QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 31 de desembre del 2013

2014, EL MILLOR ANY!!!


El 2014 serà un bon any perquè tots volem que ho sigui i sabem que no hi ha res més poderós que la força de cadascú posada en un propòsit comú. Així que està en les nostres mans fer d'aquest món un lloc més habitable, en què tots ens sentim partícips, i que l'amor, la confiança, la inclusió social, la gratitud, la creativitat... no pul·lulin de boca en boca com a paraules alienes al que som, sentim i fem, sinó que formin part de la realitat que tots volem crear.
BON ANY!!!

dissabte, 28 de desembre del 2013

POEMAS DE JOSÉ HIERRO

Canta, me dices. Y yo canto.
¿Cómo callar? Mi boca es tuya.
Rompo contento mis amarras,
Dejo que el mundo se me funda.
Sueña, me dices. Y yo sueño.
¡Ojalá no soñara nunca!
No recordarte, no mirarte,
No nadar por aguas profundas,
No saltar los puentes del tiempo
Hacia un pasado que me abruma,
No desgarrar ya más mi carne
Por los zarzales, en tu busca.
Canta, me dices. Yo te canto
A ti, dormida, fresca y única,
Con tus ciudades en racimos,
Como palomas sucias,
Como gaviotas perezosas
Que hacen sus nidos en la lluvia,
Con nuestros cuerpos que a ti vuelven
Como a una madre verde y húmeda.
Eras de vientos y de otoños,
Eras de agrio sabor a frutas,
Eras de playas y de nieblas,
De mar reposando en la bruma,
De campos y albas ciudades,
Con un gran corazón de música.
Con las piedras, con el viento
Hablo de mi reino.
Mi reino vivirá mientras
Estén verdes mis recuerdos.
Cómo se pueden venir
Nuestras murallas al suelo.
Cómo se puede no hablar
De todo aquello.
El viento no escucha. No
Escuchan las piedras, pero
Hay que hablar, comunicar,
Con las piedras, con el viento.
Hay que no sentirse solo.
Compañía presta el eco.
El atormentado grita
Su amargura en el desierto.
Hay que desendemoniarse,
Liberarse de su peso.
Quien no responde, parece
Que nos entiende,
Con las piedras, con el viento.
Se exprime así el alma. Así
Se libra de su veneno.
Descansa, comunicando
Con las piedras, con el viento.

Por más que intente al despedirme
Guardarte entero en mi recinto
De soledad, por más que quiera
Beber tus ojos infinitos,
Tus largas tardes plateadas,
Tu vasto gesto, gris y frío,
Sé que al volver a tus orillas
Nos sentiremos muy distintos.
Nunca jamás volveré a verte
Con estos ojos que hoy te miro.
Este perfume de manzanas,
¿De dónde viene? ¡Oh sueño mío,
Mar mío! ¡Fúndeme, despójame
De mi carne, de mi vestido
Mortal! ¡Olvídame en la arena,
Y sea yo también un hijo
Más, un caudal de agua serena
Que vuelve a ti, a su salino
Nacimiento, a vivir tu vida
Como el más triste de los ríos!
Ramos frescos de espuma... Barcas
Soñolientas y vagas. Niños
Rebañando la miel poniente
Del sol. ¡Qué nuevo y fresco y limpio
El mundo! Nace cada día
Del mar, recorre los caminos
Que rodean mi alma, y corre
A esconderse bajo el sombrío,
Lúgubre aceite de la noche;
Vuelve a su origen y principio.
¡Y que ahora tenga que dejarte
Para emprender otro camino!
Por más que intente al despedirme
Llevar tu imagen, mar, conmigo;
Por más que quiera traspasarte,
Fijarte, exacto, en mis sentidos;
Por más que busque tus cadenas
Para negarme a mi destino,
Yo sé que pronto estará rota
Tu malla gris de tenues hilos.
Nunca jamás volveré a verte
Con estos ojos que hoy te miro.
Como la rosa: nunca
Te empañe un pensamiento.
No es para ti la vida
Que te nace de dentro.
Hermosura que tenga
Su ayer en su momento.
Que en sólo tu apariencia
Se guarde tu secreto.
Pasados no te brinden
Su inquietante misterio.
Recuerdos no te nublen
El cristal de tus sueños.
Cómo puede ser bella
Flor que tiene recuerdos.

Quisiera que tú me entendieras a mí sin palabras.
Sin palabras hablarte, lo mismo que se habla mi gente.
Que tú me entendieras a mí sin palabras
Como entiendo yo al mar o a la brisa enredada en un álamo verde.
Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte,
Hace ya mucho tiempo aprendí hondas razones que tú no comprendes.
Revelarlas quisiera, poniendo en mis ojos el Sol invisible,
La pasión con que dora la tierra sus frutos calientes.
Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte.
Siento arder una loca alegría en la luz que me envuelve.
Yo quisiera que tú la sintieras también inundándote el alma,
Yo quisiera que a ti, en lo más hondo, también te quemase y te hiriese.
Criatura también de alegría quisiera que fueras,
Criatura que llega por fin a vencer la tristeza y la muerte.
Si ahora yo te dijera que había que andar por ciudades perdidas
Y llorar en sus calles oscuras sintiéndote débil,
Y cantar bajo un árbol de estío tus sueños oscuros,
Y sentirte hecho de aire y de nube y de hierba muy verde...
Si ahora yo te dijera
Que es tu vida esa roca en que rompe la ola,
La flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,
Aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,
Aquel niño que azota la mar con su mano inocente...
Si yo te dijera estas cosas, amigo,
¿Qué fuego pondría en mi boca, qué hierro candente,
Qué olores, colores, sabores, contactos, sonidos?
Y, ¿cómo saber si me entiendes?
¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?
¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?
¿Cómo ahondar en tu invierno, llevar a tu noche la Luna,
Poner en tu oscura tristeza la lumbre celeste?
Sin palabras, amigo; tenía que ser sin palabras como tú me entendieses.
Después de todo, todo ha sido nada,
A pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
Supe que todo no era más que nada.
Grito ¡Todo!, y el eco dice ¡Nada!
Grito ¡Nada!, y el eco dice ¡Todo!
Ahora sé que la nada lo era todo.
Y todo era ceniza de la nada.
No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
Y que, en definitiva, era la nada).
Qué más da que la nada fuera nada
Si más nada será, después de todo,
Después de tanto todo para nada.


dimecres, 25 de desembre del 2013

EL LOBO FEROZ POR NAVIDAD


El lobo feroz la sorprendió de repente.

-Ando buscando la casita de la abuela de Caperucita -le dijo algo apesadumbrado-. Y si esta no puede ser, me han dicho que pregunte por la de los Tres Cerditos -añadió- o la de las Siete Cabritillas. 

La muchacha seguía sorprendida. No tanto por el pedido sino porque encontrarse al lobo feroz en un párquing era lo último que se esperaba esa noche de Navidad.

-Creo que va un poco perdido, señor lobo -le dijo con cierta prudencia.

-¿Tanto se me nota? -exclamó él entre sollozos.

-No, bueno... -intentó consolarlo- Yo porque soy muy observadora.

-Ay, ay!!! -seguía con su desconsuelo-. Que malo es hacerse viejo... Uno ya no recuerda ni el camino de su casa ni qué leches hace en este mundo. Buaaaaaá!!!

Su llanto creció tanto en intensidad, que la muchacha lo invitó a su casa. Una vez allí, para que fijara su identidad feroz de lobo, le explicó una y otra vez todos los cuentos en donde él era protagonista para que no los olvidara nunca jamás. Utilizaron técnicas modernas para ejercitar la memoria, pero también los representaron una y otra vez, buscando autenticidad. Y la encontraron. Fue tanta la verdad con la que los representaron, que en la escena de "abuela, qué dientes más grandes tienes", el lobo se la comió con toda su verdad.

Y salió de aquella casa, que no era ni la de Caperucita ni la de los Tres Cerditos ni la de las Siete Cabritillas, repitiéndose a si mismo: "soy un lobo feroz, soy un lobo feroz..."

dilluns, 23 de desembre del 2013

PLANIFICACIÓ HORÀRIA


Sempre feia l'exercici de posar tota la seva vida ben organitzada en un tros de paper: de tal hora a tal altra, l'esmorzar; després, l'endreça de casa; aquí, la compra; allà revisar els papers... I era tan tremendament tossuda que, si els propòsits planificats li cabien en el paper, també li havien de caber a la realitat. De tota la llista infinita que havia de fer, però, mai no hi deixava espai per a l'amor. No m'hi cap, es deia a ella mateixa. I seguia el seu pas vigorós per allà on toqués anar sense que li importés la seva absència. Un dia, però, cansat d'esperar, l'amor es va presentar de sobte i ella es va atabalar tant, que des d'aleshores esmorza a l'hora de planxar, fa endreça de la casa quan hauria de dormir, escriu mentre rega les plantes i somia a tot hora perquè l'amor li ha fet perdre la noció del pas del temps.

diumenge, 22 de desembre del 2013

YO-MI-ME TRASTORNO



La trastornó de arriba a abajo, de dentro a fuera, de su inspirar a su espiración, de lo seco a lo húmedo de su ser... Estaba condenada a la locura y lo sabía, pero se le ocurrió girarse la piel y ahí encontró un resquicio: un pliegue diminuto donde puso su nombre como quien planta una bandera en un territorio conquistado. Fue así como inició un viaje hacia el reencuentro con ella misma.

dissabte, 21 de desembre del 2013

CENDRILLON: UN CANT ALS CONTES

Cendrillon: un cant als contes

 
/ 21.12.2013
Ahir es va estrenar Cendrillon, la segona òpera d’aquesta temporada, amb música de Jules Massenet i text de Henri Cain, basat en La Ventafocs dels Germans Grimm. La podeu veure al Gran Teatre del Liceu fins al 7 de gener.
Cendrillon al Gran Teatre del Liceu | Foto Bill Cooper/Liceu
Poques vegades una història està tan arrelada en l’imaginari col·lectiu, tant de grans com de petits. És possible que la seva procedència, el món dels contes, sigui una de les raons. Tot i que la versió de Perrault de La Ventafocs, en la qual es basa el llibret, incloïa algun passatge més cru que no la que va popularitzar la factoria Disney a través de les pantalles del cinema, el mite del príncep blau que rescata donzelles bondadoses segueix estenent els seus tentacles de generació en generació i alimenta la fantasia en el subconscient femení d’arribar a ser l’”escollida”. Sigui per la seva capacitat de ser present en els referents de tantes generacions o sigui com sigui, ens trobem davant d’una òpera molt recomanable per iniciar els més joves en aquest gènere i, aprofitant les dates festives que comencen, és una molt bona aposta cultural per compartir en família.
Si algú es preguntés què pot aportar de nou una posada en escena com la d’una història tan resabuda com la de la Cendrillon, obtindria tantes respostes com disciplines artístiques es posen en marxa en una òpera. Per començar, l’escenografia, de Barbara de Limburg, és una oda al conte. De fet, els cantants són dins del llibre i el públic pot anar llegint per aquelles parets que van creant els diferents escenaris de l’acció: ara són les parets del palau o l’habitació de la Ventafocs o la sala de ball, o un balcó… com si fossin els fulls de la mateixa història que en comptes de llegir-la, la veiem representada. Alguns d’aquests escenaris creen una atmosfera tan de fantasia que el públic en queda atrapat com un nen petit.
Un altre element a destacar-hi, i molt, és el vestuari (de Laurent Pelly, en col·laboració amb Jean-Jacques Delmotte) en què juga amb els colors (hi ha una presència constant dels tons vermells i el color grana que contrasta amb el vestit de la Ventafocs i de la Fada Padrina…) i amb el disseny dels models, gràcies als quals queden ben caracteritzats cada un dels personatges talment com si estiguessin dibuixats en un conte: és remarcable el de la madrastra i les germanastres, que juguen molt bé els estereotips que representen, però també caldria situar en un punt a part el moment de la desfilada de totes les candidates per accedir al príncep.
La combinació de l’escenografia i el vestuari fa que les expectatives creades sobre com s’hauran resolt alguns aspectes que formen part de les línies de força del conte quedin complertes amb escreix. Alguns d’aquests moments són el de l’aparició de la carrossa amb els cavalls inclosos, l’elecció de la futura princesa en què  totes esperen darrere d’una portalada, fent rebombori com si es tractés del primer dia de rebaixes, a punt d’obrir el centre comercial. És en aquesta mateixa portalada que es resol tan magníficament el moment de les dotze campanades. Cada una d’aquestes escenes estan plenes de lirisme (com la del bosc de les fades o l’aparició de la carrossa de la Fada feta de llibres), però també de molt sentit de l’humor gràcies als personatges tan ben enfundats en els vestits que els caracteritzen i en el joc distès que han sabut crear gràcies, també, a una coreografia impecable, de Laura Scozzi, i que fa que al públic se li escapi el riure en més d’una ocasió com és ara en el moment d’emprovar-se la famosa sabata de cristall. I, tot això, combinat amb un joc de llums (Duane Schuler) que acaba de crear un món màgic i que ens endinsa de ple en la fantasia del conte.
Tots aquests elements reforcen el punt més important de l’espectacle: el cant. Dirigit per Andrew Davis, la música de Jules Massenet deixa el seu segell melòdic des de l’inici fins al final de l’òpera. Es fa difícil destacar una ària en concret perquè és el conjunt de totes les veus que fan de la Cendrillonuna òpera que acaricia les orelles i el cor. Així i tot, destacaria el duet del príncep (interpretat per la soprano Alice Coote) i la Ventafocs (Joyce DiDonato) a la primera part. De la segona part, hi ha un moment sublim, fugaç, però d’una intensitat esquinçadora: és el moment d’un solo de violí i a continuació la veu de la Ventafocs segueix i fa tot l’efecte que sonen dos violins. Al llarg de tota l’òpera, els pianíssimos que ens ofereix la Ventafocs són d’un virtuosisme que et fan tancar els ulls. No seria just parlar del conjunt de veus i que juguen perfectament en aquesta paleta de textures (la madrastra, el pare de la Ventafocs, per exemple), però és de parada obligatòria anomenar la veu de la Fada Padrina (Annick Massis), d’una textura exquisida que aconsegueix fer unes refilades que fan pensar en la Reina de la Nit de La flauta màgica. I si el públic s’ha passat la meitat de l’espectacle meravellat, quan arriba l’ària de la segona part i sent les tres veus alhora, Ventafocs, Príncep blau i Fada, sent que ja pot morir d’èxtasi.
L’Art Total dels modernistes sura per cada tros d’aquesta òpera. La interpretació, el ball, el cant. Tot està tan ben integrat que les tres hores que dura l’espectacle passen en un tres i no-res. De tots aquests moments, però, en destaco un de molt significatiu: quan la Ventafocs i el Príncep blau es retroben després del ball, i la Fada els ha desposseït del sentit de la vista i només es poden reconèixer per la veu. Una veu que torna a tenir molts rellevància en la història d’aquesta obra. En aquest cas, és la veu que enamora, però si pensem en els contes, en tants i tants contes que s’han transmès oralment, veiem que la veu ha teixit tantes històries en l’imaginari de les persones que és impossible deslligar-la de l’art de contar, de cantar… o de somiar perquè tal com diu el personatge que fa de pare de la Ventafocs al final de l’obra: “el temps és breu; creieu en aquest somni”. Doncs, creiem. Creiem en els somnis i en els contes.

¿DE DÓNDE SALES, TÚ?


Sin tierra a la vista, el náufrago siguió a la deriva. Así estuvo viendo pasar muchas lunas y soles. Después de un tiempo incalculable, de las gotas que caían de sus manos y sus pies se formaron hilos de destellos líquidos que germinaron en el azul del cielo y del mar y se hizo el horizonte.

dimarts, 17 de desembre del 2013

SEMPRE ÉS TEMPS DE ROSES A "LA ROSA TATUADA" DE TENNESSE WILLIAMS

Sempre és temps de roses

 
/ 17.12.2013
Dijous passat es va estrenar al Teatre Nacional La rosa tatuada de Tennesse Williams, traduïda i dirigida per Carlota Subirós. Alicia Molina ha vist el muntatge i en fa la seva crítica a Núvol.

Clara Segura a 'La rosa tatuada' de Tennessee Williams | Foto May/Zirkus-TNC

Amb un inici que sembla que ens vulgui mostrar el joc contrastat entre el fora –amb sons, cuques de llum que il·luminen la nit, persones de pas…- i un dins que ens descobreix les entranyes dels personatges des d’una casa que va donant voltes com el pas del temps, com el neguit dels qui l’habiten, la història s’arrapa perfectament a les tres hores del temps que dura, i va entrant de manera subtil i explícita per totes les vies possibles que hi ha de connexió entre l’espectador i l’espectacle. Les explícites s’anomenen Clara Segura i Bruno Oro i Oriol Genís i Teresa Urroz i Rosa Cadafalch i Màrcia Cisteró i Pepo Blasco i Marta Ossó i Alícia González Laa i Antònia Jaume i Montse Esteve i David Marcé que posen ànima als personatges amb tanta intensitat que els sentim bategar des del pati de butaques.
En aquest sentit, és de parada obligatòria la referència especial al personatge de Serafina, interpretat per la Clara Segura. Ella sola omple la casa, l’escenari i el teatre sencer. També destacaria el gran treball de Bruno Oro, que sap fer transitar el seu personatge per tants registres. El de la filla, el del capellà (interpretat per l’Oriol Genís), anomenat per ell mateix com “l’assotador de les dones”… i el que interpreta la Teresa Urroz. Amb ella entraríem en aquella part subtil de tot el que es cola per la via de les percepcions i des d’aquest punt de vista, el seu personatge connecta directament amb la part salvatge de la dona. Al llarg de l’obra, la Serafina li mostrarà rebuig; potser perquè hi veu certes similituds… Sigui com sigui, aquesta dona misteriosa representa l’element terra, allò primitiu, la sensualitat que la protagonista retroba, l’animalització de la dona… I entra i surt a escena a través de sons, de vegades a través d’una cançó, que sembla una lletania… o envoltada del simbolisme de la cabra… Tota ella sembla, doncs, una partitura que ens dóna les claus per entendre les profunditats del món, els canvis que s’esdevenen…
És segurament en aquest món de subtileses on la Carlota Subirós ha volgut deixar constància del seu segell. Davant d’un text esplèndid, que aboca les contradiccions humanes d’una època a la realització d’un joc teatral molt ric quant a interpretació i molt ric pel que fa als contrastos en els registres i a la varietat d’emocions per les quals fa entrar i sortir l’espectador, afegir-hi sons (en directe), cançons i veus d’una bellesa impactant fa que el resultat del conjunt de l’obra guanyi encara molt més i que es formin capes i capes de petites i grans subtileses que l’espectador va descobrint al llarg de la representació.
En aquest context, frases com “Els cossos es podreixen, però les cendres sempre estan netes” o “Quan un home es crema, les seves cendres es dispersen i cap dona no les pot retenir” prenen volum en l’animositat dels qui observem l’escena i fa l’efecte que la casa i l’escenari han estès els seus tentacles fins als nostres seients i quan el final arriba i sentim un “Vengo” per part de la Serafina tot el teatre s’omple d’aquesta paraula i la història conclou i tot es posa al seu lloc.

dilluns, 16 de desembre del 2013

LA ROSA TATUADA AL TNC

"SEMPRE ÉS TEMPS DE ROSES"



Els aplaudiments incessants del públic en acabar l’assaig general dimecres passat de La rosa tatuada auguraven un bon tret de sortida de l’obra de Tennesse Williams, traduïda i dirigida per Carlota Subirós. 
 
Amb un inici que sembla que ens vulgui mostrar el joc contrastat entre el fora –amb sons, cuques de llum que il·luminen la nit, persones de pas...- i un dins que ens descobreix les entranyes dels personatges des d’una casa que va donant voltes com el pas del temps, com el neguit dels qui l’habiten, la història s’arrapa perfectament a les tres hores del temps que dura, i va entrant de manera subtil i explícita per totes les vies possibles que hi ha de connexió entre l’espectador i l’espectacle. Les explícites s’anomenen Clara Segura i Bruno Oro i Oriol Genís i Teresa Urroz i Rosa Cadafalch i Màrcia Cisteró i Pepo Blasco i Marta Ossó i Alícia González Laa i Antònia Jaume i Montse Esteve i David Marcé que posen ànima als personatges amb tanta intensitat que els sentim bategar des del pati de butaques.

En aquest sentit, és de parada obligatòria la referència especial al personatge de Serafina, interpretat per la Clara Segura. Ella sola omple la casa, l’escenari i el teatre sencer. També destacaria el gran treball de Bruno Oro, que sap fer transitar el seu personatge per tants registres. El de la filla, el del capellà (interpretat per l’Oriol Genís), anomenat per ell mateix com “l’assotador de les dones”... i el que interpreta la Teresa Urroz. Amb ella entraríem en aquella part subtil de tot el que es cola per la via de les percepcions i des d’aquest punt de vista, el seu personatge connecta directament amb la part salvatge de la dona. Al llarg de l’obra, la Serafina li mostrarà rebuig; potser perquè hi veu certes similituds... Sigui com sigui, aquesta dona misteriosa representa l’element terra, allò primitiu, la sensualitat que la protagonista retroba, l’animalització de la dona... I entra i surt a escena a través de sons, de vegades a través d’una cançó, que sembla una lletania... o envoltada del simbolisme de la cabra... Tota ella sembla, doncs, una partitura que ens dóna les claus per entendre les profunditats del món, els canvis que s’esdevenen...

És segurament en aquest món de subtileses on la Carlota Subirós, ha volgut deixar constància del seu segell. Davant d’un text esplèndid, que aboca les contradiccions humanes d’una època a la realització d’un joc teatral molt ric quant a interpretació i molt ric pel que fa als contrastos en els registres i a la varietat d’emocions per les quals fa entrar i sortir l’espectador, afegir-hi sons (en directe), cançons i veus d’una bellesa impactant fa que el resultat del conjunt de l’obra guanyi encara molt més i que es formin capes i capes de petites i grans subtileses que l’espectador va descobrint al llarg de la representació.

En aquest context, frases com “Els cossos es podreixen, però les cendres sempre estan netes” o “un home, quan es crema, només deixa un grapat de cendra. No hi ha cap dona que el pugui retenir. El vent se l'ha d'endur" prenen volum en l’animositat dels qui observem l’escena i fa l’efecte que la casa i l’escenari han estès els seus tentacles fins als nostres seients i quan el final arriba i sentim un “Vengo” per part de la Serafina tot el teatre s’omple d’aquesta paraula i la història conclou i tot es posa al seu lloc.

"Sempre és temps de roses". No us la perdeu! Fins al 2 de febrer.


divendres, 13 de desembre del 2013

dimecres, 11 de desembre del 2013

CONTES AL VALENTINA amb ALICIA MOLINA

Tres cosas hay en la vida, amb Alicia Molina

Aquest diumenge, 15 de desembre, al Centre Cultural Valentina tindrem a l’Alicia Molina, una gran narradora i una de les nostres programadores, explicant uns contes molt especials que ens parlen de Tres cosas hay en la vida:
Alicia Molina
Seria fàcil afegir-hi salut, diners i amor, però aquesta no és una sessió de respostes i molt menys de plantejar solucions a qüestions existencials… Si hi ha alguna cosa comuna en les històries que s’expliquen són les preguntes que les han impulsat, algunes tan antigues com el món que ens envolta i que aquesta nit us convidem a mirar-lo amb uns altres ulls.
I per aquells que vulguin fer un tastet… aquí su deixem alguns dels seus contes curts:http://youtu.be/tAP9eHci5kE
Quan serà?
Diumenge, 15 de desembre
Hora: 19:00
On serà?
Centre Cultural Valentina
Plaça Regomir, 2
ML3 Liceu
ML4 Jaume I
Entrada: 5 €
Contacte i reserves: contesalvalentina@gmail.com

dimarts, 3 de desembre del 2013

SI HUBIERA SIDO VERDAD LO QUE SOÑARA



Si hubiera sido verdad lo que soñara, hoy las costuras de mi piel tendrían acacias donde tu y yo habríamos dejado descansar los temores. Los vientos soplarían brisas que invitarían a seguir adelante sin importar que no conozcamos el camino. Las esquinas de las calles dibujarían círculos para girar y girar antes de chocar contra un futuro que escupe los segundos como armas mortíferas. Y los suspiros, estarían hechos de esperanzas. 

Si hubiera sido verdad lo que soñara, quizás ya no necesitaría de tus palabras porque aquellas que dolieron no hubieran existido. Seguiría jugando entre las sábanas tendidas esperando que en el otro extremo surgiera lo imprevisto. Estiraría el hilo de la madeja para encontrar otras salidas del laberinto.

Si hubiera sido verdad lo que soñara, no habría puesto ni al cielo ni al mar de testigos de todas mis promesas ni la Luna habría derramado ni una sola lágrima por no verlas cumplidas. 

Si hubiera sido verdad lo que soñara, en algún lugar de los mundos infinitos que habitamos habríamos cubierto la noche de cantos.

Si hubiera sido verdad lo que soñara... Si hubiera sido verdad.

SEGMENTOS




A co pio

M a cera

A mi nora

R es pira


dilluns, 2 de desembre del 2013