EL FILL

Us deixo un conte meu que vaig explicar a la sessió "Contes de comiats".

Per al Gabriel,


Sempre m’ha agradat molt aquell proverbi que diu “hi ha dues coses que podem deixar en herència als nostres fills: les arrels i les ales”. Fer arrels és un propòsit del qual em sento bastant orgullosa del que he aconseguit, però construir ales... ara m’adono que de vegades construir-ne, d’ales i deixar volar ens fa mal.

Aquesta és una nit de silencis, de soledats i de nostàlgies. És difícil explicar els sentiments contradictoris que colpegen contra la meva ànima. I són contradictoris perquè en altres nits, quan també hi havia silenci perquè encara no havies arribat, no sentia soledat ni nostàlgia, hi havia, en tot cas, una mirada atenta a tot el que passava: si et sentia tornar, com tornaves... però era un silenci més pròxim a la calma i al benestar. En canvi, aquesta nit, com si el cor sabés discriminar entre una sortida de festa a una emancipació anunciada, s’ha instal·lat en mi la buidor de saber que has marxat.

És curiós la sensació de buit i de ple que mouen les entrades i sortides de les persones en les nostres vides. Fa vint-i-dos anys, quan gairebé no havies fet els tres anys, vas crear justament aquest efecte d’omplir-ho tot. Quina força vas donar a la meva vida. Encara recordo el viatge a El Salvador i els llarguíssims mesos d’espera fins que em van ensenyar un foto teva en blanc i negre. Allà va haver-hi un abans i un després. Tenies cara, et podia somiar cada nit agafada al coixí com qui s’agafa a un desig i et parlava en aquell tros de paper i em miraves com si entenguessis el que deia.

El teu nom et donava identitat i caràcter: Dula, “el que arriba i mira”, volia dir. I així ho vas fer: quan vaig entrar en aquella sala, vas arribar, vas mirar -primer a mi, després el teu voltant- i em vas donar unes llavors que guardaves. Justament les que tinc aquí davant, al costat de tantes fotografies i de les postals de tots els viatges que has fet. Perdona, no em volia posar nostàlgica ni pesada. És només que necessito omplir tots aquests buits de tu. Sé que estàs bé i sé que jo també estic bé, que he anat aprenent a tenir el meu espai i disfrutar de mi mateixa, però hi ha un remolí massa violent a la teva habitació que s’ha escampat per tota la casa i ho ha destarotat tot.

I aquí em tens, vetllant la teva absència. Escolto la teva veu dels teus cinc, sis i set anys gravada en unes cintes que ronquen; sembla mentida que aquell trapella càndid fos el tros d’home que entrava cada vespre per la porta de casa amb un “hola” que omplia d’alegria el final del dia. I surts tu cantant “Puf era un drac màgic”. Era la teva cançó preferida i ara em sembla una anunciata que em diu que aquell nen s’ha fet gran i aquest drac s’ha de saber retirar i deixar-te camí perquè estenguis les ales.

No és fàcil, saps Dula? Ets massa important per a mi com perquè la teva llunyania no m’ompli d’enyorança. Eres tan dolç i curiós i mogut i enginyós i aquests vint-i-dos anys han passat tan de pressa...

I ara te n’has tornat, sí. Te n’has tornat a El Salvador, a fer de metge i em sento molt feliç que ho facis, però m’ha costat acceptar que quan vas arribar de petit, vinguessis amb un bitllet d’anada i tornada. En cap dels papers que vaig firmar ho posava, això.

M’has promès portar-me més llavors quan vinguis, però el major regal teu és el record d’un Dula rialler i feliç, i així m’agradaria que continuessis tots els anys que et queden per endavant: feliç de viure la vida que vols, feliç de sentir-te estimat i comprès, feliç de sentir que estimes, feliç de saber aprofitar cada segon que et brinda la vida per ser feliç.


Alicia Molina