Cendrillon: un cant als contes

Alícia Molina. Barcelona.

 

/ 21.12.2013

Ahir es va estrenar Cendrillon, la segona òpera d’aquesta temporada, amb música de Jules Massenet i text de Henri Cain, basat en La Ventafocs dels Germans Grimm. La podeu veure al Gran Teatre del Liceu fins al 7 de gener.

Cendrillon al Gran Teatre del Liceu | Foto Bill Cooper/Liceu

Poques vegades una història està tan arrelada en l’imaginari col·lectiu, tant de grans com de petits. És possible que la seva procedència, el món dels contes, sigui una de les raons. Tot i que la versió de Perrault de La Ventafocs, en la qual es basa el llibret, incloïa algun passatge més cru que no la que va popularitzar la factoria Disney a través de les pantalles del cinema, el mite del príncep blau que rescata donzelles bondadoses segueix estenent els seus tentacles de generació en generació i alimenta la fantasia en el subconscient femení d’arribar a ser l’”escollida”. Sigui per la seva capacitat de ser present en els referents de tantes generacions o sigui com sigui, ens trobem davant d’una òpera molt recomanable per iniciar els més joves en aquest gènere i, aprofitant les dates festives que comencen, és una molt bona aposta cultural per compartir en família.

Si algú es preguntés què pot aportar de nou una posada en escena com la d’una història tan resabuda com la de la Cendrillon, obtindria tantes respostes com disciplines artístiques es posen en marxa en una òpera. Per començar, l’escenografia, de Barbara de Limburg, és una oda al conte. De fet, els cantants són dins del llibre i el públic pot anar llegint per aquelles parets que van creant els diferents escenaris de l’acció: ara són les parets del palau o l’habitació de la Ventafocs o la sala de ball, o un balcó… com si fossin els fulls de la mateixa història que en comptes de llegir-la, la veiem representada. Alguns d’aquests escenaris creen una atmosfera tan de fantasia que el públic en queda atrapat com un nen petit.

Un altre element a destacar-hi, i molt, és el vestuari (de Laurent Pelly, en col·laboració amb Jean-Jacques Delmotte) en què juga amb els colors (hi ha una presència constant dels tons vermells i el color grana que contrasta amb el vestit de la Ventafocs i de la Fada Padrina…) i amb el disseny dels models, gràcies als quals queden ben caracteritzats cada un dels personatges talment com si estiguessin dibuixats en un conte: és remarcable el de la madrastra i les germanastres, que juguen molt bé els estereotips que representen, però també caldria situar en un punt a part el moment de la desfilada de totes les candidates per accedir al príncep.

La combinació de l’escenografia i el vestuari fa que les expectatives creades sobre com s’hauran resolt alguns aspectes que formen part de les línies de força del conte quedin complertes amb escreix. Alguns d’aquests moments són el de l’aparició de la carrossa amb els cavalls inclosos, l’elecció de la futura princesa en què  totes esperen darrere d’una portalada, fent rebombori com si es tractés del primer dia de rebaixes, a punt d’obrir el centre comercial. És en aquesta mateixa portalada que es resol tan magníficament el moment de les dotze campanades. Cada una d’aquestes escenes estan plenes de lirisme (com la del bosc de les fades o l’aparició de la carrossa de la Fada feta de llibres), però també de molt sentit de l’humor gràcies als personatges tan ben enfundats en els vestits que els caracteritzen i en el joc distès que han sabut crear gràcies, també, a una coreografia impecable, de Laura Scozzi, i que fa que al públic se li escapi el riure en més d’una ocasió com és ara en el moment d’emprovar-se la famosa sabata de cristall. I, tot això, combinat amb un joc de llums (Duane Schuler) que acaba de crear un món màgic i que ens endinsa de ple en la fantasia del conte.

Tots aquests elements reforcen el punt més important de l’espectacle: el cant. Dirigit per Andrew Davis, la música de Jules Massenet deixa el seu segell melòdic des de l’inici fins al final de l’òpera. Es fa difícil destacar una ària en concret perquè és el conjunt de totes les veus que fan de la Cendrillonuna òpera que acaricia les orelles i el cor. Així i tot, destacaria el duet del príncep (interpretat per la soprano Alice Coote) i la Ventafocs (Joyce DiDonato) a la primera part. De la segona part, hi ha un moment sublim, fugaç, però d’una intensitat esquinçadora: és el moment d’un solo de violí i a continuació la veu de la Ventafocs segueix i fa tot l’efecte que sonen dos violins. Al llarg de tota l’òpera, els pianíssimos que ens ofereix la Ventafocs són d’un virtuosisme que et fan tancar els ulls. No seria just parlar del conjunt de veus i que juguen perfectament en aquesta paleta de textures (la madrastra, el pare de la Ventafocs, per exemple), però és de parada obligatòria anomenar la veu de la Fada Padrina (Annick Massis), d’una textura exquisida que aconsegueix fer unes refilades que fan pensar en la Reina de la Nit de La flauta màgica. I si el públic s’ha passat la meitat de l’espectacle meravellat, quan arriba l’ària de la segona part i sent les tres veus alhora, Ventafocs, Príncep blau i Fada, sent que ja pot morir d’èxtasi.

L’Art Total dels modernistes sura per cada tros d’aquesta òpera. La interpretació, el ball, el cant. Tot està tan ben integrat que les tres hores que dura l’espectacle passen en un tres i no-res. De tots aquests moments, però, en destaco un de molt significatiu: quan la Ventafocs i el Príncep blau es retroben després del ball, i la Fada els ha desposseït del sentit de la vista i només es poden reconèixer per la veu. Una veu que torna a tenir molts rellevància en la història d’aquesta obra. En aquest cas, és la veu que enamora, però si pensem en els contes, en tants i tants contes que s’han transmès oralment, veiem que la veu ha teixit tantes històries en l’imaginari de les persones que és impossible deslligar-la de l’art de contar, de cantar… o de somiar perquè tal com diu el personatge que fa de pare de la Ventafocs al final de l’obra: “el temps és breu; creieu en aquest somni”. Doncs, creiem. Creiem en els somnis i en els contes.