Unes colònies diferents
Unes colònies diferents
Aquesta és una experiència que va néixer fa temps, l’any en què es va implantar la setmana blanca per l’exconseller d’Ensenyament, cosa que va obligar l’equip de mestres de la meva escola, l’Escola Ginebró, a renunciar a l’esquiada, que sempre fèiem al mes de febrer. Aquest canvi ens va fer replantejar el sentit de les colònies: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d’ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu: convivència, capacitat d’esforç individual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols…?
El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un carreró sense sortida, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una proposta innovadora. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havia de facilitar la capacitat d’esforç, l’autonomia, la convivència tant entre ells com entre les altres persones desconegudes que podrien trobar en aquell futur lloc; havia de proporcionar un ritme tranquil (el nostre eslògan era il dolce far niente), res d’anar programats; gaudir de l’entorn d’una manera ecològica, sostenible… havia de ser assequible econòmicament… I el més important: els alumnes havien d’aprendre a donar. Prou d’estar instal·lats en el “dóna’m”; teníem clar que als joves, en general, els sobren contemplacions materials que els condemnen a una insatisfacció permanent i els falten oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres i sense dependre dels circuits consumistes tan instal·lats en les nostres relacions i hàbits quotidians. En les nostres reflexions prèvies a la decisió final, vam concloure que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d’aquesta envergadura. I pensant en aquest buit, vam trobar el marc que podria fer possible atendre totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d’Osca.
No cal dir que els alumnes també van anar dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots vam anar remodelant la proposta. Va ser un projecte que vam anar preparant al llarg dels mesos previs i que tenia en compte accions com fer pràctiques per muntar i desmuntar tendes de campanya al pati de l’escola, fer-nos el dinar com a entrenament del que després haurien de fer a l’acampada, decidir per grups els menús (amb l’ajuda dels tutors i de la cuinera de l’escola), anar a comprar el menjar que havien decidit que farien… Fins que va arribar el dia i ens vam trobar amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets i amb tot de propostes dels diferents serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.
Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquesta aposta. Els dubtes de si s’ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l’”amenaça”, que tot fluís des de les ganes de voler compartir fins a facilitar la convivència…, si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni havien fregat un plat tindrien la capacitat d’adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.
El resultat va ser espectacular: et cauen les llàgrimes d’emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tota la tendresa del món i les senyores van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura… i se senten tan felices unes i altres… O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l’aixada a l’espatlla per anar-se’n a posar unes canyes a l’hort d’un veí del poble. O quan un altre grup d’alumnes se’n va a l’escola d’allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens… O quan, altres grups, passen la megafonia pels carrers del poble i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble a tots els vilatans i, a més a més, passen casa per casa per dir-los-ho personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l’any que ve… I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: que no ve de la demanda continuada, sinó de donar, de sentir-se ubicat, arrelat, inclòs…
Alguns alumnes fent el dinar
Alguns alumnes fent el dinar
Tot això combinat amb els macarrons que s’havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l’endreça de l’espai comú i col·lectiu, amb les converses espontànies que els portava a dir-se entre ells: “ara et toca a tu que jo he fet allò altre”, amb caminades per arribar al riu i, des d’aquella tranquil·litat d’anar fent, banyar-se en aquelles aigües tan fredes i que sabien proporcionar tanta oportunitat de jugar i de gaudir fins a ser present… amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble…
Durant aquell temps, van aprendre a viure amb poc i a canvi van rebre molt. Els adults també vam aprendre molt: ens van donar a tots una lliçó molt important; hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Vam veure molt clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d’un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses. Des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a conèixer-se i a reconèixer-se. En definitiva, a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

dijous, 25 de desembre de 2014

EL FINAL DEL DIA XXXIV


El final del dia porta ales grosses que entaponen un cel esquerdat. Com en un quadre d'en Magritte, les teulades s'obren  i arrenquen a volar els escamarlans i els galets de la sopa de Nadal. Junts dibuixen taules en què les estovalles acullen les copes en unes coreografies de passos impossibles. Més enllà dels tovallons, s'alcen les veus per entonar el repertori escollit: de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno..., mentre els miols dels gats del carrer arrosseguen les vitrines de les cases abandonades per camins polsegosos plens de preguntes que ningú no contesta, el camino que los sueños prometieron a sus ansias..., i les aigües del riu engullen la brutícia que hi ha al fons del cabal amb l'escombra d'alguna bruixa despistada, después de la boda fuimos a pasear y nos cayó un fuerte aguacero..., rere el porticons de les masmorres antigues, apareixen els dinosaures com si es despertessin d'un somni profund, de la nit més llarga de la història, me voy esta noche tibia y sensual, llena de calor tropical... i, sense perdre temps,  devoren les restes del mobiliari urbà per vomitar flors i verd de primaveres esperançadores, mi vida la embellece una esperanza azul..., aleshores, els ratpenats voraços aletegen amb força el que serà l'últim vol perquè veuen que el sol despunta el primer raig i saben que el final de l'absurd està a punt d'interrompre en el paisatge, tu me enseñaste a querer y he sabido..., i el cel pinta el negre més fosc mentre el primer raig de sol empeny amb força el día que me quieras... un instant només. Un instant en què els dies de tota una vida es fonen en un gest minúscul que desarticula el temps i la gravetat de l'espai. Des de la finestra, ara sí, el vent huracanat es dóna per vençut i posa les arrels en el centre d'unes mans remotes que esperen la fi dels dies terribles.

diumenge, 21 de desembre de 2014

L'EQUIP DE RACONTADES AMB PACO ASENSIO, RUBÉN MARTÍNEZ i ALICIA MOLINA


L'equip de les sessions de contes itinerants "Racontades": Paco Asensio, Rubén Martínez i Alicia Molina.
Foto: Pep Valls

dissabte, 13 de desembre de 2014

HAY UN CIELO


Hay un cielo que espera en algún lugar de este paraíso incierto. Un cielo humano, amable, lleno de silencios que llenan y de palabras que riman. Un cielo con un poco de adobe para hacer crecer las esperanzas cuando se muestran perezosas y les cuesta avanzar hacia donde uno está. 

Hay un cielo que de tanto esperarlo a veces se esfuma del horizonte cotidiano y el paisaje que queda en su lugar es de un color mate y parduzco que no invita a mirarlo a los ojos de miedo a que te muerda. Sin embargo, permanecemos quietos aguardando que recuerde el camino y regrese a nosotros.

Hay un cielo que sabe a esa fruta salvaje que uno toma directamente del árbol sin pedir permiso y se zambulle en su jugo sin más deseo que el placer de gozarla en la boca.

Hay un cielo que saca pespuntes de lo imaginado y lo  crea con todas las letras y sonidos aptos para vivir y uno se siente tentado de comprar la entrada de todos los pases y quedarse en el patio de butacas para siempre.

Hay un cielo que empieza y acaba en uno mismo, que nos pasamos la vida buscando y que un día, por fin, se hace nítido, diáfano, presente.

dimecres, 10 de desembre de 2014

AVUI NO VULL


Avui no vull sermons ni paraules piatoses,
avui necessito mirar el blanc dels ulls que tots tenim,
la rodanxeta verda que vordeja la meva pupil·la
i, així, sense trampes 
ni maquillatges que les camuflin
comptar cada arruga que em parla de tu.
Vull saludar amb l'amorositat més càlida
el primer esbufec de vida que va deixar a dins el plor i l'aire.
Vull saludar el tap i l'ofec que em van privar de l'alè primerenc
abraçar-los,
desfer el camí d'un no-retorn antic 
i tornar-me onada lleugera, 
                                        brisa marina, 
                                                           esculls de vent.