QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dilluns, 31 de març de 2014

EL VALENTINA TANCA


En Joan Boher, la Inés Macpherson i l'Alicia Molina us hem de comunicar una mala notícia: el Valentina tanca!

Per raons alienes a nosaltres, ens veiem obligats a suspendre la programació de contes dels diumenges. Vist en retrospectiva, laFesta de la Narració Oral del passat 20 de març sembla una ironia. Ens quedem amb el caliu que es va crear, amb les cares de satisfacció de trobar-nos tots junts, amb les històries compartides... I és amb aquest bon gust que seguirem buscant altres espais per continuar obrint la porta als contes.

Aquest diumenge 6 serà l'últim diumenge de contes i tindrem l'honor de comptar amb la Martha Escudero. Ens agradaria molt fer un comiat de conte amb tots vosaltres!!!

divendres, 28 de març de 2014

ANDABA LA HORMIGUITA



Andaba la hormiguita ausente de todo 
cuando cayó en el pozo de nada. 
Del susto, respiró tres bocanadas de aire
y se encontró volando con alas.

diumenge, 23 de març de 2014

PASSAR PONTS


Desfilar la passera del riu en estelles diminutes perquè les meves passes no puguin arribar a la teva  riba.

JAIME SABINES

Avui, en el mur del facebook de la Martha Escudero, he llegit això del poeta mexicà, Jaime Sabines i he sentit com si la meva ploma dansés per sobre de cada paraula i cada imatge que hi recrea fent-me meves les seves paraules:



dimecres, 19 de març de 2014

BUENOS DÍAS, ¿ME PONE UN FINAL?


10 finals per a 10 històries que no estan escrites:


Y sin embargo...

...siguieron sus pasos sin volver la vista atrás.

...los días tomaron ese rumbo hacia la nada.

...el repentino ruido volvió aquella noche a pesar de que él ya no estaba.

...sin saberlo, los dos fueron testigos de la verdad en el mismo instante.

...el deseo siempre había estado allá, aguardando su oportunidad.

...el gato y el ratón nunca volvieron a cruzarse en el mismo camino.

...detrás de la puerta se hallaba la carta que tanto había esperado.

...los días de lluvia regresaron como una letanía imparable.

...ni los payasos supieron devolverle la inocencia perdida.

...después de mantener sus miradas largamente, supo que había encontrado al hombre con quien quería pasar el resto de su vida.

dilluns, 17 de març de 2014

EL DIA INTERNACIONAL DE LA NARRACIÓ ORAL A NÚVOL

El dia del gran contagi

 
/ 17.03.2014
Aquest dijous 20 de març és el Dia Internacional de la Narració Oral i per celebrar-lo els narradors dels locals que habitualment programen sessions de contes per a adults a Barcelona han preparat una festa i ho faran posant l’accent en allò que millor saben fer: contar.
Arnau Vilardebò, un dels narradors participants.
Els organitzadors d’aquesta iniciativa són la Sala Almazen del barri del Raval, el Harlem Jazz i el Centre Cultural Valentina del barri Gòtic i l’Ateneu Roig, el bar Astrolabi i la Casa dels Contes del barri de Gràcia. Sis espais que de dijous a diumenge, i amb freqüències variades, obren les portes als contes i fan de la seva programació una oferta cultural tant o més atractiva com qualsevol altra.
En aquesta ocasió, i per rendir el més amorós homenatge a la narració, cada espai proposa un narrador que explicarà un conte en la primera part de la celebració. Serà una bona ocasió per sentir el bo i millor que tenim a la ciutat: la Mar Ortega per l’Almazen, l’Helena Cuesta per l’Astrolabi, en Rubén Martínez Santana per l’Ateneu Roig, la Numancia Rojas per La Casa dels Contes, la Martha Escudero pel Harlem Jazz i l’Arnau Vilardebò pel Valentina. A continuació hi haurà un open micro per a tot aquell qui vulgui sortir a explicar un conte.
Tot i que algú podria qüestionar-se d’on ha sorgit aquesta diada, el cert és que estem parlant d’un ofici, el del narrador oral, que el podríem situar gairebé amb el mateix naixement de la humanitat i que, malgrat que la seva proliferació ha anat canviant al llarg de la història, la presència en els diferents espais de la societat actual l’hauríem de situar sobre els anys 90.
És a partir d’aleshores que Barcelona, com moltes altres ciutats, ha estat capdavantera d’iniciatives al voltant del conte i de l’ofici de narrar com ho demostra la creació d’una Associació de Narradores i Narradors (ANIN), la presència d’històries en molts actes importants de la ciutat (festes majors de la Mercè, de la Laia…), la participació de les hores del conte a les biblioteques, l’aposta per obrir nous espais, com  bars, museus… i demostrar que els contes també són per a adults…, la creació de revistes com N (feta per membres d’ANIN), Tantágora… o el mateix Festival de Narració Oral Munt de Mots que ja compta amb quatre anys d’experiència…
En una primera etapa d’aquesta trajectòria del conte, Barcelona va mostrar la seva cara més amable i va acollir narradors de procedència diversa que veien en la narració oral no només una bona manera de guanyar-se les garrofes, sinó la possibilitat de fer allò que més estimaven. En aquest sentit, talents i estils molt variats com Roser Ros, Ignasi Potrony, Martha Escudero, Numancia Rojas, Arnau Vilardebò o Rubén Martínez Santana van aprofitar les diferents oportunitats que la situació els permetia i, amb molt d’esforç i creativitat, van anar creant espais en què escampar la pràctica de la narració tant pel que feia a la programació de contes, com a la formació de nous narradors a través de tallers que permetien ensenyar l’ofici, així com al fet d’explicar a tot arreu.
Rubén Martínez Santana.
La segona part d’aquesta història, però, té a veure amb el moment més present i la política de retallades, que també ha arribat al món dels contes. Mancats d’ajudes públiques que facilitin la continuïtat i la difusió d’una programació  com cal, i amb el desànim instal·lat en els sofàs de les cases dels possibles assistents, de vegades costa omplir les sessions tal com es desitjaria. Sigui com sigui, la presència del públic en qualsevol proposta de narració s’ha fet incerta i tot plegat ha fer desaparèixer molts espais on abans es narrava. Alguns, però, sobreviuen buscant noves estratègies i maneres de donar-se a conèixer. Són aquests llocs, en què habitualment podem trobar una programació estable dedicada als contes, els que han sumat les forces i les ganes per celebrar aquesta diada el pròxim dijous.
Estem parlant de La Casa dels Contes que ofereix una programació de contes per a nens i adults de divendres a diumenge. Numancia Rojas, l’ànima de la Casa, la va inaugurar l’agost de 2000. Parlem, també, del Harlem Jazz o de Martha Escudero, que porta disset temporades oferint cada dissabte sessions amb els millors narradors de casa i de fora i ara també els dimarts amb contes en altres idiomes, o de la Sala Almazen, al cor del Raval, i això justament és el que es va plantejar Macarena González quan va crear La Ciutat de les Paraules, que aquest fos un espai de cohesió i d’integració per a tothom. Ella i Mar Ortega porten la programació de la sala que omplen de contes i d’espectacles de klown… de divendres a diumenge. Parlem també de l’Ateneu Roig, que va obrir les portes als contes arran de l’últim Festival de Munt de Mots, l’octubre passat, i que organitzats per Rubén Martínez Santana i Anxo Baranga ens fan gaudir de les històries del Cercle Roig l’últim divendres de cada mes. I també del bar Astrolabi que, des del mes de maig passat, Inés Macpherson i Alicia Molina programen contes dos dijous al mes. O el Centre Cultural Valentina que ofereix contes cada diumenge des de l’octubre passat organitzats per Joan Boher, Inés Machpherson i Alicia Molina. I encara podríem afegir-hi el Planetari on cada setmana Arnau Vilardebò explica contes mitològics. O el Rinclowncito al barri de Gràcia. O El Cafè de les Delícies que, cada vegada més, va vestint la seva programació amb més presència de contes. O la infinitat de festivals d’arreu de Catalunya que compten amb persones entusiastes per seguir tirant endavant, malgrat tot.
Numancia Rojas
Tot fa pensar que aquests són uns temps en què el reconeixement a l’art de narrar hauria de donar-se de forma natural i en canvi estem instal·lats en una mena de paradoxa: per una banda, tenim entre mans un dels oficis més antics del món i per l’altra ens trobem amb un públic i unes institucions inexperts quant a l’acompanyament, el suport, l’escolta… Encara falta fer molta feina per arribar a un públic més ampli. Els narradors i els programadors es troben que encara han d’anar traient una bandera per convèncer de tot allò que ofereixen els contes als petits, als grans… Encara hem repetir una i altra vegada que escoltant contes un pot viatjar per universos extraordinaris i que el triangle que es crea entre el conte, el narrador i el públic és únic i irrepetible cada vegada.
Diu la dita que un no pot marxar d’aquest món sense haver fet tres coses. Jo n’hi afegiria una quarta: una persona no hauria de deixar passar ni un dia més sense que algú li hagués explicat un conte. Dijous teniu una oportunitat d’or per descobrir algunes de les meravelles que ens brinden els contes.

divendres, 14 de març de 2014

AL·LITERACIÓ III



Sin sorbo y sin sable se desintegra el silbido del suspiro.

EL FINAL DEL DIA XIX


Aquest final del dia s'acompassa amb el vaivé de les onades que fan del seu brogit la cançó de bressol més esperada. Sense fronteres que l'acusin d'haver-se apoderat de cap tros de cel, la Lluna flanqueja l'horitzó amb la seva cara més amable. En una nit de passes mudes pel terra bellugadís, deixa caure el teló com el d'una mortalla que aguarda silenciosa darrere el ritctus final. Segons després deixa caure el sabor d'haver florit en la fragilitat d'allò que no s'espera. Aquest final del dia, però, també té una pregària en el racó on els riures van deixar empremtats els noms d'uns cossos que van habitar el temps de la calidesa amassada al foc de les mirades que no parpellegen . Possiblement, altres finals del dia podrien acompañar la processó de l'incert o de la fugida inexplicable dels batallons dels sospirs, però aquest en concret no té altra escena que la dolça espera que tanca l'escenari, saluda i anuncia que un altre dia és possible.

FESTA DE NARRACIÓ ORAL AL VALENTINA


dijous, 13 de març de 2014

ENTREVISTA DE L'ESTEVE PLANTADA AL NACIÓGRANOLLERS AL GRUP RACONTADES

NacióGranollers.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies

  Seguiu connectats 

«Els humans estem fets de relats»

Entrevista als narradors Alícia Molina i Paco Asensio, membres amb Rubén Martínez de les 'Racontades'

 | Actualitzat el 13/03/2014 a les 10:30h
Rubén Martínez, Alícia Molina i Paco Asensio, 'racontistes' Foto: Racontades 

Alícia Molina, Paco Asensio i Rubén Martínez són ‘racontistes’, professionals de l’art de la paraula, de la transmissió oral, d’aquell reducte de la cultura popular que transmet saviesa, històries i secrets i que es val de les millors i més refinades argúcies narratives per fer-ho possible. Els tres són artífexs de les ‘Racontades’, un projecte itinerant, “adaptable per naturalesa” i que inclou contes, begudes, diversió i passatges d’història local. “Som tres veus, cadascuna amb un registre molt diferent”, cosa que fa l’espectacle sempre nou, variable i addictiu. La seva trajectòria els avala, tal com demostra que, ara mateix, en Rubén Martínez estigui celebrant els trenta anys com a narrador, que en Paco Asensio ja en porti onze, i que l’Alícia, que es dedica a la docència, ja hagués debutat amb “L’hora del conte” de Cardedeu, l’any 1997.

“Nosaltres formem part de l’ofici de narrador oral, transmetem amb la paraula diferents històries. Tots els humans estem formats de relats, perquè aquest art és el més antic que existeix”. I de la conjunció entre racons i contes sorgeixen uns mots que volen escampar arreu amb les ‘Racontades’. “Un ‘racontista’ és la persona que, a través de la paraula i de la història, pot acompanyar un grup de persones per diferents espais, fent-los descobrir amb una mirada diferent”. Potser és aquell racó per on passes cada dia, però que mai has vist per dins, i això provoca unes sessions “fantàstiques”, afirma en Paco. “Sí, ho són perquè sempre hi ha fantasia i sempre acaben molt bé. Oferim paraules, històries, imaginació i beguda”, elements que fan el projecte encisador, ideal per passar una bona nit. A més, els racons no s’acaben mai, “des de l’entrada d’un convent, fins a la comissaria de policia, passant per un pati modernista o una masia”, expliquen. “Les ‘racontades’ treuren profit a la tradició oral i aprofiten aquells racons que sempre hem tingut per explicar els contes, com són la cuina o el fet de treure les cadires al carrer. I cada espai és una sensació i és una vivència, i la mateixa gent que ve crea un caliu únic”.

Un espectacle sempre sorprenent i adaptable
Cada lloc té una màgia pròpia, i d'això en depèn la inspiració. “A Cardedeu, el lloc on visc”, detalla l’Alícia, “vam reinventar un espai que ja existia a la Festa Major, de contes. La clau va ser un espectacle que l’Antonio Albadalejo va fer fa uns anys a Santa Agnès, i que consistia en anar fent un passeig per tot el bosc i trobar-se amb diferents espectacles, en viu. Era itinerant i allò va ser l’espurna per poder fer a Cardedeu, a partir de l’any 2010, els contes en indrets diferents”. A partir d’aquí van començar a buscar llocs cada vegada més sorprenents per a la gent, perquè cada espai genera que es creïn històries noves o que aquestes es refonguin en d’altres ja conegudes. “A més, les motivacions i les iniciatives vénen de llocs molt diversos. A Llinars, per exemple, ha estat el Grup de Dones qui ens ha ofert un espai com el Castell Nou, que val molt la pena de visitar”. A Granollers, en Paco Asensio ha estat part activa d’unes ‘racontades’ centrades en relats de por, “un lloc que té encara moltes més possibilitats per trobar espais sorprenents”, tal com subratlla.

En aquest sentit, l’espai sempre va lligat amb el conte que s’explica, vinculat en les sensacions que volen provocar els narradors i que el mateix lloc els transmet. “Et deixes envair per l’indret on ets i, a més, les històries agafen una vida diferent a cada lloc”. El joc implica també l’espectador. De vegades pot triar qui explicarà el conte, de vegades necessita entrar més a fons en un ambient i en una ficció. “Però una cosa és segura: les ‘racontades’ són sempre vives, ja que en el mateix moment estem creant". En aquest sentit, el narrador també és un creador, "perquè l’espectacle mai és el mateix, i cal recrear, fer de cada moment una recerca, tot buscant les paraules, explicant les històries amb un feedback i una energia sempre diferent".

La propera aturada d’aquest menut espectacle ple de sorpreses és a Vilanova del Vallès, el 5 d’abril, en un acte que s’inclou en els 30 anys de la independència del municipi. La intenció és que hi hagi més pobles i més sessions. “El que fem són contes itinerants, fets a mida. Les ‘racontades’ són properes, autèntiques, austeres, amb un pressupost molt assequible per als Ajuntaments”. No cal escenari, ni equip de so, només un espai i un públic. El repertori inclou diversitat, “som totalment adaptables, només cal que ens donin un tema i anem fent”. Són un recital que s'adapta al que convingui, ple d’improvisació, de paraules, de cançons, de relats curts, d’anècdotes. “El millor de tot plegat és la resposta del públic, que sempre és genial”, diuen, orgullosos. L'espectacle assegura una molt bona estona, conduïda gràcies a la destresa dels ‘racontistes’, al fet d’estimar-se la seva professió i al la voluntat d’intentar oferir sempre una sessió fresca, directa i emotiva. Si els veieu passar pel vostre poble, no cometeu l’error de no ser-hi, que segur que valdrà la pena.

Foto: Esteve Plantada

diumenge, 9 de març de 2014

SIN RUMBO



Allá donde el rocío dejó su gota
se hizo un camino con lentejuelas azules.
Un vaivén lo mece y lo crece
otro vaivén lo regresa, lo nutre, lo goza.

dissabte, 8 de març de 2014

VUIT DE MARÇ de MARIA-MERCÈ MARÇAL



Vuit de març


*Amb totes dues mans
alçades a la lluna, 
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà 
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.


Maria-Mercè Marçal 
Bruixa de dol

WISLAWA SZYMBORSKA


Posibilidades

Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas
del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.

De “Gente en el puente” 1986

NADA DOS VECES

Nada sucede dos veces
ni va a suceder, por eso
sin experiencia nacemos,
sin rutina moriremos.
En esta escuela del mundo
ni siendo malos alumnos
repetiremos un año,
un invierno, un verano.
No es el mismo ningún día,
no hay dos noches parecidas,
igual mirada en los ojos,
dos besos que se repitan.
Ayer mientras que tu nombre
en voz alta pronunciaban
sentí como si una rosa
cayera por la ventana.
Ahora que estamos juntos,
vuelvo la cara hacia el muro.
¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Como una flor o una piedra?
Dime por qué, mala hora,
con miedo inútil te mezclas.
Eres y por eso pasas.
Pasas, por eso eres bella.
Medio abrazados, sonrientes,
buscaremos la cordura,
aun siendo tan diferentes
cual dos gotas de agua pura.


diumenge, 2 de març de 2014

AL.LITERACIÓ II



Al.literació II [b]:


El vértigo fue vencido en la gravedad del vacío.