Conte fet amb en Guillem d'Esplugues que, afamat d'històries, entre mossegades a l'entrepà, granets de sorra que rodolaven i preguntes insistents vam anar teixint aquest relat:
Vet aquí que una vegada, en un lloc ben desconegut per als homes, vivien els déus que governaven la Terra. La seva màxima afició era passar-s'ho bé de manera que no paraven d'organitzar festes en què a més de jugar, menjar i beure no paressin de riure des del principi fins al final.
Una d'aquestes celebracions ben importants i que ha passat a la història és la festa que van organitzar els pares d'Hèrcules quan ell va néixer. De tots és sabut que li van fer el regal més bonic del món: en Pegasus, un cavall que van crear barrejant un tros de fang, amb un bocí de núvol i remullat amb unes gotes de mar per la qual cosa en Pegasus va ser el cavall més especial que uns pares podien regalar al seu fill ja que podia trotar, nedar i volar gràcies a unes ales blanques que desplegava sense fer cap mena d'esforç.
En Pegasus i l'Hèrcules van viure una vida plena d'aventures com ens han explicat els contes, però hi va haver un temps en què en Pegasus va voler conèixer altres mons i va ser per això que es va acomiadar del seu amic durant uns mesos i se'n va anar volant fins a un dels llocs més bonics del planeta: el Montseny.
Quan en Pegasus va contemplar totes les muntanyes del Montseny va quedar realment meravellat de tanta bellesa. No només hi havia arbres d'una immensitat sorprenent, sinó que en el fons de les valls s'hi amagaven gorgs plens de personatges màgics, com ell.
Així es va passar uns quants dies, descobrint totes les meravelles del Montseny fins que, un dia, en va descobrir una del tot diferent al que havia vist fins ara. Se la va trobar enmig d'una clariana del bosc. Va veure unes carpes enormes, com tendes volants, plenes de homes i dones, nens i nenes i molts animals. Animals que passejaven tranquil·lament d'un cantó a un altre. Era el circ del Montseny i d'entre totes les persones que hi havia en aquelles carpes, en Pegasus es va fer amic de la Carme, a qui tothom coneixia com la dona forçuda.
Era tanta la força que tenia que arribaven persones de Barcelona, de Girona, de França i de ses Illes només per veure com movia objectes tan pesants com, per exemple, les muntanyes. Aquest era el número de circ que tenia més èxit: quan la Carme es posava a moure les muntanyes del Montseny i les anava canviant de lloc. Ara teníem Sant Elies a la dreta de Matagalls o ara era Sant Marçal que apareixia abans que Collformic o més enllà del Brull. L'espectacle més aclaparador, però, era veure com moldejava les formes punxegudes de les muntanyes i les transformava en una altra figura totalment diferent com quan jugava amb la punxa del Sui i l'aplanava fins a ser una extensió més del Pla de la Calma.
Tot això ho feia en un tres i no res: fregava els palmells de les seves mans i ja estava a punt per començar la festa davant dels ulls esbatanats de tots els assistents. Sempre hi havia, però, algú que preguntava com era que el Turó de l'Home es quedava fora del joc i sempre passava el mateix: es feia un silenci enorme que ningú no gosava de trencar amb cap resposta. La Carme havia sentit dir que el Turó de l'Home era la muntanya sagrada de tot el Montseny i que era perillós jugar amb ella.
Una tarda que en Pegasus acompanyava la Carme en la preparació d'un nou número, la Carme va voler provar de moure el Turó de l'Home. Tot i les advertències d'altres persones del circ, va fregar les seves mans i va començar a empènyer i empènyer fins que va aconseguir arrencar-la del seu lloc. Al principi no van notar res. No es va sentir res ni semblava que hagués de ser diferent a res, però al cap d'uns minuts un bramul que sortia del fons de la terra va començar a sonar fort i profund fins a aconseguir ressonar i tremolar en totes les altres muntanyes.
El públic que ja començava a arribar i tot el circ en ple van veure com d'entre les entranyes de la terra apareixia una serp gegantina que es despertava d'un llarg son i despertava, alhora, als altres seus caps que tenia enterrats en cada una de les muntanyes del Montseny.
Tothom va arrencar a córrer terroritzats per la imatge salvatge d'aquella criatura. La Carme i en Pegasus, que s'ho miraven amagats darrere uns arbres, veien com les muntanyes s'estaven tornant boges: no hi havia un segon en què s'hi estiguessin quietes. Si no feien res tot aquell paradís del Montseny desapareixiria en un moment. Havien de calmar aquella fera, però no sabien com fer-ho.
La gent intentava fugir, i en Pegaus els va ajudar a marxar fent viatges amb criatures, mares, avis... a l'esquena per poder salvar-los d'una mort segura. Mentrestant, la Carme pensava i pensava com podrien calmar aquella serp de tants caps i recordant altres contes, va pensar en una història en què van poder tranquil·litzar una altra bèstia tant o més ferotge que la serp de tants caps que tenien al davant gràcies a la música. Necessitava trobar algú que cantés cançons dolces, cançons de bressol... I va pensar que qui millor que les dones d'aigua que viuen en el fons dels gorgs del Montseny per encantar amb les seves cançons al monstre que s'havia despertat de sobte...
Així que va anar a buscar-les saltant muntanyes que se li venien a sobre, arbres que queien com fletxes emmetzinades... Seria molt difícil arribar fins a l'altre cantó del Montseny. Va pensar en el seu amic, en Pegasus, però devia d'estar molt ocupat ajudant les altres persones... Estava tan distreta pensant com arribar a l'altre cantó que no va veure que estava a punt de caure-li a sobre Sant Marçal. Sort que en Pegasus ho va veure i la va salvar d'una aixafamenta segura. La va portar volant fins als gorgs de les dones d'aigua i va aconseguir que cantessin per adormir la serp de tants caps.
Quan les dones d'aigua van fer sonar les seves veus, un silenci enorme es va fer en tot el Montseny i com si un fil de pluja s'escampés per tots els racons, les ones de la música van entrar per totes les orelles dels caps de la serp i a poc a poc, va anar aturant la seva ràbia i va anar deixant el brogit i va anar entrant en una calma que el va deixar estirat allà on era, sota el Turó de l'Home amb totes els altres caps amagats a sota de les altres muntanyes i la tranquil·litat va tornar al circ del Montseny.
Des de llavors, diuen, que la serp s'amaga silenciosa, però que no es poden moure les muntanyes per por que la serp no es torni a despertar.
Així que la Carme i en Pegasus van agafar uns dies de vacances i van marxar volant a conèixer altres llocs del món. I sembla ser que van anar a parar a cala Estreta on diuen que els peixos viuen tranquils i les algues els fan trenes les nits platejades per la lluna. Mentre contemplaven l'anar i venir de les ones i sentien els grills que aquietaven la tarda, en Guillem, un nen de 6 anys que no parava d'entrar i sortir de l'aigua, se'ls va quedar mirant i els va dir:
-qui sou?
Sense saber que amb aquestes paraules començava una història que tenia un inici però no un final.
Una d'aquestes celebracions ben importants i que ha passat a la història és la festa que van organitzar els pares d'Hèrcules quan ell va néixer. De tots és sabut que li van fer el regal més bonic del món: en Pegasus, un cavall que van crear barrejant un tros de fang, amb un bocí de núvol i remullat amb unes gotes de mar per la qual cosa en Pegasus va ser el cavall més especial que uns pares podien regalar al seu fill ja que podia trotar, nedar i volar gràcies a unes ales blanques que desplegava sense fer cap mena d'esforç.
En Pegasus i l'Hèrcules van viure una vida plena d'aventures com ens han explicat els contes, però hi va haver un temps en què en Pegasus va voler conèixer altres mons i va ser per això que es va acomiadar del seu amic durant uns mesos i se'n va anar volant fins a un dels llocs més bonics del planeta: el Montseny.
Quan en Pegasus va contemplar totes les muntanyes del Montseny va quedar realment meravellat de tanta bellesa. No només hi havia arbres d'una immensitat sorprenent, sinó que en el fons de les valls s'hi amagaven gorgs plens de personatges màgics, com ell.
Així es va passar uns quants dies, descobrint totes les meravelles del Montseny fins que, un dia, en va descobrir una del tot diferent al que havia vist fins ara. Se la va trobar enmig d'una clariana del bosc. Va veure unes carpes enormes, com tendes volants, plenes de homes i dones, nens i nenes i molts animals. Animals que passejaven tranquil·lament d'un cantó a un altre. Era el circ del Montseny i d'entre totes les persones que hi havia en aquelles carpes, en Pegasus es va fer amic de la Carme, a qui tothom coneixia com la dona forçuda.
Era tanta la força que tenia que arribaven persones de Barcelona, de Girona, de França i de ses Illes només per veure com movia objectes tan pesants com, per exemple, les muntanyes. Aquest era el número de circ que tenia més èxit: quan la Carme es posava a moure les muntanyes del Montseny i les anava canviant de lloc. Ara teníem Sant Elies a la dreta de Matagalls o ara era Sant Marçal que apareixia abans que Collformic o més enllà del Brull. L'espectacle més aclaparador, però, era veure com moldejava les formes punxegudes de les muntanyes i les transformava en una altra figura totalment diferent com quan jugava amb la punxa del Sui i l'aplanava fins a ser una extensió més del Pla de la Calma.
Tot això ho feia en un tres i no res: fregava els palmells de les seves mans i ja estava a punt per començar la festa davant dels ulls esbatanats de tots els assistents. Sempre hi havia, però, algú que preguntava com era que el Turó de l'Home es quedava fora del joc i sempre passava el mateix: es feia un silenci enorme que ningú no gosava de trencar amb cap resposta. La Carme havia sentit dir que el Turó de l'Home era la muntanya sagrada de tot el Montseny i que era perillós jugar amb ella.
Una tarda que en Pegasus acompanyava la Carme en la preparació d'un nou número, la Carme va voler provar de moure el Turó de l'Home. Tot i les advertències d'altres persones del circ, va fregar les seves mans i va començar a empènyer i empènyer fins que va aconseguir arrencar-la del seu lloc. Al principi no van notar res. No es va sentir res ni semblava que hagués de ser diferent a res, però al cap d'uns minuts un bramul que sortia del fons de la terra va començar a sonar fort i profund fins a aconseguir ressonar i tremolar en totes les altres muntanyes.
El públic que ja començava a arribar i tot el circ en ple van veure com d'entre les entranyes de la terra apareixia una serp gegantina que es despertava d'un llarg son i despertava, alhora, als altres seus caps que tenia enterrats en cada una de les muntanyes del Montseny.
Tothom va arrencar a córrer terroritzats per la imatge salvatge d'aquella criatura. La Carme i en Pegasus, que s'ho miraven amagats darrere uns arbres, veien com les muntanyes s'estaven tornant boges: no hi havia un segon en què s'hi estiguessin quietes. Si no feien res tot aquell paradís del Montseny desapareixiria en un moment. Havien de calmar aquella fera, però no sabien com fer-ho.
La gent intentava fugir, i en Pegaus els va ajudar a marxar fent viatges amb criatures, mares, avis... a l'esquena per poder salvar-los d'una mort segura. Mentrestant, la Carme pensava i pensava com podrien calmar aquella serp de tants caps i recordant altres contes, va pensar en una història en què van poder tranquil·litzar una altra bèstia tant o més ferotge que la serp de tants caps que tenien al davant gràcies a la música. Necessitava trobar algú que cantés cançons dolces, cançons de bressol... I va pensar que qui millor que les dones d'aigua que viuen en el fons dels gorgs del Montseny per encantar amb les seves cançons al monstre que s'havia despertat de sobte...
Així que va anar a buscar-les saltant muntanyes que se li venien a sobre, arbres que queien com fletxes emmetzinades... Seria molt difícil arribar fins a l'altre cantó del Montseny. Va pensar en el seu amic, en Pegasus, però devia d'estar molt ocupat ajudant les altres persones... Estava tan distreta pensant com arribar a l'altre cantó que no va veure que estava a punt de caure-li a sobre Sant Marçal. Sort que en Pegasus ho va veure i la va salvar d'una aixafamenta segura. La va portar volant fins als gorgs de les dones d'aigua i va aconseguir que cantessin per adormir la serp de tants caps.
Quan les dones d'aigua van fer sonar les seves veus, un silenci enorme es va fer en tot el Montseny i com si un fil de pluja s'escampés per tots els racons, les ones de la música van entrar per totes les orelles dels caps de la serp i a poc a poc, va anar aturant la seva ràbia i va anar deixant el brogit i va anar entrant en una calma que el va deixar estirat allà on era, sota el Turó de l'Home amb totes els altres caps amagats a sota de les altres muntanyes i la tranquil·litat va tornar al circ del Montseny.
Des de llavors, diuen, que la serp s'amaga silenciosa, però que no es poden moure les muntanyes per por que la serp no es torni a despertar.
Així que la Carme i en Pegasus van agafar uns dies de vacances i van marxar volant a conèixer altres llocs del món. I sembla ser que van anar a parar a cala Estreta on diuen que els peixos viuen tranquils i les algues els fan trenes les nits platejades per la lluna. Mentre contemplaven l'anar i venir de les ones i sentien els grills que aquietaven la tarda, en Guillem, un nen de 6 anys que no parava d'entrar i sortir de l'aigua, se'ls va quedar mirant i els va dir:
-qui sou?
Sense saber que amb aquestes paraules començava una història que tenia un inici però no un final.
Senzillament, encantador!!! Quina sort té la Carme de tenir un Pegasus! ;)
ResponEliminaM'agrada la història. Moltes gràcies Alícia!
ResponElimina