QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 29 de maig de 2011

ELS TEMPS CANVIEN. LES COLÒNIES TAMBÉ?

Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d'ESO s'haguessin d'espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades són pensades perquè ells les facin als altres? Doncs, creieu-me que això no només es va fer, sinó que ha resultat ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.

Quan la implantació de la setmana blanca per l'exconseller d'ensenyament va ser un fet i ens vam trobar l'equip de mestres de la meva escola que havíem de renunciar a l'esquiada, ens vam sentir en un desert ple de queixes: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d'ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu (convivència, capacitat d'esforç indivual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols...)? 

El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un fracàs, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una nova proposta. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havien de facilitar la capacitat d'esforç, l'autonomia, la convivència tant entre ells com entre altres persones desconegudes; havien de proporcionar un ritme tranquil, res d'anar programats; disfrutar de l'entorn d'una manera ecològica, sostenible... havien de ser assequibles econòmicament... I el més important: havien d'aprendre a donar. Prou d'estar instal·lats en el dóna'm; teníem clar que als nostres alumnes els sobra contemplacions materials que els condemna a una insatisfacció permanent i els falta oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres. Vam adonar-nos que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d'aquesta envergadura. I pensant en aquest buit que estem vivint, vam trobar el marc que feia possible atendre a totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d'Osca.

No cal dir que els alumnes també han anat dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots hem anat remodelant la proposta. Però el dia 24 marxàvem tots cap a Abiego amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets... (després d'haver fet en diferents dies les nostres pràctiques a l'escola de muntar i desmuntar tendes, fer-nos el dinar i anar a comprar al súper el menjar que, prèvia valoració i supervisió per la nostra cuinera, havien decidit que farien) i amb tot de propostes de serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.

Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquest experiment. Els dubtes de si s'ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l'"amenaça" o la "bronca", si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni fregar-se un plat tindrien la capacitat d'adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.

Aquí, s'ha de reconèixer el granet de sorra de tothom: d'entrada la capacitat d'uns nois i noies que han sabut acceptar quedar-se sense esquiada i adaptar-se a la nova proposta de colònies. La d'unes famílies que ens han donat suport en tot moment i que han ajudat a fer-los veure el cantó positiu d'aquest canvi. La de l'escola: uns per facilitar les coses en tot allò que necessitàvem i a l'equip organitzador de les colònies perquè hi ha posat il·lusió, hi ha deixat la pell amb la sang ben bombejada de tantes hores de treball, també hi ha posat una mica de follia, i de prudència, la justa.

El resultat és que et cauen les llàgrimes d'emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tot el carinyo del món i els van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura... i se senten tan felices unes i altres... O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l'aixada a l'espatlla per anar-se'n a posar unes canyes a l'hort d'un veí del poble. O quan se'n van a l'escola d'allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens... O quan passen la megafonia i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble i passen casa per casa per dir-los personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l'any que ve... I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: no ve de la demanda continuada, sinó del donar, del sentir-te ubicat, arrelat, inclòs...

Tot això combinat amb els macarrons que s'havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l'endreça de l'espai comú i col·lectiu, amb caminades per arribar al riu i banyar-te, amb ara et toca a tu que jo he fet allò..., amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble...

Han après a viure amb poc i en canvi han rebut molt. A aquests primers supervivients de l'escola se'ls ha de felicitar, ens han donat a tots una lliçó molt important: hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Està clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d'un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses: des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada