QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 28 de desembre de 2014

CAP ON VAN LES COLÒNIES? A NÚVOL

Cap on van les colònies?

 
/ 28.12.2014
Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d’ESO s’haguessin d’espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran al llarg dels dies de l’estada? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades estaven pensades perquè ells les fessin als altres, a les persones que vivien al poble on van fer l’acampada? Doncs creieu-me que això no només es va fer, sinó que va resultar ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.
Unes colònies diferents
Unes colònies diferents
Aquesta és una experiència que va néixer fa temps, l’any en què es va implantar la setmana blanca per l’exconseller d’Ensenyament, cosa que va obligar l’equip de mestres de la meva escola, l’Escola Ginebró, a renunciar a l’esquiada, que sempre fèiem al mes de febrer. Aquest canvi ens va fer replantejar el sentit de les colònies: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d’ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu: convivència, capacitat d’esforç individual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols…?
El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un carreró sense sortida, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una proposta innovadora. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havia de facilitar la capacitat d’esforç, l’autonomia, la convivència tant entre ells com entre les altres persones desconegudes que podrien trobar en aquell futur lloc; havia de proporcionar un ritme tranquil (el nostre eslògan era il dolce far niente), res d’anar programats; gaudir de l’entorn d’una manera ecològica, sostenible… havia de ser assequible econòmicament… I el més important: els alumnes havien d’aprendre a donar. Prou d’estar instal·lats en el “dóna’m”; teníem clar que als joves, en general, els sobren contemplacions materials que els condemnen a una insatisfacció permanent i els falten oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres i sense dependre dels circuits consumistes tan instal·lats en les nostres relacions i hàbits quotidians. En les nostres reflexions prèvies a la decisió final, vam concloure que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d’aquesta envergadura. I pensant en aquest buit, vam trobar el marc que podria fer possible atendre totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d’Osca.
No cal dir que els alumnes també van anar dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots vam anar remodelant la proposta. Va ser un projecte que vam anar preparant al llarg dels mesos previs i que tenia en compte accions com fer pràctiques per muntar i desmuntar tendes de campanya al pati de l’escola, fer-nos el dinar com a entrenament del que després haurien de fer a l’acampada, decidir per grups els menús (amb l’ajuda dels tutors i de la cuinera de l’escola), anar a comprar el menjar que havien decidit que farien… Fins que va arribar el dia i ens vam trobar amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets i amb tot de propostes dels diferents serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.
Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquesta aposta. Els dubtes de si s’ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l’”amenaça”, que tot fluís des de les ganes de voler compartir fins a facilitar la convivència…, si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni havien fregat un plat tindrien la capacitat d’adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.
El resultat va ser espectacular: et cauen les llàgrimes d’emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tota la tendresa del món i les senyores van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura… i se senten tan felices unes i altres… O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l’aixada a l’espatlla per anar-se’n a posar unes canyes a l’hort d’un veí del poble. O quan un altre grup d’alumnes se’n va a l’escola d’allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens… O quan, altres grups, passen la megafonia pels carrers del poble i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble a tots els vilatans i, a més a més, passen casa per casa per dir-los-ho personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l’any que ve… I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: que no ve de la demanda continuada, sinó de donar, de sentir-se ubicat, arrelat, inclòs…
Alguns alumnes fent el dinar
Alguns alumnes fent el dinar
Tot això combinat amb els macarrons que s’havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l’endreça de l’espai comú i col·lectiu, amb les converses espontànies que els portava a dir-se entre ells: “ara et toca a tu que jo he fet allò altre”, amb caminades per arribar al riu i, des d’aquella tranquil·litat d’anar fent, banyar-se en aquelles aigües tan fredes i que sabien proporcionar tanta oportunitat de jugar i de gaudir fins a ser present… amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble…
Durant aquell temps, van aprendre a viure amb poc i a canvi van rebre molt. Els adults també vam aprendre molt: ens van donar a tots una lliçó molt important; hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Vam veure molt clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d’un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses. Des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a conèixer-se i a reconèixer-se. En definitiva, a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada