"SEMPRE ÉS TEMPS DE ROSES"
Els aplaudiments
incessants del públic en acabar l’assaig general dimecres passat de La rosa tatuada auguraven un bon tret de
sortida de l’obra de Tennesse Williams, traduïda i dirigida per Carlota
Subirós.
Amb un inici que sembla
que ens vulgui mostrar el joc contrastat entre el fora –amb sons, cuques de
llum que il·luminen la nit, persones de pas...- i un dins que ens descobreix les
entranyes dels personatges des d’una casa que va donant voltes com el pas del
temps, com el neguit dels qui l’habiten, la història s’arrapa perfectament a
les tres hores del temps que dura, i va entrant de manera subtil i explícita
per totes les vies possibles que hi ha de connexió entre l’espectador i l’espectacle.
Les explícites s’anomenen Clara Segura i Bruno Oro i Oriol Genís i Teresa Urroz
i Rosa Cadafalch i Màrcia Cisteró i Pepo Blasco i Marta Ossó i Alícia González
Laa i Antònia Jaume i Montse Esteve i David Marcé que posen ànima als
personatges amb tanta intensitat que els sentim bategar des del pati de
butaques.
En aquest sentit, és
de parada obligatòria la referència especial al personatge de Serafina,
interpretat per la Clara Segura. Ella sola omple la casa, l’escenari i el
teatre sencer. També destacaria el gran treball de Bruno Oro, que sap fer
transitar el seu personatge per tants registres. El de la filla, el del capellà
(interpretat per l’Oriol Genís), anomenat per ell mateix com “l’assotador de
les dones”... i el que interpreta la Teresa Urroz. Amb ella entraríem en
aquella part subtil de tot el que es cola per la via de les percepcions i des
d’aquest punt de vista, el seu personatge connecta directament amb la part
salvatge de la dona. Al llarg de l’obra, la Serafina li mostrarà rebuig; potser
perquè hi veu certes similituds... Sigui com sigui, aquesta dona misteriosa representa
l’element terra, allò primitiu, la sensualitat que la protagonista retroba,
l’animalització de la dona... I entra i surt a escena a través de sons, de
vegades a través d’una cançó, que sembla una lletania... o envoltada del
simbolisme de la cabra... Tota ella sembla, doncs, una partitura que ens dóna
les claus per entendre les profunditats del món, els canvis que s’esdevenen...
És segurament en
aquest món de subtileses on la Carlota Subirós, ha volgut deixar constància del
seu segell. Davant d’un text esplèndid, que aboca les contradiccions humanes d’una
època a la realització d’un joc teatral molt ric quant a interpretació i molt
ric pel que fa als contrastos en els registres i a la varietat d’emocions per
les quals fa entrar i sortir l’espectador, afegir-hi sons (en directe), cançons
i veus d’una bellesa impactant fa que el resultat del conjunt de l’obra guanyi
encara molt més i que es formin capes i capes de petites i grans subtileses que
l’espectador va descobrint al llarg de la representació.
En aquest context,
frases com “Els cossos es podreixen, però les cendres sempre estan netes” o
“un home, quan es crema, només deixa un grapat de cendra. No hi ha cap dona que el pugui retenir. El vent se l'ha d'endur" prenen volum en l’animositat dels qui observem l’escena i fa l’efecte
que la casa i l’escenari han estès els seus tentacles fins als nostres seients
i quan el final arriba i sentim un “Vengo” per part de la Serafina tot el
teatre s’omple d’aquesta paraula i la història conclou i tot es posa al seu
lloc.
"Sempre és temps de roses". No us la perdeu! Fins al 2 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada